Versió catalana feta per Alejo Martínez des de: El joven Lenin, FCE, México, 1972 i Vie de Lénine. Jeneusse, Les Éditions Rieder, Paris, 1936
Alexandre, tant per la seua fisonomia com pel seu caràcter, s’assemblava a sa mare, sobretot en els seus primers anys: “La mateixa mescla excepcional [escriu la germana major] de fermesa extrema i igualtat de caràcter, amb una sorprenent sensibilitat, tendresa i esperit de justícia. Però més auster i més concentrat, i força més viril.” El preceptor dels fills, Kalatxnikov, afirma que, darrere del rostre blanc lletós d’Alexandre, en la seua veu dolça i en els seus moviments tranquils, des de la seua primera infància s’hi descobria una gran força interior. L’aïllament de la família en Simbirsk, en el primer període, la mancança de camarades per als seus jocs infantils i també, en part, les exigències del pare, no feren més que accentuar la naturalesa introvertida del xicot. Impressions terribles i brutals no li’n faltaren. Per a començar, la casa habitada pels Ulianov en el vell barri situat als límits de La Corona no es trobava lluny de la presó. La mare s’ocupava dels petits però els majors no eren vigilats i se n’anaven a passejar sols a la plaça. Als dies de festa, en la vella Corona s’agrupava “el poble”, mentre que en la “nova Corona” es passejava “el públic”. La plaça estava plena de restes de llavors de gira-sol o de peixos secs i d’altres comestibles. Durant la festa de Pasqua, la gent es divertia llançant ous durs pintats. Els vestits de colors vius i les bruses roges brillaven davant el cavallets, mentre els acordions feien vibrar les seues notes discordants. Ja de nit partien de la plaça cançons d’ebris, i es produïen feroces baralles. És cert que durant els dies de festa, no es permetia als xiquets anar a la plaça, però als dies comuns, mentre jugaven entre la pols, contemplaven el Volga o escoltaven el cant dels ocells a les hortes, més d’una vegada foren interromputs en els seus jocs pel so de les cadenes, per frases grolleres o per injúries. Amb una curiositat punxant, el petit Alexandre sorprenia una mirada llençada a través de les reixes de la presó, i despertava en ell un sentiment de pietat.
En Kokutxkino, propietat de l’avi matern, a la província de Kazan, ho passaven molt bé, quan es reunien en vacances totes les filles casades amb els seus nombrosos xiquets. Allí hi havia diversions animades, passejos, canoes, i després caceres a què Alexandre es dedicava amb passió. Però als voltants regnava la misèria dels camperols, i tot l’ambient encara estava profundament impregnat dels costums de l’època de la servitud. Un camperol del rumb, anomenat Karpei, caçador i pescador, contà a Anna i a Alexandre que havia vist, amb els seus propis ulls, portar corrent, a través de la província de Kazan, uns “petits jueus” als que s’enviava a Sibèria, petits d’uns deu anys, arrancats amb violència als seus pares, als qui es volia convertir en ortodoxos i servidors del tsar. La narració de Karpei els causà un dolor més viu i ardent que els versos de Nekrassov. Més tard, ja a la universitat, Alexandre llegí en un llibre de Herzen publicat clandestinament, com aquest, camí de la deportació, havia trobat un comboi de xiquets jueus als qui s’enviava a Sibèria; hi havia entre ells xiquets de vuit anys, que queien extenuats i morien al camí. Herzen emmalaltí en el seu trineu, plorà amargament i maleí Nicolau i el seu govern. Però, Alexandre plorà? Segons conta la seua germana, ni quan era petit plorava. Tot i això no deixava de sentir vivament la injustícia i l’ardor de les llàgrimes interiors.
Interrogat sobre quins eren els vicis més grans, el xic respongué: “La mentida i la covardia.” Sempre tenia la seua opinió pròpia, ben sovint callada, però profundament viscuda, i en conseqüència ferma. Aquest xicot introvertit no parlà mai a la seua família d’haver perdut la fe religiosa, sinó quan son pare, creient convençut, li preguntà amb desconfiança: “Aniràs avui a vigílies?” Llavors Alexandre respongué: “No”, amb tal convicció que el pare no s’atreví a insistir-hi.
Alexandre ingressà al liceu en 1874. Tot i que ja s’havia arribat a l’època de les reformes, el gimnàs o liceu d’aleshores era una espècie de correccional per als xicots. El principal instrument de suplici era l’ensenyament dels clàssics. “El coneixement de les llengües mortes [segons explicaven els qui havien creat aqueix sistema d’instrucció], per la mateixa dificultat que presenta, és una lliçó de modèstia i la modèstia és el primer símptoma i la primera necessitat d’una vertadera instrucció”. L’ensenyament dels clàssics estava destinat a servir de fre d’acer a la raó infantil. L’assistència a l’església era vigilada amb la màxima cura, i espatllava els dies de festa. Entre dues genuflexions, el director llençava una ullada inquisidora als alumnes de les classes superiors: ¿que hi havia entre ells qui tingués l’audàcia de romandre de peu quan ell, el director, estava prosternat davant Déu? El joc de cartes, l’embriaguesa i altres distraccions d’aquest tipus eren considerades com a trivialitats en comparació amb la participació als cercles educatius independents, la lectura de revistes liberals o l’assistència a teatres, i fins i tot el fet de no tallar-se el cabell d’una manera prou marcial. Un aire abstret o una actitud orgullosa eren considerats pels caps, i no sempre sense raó, com a símptomes d’una protesta dissimulada. Les relacions, sempre tenses, produïen en alguns liceus violentes explosions i fins i tot conspiracions contra els professors particularment odiats. Així fou com en 1880, el comte Loris-Melikov, que durant algun temps exercí, al costat d’Alexandre II, atemorit, el paper d’un dictador polític liberal, comunicà al tsar que la instrucció pública havia assolit alçar contra ella “els alts dignataris, el clero, la noblesa, els universitaris, els zemstvos i les ciutats...” Immediatament se cessà al comte D Tolstoi, creador del detestat sistema “clàssic” i se’l reemplaçà pel “liberal” ministre Saburov, però aquest nou corrent fou només passatger. Oscil·lant d’una banda a una altra, però inclinant-se més en el sentit de la reacció, aquest sistema escolar subsistí durant un quart de segle, amb certes millores, fins als últims dies de la monarquia. L’odi al liceu o la preparatòria esdevingueren una espècie de tradició nacional. No fou per atzar que Peloiaiev, en el seu poema satíric de què ja s’ha parlat, llençà una de les seues estrofes més virulentes contra el director del gimnàs de Simbirsk. Un altre poeta, Nadson, de la mateixa generació que Alexandre Ulianov, escrigué, respecte al període escolar de la seua existència:
Llunyana joventut, avui et maleïsc,
Vas passar sense amor, sense llibertat ni amic...
Per a Alexandre, la rudesa i la crueltat del règim escolar foren molt més penoses que per a la major part dels joves de la seua edat. Però, prement els llavis, continuà estudiant. Quan arribava a sa casa, Ilia Nicolaievitx s’informava atentament dels estudis del seu fill, exigint-li un treball perfecte. La pressió del pare coincidia amb les qualitats innates del jove que, molt ben dotat, treballava amb afany. En aqueixa família tots treballaven per igual.
Alexandre tenia cinc anys d’estudis quan Vitxievski, home anterior a la reforma, fou reemplaçat per Kerenski, pare del futur heroi de la Revolució de Febrer. El nou director alleujà un poc l’ambient estroncat, casernari i policíac del liceu, però les bases del règim escolar continuaren essent les mateixes. El primer de març de 1881, quan Alexandre estudiava el sisè any, arribà de Sant Petersburg una notícia aclaparadora: els revolucionaris havien matat el tsar. Tota la ciutat s’omplí de rumors i suposicions. El director, Kerenski, pronuncià un discurs sobre l’acte infame comès contra el tsar emancipador. El sacerdot del liceu, en descriure el martiri de l’ungit del Senyor, digué que els revolucionaris eren “monstres de la raça humana”. Però l’autoritat del bon capellà, com la dels dirigents del gimnàs, ja no pesava molt en l’ànima d’Alexandre. A la llar, son pare parlà contra els terroristes, perquè estava alarmat com a cap de família, ciutadà i funcionari. Ilia Nicolaievitx tornà molt angoixat de la catedral, on es resà pel repòs de l’ànima del difunt tsar. Els seus anys d’estudi havien transcorregut durant l’època ombrívola que seguí a la fracassada revolució de 1848. L’adveniment d’Alexandre II s’havia fixat en la seua consciència, per sempre, com una era de llibertat; en tot cas, per a un treballador intel·lectual havia obert possibilitats en què no hauria pogut somiar hom durant el regnat de Nicolau I. Per això considerava l’assassinat del tsar amb amargor i més d’una vegada féu notar la reacció que s’havia produït després de l’1 de març i que, naturalment, es feia sentir de forma dolorosa sobre l’educació. En les crítiques de son pare no podia deixar d’escoltar Alexandre la veu d’un funcionari liberal aterrit per un gran drama. Però el fet era tan extraordinari, la pressió de la indignació pública tan aclaparadora, que Alexandre no trobava paraules per a expressar els seus confusos pensaments. En tot cas, la seua simpatia s’inclinava vers els revolucionaris executats, però no ho deia en veu alta; primer, perquè no estava prou segur de si mateix i, després, perquè temia influir sobre els seus germans menors, a més de rebre una severa reprimenda dels seus pares.
En el curs dels seus nou anys d’estudis, Alexandre no fou objecte d’una sola reprensió o queixa; era un magnífic alumne, que passava d’una classe a una altra sempre amb el primer premi, mai insolent ni groller, no per falta de valor, sinó perquè sabia contenir-se; el liceu no era per a ell més que el pont per a arribar a la universitat i, sense alegria, però amb èxit, passà aqueix pont, finint els seus estudis preparatoris amb medalla d’or, en primer lloc, avançant en un any, i a vegades en dos, als companys de la seua edat.
Els anys preparatoris d’Alexandre coincidiren exactament amb el cicle principal del moviment revolucionari de la intel·lectualitat; havia entrat a la classe preparatòria en 1874, quan era més fort el moviment populista, i finí els seus estudis secundaris en 1883, quan Narodnaia Volia encara semblava estar en el zenit del seu poder. Simbirsk no romangué al marge del moviment, perquè allà s’enviava els sospitosos dels centres més importants, s’hi detenia els deportats que tornaven de Sibèria i, finalment, passaven per Simbirsk, en cotxes tirats per tres cavalls galopants, misteriosos personatges escortats per gendarmes bigotuts. En 1877 i 1878, foren implantades en Simbirsk les idees populistes per un mestre del gimnàs anomenat Muratov, militant actiu del Txerno peredel (organització que pretenia un nou repartiment de les terres), davall la influència del qual es trobaren grups de la joventut estudiosa i militar, i fins i tot un cert nombre de professors. Malgrat que Muratov, després d’any i mig d’ensenyament, havia estat allunyat de Simbirsk, els cercles de la joventut no deixaren d’existir durant els anys següents. Però Alexandre no tenia cap connexió amb ells. L’atmosfera de la família, on es vivia dels interessos de la instrucció pública, i on s’estimava a Nekrassov i a Xtxedrine, satisfiu durant un temps les necessitats ideològiques que despertaren en el xic, en l’adolescent i en el jove. Durant els tres primers anys de la seua vida d’estudiant, Alexandre continuà al marge dels cercles revolucionaris. La causa s’ha de cercar en el caràcter d’Alexandre, molt sencer i de naturalesa fins a un cert punt lenta. Estava allunyat de tot diletantisme intel·lectual o moral, de tota aproximació o de tota ruptura fàcil amb la gent o amb les idees. No es decidia fàcilment. Però una vegada decidit, no coneixia temor ni vacil·lació.
Alexandre passà l’estiu de 1882, les seues vacances abans del seu últim any escolar, principalment a la cuina d’un petit pavelló, que havia transformat en laboratori de química. Era l’últim en anar a prendre el te, perquè li costava molt separar-se de les seues ocupacions i sovint calia cridar-lo diverses vegades. Ilia Nicolaievitx bromejava un poc amb el seu fill respecte a la seua afició a la química. Alexandre servava silenci i somreia amb “indulgència”. Participava poc en la conversa general. A penes havia pres el te, es retirava al seu laboratori. Segons conta Anna, la passió d’Alexandre envers la química, des de finals de la preparatòria, començà a allunyar-los un de l’altre. En realitat, la causa d’aquest allunyament creixent no es trobava només en les ciències naturals, que ni tan sols ocupaven el primer pla. Alexandre havia entrat en un període de revisió de valors, quan els adolescents i joves pesen allò que encara el dia anterior els era volgut i que de sobte els resulta estrany. Participava cada vegada menys en les distraccions de la família, ja que preferia la caça o les converses amb una cosina, envers la qual sentia una simpatia que aviat esdevingué un primer amor tímid.
En una novel·la de Txirikov, consagrada a l’existència a la ciutat de Simbirsk, molt coneguda de l’autor, la passió d’Alexandre per l’estudi de la química és representada com una preparació conscient per a la seua activitat terrorista; aquesta és una de les moltes exageracions d’un autor que començà per tenir simpaties envers els bolxevics i que acabà com a emigrat blanc. Alexandre estimava la química. La seua mirada concentrada, meditativa, un poc lenta, era la d’un experimentador de les ciències naturals per vocació. En 1883, deixà Simbirsk. En les recomanacions que féu al seu fill a la seua partida per a Sant Petersburg, Ilia Nicolaievitx li demanà que parés atenció; els últims rugits del terrorisme encara ressonaven en el seu record. El fill pogué dir, sincerament, paraules tranquil·litzadores a son pare, perquè el seu pensament encara estava molt lluny de la lluita revolucionària. Alexandre no sentia interès més que envers la ciència, el seu cervell estava ple de les fórmules de Mendeleev. Per a ell, la capital era, abans que res, la universitat.
Encara es tractava del vell Sant Petersburg que no arribava al milió d’habitants. Alexandre llogà una habitació a casa d’una anciana que representava admirablement la vella Rússia, i on, segons conta la germana “la calma i el benestar, junt amb l’olor dels llums que cremaven davant les icones, dominaven l’ambient”. La confusa sensació de descontent de tot el règim que Alexandre portava amb si, no es reforçà ni s’agreujà durant els seus primers anys universitaris; si no s’afeblí, almenys quedà submergida en les profunditats de la seua consciència. La universitat obria al seu jove esperit ous horitzons; Alexandre estava posseït pel dimoni del coneixement. Es llençà de ple a les ciències naturals, i cridar l’atenció aviat dels seus camarades i professors.
El pare havia fixat a la seua filla i al seu fill una mensualitat de quaranta rubles. Cal tenir en compte que aquesta suma era dues o tres vegades superior als ingressos mitjans d’un estudiant d’aqueixa època. Encara que Alexandre assegurà a son pare que li bastava amb trenta rubles, el pare seguí enviant-li el mateix que a la seua filla. Alexandre ja no digué res respecte d’això. Però en tornar a Simbirsk per a les vacances, tornà a son pare vuitanta rubles, corresponents als vuit mesos que havien transcorregut. El tret més característic d’aquest acte és que Alexandre, durant tot l’hivern, no havia dit una paraula a la seua germana de la seua manera d’actuar, perquè no volia exercir pressió sobre ella ni limitar la seua llibertat de moviments. A més, mai estigué molt lligat a ella. El pare quedà encantat de veure l’esperit estalviador del jove, a qui no faltaven temptacions a la capital. D’altra banda, aquest mateix episodi demostra fins a quin punt Alexandre estava lluny, durant aquest primer període de la seua vida universitària, no sols de les organitzacions universitàries, sinó, en general, de totes les agrupacions de la joventut. D’una altra manera, no hi ha dubte que hauria trobat en què despesar els deu rubles que li sobraven cada mes. Segons el que ha dit l’estudiant Govorukhin, la declaració del qual és digna de tot crèdit, Alexandre Ulianov, a finals de 1885, estant en tercer any, es negà a ingressar als cercles d’estudiants. “S’hi parla massa i s’aprèn poc.” Com un profà en medicina no pot participar en un tractament, segons aqueixa opinió no exempta de pedanteria, un ignorant en qüestions socials seria un criminal si s’endinsés en la ruta revolucionària. Són els mateixos trets que es troben en aquest període de la vida d’Alexandre, observats per altres persones i en particular per la seua germana major, si es feien a banda certes frases convencionals.
No obstant això, hi ha altres testimonis que potser respondran millor a la imatge abstracta que pot tenir-se d’un revolucionari nat, però que difereixen de la realitat. En un petit volum consagrat a la memòria de I N Ulianov, la filla més jove, Maria, escriu que el “pare sabia, no podia deixar de conèixer”, les intencions revolucionàries del fill major. En realitat, el pare no podia conèixer-les, alhora que no existien; no pogueren formar-se fins a la tardor de 1886, quan el pare no es trobava ja entre els vius. En morir Ilia Nicolaievitx, Maria comptava vuit anys i no podia encara formar-se judicis polítics. D’altra banda, no es refereix a records personals, sinó a consideracions psicològiques generals: “Era molt gran l’afecte que sentien u per l’altre, els unia una amistat massa estreta”. Però sense comptar que l’amor als seus pares ha obligat més d’un revolucionari a amagar, fins a l’últim moment, el perill que l’amenaçava, en el cas present el fill no tenia res a amagar; açò pot hom considerar-ho com quelcom sòlidament establert. A més és dubtós que les relacions entre Ilia Nicolaievitx i Alexandre es puguen considerar com “una estreta amistat”. La germana major parla més d’una vegada del mutisme d’Alexandre davant la família, des dels seus primers anys, i fa notar la influència, sobre aquest esperit reticent, de les exigències exagerades del pare. Sabem per ella que Alexandre no confià a son pare, bon creient, els seus dubtes respecte a la religió. La primera vegada que el fill es negà a anar a vigílies, fou una sorpresa per a Ilia Nicolaievitx; ambdós evitaren cercar explicacions. ¿Podria haver estat altrament tractant-se de la política, que el xoc, d’haver-se produït en vida del pare, hauria estat infinitament més greu? Maria cita el testimoni del seu germà Dimitri que, a l’edat d’onze anys, presencià una llarga conversa entre el pare i Alexandre, en una de les avingudes del jardí, sis mesos abans de la mort del pare i un any i mig abans de l’execució del fill. El xic no comprengué el que es tractava en aquesta conversa, però servà per a tota la vida la impressió de quelcom de gran importància i significació. “Actualment, declara Dimitri, estic completament persuadit que la conversa versava sobre temes polítics, i que no fou única ni casual”. Aquesta suposició de Dimitri, feta quaranta anys més tard, només pot ésser admesa a la llum de les instruccions que transmetia el pare per mitjà d’Anna, que vivia a Sant Petersburg: “Dis-li a Alexandre que tinga prudència, encara que només siga per nosaltres.” En el moment de la seua última entrevista amb son pare, a l’estiu de 1885, Alexandre es trobava en un estat transitori, com un jove que, en les seues reunions amb els revolucionaris, pensa en defensar el seu dret a dedicar-se a la ciència i, en trobar-se amb consellers dotats d’una gran experiència de la vida, sent la necessitat de defensar l’activitat revolucionària. En aquest pla es pogueren realitzar les converses entre pare i fill, encara que és necessari agregar-hi que Alexandre no podia sentir el desig d’obrir la seua ànima a son pare de qui no podia esperar cap ajuda ideològica en les qüestions relatives a la revolució. Però, independentment de les confessions d’Alexandre, el pare no podia deixar d’inquietar-se. Els ajusticiaments i les condemnes a desterrament estaven constantment davant els ulls de molts pares i mares. Ilia Nicolaievitx segurament més d’una vegada es preguntà si el seu estimat fill no seria arrossegat cap a una desgràcia irremeiable. En aquest sentit és possible que es desenrotllaren les últimes entrevistes de les vacances, sobretot en vigílies de la separació. Quantes amonestacions d’aquest tipus foren fetes en tots els racons de Rússia per pares, conservadors o liberals, dirigides als fills més radicals! Els uns tractaven de sortir de les crueltats del règim i de les seues mentides; els altres mostraven les terribles conseqüències. L’últim argument del pare: “Almenys tingues pietat de ta mare i de mi”, era molt dolorós, però rares vegades persuasiu.
Durant els tres anys i mig dels seus estudies universitaris, Alexandre no feú més que estudiar. Semblava arreplegar coneixements per a desenes d’anys. Però no pogué escapar del seu destí... La resistència que Alexandre havia oposat, al principi, a les influències revolucionàries, així com el caràcter que prengué després la seua curta activitat en la revolució, foren determinats per les profundes modificacions produïdes a l’atmosfera política del país i particularment en les opinions de la intel·lectualitat. Ací és on cal cercar la clau, l’explicació del destí d’Alexandre Ulianov.