LA LLUITA CONTRA EL FEIXISME

El proletariat i la revolució

Lev Trotski

1930-1940

ENTREVISTA AMB MONTAG MORGEN ¹

(Les pàgines següents són la resposta de Trotski a tres preguntes formulades pel setmanari de Berlín, Montag Morgen, en un recent qüestionari: “Creu vostè imminent la presa del poder polític pels nacionalsocialistes? No considera vostè com el deure urgent del moment que socialdemòcrates i comunistes, fent a banda les seues diferències de principi, creen una organització comuna de lluita? Estaria vostè disposat a treballar per semblant organització en la seua persona i amb el seu nom?”)

1.- Sí, crec que si les organitzacions més importants de la classe obrera alemanya prossegueixen la seua política actual, la victòria del feixisme estarà assegurada gairebé automàticament, i en un espai de temps relativament breu. Si el Partit del Centre servirà Hitler com una espècie d’estrep o no pot veure’s molt millor a Berlín que ací. Això no és el decisiu. Un bloc d’aqueixos dos partits constituiria eventualment un breu episodi en el camí cap al trencament del Partit del Centre, començant pels sindicats catòlics. Les promeses de Hitler de romandre en el terreny del parlamentarisme (i, de passada, on està ara?) tenen tant de valor com les promeses, diguem, de l’imperialisme japonès de no emprar gasos verinosos en la guerra. Demanar tals promeses és ridícul; esperar el seu compliment, completament estúpid. En realitat, els polítics que accepten les promeses parlamentàries de Hitler estan franquejant conscientment el camí per a la feixistització d’Alemanya. El que açò prefigura per al poble alemany, i en especial per a tot el proletariat mundial, no necessitem repetir-ho.

2.- Sí, crec que el Partit Comunista ha de proposar un acord de lluita al Partit Socialdemòcrata i a la direcció dels Sindicats Lliures, de la base a la cima. En contrast amb el decoratiu i impotent “Front de Ferro”. El front únic de la classe obrera contra el feixisme ha de tenir un caràcter completament concret, pràctic i combatiu. El seu punt de partença hauria d’ésser la defensa de totes les institucions i conquistes de la democràcia proletària i, en un sentit més ampli: la defensa de la cultura davant de la barbàrie.

Una iniciativa audaç i sincera del Partit Comunista d’acord amb aquestes línies no sols incrementaria la seua autoritat extraordinàriament, sinó que també canviaria la situació política d’Alemanya de dalt a baix. La burgesia monopolista pensaria immediatament que jugar amb una dictadura de Hitler significaria jugar amb el foc de la guerra civil en què no sols el valor del diner està en perill de cremar-se. Entre les masses innumerables i amorfes a les que la desesperació ha llençat al camp de Hitler s’hi produirà necessàriament un procés de diferenciació i descomposició. La relació de forces canviaria bruscament en desavantatge del feixisme en el llindar mateix de la lluita. Grans perspectives s’obririen davant de la classe obrera i el poble alemany.

3.- Per descomptat, estic completament, no sols teòricament, sinó també pràcticament, sobre la base de la tàctica que he desenvolupat en molts dels meus fullets, particularment en l’últim. I ara? Cada dia que passa únicament fa que confirmar novament el fet que no hi ha cap altre camí per a la classe obrera alemanya. La qüestió del destí d’Alemanya és la qüestió del destí d’Europa, de la Unió Soviètica i, en gran manera, del de tota la humanitat durant un llarg període històric. Cap revolucionari pot eludir el subordinar les seues forces i el seu destí a aquesta qüestió.