El proletariat i la revolució
1930-1940
CONTRA EL COMUNISME NACIONAL!
(lliçons del “Referèndum Roig”) 1
Quan aquestes línies arriben al lector estaran potser, en una o altra secció, passades d’actualitat. A causa dels esforços de l’aparell stalinista i la col·laboració amistosa de tots els governs burgesos, l’autor d’aquestes línies ha estat col·locat sota tals circumstàncies que únicament pot reaccionar als esdeveniments polítics amb diverses setmanes de demora. A açò cal afegir que l’autor es veu obligat a comptar amb una informació que està lluny d’ésser completa. El lector haurà de tenir-ho present. Però inclús de les circumstàncies extremadament desfavorables hem d’intentar extreure’n almenys algun avantatge. Incapacitat per a reaccionar davant dels esdeveniments en tots els seus aspectes concrets, l’autor es veu obligat a concentrar la seua atenció en els punts bàsics i les qüestions centrals. Aquí rau la justificació d’aquest treball.
El 21 de juliol, el comitè central es dirigí per si mateix al govern prussià exigint concessions democràtiques i socials, amenaçant si no de declarar-se favorable al referèndum. En avançar les seues exigències, la burocràcia stalinista es dirigia de fet a l’estrat més alt del partit socialdemòcrata amb la proposta d’un front únic contra els feixistes sota determinades condicions. Quan la socialdemocràcia refusà les condicions proposades, els stalinistes formaren un Front Únic amb els feixistes contra la socialdemocràcia. Açò significa que la política de front únic es porta a terme no sols “des de baix”, sinó també “des de dalt”. Significa que a Thaelmann li està permés dirigir-se a Braun i Severing amb una “lletra oberta” sobre la defensa conjunta de la democràcia i la legislació social contra les bandes de Hitler. Així és com aquesta gent, sense adonar-se tan sols del que estava fent, llençà per la borda la seua metafísica sobre el front únic “només des de baix”, per mitjà del més estúpid i escandalós experiment de front únic només des de dalt, inesperadament per a les masses i contra la seua voluntat.
Si la socialdemocràcia és una varietat del feixisme, ¿Com, llavors, es pot demanar oficialment als socialfeixistes una defensa conjunta de la democràcia? Una vegada en camí al referèndum, la burocràcia del partit no posà cap condició als nacionalsocialistes. Per què? Si els socialdemòcrates i els nacionalsocialistes són únicament tonalitats del feixisme, ¿per què, doncs, es pot posar condicions a la socialdemocràcia i no als nacionalsocialistes? ¿O és que, potser, existeixen entre aquestes dues varietats certes diferències qualitatives molt importants en allò que fa a la seua base social i al mètode d’enganyar les masses? Però, llavors, no els anomenem a ambdues feixistes, perquè els noms serveixen en política per a diferenciar, i no per a posar-ho tot al mateix sac.
És cert, no obstant, que Thaelmann formà un front únic amb Hitler? La burocràcia comunista anomenà “roig” el referèndum de Thaelmann, en contrast amb el plebiscit negre o terrós de Hitler. Que l’assumpte concerneix dos partits mortalment hostils està naturalment fora de dubte, i totes les falsedats de la socialdemocràcia no portaran els treballadors a oblidar-ho. Però hi ha un fet que roman com a tal: en determinada campanya, la burocràcia stalinista embarcà els treballadors revolucionaris en un front únic amb els nacionalsocialistes contra la socialdemocràcia. Si es pogués assenyalar l’adhesió a un partit en les paperetes de vot, llavors el referèndum hauria tingut almenys la justificació (en l’exemple fornit, absolutament insuficient políticament) que hauria permés un recompte de les seues forces i, per això mateix, separar-les de les del feixisme. Però la “democràcia” alemanya no es preocupà en el seu moment de permetre als participants en els referèndums exercir el dret a fer constar el seu partit. Tots els votants són fosos en una massa inseparable que, a una qüestió definida, dóna una i la mateixa resposta. Dins dels límits d’aquesta qüestió, el front únic amb els feixistes és un fet indubtable.
Així, de la nit al dia, tot aparegué cap per avall.
“Front Únic”, però amb qui?
Quin propòsit polític perseguia la direcció del partit comunista amb aquest gir? Com més es llegeixen els documents oficials i els discursos dels dirigents menys s’entén aquest propòsit. El govern prussià, se’ns diu, està obrint el camí al feixisme. Açò és absolutament correcte. El govern federal de Brüning, afegeixen els dirigents del partit comunista, ha estat fen feixista de fet la república i ha avançat ja prou per aquest camí. Absolutament correcte, contestem a açò. “Però, ja veuen, el federal Brüning no pot mantenir-se sense el prussià Braun!” diuen els stalinistes. També açò és correcte, responem. Fins aquest punt, estem totalment d’acord. ¿Però quina conclusió política s’hi desprèn? No hi ha el més mínim fonament per a recolzar el govern de Braun, per a acceptar tan sols una ombra de responsabilitat per ell davant les masses, ni tan sols per a afeblir una mica nostra lluita contra el govern de Brüning i la seua agència prussiana. Encara existeixen menys raons per a ajudar els feixistes a reemplaçar al govern de Brüning i Braun. Perquè, si acusem amb prou justícia els socialdemòcrates de preparar el camí al feixisme, en l’últim en què pot consistir la nostra tasca política és en fer-li més curt aquest camí.
La circular del comitè central del partit comunista alemany a totes les instàncies, del 27 de juliol, deixa al nus amb la major cruesa la inconsistència de la direcció, perquè és el producte d’una elaboració col·lectiva del problema. L’essència de la circular, alliberada de la confusió i les contradiccions, es redueix a què, en última instància, no hi ha diferència entre l’enemic que enganya i traeix els treballadors aprofitant-se de la seua paciència i l’enemic que vol simplement aniquilar-los. Escoltant l’absurd de semblant identificació, els autors de la circular donen un gir de sobte i presenten el referèndum roig com l’“aplicació decisiva de la política de front únic des de baix (!) respecte als treballadors socialdemòcrates, cristians i sense partit”. Com és que la intervenció en el plebiscit junt amb els feixistes, contra la socialdemocràcia i el Partit del Centre, és una aplicació de la política de front únic dirigit als treballadors socialdemòcrates i cristians, és quelcom que no serà entès per cap ment proletària. Evidentment es refereix a aquells treballadors socialdemòcrates que, trencant amb el seu partit, participaren al referèndum. Quants d’ells? Per política de front únic s’hauria d’entendre almenys una acció comuna, no amb els treballadors que han deixat la socialdemocràcia, sinó amb aquells que romanen en les seues files. Malauradament, hi ha encara un gran nombre d’ells.
L’única frase en el discurs de Thaelmann del 24 de juliol que aparenta ésser una motivació seriosa per al gir és la següent: “El referèndum roig, utilitzant les possibilitats de l’acció de masses legal, parlamentària, representa un pas avant en el sentit de la mobilització extraparlamentària de les masses.” Si aquestes paraules tenen algun sentit, és només el següent: prenem el vot parlamentari com el punt de partida per a la nostra ofensiva revolucionària general de cara a derrocar el govern de la socialdemocràcia i els partits del just terme mitjà aliats amb ella, amb mitjans legals, per a després, amb la pressió de les masses revolucionàries, derrocar el feixisme, que està intentant convertir-se en l’hereu de la socialdemocràcia. En altres paraules: el referèndum roig únicament exerceix el paper d’un trampolí per al salt revolucionari. Efectivament, com un trampolí, el plebiscit hauria estat plenament justificat. Que els feixistes voten o no junt amb els comunistes perd tota significació en el moment en què el proletariat, amb la seua pressió, derroca els feixistes i pren el poder en les seues mans. Com a trampolí es pot usar qualsevol taula, inclosa la taula del referèndum. Encara que la possibilitat de donar realment el salt ha d’estar ací, no de paraula, sinó de fet. El problema, en conseqüència, es redueix a la correlació de forces. Sortir al carrer amb la consigna: “a baix el govern de Brüning i Braun!” en un moment en què, segons la correlació de forces, només pot ésser substituït per un govern de Hitler i Hugenberg, és el més pur aventurisme. La mateixa consigna, no obstant, adquireix un significat totalment diferent si es converteix en una introducció a la lluita directa del proletariat mateix pel poder. En un primer moment, els comunistes apareixerien als ulls de les masses com els ajudants de la reacció; però, en un segon moment, el problema de com votaren els feixistes abans d’ésser aixafats pel proletariat hauria perdut tota significació.
En conseqüència, no considerem la coincidència del vot amb els feixistes des del punt de vista de cap principi abstracte, sinó des del punt de vista de l’actual lluita de classes pel poder i de la correlació de forces en un estadi determinat d’aquesta lluita.
Es pot considerar com indiscutible que, en el moment de l’aixecament proletari, la diferència entre la burocràcia socialdemòcrata i els feixistes es veurà de fet reduïda al mínim, si no a zero. En les jornades d’octubre, els menxevics i socialistes revolucionaris russos lluitaren contra el proletariat colze amb colze amb els cadets, els kornilovistes i els monàrquics. Els bolxevics deixaren el preparlament a l’octubre i sortiren al carrer a cridar a les masses a l’aixecament armat. Si, simultàniament als bolxevics, alguna espècie de grup monàrquic, posem per exemple, hagués abandonat també el preparlament en aqueixos dies, açò no hauria tingut cap significació política, perquè els monàrquics foren derrocats junt amb la democràcia.
El partit arribà a la insurrecció d’octubre, de totes maneres, a través d’una sèrie d’etapes. En els dies de la manifestació d’abril de 1917 una secció dels bolxevics llençà la consigna “ A baix el govern provisional!” El comitè central redreçà immediatament els ultraesquerrans. Per descomptat que hem de popularitzar la necessitat de derrocar el govern provisional; però cridar els treballadors al carrer sota aqueixa consigna, això no podem fer-ho, perquè nosaltres som una minoria dins de la classe obrera. Si derroquem el govern provisional en aquestes condicions no serem capaces d’ocupar el seu lloc i, com a conseqüència, ajudarem la contrarevolució. Hem d’explicar pacientment a les masses el caràcter antipopular d’aquest govern abans que sone l’hora del seu enderrocament. Aqueixa era la posició del partit.
Durant el següent període, la consigna del partit era: “A baix els ministres capitalistes!” Així s’exigia a la socialdemocràcia que trenqués la seua coalició amb la burgesia. Al juliol, dirigírem una manifestació d’obrers i soldats davall la consigna de “tot el poder als soviets!” que en aquell moment significava tot el poder als menxevics i als socialistes revolucionaris. Els menxevics i els socialistes revolucionaris, junt amb els Guàrdies Blancs, ens aixafaren.
Dos mesos més tard, Kornilov s’aixecà contra el govern provisional. En la lluita contra Kornilov, els bolxevics ocupaven ara la primera línia del front. Lenin estava aleshores en la clandestinitat. Milers de bolxevics estaven a la presó. Els obrers, soldats i marins exigien l’alliberament dels seus dirigents i dels bolxevics en general. El govern provisional es negà. ¿No hauria hagut, el comitè central dels bolxevics, dirigir un ultimàtum al govern de Kerenski (allibereu immediatament els bolxevics i retireu la desafortunada acusació d’estar al servei dels Hohenzollern) i, en el cas que Kerenski ho hagués rebutjat, haver-se negat a lluitar contra Kornilov? Així és, probablement, com hauria actuat el comitè central de Thaelmann, Remmele i Neumann, Però no fou així com actuà el comitè central dels bolxevics. Lenin escrigué aleshores: “Hauria estat el més profund error pensar que el proletariat revolucionari és capaç, per així dir-ho, com «venjança» contra els socialistes revolucionaris i els menxevics per haver recolzat l’aixafament dels bolxevics, els assassinats en el front i el desarmament dels obrers, de «negar-se» a recolzar-los contra la contrarevolució. Semblant manera de plantejar el problema hauria significat, en primer lloc, traslladar les concepcions moralistes petit burgeses al proletariat (perquè, pel bé de la causa, el proletariat sempre recolzarà no sols la petita burgesia vacil·lant sinó també la gran burgesia); en segon lloc, hauria estat (i açò és el més important) un intent petitburgès de llençar un vel, pel procediment de “moralitzar”, sobre l’essència política del problema.”
Si no haguérem rebutjat Kornilov a l’agost, i per tant haguérem facilitat la seua victòria, hauria aniquilat en primer lloc la flor i nata de la classe obrera i, conseqüentment, ens hauria dificultat assolir la victòria, dos mesos més tard, sobre els conciliadors i castigar-los (no de paraula, sinó de fet) pels seus crims històrics. És precisament en el “moralisme petitburgès” en què cauen Thaelmann i companyia. quan, justificant el seu propi gir, comencen a enumerar les inenarrables infàmies comeses pels dirigents de la socialdemocràcia.
Les analogies històriques són únicament analogies. No és possible parlar de condicions i tasques idèntiques. Però, en el llenguatge relatiu de les analogies, podem preguntar: en el moment del referèndum en Alemanya quin era el problema, la defensa contra el perill de Kornilov o, efectivament, l’enderrocament de tot l’ordre burgès pel proletariat? Aquesta qüestió no es decideix per mitjà dels simples principis, ni de fórmules polèmiques, sinó per la correlació de forces. Amb quina atenció i quant conscienciosament estudiaven, comptaven i mesuraven els bolxevics la correlació de forces en cada nova etapa de la revolució! ¿Intentà la direcció del partit comunista alemany, quan entrà en la lluita, traçar el balanç preliminar de les forces en lluita? Ni en els articles ni en els discursos hi trobem tal balanç. Com el seu mestre Stalin, els alumnes de Berlín condueixen la política amb els fars apagats.
Les consideracions de Thaelmann sobre el problema decisiu de la correlació de forces es redueixen a dues o tres frases generals. “Ja no vivim en 1923”, deia en el seu informe; “el partit comunista és en l’actualitat el partit de molts milions, que creix a un ritme vertiginós”. I açò és tot! Thaelmann no podia mostrar més clarament en quina mesura li està vedada la comprensió de la diferència entre les situacions de 1923 i 1931! En aquell llavors, la socialdemocràcia s’estava arrencant en trossos. Els obrers que no havien assolit sortir de les files de la socialdemocràcia giraven els seus ulls esperançats en direcció al partit comunista. En aquell llavors, el feixisme representava en molta major mesura un espantall en l’hort de la burgesia, més que una realitat política seriosa. La influència del partit comunista en els sindicats i en els comitès de fàbrica era, en 1923, incomparablement major del que és avui. Els comitès de fàbrica exercien aleshores les funcions bàsiques dels soviets. La burocràcia socialdemòcrata en els sindicats estava perdent el terreny que xafava tots els dies.
El fet que la situació de 1923 no fóra utilitzada per la direcció oportunista de la Komintern i del partit comunista alemany viu encara en la consciència de les classes i els partits i en les relacions mútues entre ells. El partit comunista, diu Thaelmann, és un partit de milions. No oblidem que, gràcies a l’horrible cadena d’errors d’epígon de 1923-1931, la socialdemocràcia actual mostra una capacitat de resistència molt més forta que la de la socialdemocràcia de 1923. No oblidem que el feixisme d’avui en dia, criat i alletat per les traïcions de la socialdemocràcia i els errors de la burocràcia stalinista, representa un obstacle tremend en el camí vers la presa del poder pel proletariat. El partit comunista és un partit de milions. Però gràcies a l’anterior estratègia del “tercer període”, el període de l’estupidesa burocràtica concentrada, el partit comunista és avui extremadament dèbil en els sindicats i comitès de fàbrica. La lluita pel poder no pot ésser dirigida recolzant-se merament en els vots d’un referèndum. Cal tenir suport en les fàbriques, en els tallers, en els sindicats i en els comitès de fàbrica. Tot açò ho oblida Thaelmann, que substitueix l’anàlisi de la situació per grans paraules.
Afirmar que en juliol-agost de 1931 el partit comunista alemany era tan fort que podia entrar en un combat obert amb la societat burgesa, tal com s’encarna en els seus dos flancs, la socialdemocràcia i el feixisme, és quelcom que només podria fer un home caigut de la lluna. La mateixa burocràcia del partit no pensa semblant cosa. Si recorre a semblant argument és únicament perquè el plebiscit ha fracassat i, conseqüentment, no s’ha fet la prova fins al final. És precisament en aquesta irresponsabilitat, en aquesta ceguesa, en aquesta cerca d’efectes sense escrúpols, on troba la seua expressió la meitat aventurera de l’ànima del centrisme stalinista!
Un zig-zag tan sobtat a primera vista (el del 21 de juliol) no caigué en absolut del cel, sinó que fou preparat per tota la trajectòria del període anterior. Que el partit comunista alemany està governant per una sincera i ardent aspiració a vèncer els feixistes, a arrencar les masses de la seua influència, a derrocar el feixisme i aixafar-lo, açò és quelcom, se sobreentén, sobre què no pot haver-hi dubtes. Però el problema és que, a mesura que passa el temps, la burocràcia stalinista s’esforça cada vegada més en actuar contra el feixisme amb les seues pròpies armes esborrant els colors de la seua paleta política i intentant cridar mes fort que ell en la subhasta del patriotisme. Aquests no són els mètodes d’una política de classe amb principis, sinó els de la competència petit burgesa.
És difícil per a hom imaginar-se una capitulació més vergonyosa en els principis que el fet que la burocràcia stalinista haja substituït la consigna de la revolució proletària per la de la revolució popular. Cap estratagema enginyós, cap joc amb les citacions, cap falsificació històrica alterarà el fet que açò és una traïció als principis del marxisme, amb el propòsit d’imitar millor el xarlatanisme feixista. Em veig forçat a repetir ací el que escriguí sobre aquesta qüestió fa diversos mesos:
“Se sobreentén que tota gran revolució és una revolució popular o nacional, en el sentit que uneix al voltant de la classe revolucionària totes les forces virils i creatives de la nació i la reconstrueix entorn d’un nou nucli. Però açò no és una consigna, sinó una descripció sociològica de la revolució que requereix, a més a més, una definició precisa i concreta. Com a consigna és nècia i xerraire, competència mercantil amb els feixistes pagada al preu d’injectar la confusió en la ment dels treballadors.”
“L’evolució de les consignes de la Komintern és una evolució sorprenent precisament al voltant d’aquesta qüestió. A partir del III Congrés de la Komintern, la consigna de “classe contra classe” esdevingué en l’expressió popular de la política de front únic proletari. Açò era prou correcte: tots els treballadors havien d’ésser agrupats contra la burgesia. Després transformaren açò en l’aliança amb els buròcrates reformistes contra els treballadors (l’experiència de la vaga general anglesa). Més tard saltaren a l’extrem oposat: cap acord amb els reformistes, “classe contra classe”. La mateixa consigna que havia de servir per a apropar els obrers socialdemòcrates als obrers comunistes vingué a significar, en el “tercer període”, la lluita contra els obrers socialdemòcrates com a contra una classe diferent. I ara el nou gir: la revolució popular en compte de la revolució proletària. El feixista Strasser diu que el 95 per cent del poble està interessat en la revolució, que per tant no és una revolució de classe sinó una revolució popular. Thaelmann repeteix a l’uníson. En realitat, l’obrer comunista hauria de dir-li a l’obrer feixista: per descomptat, el 95 per cent de la població, si és que no és el 98 per cent, està explotada pel capital financer. Però aquesta explotació està organitzada de manera jeràrquica: hi ha explotadors, subexplotadors, subsubexplotadors, etc. Únicament gràcies a aquesta jerarquia poden els superexplotadors mantenir subjecta a la majoria de la nació. Perquè la nació siga efectivament capaç de reconstruir-se a si mateixa al voltant d’un nou nucli de classe, haurà d’ésser reconstruïda ideològicament, i açò només podrà assolir-se si el proletariat no es dissol a si mateix en el “poble”, en la “nació”, sinó que, per contra, desenvolupa un programa de la seua revolució proletària i força la petita burgesia a escollir entre dos règims. La consigna de la revolució popular adorm la petita burgesia així com àmplies masses d’obrers, els reconcilia amb l’estructura burgesa jeràrquica del “poble” i retarda el seu alliberament. Però, en les condicions actuals d’Alemanya, la consigna d’una “revolució popular” esborra la frontera ideològica entre el marxisme i el feixisme i reconcilia part dels obrers i la petita burgesia amb la ideologia feixista, permetent-los pensar que no estan obligats a prendre una opció, ja que en ambdós camps es tracta d’una “revolució popular”.”
Les idees tenen la seua pròpia lògica. La revolució popular es presenta com un mètode subordinat de l’“alliberament nacional”. Semblant plantejament de la qüestió ha obert el camí cap al partit amb tendències purament xovinistes. Se sobreentén que no hi ha res de roí en el fet que patriotes desesperats s’apropen al partit del proletariat des del camp del xovinisme petitburgès: diferents elements vénen a la Komintern a través de diferents camins i sendes. Sens dubte es trobaran elements sincers i honestos (junt amb arribistes inveterats i fracassats sense escrúpols) en les files d’aqueixos oficials de la Guàrdia Blanca i els Cent Negres que, en els últims mesos, aparentment, comencen a girar els seus ulls vers el comunisme. El partit, per descomptat, podria fins i tot utilitzar semblants metamorfosis individuals com a un mètode subsidiari per a la desmoralització del camp feixista. El crim de la burocràcia stalinista (sí, un crim total) consisteix, no obstant, en el fet que se solidaritza amb aquests elements, identifica la seua veu amb la del partit, es nega a denunciar les seues tendències nacionalistes i militaristes, transformant el pamflet completament petitburgès, utòpicoreaccionari i xovinista de Scheringer en el Nou Testament del proletariat revolucionari. D’aquesta infame competència amb el feixisme sorgeix, aparentment, la decisió del 21 de juliol: vosaltres teniu una revolució popular, però nosaltres també en tenim una; vosaltres teniu com a suprem criteri l’alliberament nacional, però nosaltres en tenim el mateix; vosaltres teniu un plebiscit, però nosaltres també en tenim un, encara més, un plebiscit “roig” fins al moll.
El fet és que l’antic obrer revolucionari Thaelmann s’encabota avui amb totes les seues forces en no caure en desgràcia davant del comte Stenbock-Fermor. L’informe del míting d’obrers del partit en què Thaelmann proclamà el gir cap al plebiscit ha estat publicat en Die Rote Fhane sota el pretensiós títol de “Davall la bandera del marxisme”. No obstant, en el lloc més important de les seues conclusions, Thaelmann col·loca la idea que “Alemanya és avui una pilota en mans de l’Entente”. En conseqüència, és un problema, en primer lloc, d’alliberament nacional. Però, en cert sentit, també França i Itàlia, inclús Anglaterra, són “pilotes” en mans dels Estats Units. La dependència d’Europa envers els Estats Units, que s’ha revelat tan clarament, una vegada més, en connexió amb la proposta de Hoover (demà aquesta dependència es revelarà encara mes agudament i brutal), té una significació força més profunda per al desenvolupament de la revolució europea que la dependència d’Alemanya respecte de l’Entente. És per açò, certament, que la consigna dels Estats Units Soviètics d’Europa, i no la simple i nua consigna de “A baix la pau de Versalles”, és la resposta proletària a les convulsions del continent europeu.
Però, de totes maneres, tots aquests problemes ocupen un lloc secundari. La nostra política no està determinada pel fet que Alemanya siga una “pilota” en mans de l’Entente, sinó principalment pel fet que el proletariat alemany, que està dividit, impotent i oprimit, és una pilota en mans de la burgesia alemanya. “L’enemic principal està en casa!” ens ensenyà una vegada Karl Liebknecht. ¿O és que potser heu oblidat açò, amics? ¿O és que tal vegada aquesta ensenyança ja no és vàlida? Per a Thaelmann, és perfectament obvi que ha quedat antiquada; Liebknecht és substituït per Scheringer. Per això tanca una ironia tan amarga el títol de “Davall la bandera del marxisme”!
Fa diversos anys, l’Oposició d’Esquerra advertí que la teoria “autènticament russa” del socialisme en un sol país portaria al desenvolupament de tendències socialpatriotes en altres seccions de la Komintern. Aleshores semblava ésser una fantasia, una ficció maliciosa, una “calúmnia”. Però les idees no sols tenen la seua pròpia lògica, sinó també la seua força explosiva. El partit comunista alemany, en un breu període, ha estat introduït en l’esfera del socialpatriotisme davant dels nostres propis ulls, és a dir, en aqueixos sentiments i consignes en hostilitat mortal als quals fou creada la Komintern. No és sorprenent? No, és només una conseqüència natural!
El mètode de la imitació ideològica del contrincant i l’enemic de classe (un mètode que és completament contradictori amb la teoria i la psicologia del bolxevisme) emana quasi orgànicament de l’essència del centrisme, de la seua manca de principis, de la seua inconsistència i de la seua vacuïtat ideològica. Així, durant diversos anys la burocràcia stalinista portà a terme una política termidoriana per tal de minar el terreny sota els peus dels termidorians. En haver-se espantat de l’Oposició d’Esquerra, la burocràcia stalinista començà a imitar la plataforma de l’esquerra a poc a poc. Per tal d’apartar els obrers anglesos de la dominació del sindicalisme, els stalinistes desenvoluparen una política sindicalista en compte de marxista. Per tal d’ajudar els obrers i camperols xinesos a prendre un camí independent, els stalinistes els feren entrar al Guomindang burgès. Aquesta llista podria continuar indefinidament. Tant en les petites qüestions com en les grans trobem sempre el mateix esperit de mímica, d’imitació constant del contrincant, un esforç per utilitzar no les seues pròpies armes (que, ai!, no posseeixen) sinó armes robades de l’arsenal de l’enemic.
L’actual règim del partit actua en la mateixa direcció. Hem escrit i dit més d’una vegada que l’absolutisme de l’aparell, desmoralitzant la capa dirigent de la Komintern, humiliant els obrers avançats i privant-los d’individualitat, aixafant i distorsionant la personalitat revolucionària, debilita inevitablement l’avantguarda proletària enfront de l’enemic. Qui inclina submisament el cap davant de tota ordre vinguda de dalt, no serveix per a res com a lluitador revolucionari!
Els funcionaris centristes han estat zinovievistes sota Zinoviev, bukharinistes davall Bukharin, stalinistes i molotovians quan ha arribat el torn de Stalin i Molotov. Han inclinat els seus caps fins i tot davant Manuilski, Kuusinen i Lozovski. En cada etapa que transcorria, repetien les paraules, les entonacions i els gestos del “dirigent” de torn; seguint ordres, rebutjaven avui allò pel que havien jurat ahir i, posant-se dos dits en la boca, xiulaven el cap retirat, a què fins ahir havien alçat al cel. Davall aquest desastrós règim es mutila el valor revolucionari, es malbarata la consciència teòrica i s’ablaneix la columna vertebral. Només els buròcrates que han passat per l’escola de Zinoviev i Stalin poden substituir amb tanta facilitat la revolució proletària per la popular i, en haver declarat renegats els bolxevics-leninistes, portar a coll xovinistes del tipus de Scheringer.
Els Scheringer i els Stenbock-Fermor veuen favorablement la causa del partit comunista com a continuador directe de la guerra dels Hohenzollern. Per a ells, les víctimes de l’horrible matança imperialista continuen essent herois que han caigut per la llibertat del poble alemany. Estan disposats a anomenar guerra “revolucionària” una nova guerra per Alsàcia-Lorena i Prússia Oriental. Estan disposats a acceptar (per ara, de paraula) la “revolució popular”, si això pot servir com a mitjà per a mobilitzar els obrers per a la seua guerra “revolucionària”. Tot el seu programa s’hi basa en la idea de la revanche: si demà els sembla que es pot assolir el mateix propòsit per un altre camí, dispararan a traïció contra el proletariat revolucionari. Açò no hauria de passar-se per alt, sinó exposar-se. La vigilància dels obrers no ha d’ésser descuidada, sinó estimulada. Com està actuant el partit?
En la Fanfare comunista de l’1 d’agost, en plena campanya d’agitació pel referèndum roig, s’hi edità un retrat de Scheringer junt amb un dels seus missatges apostòlics. Heus aquí el que deia textualment: “La causa dels morts de la guerra mundial, que han donat les seues vides per una Alemanya lliure, és traïda per tot el que s’oposa avui a la revolució popular, a la guerra revolucionària d’alliberament.” No creu hom en els seus propis ulls en llegir aquestes revelacions en les pagines d’una premsa que s’anomena a si mateixa comunista. I tot açò es recobreix amb els noms de Lenin i Liebknecht! Quin fuet tan llarg hauria pres en les seues mans Lenin per a castigar polèmicament semblant comunisme. I no s’hauria quedat en els articles polèmics. Hauria pressionat per a la convocatòria d’un congrés internacional extraordinari, per a porgar sense pietat la gangrena del xovinisme de les files de l’avantguarda proletària.
“No som pacifistes”, repliquen orgullosament els Thaelmann, Remmele i altres. “Estem a favor de la guerra revolucionària per principi.” Com a prova, estan disposats a reproduir algunes citacions de Marx i Lenin, seleccionades per a ells en Moscou per algun “professor roig” ignorant. Es podria pensar realment que Marx i Lenin eren els defensors de les guerres nacionals i no de les revolucions proletàries! Com si la concepció de la guerra revolucionària de Marx i de Lenin tingués alguna cosa a veure amb la ideologia nacionalista dels oficials feixistes i els caps centristes. Amb la frase barata de la guerra revolucionària, la burocràcia stalinista atreu dotzenes d’aventurers, però rebutja centenars de milers i milions d’obrers socialdemòcrates, cristians i sense partit. “¿Significa açò que vostè ens recomana imitar el pacifisme de la socialdemocràcia?”, ens objectarà algun teòric particularment profund del nou curs. No, a allò que menys inclinats ens sentim de tot és a la imitació, ni tan sols de l’estat d’ànim de la classe obrera; però hem de tenir-ho en compte. Únicament estimant correctament el seu estat d’ànim podran les àmplies masses del proletariat ésser arrossegades a la revolució. Però la burocràcia, imitant la fraseologia del nacionalisme petitburgès, ignora els sentiments reals dels treballadors que no volen la guerra, que no poden voler-la i que senten repulsió per les fanfarronades militars de la nova empresa Thaelmann, Scheringer, comte Stenbock-Fermor, Heinz Neumann i companyia.
El marxisme, per descomptat, no pot deixar de tenir en compte la possibilitat d’una guerra revolucionària en el cas que el proletariat prenga el poder. Però açò està molt lluny de convertir una possibilitat històrica, que ens pot ésser forçada pel curs dels esdeveniments, en una consigna política de lluita abans de la presa del poder. Una guerra revolucionària, com quelcom que ens ve donat per la força sota determinades condicions, com a conseqüència de la victòria proletària, és una cosa. Una revolució “popular” com a mitjà per a la guerra revolucionària és quelcom completament diferent, fins i tot directament oposat.
Tanmateix el reconeixement de principi de la guerra revolucionària, el govern de la Rússia soviètica signà, com ja se sap, la molt onerosa pau de Brest-Litovsk. Per què? Perquè els camperols i els obrers, amb l’excepció d’una petita secció avançada, no volien la guerra. Més tard, els mateixos camperols i obrers defensaren heroicament la revolució soviètica contra innumerables enemics. Però quan intentàrem transformar la dura guerra defensiva, que ens havia imposat Pi1sudski, en una guerra ofensiva, patírem una derrota, i aqueix error, que sorgí d’una estimació incorrecta de les forces, pesà molt durament sobre el desenvolupament de la revolució.
L’Exèrcit Roig existeix des de fa catorze anys. “No som pacifistes”. ¿Però, per què declara el govern soviètic la seua política pacífica en cada ocasió? ¿Per què proposa el desarmament i conclou pactes de no agressió? ¿Per què no posa en moviment l’Exèrcit Roig com a arma de la revolució proletària mundial? Òbviament, no és prou estar a favor de la guerra revolucionària en els principis. S’ha de tenir, a més a més, el cap sobre els muscles. S’han de tenir en compte les circumstàncies, la correlació de forces i l’estat d’ànim de les masses.
Si tenir en compte l’estat d’ànim dels obrers i els treballadors en general és imperatiu per a un govern obrer que té un poderós aparell estatal de compulsió en les seues mans, un partit revolucionari ha d’estar moltíssim més atent, ja que únicament pot actuar convencent, i no forçant. La revolució, per a nosaltres, no és un mitjà subordinat per a la guerra contra Occident sinó, per contra, un mitjà per a evitar les guerres, de cara a acabar amb elles d’una vegada per sempre. No lluitem contra la socialdemocràcia ridiculitzant els seus esforços per la pau, la qual cosa és inherent a qualsevol treballador, sinó revelant la falsedat del seu pacifisme, perquè la societat capitalista, que és rescatada tots els dies per la socialdemocràcia, és inconcebible sense la guerra. L’“alliberament nacional” d’Alemanya depèn, segons la nostra opinió, no d’una guerra amb Occident sinó d’una revolució proletària que comprenga tant l’Europa central com l’occidental, i que la unisca amb l’Europa oriental en la forma d’uns Estats Units Soviètics. Només aquest mode de plantejar la qüestió pot unir la classe obrera i convertir-la en un focus d’atracció per a les masses petit burgeses desesperades. Perquè el proletariat siga capaç de dictar la seua voluntat a la societat moderna, el seu partit no ha d’avergonyir-se d’ésser un partit proletari ni de parlar el seu propi llenguatge, no el llenguatge de la revanche nacional, sinó el llenguatge de la revolució internacional.
El referèndum roig no caigué del cel: sorgí, d’una degeneració ideològica avançada del partit. Però no per això deixa d’ésser la més maligna aventura imaginable. El referèndum no esdevingué de cap mode en el punt de partida de la lluita revolucionària pel poder. Es mantingué plenament en el marc d’una maniobra parlamentària subsidiària. Amb la seua ajuda, el partit aconseguí infligir-se a si mateix una derrota múltiple. En haver enfortit el govern de la socialdemocràcia, i conseqüentment el de Brüning, en haver encobert la derrota dels feixistes i haver provocat el rebuig dels obrers socialdemòcrates i d’una considerable porció del seu propi electorat, el partit esdevingué, l’endemà del referèndum, considerablement mes feble del que era en vigílies del mateix. Era impossible rendir millor servei al capitalisme alemany i mundial.
La societat capitalista, particularment en Alemanya, ha estat a la vora del col·lapse diverses vegades en l’última dècada i mitja; però, en cada ocasió, ha ressorgit de la catàstrofe. Els prerequisits econòmics i socials de la revolució són insuficients per si mateixos. Són necessaris els prerequisits polítics, és a dir, una correlació de forces que, si no assegura la victòria per avançat (no hi ha semblants situacions en la història), la faça almenys possible i probable. El càlcul estratègic, l’audàcia, la resolució, transformen posteriorment allò probable en realitat. Però cap estratègia pot fer possible allò que és impossible.
En compte de frases generals sobre l’aprofundiment de la crisi i la “situació canviant”, el comitè central estava obligat a assenyalar de manera precisa quina és l’actual correlació de forces dins del proletariat alemany, dels sindicats, dels comitès de fàbrica, quines connexions té el partit amb els obrers agrícoles, etc. Aquestes dades estan obertes a una investigació detallada, i no són cap secret. Si Thaelmann tingués el valor d’enumerar obertament i sospesar tots els elements de la situació política, es veuria obligat a arribar a la conclusió que, malgrat la crisi monstruosa del sistema capitalista i el considerable creixement del comunisme en el darrer període, el partit és encara massa dèbil per a tractar de forçar la situació revolucionària. Al contrari, són els feixistes que s’esforcen en això. Tots els partits burgesos estan disposats a ajudar-los en açò, incloent-hi la socialdemocràcia. Perquè tots temen els comunistes més que als feixistes. Amb l’ajuda del plebiscit prussià, els nacionalsocialistes volen provocar el col·lapse del extremadament inestable equilibri governamental, de cara a forçar els estrats vacil·lants de la burgesia a què els recolzen en la causa d’una sentència sagnant contra els obrers. Recolzar els feixistes seria la major estupidesa per la nostra banda. És per açò pel que estem en contra del plebiscit feixista. És així com Thaelmann hauria d’haver conclòs el seu informe, si li quedés una gota de consciència marxista.
Després d’açò, hauria estat oportú obrir una discussió tan àmplia i franca com fóra possible, perquè és necessari per als dirigents inclús per als que són tan infal·libles com Heinz Neumann i Remmele, escoltar atentament a cada gir la veu de les masses. Cal escoltar no sols les paraules oficials que un comunista diu algunes vegades, sinó també aqueixes idees les meues profundes i populars que s’amaguen darrere de les seues paraules. És necessari no disposar dels obrers, sinó ser capaç d’aprendre d’ells.
Si la discussió hagués estat franca, aleshores és probable que algun dels participants hagués fet una intervenció si fa o no fa com aquesta: “Thaelmann té raó quan diu que, malgrat els indubtables canvis en la situació, no hem d’intentar, a causa de la correlació de forces, imposar una solució revolucionària. Però, precisament per aqueixa raó, els nostres enemics més aferrissats estan buscant l’esclat, com estem veient. ¿Som capaços, en semblant situació, de guanyar el temps que necessitem per tal d’efectuar els canvis preliminars en la correlació de forces, açò és, d’arrabassar la major part de les masses proletàries de la influència de la socialdemocràcia i forçar així els desesperats estrats inferiors de la petita burgesia a girar-se vers el proletariat i donar l’esquena al feixisme? Si tot ocorre així, molt bé. ¿Però, i si els feixistes, contra la nostra voluntat, porten les coses fins a un aixecament en un futur pròxim? Estarà llavors condemnada novament la revolució proletària a una greu derrota?”
Llavors Thaelmann, si fóra marxista, hauria contestat correctament així: “Per descomptat, l’elecció del moment de la batalla decisiva no depèn únicament de nosaltres, sinó també dels nostres enemics. Estem totalment d’acord en què la tasca de la nostra estratègia en el moment actual consisteix en dificultar, en fer que no siga fàcil per als nostres enemics forçar un esclat. Però si, malgrat tot, els nostres enemics ens declaren la guerra, per descomptat que hem d’acceptar-la, perquè no hi ha ni pot haver-hi una derrota més greu, més destructiva, més anihiladora, més desmoralitzador que lliurar sense lluita grans posicions històriques. Si els feixistes prenen la iniciativa d’un esclat per si mateixos (si està clar per a les masses populars) en les condicions actuals, empentaran al nostre costat a àmplies capes de les masses treballadores. En aquest cas, tindrem una probabilitat més major de guanyar la victòria com més clarament mostrem i demostrem avui als milions de treballadors que no pretenem en absolut portar a terme revolucions sense ells i contra ells. Hem de dir perquè, clarament, als obrers socialdemòcrates, cristians i sense partit: “Els feixistes, una petita minoria, desitgen derrocar el govern actual per a prendre el poder. Nosaltres, els comunistes, pensem que l’actual govern és l’enemic del proletariat, però aquest govern es recolza en la vostra confiança i els vostres vots; desitgem derrocar aquest govern per mitjà d’una aliança amb vosaltres, no per mitjà d’una aliança amb els feixistes contra vosaltres. Si els feixistes intenten organitzar un aixecament, llavors nosaltres, els comunistes, lluitarem amb vosaltres fins a l’última gota de sang (no per a defensar el govern de Braun i Brüning, sinó per a salvar la flor i nata del proletariat d’ésser aniquilada i estrangulada, per a salvar les organitzacions i la premsa obreres, no sols nostra premsa comunista, sinó també la vostra premsa socialdemòcrata). Estem disposats junt amb vosaltres a defensar qualsevol local obrer, el que siga, qualsevulla impremta de premsa obrera dels atacs dels feixistes. I vos cridem a que vos comprometreu a venir en la nostra ajuda en cas d’amenaça contra les nostres organitzacions. Proposem un front únic de la classe obrera contra els feixistes. Com més ferm i persistentment portem a terme aquesta política, aplicant-la a totes les qüestions, més difícil serà per als feixistes agafar-nos desprevinguts, i menors seran les seues possibilitats de derrotar-nos en una lluita oberta.” Així hauria respost el nostre hipotètic Thaelmann.
Però ací ocupa l’estrada Heinz Neumann, l’orador penetrat fins a la medul·la per grans idees: “No en resultarà res de semblant política”, diu. “Els dirigents socialdemòcrates diran als obrers: “No cregueu els comunistes, no els preocupa en absolut salvar les organitzacions obreres, sinó que desitgen simplement prendre el poder; ens consideren com socialfeixistes i no fan cap distinció entre nosaltres i els nacionalistes.” És per això pel que la política que proposa Thaelmann simplement ens faria aparèixer de forma ridícula davant dels ulls dels obrers socialdemòcrates.”
A açò, Thaelmann hauria de contestar: “Anomenar els socialdemòcrates socialfeixistes és, efectivament, una estupidesa que ens confon en tot moment crític i que ens impedeix trobar un camí cap als obrers socialdemòcrates. El millor que podem fer és renunciar a aquesta estupidesa. Quant a l’acusació que davall la pretensió de defensar la classe obrera i les seues organitzacions desitgem simplement prendre el poder, els direm als obrers socialdemòcrates: sí, els comunistes ens esforcem per conquistar el poder, però per a això volem la majoria incondicional de la classe obrera. L’intent de prendre el poder recolzant-se en una minoria és una vil aventura amb què no tenim res a veure. No som capaços d’obligar la majoria dels obrers a seguir-nos; només podem tractar de convèncer-los. Si els feixistes derrotaren la classe obrera, llavors seria impossible parlar ni tan sols de la conquista del poder pels comunistes. Per a protegir la classe obrera i les seues organitzacions dels mètodes feixistes hem d’assegurar-nos a nosaltres mateixos la possibilitat de convèncer la classe obrera i conduir-la darrere nosaltres. Som incapaços, doncs, d’arribar al poder d’una altra forma que protegint, si és necessari amb les armes a la mà, tots els elements de democràcia obrera en l’Estat capitalista.”
A açò hauria d’afegir Thaelmann: “Per tal de guanyar la confiança ferma i indestructible de la majoria dels obrers sobretot hem de cuidar-nos de no llençar-los arena als ulls, no exagerar les nostres forces, no tancar els nostres ulls als fets o, encara pitjor, distorsionar-los. Pretenent ésser molt forts simplement ens debilitem. En açò, amics, no hi ha cap “mala fe”, cap “pessimisme”. Per què hauríem d’ésser pessimistes? Davant de nosaltres hi ha possibilitats gegantines. Per a nosaltres hi ha un futur il·limitat. El destí d’Alemanya, el destí d’Europa, el destí del món sencer depenen de nosaltres. Però és precisament qui creu fermament en el futur revolucionari qui no necessita il·lusions. El realisme marxista és un prerrequisit de l’optimisme revolucionari.”
Açò és el que hauria contestat Thaelmann si fóra marxista. Però, malauradament, no ho és.
Per què estava callat el partit?
Però, com, llavors, ha pogut romandre callat el partit? L’informe de Thaelmann, que significa un gir de 180 graus en el problema del referèndum, fou acceptat sense discussió. Així havia estat proposat des de dalt (però proposat vol dir ordenat). Totes les informacions de Die Rote Fahne diuen que, en tots els mítings del partit, el referèndum fou acceptat “unànimement”. Aquesta unanimitat és presentada com un signe de la força particular del partit. ¿Quan i on s’ha produït en la història del moviment revolucionari semblant “monolitisme” estúpid? Els Thaelmann i els Remmele juren pel bolxevisme. Però tota la història del bolxevisme és la història d’una intensa lluita interna a través de la qual el partit assolí els seus punts de vista i forjà els seus mètodes. La crònica de l’any 1917, l’any més important en la història del partit, està plena d’intenses lluites internes, com també ho està la història dels cinc primers anys després de la conquista del poder; malgrat açò, no hi hagué ni una sola escissió, ni una sola expulsió important per motius polítics. Però, ja veieu, després de tot, al capdavant del partit bolxevic hi havia dirigents d’una altra estatura, un altre tremp i una altra autoritat que no els Thaelmann, Remmele i Neumann. ¿D’on per tant aquest terrible “monolitisme” d’avui, aquesta unanimitat destructiva que transforma cada gir dels infortunats dirigents en llei absoluta per a un partit gegantí?
Sense discussió! Perquè, com explica Die Rote Fahne, “en aquesta situació necessitem fets, no discursos”. Repulsiva hipocresia! El partit ha d’aconseguir “fets”, però renuncia a participar en la seua discussió prèvia. I, ¿de quin fet es tracta en aquest moment? Del problema de col·locar una petita creu en un quadro en un paper oficial; i, més encara, en comptar els petits encreuaments proletàries no existeix ni tan sols la possibilitat d’assegurar que no són encreuaments feixistes. Accepteu sense dubtar el nou salt mortal dels dirigents designats per la providència, sense cap consideració, sense cap pregunta, sense ni tan sols ansietat en la vostra mirada, perquè d’una altra manera sereu... renegats, contrarevolucionaris! Aquest és l’ultimàtum amb què la burocràcia stalinista internacional encanona com un revòlver contra el pols de cada militant.
Aparentment, fa la impressió que les masses accepten aquest règim i que tot marxa magníficament. Però no! Les masses no són en absolut argila amb què hom puga modelar allò que desitge. Responen a la seua manera, de forma lenta però molt impressionant, a les patinades i absurditats de la direcció. Resisteixen a la seua manera a la teoria del “tercer període” quan boicotegen els innumerables “dies rojos”. Abandonen en França els sindicats rojos quan no poden oposar-se als experiments de Lozovski i Monmousseau de forma normal. En no acceptar la “idea” del referèndum roig, centenars de milers i milions d’obrers hi eviten la participació. Aquest és el pagament pels crims de la burocràcia centrista, que imita abjectament l’enemic de classe però treballa per a ell subjectant fortament pel coll el seu propi partit.
Què diu Stalin?
Aprovà realment Stalin el nou zig-zag per avançat? Ningú ho sap, com ningú sap les opinions de Stalin sobre la revolució espanyola. Stalin roman callat. Quan dirigents més modestos, començant per Lenin, desitjaven exercir influència sobre la política d’un partit germà, feien discursos o escrivien articles. La qüestió era que ells tenien quelcom que dir. Stalin no té res a dir. Empra l’astúcia amb el procés històric com l’empra amb les persones individuals. No es preocupa de com ajudar el proletariat alemany o espanyol a fer un pas cap avant, sinó de com garantir-se a si mateix per avançat una retirada política.
Un exemple no superat de la duplicitat de Stalin sobre els problemes bàsics de la revolució mundial és la seua actitud davant dels esdeveniments alemanys de 1923. Recordem el que escrigué a Zinoviev i Bukharin a l’agost del mateix any: “¿Haurien els comunistes d’esforçar-se (en l’etapa actual) en prendre el poder sense els socialdemòcrates? Estan ja madurs per a això? Al meu parer, el problema és aquest. En el moment de prendre el poder a Rússia, nosaltres teníem reserves com ara (1) la pau, (2) la terra per als camperols, (3) el suport de l’enorme majoria de la classe obrera, (4) la simpatia del camperols. En l’actualitat, els comunistes alemanys no posseeixen res semblant. És cert que tenen com a veí al país dels soviets, cosa que nosaltres no teníem, però ¿què podem fer nosaltres per ells en el moment actual? Si en l’actualitat caigués el poder en Alemanya, per així dir-ho, i els comunistes foren a prendre’l, fracassarien estrepitosament. Açò “en el millor dels casos”. En el pitjor dels casos, es farien miques i es veurien forçats a retrocedir... Al meu parer, hem de retenir els alemanys i no estimular-los.” D’aquesta manera, Stalin se situava a la dreta de Brandler, qui, en agost-setembre de 1923, considerava, per contra, que la conquista del poder en Alemanya no presentaria cap dificultat, sinó que les dificultats començarien l’endemà de la conquista del poder. En l’actualitat, l’opinió oficial de la Komintern és que els brandlerians deixaren escapar en la tardor de 1923 una excel·lent situació revolucionària. El principal acusador dels brandlerians és... Stalin. ¿Ha explicat a la Komintern, no obstant, quina era la seua posició en aquell any? No, perquè no hi ha la menor necessitat: hi ha prou amb prohibir a les seccions de la Komintern que plantegen la qüestió.
Indubtablement, Stalin tractarà de jugar de la mateixa manera amb la qüestió del referèndum. Thaelmann no podria exposar-ho encara que s’atrevís. Stalin ha treballat en el comitè central alemany per mitjà dels seus agents i s’ha retirat ambiguament a la reraguarda. En el cas que la nova línia obtingués una victòria, tots els Manuilski i els Remmele proclamarien que la iniciativa fou de Stalin. En cas d’una derrota, Stalin serva totes les possibilitats de trobar algun culpable. Aquí rau precisament la quinta essència de la seua estratègia. En aquest camp és fort.
Què diu Pravda?
¿I què és el que diu llavors Pravda, el periòdic dirigent del partit dirigent de la Internacional Comunista? Pravda ha estat incapaç de presentar un sol article seriós, ni tan sols un intent d’analitzar la situació en Alemanya. Extreu tímidament mitja dotzena de frases buides del llarg discurs programàtic de Thaelmann. I, realment, ¿què podria dir l’actual Pravda, escapçada, dèbil, servil respecte de la burocràcia i enredada en contradiccions? Què podria dir Pravda quan Stalin Roman callat?
Pravda del 24 de juliol explicava el gir de Berlín de la forma següent: “La no participació en el referèndum significaria que els comunistes recolzen l’actual Landtag reaccionari.” Tot l’assumpte es redueix ací a un simple vot de desconfiança. Però, ¿en aquest cas, per que no prengueren els comunistes la iniciativa del referèndum? ¿Per què lluitaren durant diversos mesos contra aquesta iniciativa? ¿I per què, el 21 de juliol, caigueren de genolls sobtadament davant ella? L’argument de Pravda és un argument caduc del cretinisme parlamentari, i res més.
L’11 d’agost, després del referèndum, Pravda canvià d’argument: “El propòsit de la participació en el referèndum consistia per al partit en la mobilització extraparlamentària de les masses.” ¿Però, no era precisament per a això, per a la mobilització extraparlamentària de les masses, per al que s’havia escollit la data de l’1 d’agost? No ens detindrem ara a criticar els “dies rojos” del calendari. Però, en el primer d’agost, el partit comunista mobilitzà les masses davall les seues pròpies consignes i sota la seua pròpia direcció. ¿Per quina raó, doncs, calia una mobilització, una setmana més tard, tal que els mobilitzats no es veuen els uns als altres, que cap d’ells és capaç de calcular el seu nombre, que ni tan sols ells, ni els seus amics, ni els seus enemics, són capaços de distingir-los dels seus enemics mortals?
L’endemà, en el número del 12 d’agost, Pravda declara, ni més ni menys, que “els resultats de la votació han significat... el major colp que mai haja donat la classe obrera a la socialdemocràcia.” No fornirem les estadístiques del referèndum. Són conegudes per tothom (excepte pels lectors de Pravda) i donen una galtada en la cara a l’estúpida i vergonyosa fanfarronada de Pravda. Aquesta gent considera com quelcom normal mentir als treballadors, llençar-los arena als ulls.
El leninisme oficial està esclafat i aixafat davall els talons de l’epigonisme burocràtic. Però el leninisme no oficial és viu. Que no pensen els funcionaris desbocats que tot passarà impunement per a ells. Les idees científicament fundades de la revolució proletària són més fortes que l’aparell, més fortes que qualsevol quantitat de diners, més fortes que la més feroç repressió. En assumptes d’aparell, diners i repressió, els nostres enemics de classe són incomparablement més forts que l’actual burocràcia stalinista. Però, no obstant, en el territori de Rússia els vencérem. El proletariat revolucionari els vencerà en totes bandes. Per a això necessita una política correcta. L’avantguarda proletària guanyarà el dret a desenvolupar la política de Marx i Lenin en la lluita contra l’aparell stalinista.
1 Escrit el 25 d’agost de 1931, fou publicat per primera vegada en el Biulleten Oppozitsii, nº 24, setembre de 1931.