LA LLUITA CONTRA EL FEIXISME

El proletariat i la revolució

Lev Trotski

1930-1940

EL BONAPARTISME ALEMANY ¹

Les eleccions al Reichstag sotmeten el govern “presidencial” a una nova prova crítica. Útil és, doncs, recordar la seua naturalesa social i política. És precisament per mitjà de l’anàlisi de semblants fenòmens polítics concrets i, a primera vista, “sobtats”, referents al govern Papen-Schelicher, que el mètode marxista revela els seus incalculables avantatges.

En una ocasió definírem el govern “presidencial” com una varietat de bonapartisme. Seria incorrecte veure en aquesta definició com al resultat de voler trobar un nom familiar per a un fenomen desconegut. La decadència de la societat capitalista situa el bonapartisme (colze amb colze amb el feixisme, i parell a ell) de nou a l’ordre del dia. Abans havíem caracteritzat el govern de Brüning com bonapartista. Després, retrospectivament, reduírem la definició a la meitat, com prebonapartista.

¿Què digueren al respecte altres comunistes en general i altres grups d’“esquerra”? Esperar un intent de definició científica d’un fenomen polític nou de la direcció actual de la Comintern seria, indubtablement, ingenu, per no dir absurd. Els stalinistes col·loquen senzillament Papen en el camp feixista. Si Wels i Hitler són “bessons”, no paga la pena trencar-se el cap amb una menudesa com Papen. Aquesta és la mateixa literatura que Marx qualificà de vulgar i que ens ensenyà a menysprear. En realitat, el feixisme constitueix un dels dos camps principals de la guerra civil. En allargar el braç cap al poder, Hitler exigí, primer que res, que se li lliurés el carrer durant setanta-dues hores. Hindenburg es negà. La tasca de Papen-Schleicher és evitar la guerra civil disciplinant amistosament els nacionalsocialistes i encadenant el proletariat amb els grillons de la policia. La vertadera possibilitat de tal règim està determinada per la feblesa relativa del proletariat.

El SAP es lleva de damunt la qüestió del govern Papen de la mateixa manera que altres qüestions, per mitjà de frases generals. Els brandleristes servaren silenci sobre la nostra definició mentre l’assumpte es referia a Brüning, és a dir, al període d’incubació del bonapartisme. No obstant, quan la caracterització marxista del bonapartisme es confirmà plenament en la teoria i en la pràctica del govern presidencial, els brandleristes feren pública la seua critica: l’òbila sàvia de Thalheimar alça el vol a altes hores de la nit.

L’Arbeitertribüne de Stuttgart ens ensenya que el bonapartisme, en elevar l’aparell policíac-militar sobre la burgesia per a defensar la seua dominació de classe enfront dels seus propis partits polítics, ha d’ésser recolzada pels camperols i ha d’emprar els mètodes de la socialdemocràcia. Papen no és sostingut pels camperols i no aplica un programa pseudoradical. El nostre intent de definir el govern de Papen com a bonapartisme, doncs, “no encaixa en absolut”. Açò és dur, però superficial.

Com defineixen els brandleristes el govern de Papen? En el mateix número de l’Arbeitertríbüne hi ha, força oportunament, anuncis de la conferència de Brandler sobre el tema: “Dictadura junker-monàrquica, feixista o proletària?” En aquesta terna, el règim de Papen és presentat com una dictadura junker-monàrquica. Açò és el més digne del Vorwärts i dels demòcrates vulgars en general. Que els anomenats bonapartistes alemanys realitzen tot tipus de regals privats als junkers és obvi. També és sabut que aqueixos senyors estan inclinats a un canvi monàrquic de mentalitat. Però és de la major incoherència liberal que l’essència del règim presidencial siga el monarquisme junker.

Termes com ara liberalisme., bonapartisme i feixisme tenen el caràcter de generalitzacions. Els fenòmens històrics mai es repeteixen íntegrament. No hagués estat difícil demostrar que fins i tot el govern de Napoleó III, comparat amb el règim de Napoleó I, no era “bonapartista”, no sols perquè Napoleó mateix era un Bonaparte dubtós per la seua sang, sinó també perquè les seues relacions amb les classes, especialment amb els camperols i el lumpenproletariat no eren de cap mode iguals que les de Napoleó I. No obstant, el bonapartisme clàssic sorgí de l’època de colossals victòries bèl·liques, que el Segon Imperi no conegué de cap manera. Però si esperàrem la repetició de tots els trets del bonapartisme trobaríem que el bonapartisme és un esdeveniment únic, d’una sola ocasió, és a dir, que el bonapartisme en general no existeix, no obstant existira una vegada un general anomenat Napoleó que nasqué a Còrsega. No és diferent el cas respecte al liberalisme i als altres termes generalitzats de la història. Quan es parla del bonapartisme per analogia és necessari exposar precisament quins dels seus trets troben la seua més completa expressió davall les condicions històriques actuals.

El bonapartisme alemany actual té un caràcter molt complex i, per així dir-ho, combinat. El govern de Papen hauria estat impossible sense el feixisme. Però el feixisme no està en el poder. I el govern de Papen no és feixisme. D’altra banda, el govern de Papen, almenys en la seua forma actual, hauria estat impossible sense Hindenburg, el qual, malgrat l’abatiment final d’Alemanya en la guerra, representa les grans victòries d’Alemanya i simbolitza l’exèrcit en la memòria de les masses populars. La segona elecció de Hindenburg tingué totes les característiques d’un plebiscit. Molts milions d’obrers, petits burgesos i camperols (la socialdemocràcia i el Centre) votaren a favor de Hindenburg. No veieren en ell cap programa polític. Volien, abans que res, evitar la guerra civil, i alçaren Hindenburg sobre el seu coll com un superàrbitre, com un jutge d’arbitratge de la nació. Però precisament aquesta és la funció més important del bonapartisme: elevar-se sobre els dos camps en lluita per tal de preservar la propietat i l’ordre. Elimina la guerra civil, o se li sobreposa, o impedeix que torne a encendre’s. En parlar de Papen no podem oblidar Hindenburg, en qui descansa el beneplàcit de la socialdemocràcia. El caràcter combinat del bonapartisme alemany s’expressa en el fet que la tasca d’atraure les masses cap a Hindenburg fóra realitzada per dos grans partits independents: la socialdemocràcia i el nacionalsocialisme. Si ambdós estan sorpresos pels resultats de la seua tasca, això no canvia ni un àpex l’assumpte.

La socialdemocràcia afirma que el feixisme és producte del comunisme. Açò és correcte en la mesura que no hi hauria hagut cap necessitat del feixisme sense l’agudització de la lluita de classes, sense el proletariat revolucionari, sense la crisi de la societat capitalista. La teoria servil de Wels-Hilferding-Otto Bauer no té un altre significat. Sí, el feixisme és una reacció de la societat burgesa a l’amenaça de la revolució proletària. Però precisament perquè aquesta amenaça no és imminent en l’actualitat, les classes dominants fan un esforç per prescindir d’una guerra civil a través d’una dictadura bonapartista.

En posar objeccions a la nostra caracterització del govern de Hindenburg-Papen-Schleicher, els brandleristes es remeten a Marx i manifesten amb això una irònica esperança en què la seua autoritat tinga pes per a nosaltres. És difícil enganyar-se més patèticament. El fet és que Marx i Engels no sols escrigueren sobre el bonapartisme dels dos Bonaparte, sinó també sobre altres varietats. Començant, em sembla, l’any 1864, relacionaren més d’una vegada el règim “nacional” de Bismarck amb el bonapartisme francès. I açò malgrat que Bismarck no era un demagog pseudoradical i, pel que sabem, no fou recolzat pels camperols. El Canceller de Ferro no fou elevat al poder com a resultat d’un plebiscit, sinó que fou nomenat puntualment pel seu rei legítim i hereditari. I, no obstant, Marx i Engels tenien raó. Bismarck utilitzà de forma bonapartista l’antagonisme entre les classes posseïdores i el proletariat ascendent, superant d’aquesta manera l’antagonisme entre les dues classes posseïdores, els junkers i la burgesia i elevà un aparell policíac-militar per damunt de la nació. La política de Bismarck és aqueixa autèntica tradició a què es refereixen els “teòrics” de l’actual bonapartisme alemany. Certament, Bismarck resolgué a la seua manera el problema de la unitat alemanya, de la grandesa exterior d’Alemanya. Papen, no obstant, fins ací només promet obtenir per a Alemanya la “igualtat” en el terreny internacional. No és una petita diferència! Però no intentem demostrar que el bonapartisme de Papen siga del mateix calibre que el bonapartisme de Bismarck. Napoleó III també fou, únicament, una paròdia del seu pretès oncle.

La referència a Marx, com hem vist, té un caràcter òbviament temerari. Que Thalheimer no comprèn la dialèctica del marxisme ho sospitàvem fa ja temps. Però hem d’admetre que pensàvem que almenys coneixia els textos de Marx i Engels. Aprofitem aquesta ocasió per a corregir el nostre error.

La nostra caracterització del govern presidencial, rebutjada pels brandleristes, rebé una brillant confirmació d’una font completament inesperada i, a la seua manera, molt “autoritzada”. Amb relació a la dissolució del Reichstag “dels cinc dies”, DAZ (Deutsche Allgemeine Zeitung, òrgan de la indústria pesant) citava en un llarg article del 28 d’agost l’obra de Marx El divuit de Brumari de Lluís Bonaparte, amb quin fi? Ni més ni menys que sostenir el dret històric i polític del president a aixafar el coll de la representació popular. L’òrgan de la indústria pesant s’aventurà en un moment difícil a beure les aigües enverinades del marxisme. Amb una notable habilitat, el periòdic extreia de l’immortal fullet una llarga cita per a explicar com i per què el president francès, com a encarnació de la “nació”, obtingué la preponderància sobre el parlament dividit. El mateix article en DAZ ens recorda amb la major oportunitat com en la primavera de 1890, Bismarck desenvolupà un pla per a un canvi governamental més adequat. Napoleó III i Bismarck, com a precursors del govern presidencial, són anomenats pel seu vertader nom pel periòdic de Berlín, que, almenys a l’agost, exercia el paper d’òrgan oficial.

Citar El divuit de Brumari de Lluís Bonaparte en referir-se al “20 de juliol de Papen” és, per descomptat, molt arriscat, ja que Marx caracteritzà el règim de Napoleó en els termes més agres com el règim d’aventurers, estafadors i truans. En realitat, DAZ podia ésser subjecte de sanció per calúmnia maliciosa del govern. Però si fem a una banda aquest inconvenient incidental, queda no obstant el fet indubtable que l’instint històric ha portat DAZ al lloc encertat. Malauradament, no pot dir-se el mateix de la saviesa teòrica de Thalheimer.

El bonapartisme de l’era de la decadència del capitalisme es diferencia totalment del bonapartisme de l’era de l’ascens de la societat burgesa. El bonapartisme alemany no és recolzat directament per la petita burgesia del camp i de la ciutat, i això no és casual. Precisament per això escrivírem en una ocasió sobre la debilitat del govern de Papen, que es manté només per la neutralització de dos camps: el proletariat i els feixistes.

Però darrere de Papen estan els grans terratinents, els capitalistes, els seus financers, els generals: així repliquen altres “marxistes”. ¿Les classes posseïdores en si mateixes no representen una gran força? Aquest argument demostra una vegada més que és molt més fàcil comprendre les relacions de classe en el seu contorn sociològic general que d’una forma històrica concreta. Sí, immediatament darrere de Papen estan les cimes posseïdores i només elles: precisament en això està la causa de la seua debilitat.

Sota les condicions del capitalisme actual, un govern que no siga l’instrument del capital financer és impossible en general. Però de tots els instruments possibles, el govern de Papen és el menys estable. Si les classes dominants poguessen governar directament, no tindrien cap necessitat ni del parlamentarisme, ni de la socialdemocràcia ni del feixisme. El govern de Papen exposa massa clarament al capital financer, deixant-li àdhuc sense el sagrat full de parra prescrita pel comissari prussià Bracht. Precisament perquè el govern “nacional” extrapartidista només pot parlar de fet en nom de les altes esferes socials, el capital té cada vegada més cura de no identificar-se amb el govern de Papen. DAZ vol trobar suport per al govern presidencial en les masses nacionalsocialistes, i en la llengua dels ultimàtums exigeix de Papen un bloc amb Hitler, cosa que significa la capitulació davant d’ell.

En valorar la “força” del govern presidencial no hem d’oblidar que encara que el capital financer estiga darrere de Papen, açò no significa de cap manera que caiga junt amb d’ell. El capital financer té inenarrablement més possibilitats que Hindenburg-Papen-Schleicher. En cas d’una agudització de les contradiccions, queda la reserva del feixisme pur. En cas d’un atenuació de les contradiccions, maniobraran fins que el proletariat pose el genoll sobre el seu pit. Quant de temps maniobrarà Papen, el futur pròxim ens ho dirà.

Aquestes línies apareixeran en la premsa quan ja s’hauran realitzat les noves eleccions al Reichstag. La naturalesa bonapartista del govern “antifrancès” de Papen es manifestarà inevitablement amb nova força, però també la seua feblesa. Ens tornarem a ocupar d’açò al moment oportú.