Versió catalana feta per Alejo Martínez des de: El joven Lenin, FCE, México, 1972 i Vie de Lénine. Jeneusse, Les Éditions Rieder, Paris, 1936
Actualment, és quasi regla en la literatura soviètica presentar la tendència revolucionària dels germans Ulianov com a resultat de la influència de son pare. Aquesta llegenda té el mecanisme següent: qualsevol que en el passat haja tingut relacions amb la família del director d’escoles primàries, ha considerat el seu deure, en els últims anys, exposar davant la premsa, en retrospectiva, les seues idees sobre el caràcter revolucionari de la família. Així com en la literatura cristiana no sols els sants, sinó també els seus antecessors, són adornats amb atributs de la major pietat, així els evangelistes moscovitobizantins dels darrers temps consideren inadmissible veure en el pare de Lenin únicament allò que fou en realitat: un funcionari dedicat totalment a la instrucció pública. I per què? Ningú demana que el pare d’un poeta haja tingut dots poètics, i ni el pare d’un revolucionari està obligat a ésser un conspirador. Ja és prou que els pares no impedisquen als fills el desenvolupament dels seus dots naturals. Generalment, el biògraf no ha d’exigir res als pares. Ha de representar-los tal com foren. Quines ensenyances poden derivar-se d’una biografia si peca per la base pel que fa als fets? “Ilia Nicolaievitx considerava amb gran simpatia el moviment revolucionari”; “la casa dels Ulianov al carrer Moscou era una espècie de club polític; en els debats sobre temes revolucionaris, Alexandre era qui donava el to”; “però també Vladimir [com podria ésser d’una altra manera?] participava ben sovint en les discussions, i amb gran èxit”. Un escriptor tan autoritzat com el difunt Lunatxarski declara que Ilia Nicolaievitx “simpatitzava amb els revolucionaris i educava els seus fills en l’esperit de la revolució”. Un pas més i trobarem que Lenin “es trobava lligat, a través de son pare i del seu germà amb la revolució anterior, Narodnaia Volia”. Amb sorpresa ens assabentem per la germana menor, M. Ulianova, que Ilia Nicolaievitx “havia format les llistes de professors de primària, amb l’esperit dels anys 60 i 70”. Queda fora de dubte que l’ensenyament que difonia contribuí a estendre les idees progressistes. Però en la història del pensament social rus es té el costum d’entendre que açò es refereix a les idees del populisme revolucionari, a saber, la ruptura amb l’Església, el reconeixement de les doctrines del materialisme i la guerra implacable contra les classes explotadores i contra el tsarisme. No podria ni tan sols pensar-se en una educació d’aquest tipus a les escoles primàries oficials, ni tan sols si l’organitzador en persona professés “les millors idees dels anys 70”. A més, no les professava de cap manera. Per la seua mateixa naturalesa, Ilia Nicolaievitx es consagrava amb tota la seua gelosia a la instrucció, la qual cosa no excloïa la seua fe en l’eucaristia. Açò no pot explicar-se per vagues referències a l’“època”: els esperits avançats, no sols dels anys 60, sinó també dels anys 40, eren ateus i socialistes utòpics. Ilia Nicolaievitx no es relacionava amb ells, ni pel caràcter de la seua activitat, ni per la seua manera de pensar. Basta fer notar que des del principi de les seues funcions com a inspector, parà molt atenció a cridar l’atenció dels seus superiors sobre la manca de gelosia dels sacerdots en l’ensenyament del catecisme. Els mestres que passaren pels cursos d’Ulianov, segons testimonis dignes de tota fe, foren els millors de la província; però no exerciren cap paper en la història del moviment revolucionari. Les idees d’Ilia Nicolaievitx i dels seus deixebles eren molt diferents de les idees revolucionàries de Txernitxewski, de Bakunin i de Ieliabov; en canvi es relacionaven amb les idees moderadament liberals dels pedagogs difusors de la cultura, com Pirogov, Utxinski i el baró Korff. No obstant això, en aqueixos anys, es trobaven també entre les files dels mestres alguns revolucionaris, i en els primers anys de la seua tasca com a professor Ilia Nicolaievitx tingué estretes relacions de treball amb alguns d’ells. Però cap d’aquests revolucionaris servà el seu lloc: tots foren exclosos de l’ensenyament. El mateix succeí amb un dels professors de l’Institut Noble de Penza, que, en la cerimònia anual de 1860, es permeté pronunciar un discurs d’oposició. Ilia Nicolaievitx mai patí aquestes “divagacions”. Ja l’any de 1859 rebé “pels seus excel·lents serveis i la seua gelosia” cent cinquanta rubles de gratificació. Un senador, encarregat de realitzar una enquesta, l’esmentà poc després, com un home que “complia gelosament amb les seues funcions”. Tres anys després, un nou inspector, altament qualificat, que expressà una opinió desfavorable sobre diversos altres mestres, elogià Ulianov. L’any següent, en 1863 quan, a causa de la insurrecció polonesa, el general ajudant de camp Ogarov cercà, entre els mestres de les províncies del Volga, relacions amb la sedició, arribà a la conclusió que “l’esperit de negació i incredulitat”, s’albergava a la Universitat de Kazan; però Ilia Nicolaievitx, encara que alumne de l’Alma Mater contaminada quedà, com anteriorment, net de tota culpa. Altres tres anys després, en l’assumpte de Karakozov es veié embolicat un dels antics col·legues i amic d’Ulianov. Però quant a ell, no fou objecte de la menor sospita; la seua mentalitat religiosa garantia, amb justícia, als ulls de les autoritats, una sòlida barrera entre ell i el món dels sediciosos. Així, des de principis de la seua activitat, durant la seua joventut i en els seus anys de solteria, Ilia Nicolaievitx sempre es mantingué dins dels límits de les seues funcions de pedagog. En cap part ni en cap aspecte es mostrà inclinat a la senda prohibida.
L’establiment d’una oficina d’inspectors de l’escola primària fou, en si, una mesura causada per la reacció democràtica, dirigida contra l’autonomia dels zemstsvos en matèria d’instrucció. Un pedagog sobre la moralitat política del qual recaigués la més lleugera sospita en cap cas hauria pogut ésser nomenat per a un cas d’alta confiança. En relatar la història de la lluita governamental contra els zemstsvos, Lenin, en un article publicat en 1901, subratlla particularment dues dates: 1869 i 1874, quan la burocràcia reduí les administracions locals autonòmiques i s’adjudicà definitivament l’administració de l’educació popular. Aquestes dues dates no sols tenen un interès històric, sinó també biogràfic: en 1869, el pare de Lenin fou nomenat inspector, i en 1874 director de les escoles primàries. Ilia Nicolaievitx, ben vist al ministeri, ascendí regularment per l’escalafó jeràrquic; amb el temps rebé el títol d’“excel·lència” i la condecoració de Sant Vladimir, acompanyada d’un ennobliment hereditari. No, aquest curriculum vitae no té cap punt de semblança amb la carrera d’un revolucionari, ni tan sols amb la d’un pacífic ciutadà de l’oposició. Podem creure la filla major quan diu que “son pare no fou mai revolucionari”. Si Ielisarova, obligada com tots els altres a aportar el seu tribut a la llegenda oficial, escriu en els seus assajos més recents que, en les seues conviccions, Ilia Nicolaievitx era un “populista” aquesta denominació s’ha de prendre en el seu sentit més ampli; les tendències populistes no sols es palesaven en la ideologia dels liberals, sinó també en la dels ultraconservadors. Sota la influència de la força adquirida per la lluita revolucionària en la segona meitat dels anys 70, Ilia Nicolaievitx, com la majoria dels liberals, no s’inclinà cap a l’esquerra, sinó cap a la dreta en les seues posicions ja de per si prou moderades. Als fills majors els regalà una col·lecció de les poesies de Nekrassov, i Satxa s’embriagà amb aquelles estrofes, cremants com l’ortiga, de poesia plebea. Però, tres o quatre anys després, quan Vladimir arribava a l’adolescència, el pare, lluny d’esmentar els menors, s’esforçava en retenir els majors. Prompte es tancà definitivament en la seua cuirassa de personatge oficial. Quan una neboda es queixà davant d’ell, amb indignació, de l’injust cessament d’una professora de primària, l’activitat de la qual no havia tingut res d’antigovernamental, Ilia Nicolaievitx escoltà sense pronunciar paraula “concentrat en si mateix i amb el cap cot”. A les preguntes de la seua filla de catorze anys, posà el silenci. Aquest episodi, pres de la seua vida, aclareix la figura del pare i tot l’ambient familiar. Quant als debats revolucionaris en els “que Alexandre donava el to” resultaven inconcebibles. “El nostre pare, que mai fou un revolucionari [continua Ielisarova], que tenia ja més de quaranta anys i estava carregat de família, desitjava, en aqueixa època, protegir-nos als joves”. Amb aquestes senzilles paraules es fineix d’una vegada per sempre a la llegenda de la influència revolucionària del pare. Però, justament, els testimonis irrefutables de la filla major són els que amb més freqüència es fan, fins i tot, a una banda.
Juli Cederbaum, el futur Martov, conta que, en 1887, un dels advocats joves portà clandestinament a casa de son pare la requisitòria de l’acusació en l’assumpte Lopatin i que ell, xic de catorze anys, contenint la respiració i amb totes les forces del seu entesa, escoltà a la nit la lectura dels informes del procurador sobre els atemptats, les evasions i les rebel·lions a mà armada. La família de Cederbaum era una pacífica família liberal, no lligada de cap forma amb els cercles revolucionaris. No obstant això, la lectura d’un document secret d’aqueix tipus, sobre un assumpte de terrorisme hauria estat absolutament inconcebible a casa de La Seua Excel·lència el conseller d’estat Ulianov. Si durant els primers anys de les seues funcions en Simbirsk, Ilia Nicolaievitx, en qualitat d’estranger en el medi i de “liberal”, es trobà aïllat en el petit món dels dirigents de la província, acabà essent, segons l’opinió general, “una personalitat molt popular, volgut i respectat a la ciutat”; és a dir, que havia fet amistats entre la burocràcia. No per casualitat el director del gimnàs, Kerenski, conservador ferm, que basava el seu mètode pedagògic sobre “el Sant Evangeli i el culte diví” sentí tan gran simpatia envers la família Ulianov. Pel que fa als últims anys de la vida d’Ilia Nicolaievitx, que transcorregueren sota el regnat d’Alexandre III, és possible que les opinions de Delarov, antic diputat per Simbirsk a la II Duma de l’Imperi, siguen les que més s’apropen a la veritat: “I N Ulianov era un home d’idees conservadores, però ni retrògrad ni conservador a l’antiga; tenia els seus objectius especials en la vida... gelosia en servir per al bé del poble.”
Si es parla de la influència exercida per Ilia Nicolaievitx sobre l’elecció de la carrera dels seus fills, aqueixa influència només s’exercí, durant algun temps, sobre la filla major: el seu primer desig conscient fou estudiar per a mestra, i durant prop de dos anys abans de partir cap a l’escola superior, treballà en una escola primària. Però precisament en aquesta germana major fou en qui Alexandre no trobà preocupacions revolucionàries. Quant als fills, durant els anys que estudiaren al liceu, davall la influència directa de son pare, ni Alexandre ni Vladimir s’adheriren a cap dels cercles clandestins on, mitjançant la lectura de llibres tendenciosos, es formaren els futurs revolucionaris. És molt probable que ningú tractés d’arrossegar a una senda prohibida els fills d’un alt funcionari, que sempre eren els millors alumnes de la seua classe i observaven una impecable conducta a l’escola. Però hi havia una altra causa més profunda. En la família d’un propietari esclavista, d’un funcionari corromput o d’un sacerdot rapaç, els fills, en el moment en què es veren arrossegats pels corrents nous, havien de trencar ràpidament i brutal amb els seus pares, per tal de cercar un altre ambient, lluny de la seua família. Però els fills d’Ulianov sempre trobaren resposta a les seues necessitats espirituals a la casa paterna. A més, inclinats per la seua naturalesa a prendre-ho tot seriosament, havien de considerar amb desconfiança la solució que oferien, molt a la lleugera, per als grans problemes, els joves de la seua generació que ben sovint fracassaven en els seus estudis. No obstant això, el conflicte entre les dues generacions es presentà també en aquesta família: els fills arribaren a meditar i formular conclusions davant les quals vacil·laven els pares. El conflicte inevitable amb els seus fills al terreny polític només pogué evitar-lo Ilia Nicolaievitx per la seua mort prematura.
“¿Qui no coneix [escrigué Lenin, onze anys després de la mort de son pare] la facilitat amb què en la santa Rússia es realitza la transformació d’un intel·lectual radical o un intel·lectual socialista, en funcionari del govern imperial, que es consola pensant que és d’utilitat dins dels límits de la rutina oficinesca, i que justifica amb aquesta utilitat la seua apatia política, i el seu servilisme davant el govern del knut i del fuet?” Seria injust aplicar sense reserves aquestes dures paraules a Ilia Nicolaievitx Ulianov, encara que només siga perquè en la seua joventut mai fou socialista ni radical en el vertader sentit de la paraula. Però és indubtable que durant tota la seua vida fou un funcionari sotmès a l’autocràcia. Els admiradors exagerats que, a causa del fill, s’esforcen en donar un nou caire a la fisonomia política del pare, manifesten un excés de veneració als llaços sanguinis de Lenin i una falta de respecte a les seues vertaderes idees. L’opinió generalment admesa, segons la qual Vladimir rebé els seus primers impulsos revolucionaris del seu germà terrorista, sembla tan absolutament verificada per totes les circumstàncies de la seua vida que no resulta necessari demostrar-la.
Però, en realitat, aquesta hipòtesi també és falsa. Alexandre no introduí a cap dels membres de la seua família en el seu món íntim i a Vladimir menys que a ningú. Segons diu Ielisarova, “Eren individualitats molt brillants, cadascuna en el seu gènere, però absolutament distintes”. Un paral·lel entre els dos germans s’imposa ací per al curs de la nostra narració, encara que correguem el risc d’anticipar-nos en l’evolució del germà menor. Un publicista radical, Vadovosov, que havia conegut Alexandre a Sant Petersburg i que després freqüentà els Ulianov en Sàmara, escrigué molts anys després (quan ja havia emigrat, per ésser contrari als soviets) que la família Ulianov, “d’una especial simpatia”, tenia “dos tipus diferents, ben separats”: un, representat perfectament per Alexandre, era de rostre ovalat i pàl·lid, amb ulls meditabunds i penetrants, que captivava per la seua frescor juvenil i la seua espiritualitat; l’altre, detestable per a Vodovosov, trobava la seua representació completa en Vladimir: “tot el rostre es distingia per una mescla d’espiritualitat i grolleria, diria gairebé d’animalitat. Sorprenia aquella front intel·ligent, però fugissera, cap arrere; el nas era carnós; Vladimir Ilitx estava ja quasi completament calb als 21 o 22 anys d’edat”. Aquest contrast, inspirat visiblement en les imatges d’Ormuz i Ariman, no era propietat exclusiva de Vodovosov. Kerenski fill, qui, d’altra banda, no conegué personalment a cap dels dos germans, perquè només tenia sis anys quan Vladimir finí els seus estudis al liceu, els anomena “els antípodes morals”. “A l’encant brillant” d’Alexandre s’oposa, segons ell, “l’insuperable cinisme de Vladimir”. Poc més poc menys els mateixos tons empra, entre altres, Txirikov, escriptor de Simbirsk: la simpatia sincera o fictícia cap al germà major augmentava l’aversió cap al menor. Però aquest contrast no és pura invenció: no és difícil descobrir el reflex, deformat certament per l’odi, d’un vertader contrast.
“La diferència natural dels dos germans [escriu Ielisarova] aparegué des de la infància, i mai hi hagué intimitat entre ells.” Vladimir sentia envers Alexandre “un respecte sense límits”, però segurament no gaudia de les simpaties de Satxa. (Ielisarova s’expressa prou discretament en aquest punt: “Entre els menors, la que gaudia de la major simpatia de Satxa era Olga”.) Basant-se en antigues narracions fragmentàries del seu marit, a penes recordades, Krupskaia tracta d’aclarir en algunes línies les relacions dels dos germans en la seua joventut: “tenien molts gustos en comú: tant l’un com l’altre sentien sovint la necessitat d’estar sols durant molt de temps... dormien generalment junts... i quan algun dels nombrosos xics que els rodejaven anava a veure la seua habitació, els xicots li deien: ‘Faça’ns el favor d’anar-se’n’.” Aquesta “frase favorita” esmentada per Krupskaia demostra clarament que ella no comprengué bé el caràcter d’Alexandre ni les relacions entre els germans. “Faça’ns el favor d’anar-se’n”, podia ésser una expressió utilitzada per Volodia. Però Alexandre, que no tolerava les expressions sarcàstiques, no hauria pogut més que fer una carassa de disgust.
Tant en la fisonomia com en el caràcter, Alexandre s’assemblava a sa mare. Al rostre i en la psicologia de Vladimir predominaven els trets del pare. Encara que molt important per al fons, aquest contrast és massa elemental per a dilucidar la qüestió. La virilitat (en rus aquesta paraula ha estat usurpada pel sexe masculí) era tret característic de Maria Alexandrevna. Però era el valor d’una mare que es dóna, tota sencera i fins al límit, a la família i als seus fills. I la virilitat d’Alexandre fou abans que res, el valor de marxar cap al sacrifici. L’autoritarisme, la irascibilitat, el sarcasme, el llenguatge feridor, la calvície precoç i la mort prematura foren trets que Vladimir heretà d’Ilia Nicolaievitx. Però si el major no era un doble de la mare, el menor tampoc era una rèplica del pare. Cadascun d’ells rebé dels seus pares i, a través de la seua sang, dels seus avantpassats més llunyans, certs cromosomes que produïren aquests dos éssers humans, excepcionals, però completament diferents.
És indiscutible que els germans tenien alguns trets en comú: grans aptituds, encara que distintes, amor al treball, capacitat de lliurar-se totalment a l’acció i un esperit d’economia sorprenent en homes joves. Finalment, last but not least, ambdós foren revolucionaris. Els autors de tendència reaccionària no es cansen de representar als revolucionaris russos com a ignorants i desproveïts de tot talent. En els fons, Turguénev, el mateix que Gontxarov, no estan lluny de compartir la mateixa opinió. No obstant això no foren en cap forma els endarrerits els qui determinaren la fisonomia general de les files revolucionàries. Els germans Ulianov (tant Alexandre com Vladimir) com abans que ells els dirigents desembristes, els grups d’educadors, els narodniki o populistes, els membres de Narodnaia Volia, representaven la flor i nata de la intel·lectualitat russa.
“En tota la meua vida, que és ja prou llarga [escriu Vodovosov] a penes puc comptar unes quantes persones que m’hagen produït una impressió tan encantadora, en el sentit complet de la paraula, com Alexandre Ilitx Ulianov.” Els que conegueren el germà major estan d’acord en reconèixer la seductora harmonia de la seua naturalesa, exempta de “la menor posa o afectació”, de la seua franquesa orgànica i de la seua delicadesa davant la personalitat dels altres, fins i tot en els més menuts detalls. No és difícil pensar que en les relacions personals, Alexandre posseïa una seducció infinitament superior a la de Vladimir. És cert que, quant a estar exempt de falsedat i de posa, i en el seu menyspreu envers les aparences, Vladimir no es quedava enrere. El mateix pot dir-se de la seua enteresa de caràcter; només la seua naturalesa era completament diferent i no s’inclinava cap a les relacions personals. Cadascun dels germans estava fet d’una sola peça, però els elements eren diferents. I quan Lunatxarski afirma amb benevolència que “Alexandre quant a genialitat, no es quedava enrere de Vladimir”, no podem deixar de pensar que aqueixa gent mesura la genialitat amb una mesura força estreta. Certament, aqueix epítet emfàtic aplicat a Alexandre no és en realitat més que un reflex retrospectiu de la figura històrica de Vladimir.
El major, des dels seus anys de liceu, llegia a Dostoievski amb plaer i emoció, perquè la investigació psicològica turmentada de la seua obra responia al món interior d’aquell xicot concentrat i profundament sensible, ferit ja per la realitat del medi ambient. Per a Vladimir, l’autor de Crim i càstig fou sempre un estrany, fins i tot en els seus anys de maduresa. En canvi, rellegia àvidament a Turguénev, a qui Dostoievski detestava, i després a Tolstoi, el més vigorós dels realistes russos. En l’antítesi de Tolstoi i de Dostoievski, que no per casualitat fou un dels temes favorits de l’antiga crítica literària russa, hi ha molts aspectes diversos, però el més important és el contrast entre una tràgica introspecció i una radiant assimilació del món exterior. Seria massa simplista transportar íntegrament aquesta antítesi als dos germans, però no és en cap forma indiferent per a la comprensió dels seus respectius caràcters.
Alexandre era de temperament malenconiós. Ilia Nicolaievitx considerava que Vladimir tenia un temperament “colèric”. Anna ens pinta el germà major com tancat en si mateix, sovint esquerp en la seua tendresa inexpressada. “Mai el viu sorollosament alegre [escriu un dels seus companys de conspiració]; sempre estava malenconiós i meditabund.” Açò era absolutament el contrari de Vladimir, la caracterització més notable del qual era una jovialitat sempre desbordant, expressió d’una força segura de si mateixa. En parlar d’Alexandre com d’un organitzador reflexiu, un altre dels conspiradors diu discretament: “Potser era un poc lent.” En canvi, Vladimir es distingia primer que res, i no sols en els seus anys juvenils, per la impetuositat del seu caràcter i la seua rapidesa en el treball, qualitats alimentades per la riquesa, la diversitat i la velocitat de les associacions subconscients; i, no és aquest un dels principals recursos del geni?
Ielisarova diu que una de les característiques essencials d’Alexandre és que no sabia mentir. Si no volia dir alguna cosa, callava. Aquesta qualitat es manifestà brillantment en el tribunal. Sent hom desitjos d’agregar-hi: Quina llàstima! En una lluita social implacable, aquest tipus de mentalitat queda sense defensa en la política. Per molt que filosofen els moralistes austers, mentiders d’ofici, la mentida és el reflex de les contradiccions socials i també, a vegades, un mitjà de lluita contra elles. No és possible, per un esforç individual, escapar de la xarxa de les mentides socials. Pel seu tipus, Alexandre s’assemblava més a un cavaller que a un polític. I açò establia una muralla psíquica entre ell i el seu germà menor, molt més resistent, més oportunista en qüestions de moral individual, millor armat per a la lluita, però en tot cas, no menys intransigent respecte a la injustícia social.
Turguénev deia del germà de Lev Tolstoi, Nicolau, observador i psicòleg subtil, que no li faltaven més que alguns defectes per a esdevenir notable escriptor. El mateix Lev Tolstoi considerava molt justa aquesta paradoxal apreciació. Potser indirectament hi trobava una justificació dels trets del seu caràcter que l’impedien tenir bones relacions amb els membres de la seua família. Les paraules de Turguénev signifiquen que per a complir una funció pública és necessari posseir qualitats suplementàries que estan lluny d’embellir la vida individual. Si aquesta observació és justa quan es refereix a l’escriptor, ho és més encara quan s’aplica a l’home polític i, en un grau molt major, al dirigent. Però del judici de Turguénev no es desprèn en cap forma que, en la balança de la moral, si és que hi ha una balança per als imponderables, Lev Tolstoi haja pesat menys que el seu germà Nicolau. La influència d’Alexandre sobre el cercle de persones que el rodejaven era gran. Però és improbable que hagués pogut passar d’aqueix cercle. Alexandre no tenia voluntat de dominar, ni l’aptitud d’utilitzar per a la causa no sols les qualitats, sinó també els defectes dels altres, ni podia passar per alt a les persones en cas de necessitat. Era massa egocèntric, massa posseït per les seues pròpies impressions, i s’inclinava massa a considerar un problema com resolt, quan l’havia solucionat per a si mateix. L’esperit d’ofensiva infatigable i de proselitisme no formava part de la seua naturalesa. I justament el fet que el seu germà menor tingués trets que caracteritzaven el futur home públic, l’escriptor, orador, agitador, tribú, feien que fos un estrany i fins i tot poc simpàtic als ulls d’Alexandre.
Vladimir en totes les circumstàncies actua com a iniciador, reformador, conductor de les masses humanes. Quant a Alexandre, si hagués viscut en condicions culturals més avançades, és possible imaginar-lo com a pacífic savi i pare de família. Arrossegat a la revolució per la marxa dels esdeveniments, rebé el mètode consagrat per la tradició del terrorisme, fabricà bombes segons el model de Kibaltxitx i, cobrint amb el seu cos els altres, marxà vers la mort. Alexandre ofereix la imatge d’un màrtir, mentre que Vladimir en tot moment es revela com a cap. Un entrà en la història de la revolució com la més tràgica de les figures del fracàs, l’altre, com la més gran de les figures de la victòria.
L Kamenev, que al principi fou el redactor en cap de les Obres Completes de Lenin, escriu prudentment: “És possible que, precisament per boca del seu germà major, Vladimir Ilitx hagués escoltat parlar per primera vegada de Marx i de les idees i tendències que preocupaven la intel·lectualitat d’aqueixa època.” Un altre notable publicista soviètic, antic cap de redacció d’Izvestia, Steklov, s’expressa de forma més categòrica: “Justament poc de temps abans de la seua detenció, el major envià al seu germà menor... el primer tom d’El Capital. Així, Alexandre Ulianov el nomenava no sols el seu successor, sinó també hereu i continuador de Karl Marx.” Aquesta versió s’ha difós per tot el món; però està en completa contradicció amb els fets i amb les circumstàncies psicològiques. “Mai, en presència dels menors [conta Anna] Alexandre discutia ni negava res.” I al seu germà major, que vivia molt prop d’ell a Sant Petersburg, no li féu cap confidència sobre allò que per a ell era el més important. Entre els germans no existí mai aqueixa esfera íntima d’interessos i converses sobre Déu, l’amor, la revolució, que en altres famílies lliga estretament majors i menors. Ja hem vist que Anna ens diu: “La diferència de naturalesa entre els dos germans es palesà des de la infància, i mai hi hagué intimitat entre ells”. Durant l’estiu de 1886, últim que els germans passaren junts, estigueren més allunyats entre si que mai. Vladimir, que es recuperà relativament aviat del dolor per la mort de son pare, se sentia convertit en cap de la família. La seua recent emancipació de les idees religioses degué elevar de colp l’opinió que tenia de si mateix. Com succeeix ben sovint entre els joves amb una forta voluntat, la necessitat d’una certa autonomia es manifestava en ell a costa de la personalitat dels altres i especialment de l’autoritat de la mare. “La ironia era una característica constant del caràcter de Volodia, particularment en aquesta edat de transició.” Podem concedir complet crèdit a aquestes paraules, ja que la germana major, segons ho manifesta en els seus escrits, sembla no haver oblidat les burles i ironies de què fou víctima.
Pel que es refereix a Alexandre, admetia amb dificultat les burles a costa de terceres persones: quant a ell, a ningú se li hauria acudit fer-li burla. En aqueixa ocasió reprengué Alexandre el contacte amb la seua família, quan el pare ja no estava. El seu tendre afecte envers sa mare, augmentat per la separació i per la pèrdua comuna, es palesà amb intensitat particular. Independentment de la profunda diferència dels seus caràcters, els germans estaven orientats en sentits diversos. A la infantil adoració de l’època en què Volodia volia fer tot “com Satxa”, li seguí la lluita per la seua independència personal i, inevitablement, començà a allunyar-se del seu germà major; a la concentració d’Alexandre, a les seues atencions cap als altres, al seu temor de fer gala de superioritat, Vladimir oposava una brillant agressivitat, ironia i la seua passió orgànica per ésser el primer. Es passà tot l’estiu en equívocs.
Escoltem Ielisarova: “La brusquedat i l’agressivitat de Vladimir es palesaren particularment... després de la mort del pare, la presència de la qual tingué sempre una acció moderadora sobre els fills.” A vegades responia Vladimir a sa mare amb “una brusquedat que no s’hauria permès manifestar quan vivia son pare”, notem de pas que segons sembla en les insolències de Vladimir podia trobar-se una protesta retardada contra la fèrula del pare. La mare recordava després, afligida, que Alexandre hagué d’intervenir algunes vegades a favor seu en aqueix últim estiu. Un dia en què jugava als escacs, Vladimir respongué amb gest negligent a sa mare, quan aquesta li recordà quelcom que havia de fer i, quan Maria Alexandrevna insistí amb irritació, ell contestà amb una broma desenfadada. Llavors intervingué Alexandre: “O faràs immediatament el que et diu mamà o no torne a jugar amb tu.” Açò darrer fou dit amb calma, però amb tanta energia que Vladimir obeí immediatament. Anna, encara que segons diu, ressentia “les burles, la insolència i l’arrogància de Volodia” no deixava de cedir al seu atractiu i sostenia amb gust converses amb ell, converses a les que succeïen les bromes i les rialles. Alexandre no sols no participava en aquestes converses, sinó que les tolerava difícilment; ell tenia el seu tipus especial de sentiments, i Anna el sorprengué més d’una vegada una mirada de desaprovació. Durant la tardor, a Sant Petersburg, s’animà a preguntar-li a Alexandre: “Què et sembla el nostre Volodia?” Alexandre respongué: “No hi ha dubte que és molt capaç, però no ens entenem,” Potser hagués dit: “No ens entenem absolutament”, hi agrega Ielisarova corregint-se a si mateixa. En tot cas, el seu germà s’expressà resoltament i clara. “Perquè?”, preguntà la germana estupefacta. Però Alexandre eludí la resposta, subratllant així la profunditat del desacord. El germà major no tractava el menor de dalt a baix, dient que era “un xicot capaç”, sinó com a un igual, com a “un home capaç”, i tot fa pensar que la memòria d’Anna servà fidelment aquest matís. Però al mateix temps, allò que cridar l’atenció de la germana fou la distància moral a què es col·locava del seu germà. La falta de parentiu espiritual li bastava a Alexandre per a excloure la possibilitat de converses amb Vladimir sobre temes íntims. Però existia una altra causa no menys profunda. Durant l’estiu de 1886, Alexandre encara no havia decidit res per si mateix. Llegia Marx, però no tenia una idea de l’aplicació pràctica que podria donar a aqueixes lectures. Encara a la tardor, a Sant Petersburg, tractava de rebutjar les deduccions revolucionàries a què havia arribat. Podia confiar les seues vacil·lacions i dubtes a un germà menor amb el qual, a més a més, “no s’entenia absolutament”?
No pot parlar-se, doncs, d’una influència política directa d’Alexandre sobre Vladimir. Però la influència moral, encara que no directa, pogué trobar una expressió política. En suggerir al seu germà, amb tota la seua naturalesa, les exigències més elevades de si mateix, com dels altres, Alexandre, sense cercar-ho, aproximava el conflicte, que en veritat era inevitable, entre Vladimir i el medi que el rodejava. Anna recorda que Alexandre, que havia anat a passar unes vacances a la seua casa, estretí la mà del vell servidor de son pare d’una manera “amistosament senzilla”, el que provocà comentaris per ésser quelcom “desacostumat”. Aquest episodi interessant, que no per casualitat quedà en la memòria de la germana major, projecta una llum especial sobre els costums de la burocràcia burgesa de llavors, fins i tot dins d’una de les millors famílies. L’atmosfera general encara estava saturada fins a l’asfíxia dels vapors del dret de servitud. Queda fora de dubte que els gestos sincerament “democràtics” d’Alexandre tingueren una importància per a la formació de la personalitat de Vladimir, molt superior a la que haurien pogut tenir breus converses sobre Narodnaia Volia o sobre Marx. A més, mai sostingueren aquest tipus de converses.
Quines eren les idees i l’estat d’ànim de Vladimir durant l’estiu de 1886, quan estava a punt de finir els seus estudis al liceu? Des de l’hivern anterior, segons diu Ielisarava, havia entrat en el període “en què es rebutgen les autoritats, en aqueix període en què, a través d’una actitud negativa, es forma per primera vegada la personalitat”. Pera la seua crítica, malgrat la seua vehemència, només tenia un radi d’acció força limitat: es dirigia contra el liceu i els mestres, parcialment també contra la religió. “No hi havia res especialment polític en les nostres converses”. A la seua germana, nouvinguda de la capital, no li féu Vladimir cap pregunta sobre les organitzacions revolucionàries, les publicacions il·legals o les agrupacions polítiques estudiantils. Anna hi agrega: “Estic persuadida que, per les relacions que existien aleshores entre nosaltres, Vladimir no m’hauria ocultat aqueixes preocupacions”, si les hagués tingut. Això de les discussions polítiques que es diu es produïren a casa dels Ulianov, des que vivia el pare, de la funció dirigent d’Alexandre en aquests debats i de les encertades rèpliques de Vladimir, tot ha estat inventat, de principi a fi. Cert que entre els alumnes del liceu de Simbirsk, com ho proven els descobriments fets recentment als arxius de la gendarmeria, existien, fins i tot en el període més ombrívol de les anys 80, cercles clandestins i petites biblioteques seleccionades tendenciosament; però Vladimir, sis mesos després de la mort de son pare, encara no havia estat afectat de cap manera per la política i no palesava el menor interès envers els opuscles econòmics que omplien la llibreria d’Alexandre a l’habitació comuna dels dos germans. El nom de Marx no li deia absolutament res a l’adolescent que dedicava quasi exclusivament el seu interès a les belles lletres. S’interessava apassionadament per tot allò relacionat amb la literatura.
Durant dies sencers absorbia les novel·les de Turguénev, pàgina rere pàgina, gitat al llit i deixant-se portar per la imaginació cap al regne de “la gent supèrflua” i de les joves idealitzades davall els til·lers de les avingudes senyorials. Després d’acabar un llibre el recomençava, perquè la seua avidesa era insaciable.
Així, tanmateix la seua estreta proximitat física, cadascun dels germans passà aqueix estiu en el seu propi univers. Alexandre, de l’alba al crepuscle, inclinat sobre el microscopi. A aquest respecte, Krupskaia posa en boca de Lenin la frase següent: “No, el meu germà mai serà un revolucionari, pensí llavors, un revolucionari no pot consagrar tant de temps a l’estudi dels cucs anellats.” Evident anacronisme! El Vladimir d’aleshores, aliè a la política, no podia concebre que el seu germà tingués aqueixos pensaments, ja que tota la família el considerava com a un futur científic. En canvi, després de l’arrest i de l’execució d’Alexandre, Vladimir s’hagué de repetir: “qui hauria pogut creure que el meu germà reemplacés un dia el microscopi per la bomba?”
En sortir en llibertat Anna, per a no ferir Vladimir, no li comunicà el que el germà executat havia dit d’ell. Però Vladimir no era sord ni cec. En l’actitud d’Alexandre envers ell no podia deixar de sentir un allunyament, barrejat amb una secreta irritació si no amb aversió. Res irreparable, tot això era temporal i canviant, pensava per a consolar-se, l’apropament serà inevitable més tard; ell, Volodia, demostraria el que valia i Alexandre es veuria obligat a reconèixer-ho; encara hi ha una vida per davant, és a dir, una eternitat. Però, de moment, seguia enfonsat en el món meravellós de Turguénev. I no obstant això, en aqueix moment sorgí la fortalesa de Pere i Pau, i l’execució de Satxa.
Alguns anys després, el socialdemòcrata Lal·laianz interrogà Lenin sobre els esdeveniments de l’1 de març. “Per a tots nosaltres, la participació d’Alexandre en un acte terrorista resultà totalment inesperada. Potser la meua germana sabés quelcom, però jo no en sabia res.” En realitat, la germana tampoc sabia res. El testimoni de Lal·laianz confirma enterament la narració d’Anna i coincideix amb el que diu Krupskaia en els seus Records, basant-se en allò que li pogués contar Lenin. Per a explicar aquest fet que destrueix completament la seua pròpia versió sobre la intimitat dels germans, Krupskaia al·lega la diferència d’edats; però aquest pretext, prou insuficient, no canvia en res els fets. L’aflicció que li produí la mort del seu germà anava acompanyada, per a Vladimir, per l’amargor de pensar que Alexandre li havia ocultat el més important i més profund de si mateix i pel descontentament amb si mateix per no haver concedit suficient atenció al seu germà, per haver insistit, d’una manera provocadora, en la seua independència. La veneració que de xiquet tingué envers Alexandre es duplicà, aguditzada pel sentiment de culpa cap a ell i per la consciència de la impossibilitat de reparar la seua falta. “Davant meu ja no es trobava el xicot turbulent i jovial [escriu més tard la seua antiga institutriu, que fou qui li lliurà la lletra fatal de Sant Petersburg] sinó un home madur, que reflexionava profundament”. Prement les dents, passà Vladimir les darrers proves del liceu. S’ha servat la seua fotografia, feta probablement per a l’examen d’ingrés sobre un rostre de trets encara incerts, però en el que es llegeix ja una forta concentració, amb el llavi superior arrufat de manera provocadora, s’estén una ombra de patiment i del primer odi profund... Així, aquest nou període de la vida de Vladimir s’inicià amb dues morts. El final fisiològicament natural del pare afavorí la seua actitud crítica envers l’església i el mite religiós. El suplici del germà despertà un odi ardent envers els botxins. En el caràcter de l’adolescent es trobava ja en potència el futur revolucionari, així com en les condicions socials que el rodejaven. Però li faltava el primer impuls, que li conferí l’execució inesperada del seu germà. Els primers pensaments polítics de Vladimir havien de procedir inevitablement d’una doble necessitat: venjar Alexandre i desmentir la desconfiança de Satxa a través de la seua acció. Per què, en aquest cas, s’endinsà Vladimir per la senda del marxisme i no per la del terror?, pregunten els biògrafs oficials, i tots responen al·legant superficialment la seua “genialitat”. En realitat, no sols la resposta, sinó la pregunta mateixa, tenen un caràcter fictici; perquè, segons es veurà, Vladimir no s’endinsà per la senda del marxisme sinó alguns anys després com a resultat d’un profund treball de reflexió i, a més, durant molt de temps havia estat partidari del terrorisme. Aquests grans anacronismes procedeixen inevitablement de la negativa a considerar l’home vivent en la seua evolució vital. La mateixa Krupskaia cau víctima d’una representació de Lenin marxista en 1887. Tracta d’explicar per què l’execució d’Alexandre no despertà en Vladimir “la resolució i l’anhel de seguir el camí del seu germà” formulant una hipòtesi absolutament desproveïda de fonament, segons la qual Vladimir “en aqueixa època tenia ja les seues idees pròpies sobre moltes coses i havia resolt, a la seua manera, el problema de la necessitat de la lluita revolucionària”. Més lluny encara, en el mateix sentit, s’expressa la menor dels Ulianov, Maria, que en la cerimònia de la commemoració de Lenin el 7 de febrer de 1924, conta que en assabentar-se de l’execució del seu germà, Vladimir exclamà: “No, nosaltres no seguirem el mateix camí! No és per ací per on cal avançar.” Podria fer-se a una banda l’evident manca de sentit de la narració de Maria Ulianov que, en el moment dels esdeveniments que narra, encara no tenia nou anys, si la frase imprudentment llançada per ella a la circulació no hagués estat literalment consagrada, com a prova de la profunditat del pensament polític de l’alumne del liceu de Simbirsk, el qual tot just a penes el dia anterior s’havia desembarassat de la closca de la religió, encara no coneixia el nom de Marx, no havia llegit cap opuscle il·legal, no coneixia i no podia conèixer res de la història del moviment revolucionari rus i que ni encara havia descobert en si mateix interès algun envers la política. Sota aqueixes condicions, quin significat podrien tenir les paraules que li atribueix la seua germana menor? En tot cas, per descomptat no significaven una oposició entre la lluita revolucionària de les masses i el terror practicat pels intel·lectuals. Si s’admet per un instant que la frase haja estat pronunciada realment, per descomptat no es referia a un programa, sinó que era, simplement, una expressió de desesperació. No, Satxa no hauria d’haver marxat per aqueix camí! Per què no s’havia dedicat a la ciència, per què havia cercat la seua perdició?
A diferència de les monedes, les narracions imaginàries, com ja se sap, no es desgasten amb la circulació, sinó que, per contra, creixen. El vell bolxevic Txelgunov conta: “Quan llegí el telegrama anunciant l’execució d’Alexandre, Vladimir Ilitx es fregà la front i digué: “Bo, cercarem un camí més eficaç”.” Totes les lleis de la psicologia humana queden ací aixafades. Vladimir no caigué en la desesperació en saber la terrible notícia, ni s’afligí davant la pèrdua irreparable, sinó que “es fregà la front” i anuncià la necessitat de “seguir un camí més eficaç”. A qui es dirigien aqueixes paraules? La mare es trobava a Sant Petersburg, Anna estava encara a la presó. Evidentment, Vladimir confiava les seues revelacions de futur tàctic a Dimitri, que tenia tretze anys i a Maria, que tenia nou!
Aquests deixebles devots passen amb tanta facilitat sobre els fets i sobre la lògica perquè no estan satisfets amb el mestre tal com era. Volen un Lenin millor. Li atribueixen en la seua primera joventut la força intel·lectual que només pogué adquirir al preu d’un treball titànic. Per excés de gelosia, el desposseeixen de les qualitats suplementàries. Així creen un altre Lenin, un Lenin perfecte. Però a nosaltres ens basta amb què existí en realitat.
Segons Krupskaia, si el jove Vladimir no hagués tingut ja les seues pròpies idees revolucionàries, després de l’execució del seu germà, hauria seguit els seus passos. Però, en resum, això fou el que féu! No es dirigí cap a l’aldea, ni cap als camperols, ni cap a la fàbrica, ni cap als obrers sinó, com Alexandre, cap a la universitat. Hi trobà aqueix ambient de la joventut democràtica que començà lluitant per a tenir el dret d’organitzar els seus refectoris i les seues sales de lectura i acabà en les conspiracions terroristes. Després d’ésser expulsat per una protesta de tipus exclusivament universitari, Vladimir s’afermà en la idea del terrorisme. Si no participà pràcticament en cap complot, no fou per consideracions de principi, sinó perquè després de la catàstrofe de l’1 de març de 1887, els atemptats resultaren, durant molt de temps, psicològicament i física impossibles. Les unitats revolucionàries, sense experiència ni perspectives, estaven tan aïllades del medi social i fins i tot de l’estudiantil, tan desunides, que ningú tenia el valor d’alçar el braç per a realitzar una acció pràctica. La vella senda de la intel·lectualitat es tancà definitivament sobre la tomba de cinc estudiants. No s’obria cap altra ruta. Enlloc s’escoltava cap crida a la lluita. Vladimir no sabia com exercir la seua venjança. L’accentuat caràcter de la reacció i la decadència política de la intel·lectualitat imposaren al jove un compàs d’espera. Veurem que sabé emprar-lo molt bé.