BALANÇ DELS ESDEVENIMENTS DE FINLÀNDIA
25 d’abril de 1940
Les petites nacions en la guerra imperialista
La defensa de la Unió Soviètica
No lliurem a l’enemic posicions ja conquistades
“Nosaltres preveiérem” l’aliança amb Hitler (diuen Shachtman i Burnham), però, com preveuríem la invasió de Polònia?, o la de Finlàndia? No, “nosaltres” no podíem preveure aquests esdeveniments. Esdeveniments tan improbables i inesperats suposarien, insisteixen, un vertader cataclisme per a la nostra política. Aparentment, aquests polítics suposaven que Stalin necessitava aliar-se amb Hitler per a menjar junts ous de Pasqua. Preveiérem l’aliança (on?, quan?), però no preveiérem el per què.
Reconeixen el dret de l’estat obrer a maniobrar entre els dos bàndols imperialistes i a aliar-se a un contra l’altre. Aquestes aliances han de tenir com a meta la defensa de l’estat obrer, l’adquisició d’avantatges econòmics, estratègiques i d’un altre tipus i, si les circumstàncies ho permeten, l’expansió de l’estat obrer. L’estat obrer degenerat intenta assolir aquests fins per mitjans burocràtics, i a cada pas entra en conflicte amb els interessos del proletariat internacional. Però, ¿què té d’inesperat i imprevisible que Stalin intente traure-li tot el suc possible a la seua aliança amb Hitler?
Si els nostres malaurats polítics no pogueren preveure açò, és perquè són incapaços de pensar un assumpte fins a les seues últimes conseqüències. En l’estiu de 1939, durant les negociacions de cara al pacte amb la delegació anglofrancesa, Stalin demanà el control militar dels estats bàltics. Com França i Anglaterra se’l negaren, trencà les negociacions. Aquest fet per si sol palesa que una aliança amb Hitler garantiria Stalin el control dels estats bàltics. Les persones amb instint polític abordaren l’assumpte precisament des d’aquest punt de vista, i es preguntaren: quan començarà?, utilitzarà la força?, etc. El curs dels esdeveniments depèn, no obstant, més de Hitler que no de Stalin. Com a norma general, els esdeveniments concrets no es poden preveure. Però, en línies generals, es mantenen en la mateixa direcció que abans.
Com a resultat de la degeneració de l’estat obrer, l’URSS ha saltat al camp de la segona guerra imperialista molt més dèbilment del que hauria pogut fer-ho. El pacte de Stalin amb Hitler tenia com a fi protegir l’URSS d’un atac alemany i, en general, protegir l’URSS d’una guerra major. En ocupar Polònia, Hitler necessitava suport per l’Est. Obligà Stalin a envair-la per l’Est, el que proporcionava a l’URSS una garantia suplementària en la seua frontera occidental. Però, en conseqüència, l’URSS i Alemanya passaven a tenir una frontera comuna, el que implicava un major perill per al país i una major dependència de Stalin envers Hitler.
La partició de Polònia tingué les seues seqüeles als països escandinaus. Hitler hagué de comunicar al seu “amic” Stalin que pensava ocupar Escandinàvia. Stalin hagué de notar esgarrifances. Açò implicava el total domini alemany sobre el Mar Bàltic, és a dir, constituïa una amenaça directa sobre Leningrad. Una vegada més, Stalin hagué de cercar garanties suplementàries contra el seu aliat, aquesta vegada a Finlàndia. No obstant, ensopegà amb una seriosa resistència. El “passeig militar” fracassà. Mentre, Escandinàvia començava a convertir-se en el principal teatre de la guerra. Hitler, que havia fet ja els seus preparatius contra Dinamarca i Noruega, instà Stalin a signar ràpidament la pau. Stalin hagué de renunciar als seus plans, és a dir, a la sovietització de Finlàndia. Aquests són els esdeveniments més importants a Europa nord-occidental.
Les petites nacions en la guerra imperialista
En una guerra mundial, enfocar el tema del destí de les nacions petites en termes d’“independència nacional”, “neutralitat” és mantenir-se dins de la mitologia imperialista. La lluita implica el domini del món. La supervivència de l’URSS també està involucrada. Aquest problema, de moment enfosquit, pot passar a primer pla en qualsevol moment. Els països petits o de segona fila són ara mateix peons a mans de les grans potències. No els queda més llibertat, i açò fins a cert punt, que la d’escollir entre dos amos.
En el moment actual lluiten dos governs en Noruega; el nazi, protegit per les tropes alemanyes, en el Sud, i el socialdemòcrata, amb el seu rei al capdavant, en el Nord. ¿Haurien de recolzar els obrers noruecs al bàndol demòcrata contra el feixista? Seguint l’analogia amb Espanya, pot semblar que sí. Però açò seria un tremend disbarat. A Espanya es tractava d’una guerra civil aïllada; la intervenció de les potències imperialistes estrangeres, encara que important, era de caràcter secundari. En Noruega es tracta del xoc frontal dels dos bàndols imperialistes, en les mans dels quals els dos governs noruecs no són més que titelles. I nosaltres no recolzem ni els alemanys ni els aliats. Per tant, no hi ha cap raó perquè els recolzem temporalment en Noruega.
Hem d’aplicar el mateix enfocament a Finlàndia. Des del punt de vista del proletariat internacional, la resistència finlandesa no és un acte de defensa de la independència nacional, com tampoc ho és la noruega. Açò ho demostrà clarament el govern finlandès quan preferí cessar tota resistència a veure convertida Finlàndia en una base militar de França, Anglaterra i els EEUU. La independència de Finlàndia o Noruega, la defensa de la democràcia, etc., encara que siguen qüestions importants per si mateixes, estan ara supeditades a la lluita de les forces més poderoses del món. Hem de discutir aquests factors secundaris, però hem de construir la nostra política basant-nos en els principals.
Les tesis programàtiques de la IV Internacional, per a cas de guerra, respongueren àmpliament a aquestes preguntes fa ja sis anys. Les tesis mantenien: La idea de la defensa nacional, especialment si va unida a la idea de la defensa de la democràcia, no ha d’utilitzar-se mai més per a entabanar els treballadors de països petits i neutrals (Suïssa, Bèlgica, els països escandinaus...). Més encara: “Només un petitburgès amb el cap quadrat (com Robert Grimm), d’una aldea suïssa oblidada de Déu, pot creure que la guerra mundial és un mitjà per a defensar la independència de Suïssa.” Un altre petitburgès igual d’estúpid imaginà que la guerra mundial era un mitjà per a defensar la independència de Finlàndia, que és possible establir l’estratègia proletària sobre un episodi tàctic, com és la invasió de Finlàndia per l’Exèrcit Roig.
Igual que en una vaga contra un gran capitalista, els obrers poden carregar-se de pas negocis petitburgesos molt respectables, un estat obrer (encara que estiga completament sa i siga totalment revolucionari) pot, en la seua lluita contra l’imperialisme, o en cercar garanties contra ell, veure’s obligat a violar la independència d’algun país petit. Els filisteus demòcrates poden plorar per la rudesa de la lluita de classes o de la guerra mundial, però no els proletaris revolucionaris.
En 1921 l’URSS sovietitzà a la força Geòrgia, perquè era un pas obert per a l’imperialisme en el Caucas. Es podrien haver fet moltes objeccions a aqueixa sovietització des del punt de vista del principi d’autodeterminació. Des del punt de vista de l’expansió de la revolució socialista, la intervenció militar en un país de camperols era un acte més que dubtós. Però la sovietització forçosa es justificava des del punt de vista de la defensa d’un estat obrer encerclat d’enemics; la salvaguarda de la revolució socialista està per damunt dels principis democràtics formals.
El món imperialista ha utilitzat durant molt de temps la violència comesa contra Geòrgia com a arenga per a mobilitzar l’opinió pública mundial contra l’URSS. També en aquest cas, la socialdemocràcia ha estat al capdavant de l’imperialisme democràtic. A la cua anaven els petitburgesos del malaurat “tercer camp”.
Exactament de la mateixa manera que en el cas de Geòrgia, la burgesia mundial utilitzà la invasió de Finlàndia per a mobilitzar l’opinió pública mundial contra l’URSS. També en aquest cas la socialdemocràcia es constituí en l’avantguarda de l’imperialisme democràtic. El malaurat “tercer camp” dels espantadissos petitburgesos trotà a la seua saga.
No obstant, hi ha una profunda diferència entre les dues intervencions; l’URSS d’avui està lluny d’ésser la de 1921. Les tesis de 1934 de la IV Internacional declaren: “El creixement monstruós de la burocràcia soviètica i les pèssimes condicions de vida dels treballadors han reduït extraordinàriament l’atractiu de l’URSS per a la classe obrera del món.” La guerra entre Finlàndia i l’URSS revela clarament i gràficament com, a tir de fusell de Leningrad, el bressol de la Revolució d’Octubre, l’URSS és incapaç d’exercir cap força atractiva. D’açò no hem de deduir-hi que l’URSS haja d’ésser envaïda pels imperialistes, sinó arrencada de les mans de la burocràcia.
“Però, on està la guerra civil que ens havia promès?”, em pregunten els líders de l’antiga oposició, avui líders del “tercer camp”. Jo no prometí res. Únicament analitzí una de les variants possibles en el desenvolupament posterior de la guerra entre Finlàndia i l’URSS. L’ocupació de bases aïllades era tan probable com la total invasió del país. L’ocupació de les bases ha suposat el manteniment del règim burgès en la resta del territori. L’ocupació total suposava una revolució social, impossible sense la col·laboració dels treballadors i els camperols més pobres en una guerra civil. Les negociacions diplomàtiques inicials entre Hèlsinki i Moscou feien suposar que la qüestió anava a resoldre’s com en el cas dels altres estats bàltics. La resistència finlandesa obligà el Kremlin a assolir els seus fins a través de mesures militars, Stalin només podria justificar la guerra davant de les masses per mitjà de la sovietització de Finlàndia. El nomenament del govern de Kuusinen indicà que el destí de Finlàndia no era el dels països bàltics, sinó el de Polònia, on (diguen el que vullguen els columnistes aficionats del “tercer camp”) Stalin es veié obligat a provocar la guerra civil i a modificar les relacions de propietat.
He especificat diverses vegades que si la guerra de Finlàndia no se submergia en la guerra general i si Stalin no es veia obligat a retirar-se per un atac exterior, hauria de sovietitzar Finlàndia. Aquesta tasca era molt més difícil que la sovietizació de Polònia de l’Est. Més difícil des del punt de vista militar, ja que Finlàndia estava millor preparada. Més difícil des del punt de vista nacional, perquè Finlàndia posseeix una llarga tradició de lluita per la independència nacional contra Rússia, mentre que els ucraïnesos o els bielorrusos lluitaren contra Polònia. Més difícil des del punt de vista social, perquè la burgesia ha resolt a la seua manera el problema precapitalista agrari, mitjançant la creació d’una petita burgesia camperola. Únicament la victòria militar de Stalin sobre Finlàndia hauria fet possible la ruptura de les relacions de propietat, amb major o menor suport dels treballadors i camperols pobres.
Per què Stalin no portà a terme aquest pla? Perquè començà una colossal mobilització de l’opinió pública burgesa contra l’URSS. Perquè França i Anglaterra es prengueren seriosament la intervenció militar. I, finalment (encara que no de menor importància), perquè Hitler no podia esperar més. L’aparició de les tropes franceses i angleses hauria desbaratat els plans de Hitler per a Escandinàvia, basats en la conspiració i la sorpresa. Agafat entre dos focs (d’una banda, els aliats, per l’altra, Hitler) Stalin hagué de renunciar a la sovietització de Finlàndia, limitant-se a ocupar algunes bases estratègiques aïllades.
Els partidaris del “tercer camp” (el camp dels petitburgesos espantats) uneixen ara les peces de següent forma; Trotski deduí la guerra civil a Finlàndia de la naturalesa de classe de l’URSS; ja que no hi hagué guerra civil, l’URSS no és un estat obrer. En realitat, no havia necessitat de deduir lògicament la guerra de la definició sociològica de l’URSS; bastava de basar-se en l’experiència polonesa. El canvi en les relacions de propietat que s’hi produí només podia haver estat portat a terme per l’estat nascut de la Revolució d’Octubre. Aquest canvi li fou imposat al Kremlin per la necessitat de lluitar per la supervivència sota determinades condicions. No hi ha dubte que, sota les mateixes condicions, s’hauria vist obligat a repetir-lo a Finlàndia. Açò és tot el que diguí. Però les condicions canviaren en el curs de la lluita. La guerra, com la revolució, fa a vegades salts bruscos. Després del cessament de les operacions de l’Exèrcit Roig, ja no es pot parlar, naturalment, de l’esclat de la guerra civil a Finlàndia.
Tot pronòstic històric és condicional. No es pot utilitzar com a dada. Un pronòstic únicament delinea els principals trets del desenvolupament posterior. Però al llarg d’aquests trets operen diferents forces i tendències, que poden començar a predominar en un moment o en un altre. Els que vullguen pronòstics de fets concrets, han de consultar amb l’astròleg. El pronòstic marxista no és més que una orientació. Sovint, he condicionat el meu pronòstic a una o més variants possibles. Agafar-se ara com a un clau ardent al fet històric de desena categoria que el destí temporal de Finlàndia s’assemble més al de Letònia, Lituània i Estoniana que al de Polònia, només se li ocorreria a un acadèmic estèril... o als líders del “tercer camp”.
La defensa de la Unió Soviètica
Naturalment, la invasió de Finlàndia per Stalin no fou únicament un acte en defensa de l’URSS. La política de la Unió Soviètica és dirigida per la burocràcia bonapartista. Aquesta burocràcia es preocupa, per sobre tot, pel seu poder, el seu prestigi i les seues conquistes. Es defensa a si mateixa força millor del que defensa l’URSS. Es defensa a si mateixa a costa de l’URSS i del proletariat mundial. S’ha palesat al llarg del desenvolupament del conflicte entre Finlàndia i l’URSS. Per tant, no podem, ni directament ni indirectament, responsabilitzar-nos de la invasió de Finlàndia, que únicament representa un anella més en la cadena de la política de la burocràcia bonapartista.
Una cosa és solidaritzar-se amb Stalin, defensar la seua política, assumir-ne la responsabilitat (com fa la triplement infame Komintern) i una altra força distinta explicar al proletariat internacional que, per molts crims que puga cometre Stalin, no podem permetre que l’imperialisme envaïsca la Unió Soviètica, restablisca el capitalisme i convertisca el país de la Revolució d’Octubre en una colònia. Aquesta explicació és la base de la nostra defensa de l’URSS.
Els derrotistes conjunturals, és a dir, els derrotistes aventurers, tracten de tranquil·litzar la seua consciència dient que, si els Aliats intervenen en l’URSS, abandonarien el seu derrotisme i es convertirien en defensistes. Però açò és únicament una evasiva. En general, és difícil establir la pròpia política a toc de despertador, i més en temps de guerra. En els dies crítics de la guerra entre Finlàndia i l’URSS el quarter general dels aliats arribà a la conclusió que l’única manera seriosa i ràpida d’ajudar Finlàndia era bombardejar des de l’aire el ferrocarril de Murmansk. Des del punt de vista estratègic, aquesta decisió era correcta. La intervenció o no intervenció de les forces aèries aliades estigué pendent d’un fil. Segons sembla, del mateix fil penjava la posició de principi del “tercer camp”. Nosaltres, des del primer moment, establirem la necessitat d’adoptar una postura respecte a la guerra segons la naturalesa de classe dels bàndols en discòrdia. Açò és molt més fiable.
No lliurem a l’enemic posicions ja conquistades
La política de derrotisme no és un càstig a tal o qual govern pels crims que ha comés, sinó una conclusió derivada de les relacions de classe. Els marxistes no guien una guerra basant-se en consideracions morals o sentimentals, sinó en la seua concepció social d’un règim i de les seues relacions amb els altres. Recolzàrem Abissínia no perquè el Negus fos “moralment” o políticament superior a Mussolini, sinó perquè la defensa d’un país endarrerit contra l’opressió colonial és un dur atac a l’imperialisme, que és el principal enemic de la classe treballadora de tot el món. Defensem l’URSS, independentment de la política del Negus de Moscou, per dues raons. En primer lloc, perquè la derrota de l’URSS proveiria a l’imperialisme de nous i colossals recursos, i perllongaria durant molts anys l’agonia de la societat capitalista. I, en segon, per què les bases socials de l’URSS, una vegada netes del paràsit burocràtic, són capaces d’assegurar un progrés econòmic i cultural il·limitat, mentre que l’estructura capitalista només pot decaure cada vegada més.
Allò que deixa més clar el caràcter dels nostres sorollosos crítics és que, mentre Stalin destruïa el partit bolxevic, mentre estrangulava la revolució proletària a Espanya, mentre traïa la revolució mundial en nom dels “Fronts Populars” i la “seguretat col·lectiva”, continuaren considerant l’URSS un estat obrer. En totes aqueixes condicions, consideraren necessari continuar defensant l’URSS! Però quan Stalin envaeix la “democràtica” Finlàndia, en el moment que l’opinió pública burgesa de les democràcies imperialistes (que havia encobert els crims de Stalin contra els comunistes, els obrers i els camperols) posa el crit en el cel, els nostres “innovadors” declaren immediatament: “Açò és intolerable!” I, igual que Roosevelt, declaren l’embargament moral contra l’URSS.
El raonament de Burnham, el metge-bruixot amb educació universitària, segons el qual defensar l’URSS implica defensar Hitler, és un exemple típic d’estupidesa petit burgesa, que intenta forçar realitats contradictòries en l’entramat d’un sil·logisme bidimensional. ¿Quan defensaren la República Soviètica després de la pau de Brest-Litovsk, recolzaven els treballadors als Hohenzollern? Sí o no? Les tesis programàtiques de la IV Internacional sobre la guerra, estableixen categòricament que els acords entre un estat soviètic i tal o qual país capitalista no comprometen per a res al partit revolucionari d’aqueix estat. Els interessos de la revolució mundial estan per damunt de qualsevol combinació diplomàtica aïllada, per molt justificable que siga. Defensant l’URSS lluitem més seriosament contra Stalin i contra Hitler del que ho fan Burnham i companyia.
És veritat que Shachtman i Burnham no estan sols. Jouhaux, el famós agent del capitalisme francès, també estava indignat que “els trotskistes recolzaren l’URSS”. Però la nostra actitud cap a l’URSS és la mateixa que cap a la CGT (Confederació General del Treball); la defensem contra la burgesia malgrat estar dirigida per bergants com Jouhaux, que deceben i traeixen els treballadors a cada pas. Els menxevics russos diuen que la IV Internacional està en un atzucac, perquè considera encara a l’URSS com a un estat obrer. Aquests mateixos cavallers són membres de la II Internacional, que compte entre els seus rengles a traïdors tan eminents com el típicament burgès major Huysmans i Blum que, al juny de 1936, traïren una situació revolucionària especialment favorable, i, per tant, feren possible aquesta guerra. Els menxevics reconeixen que els partits de la II Internacional són “partits obrers”, però consideren que l’URSS no és un estat obrer perquè al seu capdavant hi ha una burocràcia de traïdors. Açò arriba al cinisme i al desvergonyiment. Stalin, Molotov i els altres, com a capa social, no són millors ni pitjors que els Blum, Jouhaux, Citrine, Thomas, etc. L’única diferència és que Stalin i companyia exploten i espatllen les bases econòmiques viables del desenvolupament socialista, i els Blum s’aferren a les podrides bases de la societat capitalista.
L’estat obrer ha de prendre’s tal com emergeix de l’implacable laboratori de la història, i no com l’imaginà un professor “socialista”, mentre es furgava reflexivament el nas. El deure de tot revolucionari és defensar cada conquista de la classe treballadora, per molt que l’hagen deformat les forces hostils. Els que no són capaços de defensar les posicions ja conquistades, mai en conquistaran més.
25 d’abril de 1940.