ENTRE L’IMPERIALISME I LA REVOLUCIÓ
1922
versió catalana feta per Alejo Martínez – [email protected] – des de: http://grupgerminal.org/?q=node/321
CAPÍTOL 9: El dret dels pobles a disposar d’ells mateixos i la revolució proletària
“Les potències aliades no tenen la intenció d’apartar-se del gran principi del dret dels països petits a disposar d’ells mateixos. Hi renunciaran únicament quan es vegen obligades a reconèixer que una nació, temporalment independent, en la seua impotència per a mantenir l’ordre, pel seu caràcter bel•licós, pels seus actes agressius i fins i tot per l’afirmació infantil i inútil de la seua pròpia dignitat, constituïsca un possible perill per a la pau de l’univers. Les grans potències no toleraran semblant nació, perquè estan decidides que la pau del món sencer ha d’ésser salvaguardada.”
En aquests enèrgics termes el general anglès Walker inculcava als menxevics georgians el concepte de la relativitat del dret de les nacions a disposar de si mateixes. Políticament, Henderson està completament d’acord amb el general. Però, en teoria, està enterament d’acord en transformar el dret dels pobles a disposar d’ells mateixos en un principi absolut i en utilitzar-ho contra la República Soviètica. El dret de les nacions a disposar d’elles mateixes és la fórmula essencial de la democràcia per a les nacions oprimides. Allí on l’opressió de les classes i de les castes es complica amb l’esclavitud nacional, les reivindicacions de la democràcia revesteixen abans que res la forma de reivindicacions per a la igualtat, l’autonomia o la completa independència.
El programa de les democràcies burgeses implicava el dret de les nacions a disposar d’elles mateixes. Però aquest principi democràtic es posà en contradicció oberta, categòrica, amb els interessos de la burgesia de les nacions més poderoses. Però resulta que la forma republicana de govern es conciliava perfectament amb la dominació de la Borsa. La dictadura del Capital s’apoderà fàcilment de la tècnica del sufragi universal. Però el dret dels pobles a disposar d’ells mateixos revestí i revesteix un caràcter amenaçador de perill immediat, perquè implica, en molts casos, el desmembrament de l’estat burgès o la separació de les colònies.
Les més poderoses democràcies burgeses s’han transformat en aristocràcies imperialistes. Per intermedi del poble de la metròpoli, que es maneja pel règim “democràtic”, l’oligarquia financera de la City estén el seu domini sobre una massa formidable d’éssers humans en Àsia i Àfrica. La República Francesa, la població de la qual és de 38 milions d’habitants, no és més que una part d’un imperi colonial que compta amb 60 milions d’esclaus de color. Les colònies franceses, poblades de negres, han d’abastir els contingents cada vegada més nombrosos de l’exèrcit destinat a mantenir l’esclavitud colonial i la dominació dels capitalistes sobre els treballadors en la pròpia França. L’imperialisme, és a dir, la tendència a estendre per tots els mitjans el seu mercat en detriment dels pobles veïns, la lluita pel desenvolupament de la potència colonial, pel domini dels mars, ha esdevingut cada vegada més incompatible amb les tendències nacionals separatistes dels pobles oprimits. Així, doncs, com la democràcia petit burgesa, junt amb la socialdemocràcia, caigué sota la dependència política de l’imperialisme, el programa del dret dels pobles a disposar d’ells mateixos ha estat, de fet, reduït al no-res.
La gran carnisseria imperialista ha introduït canvis decisius sobre aquest punt. Durant la guerra, tots els partits burgesos i patrioticosocials jugaren la basa (però al revés) del principi del dret dels pobles a disposar d’ells mateixos. Per tots els mitjans, els governs bel•ligerants s’esforçaren en acaparar aquesta fórmula, començant per les guerres entre ells, seguint després en la seua lluita contra la Rússia soviètica. L’imperialisme alemany explotà la independència nacional dels polonesos, dels ucraïnesos, dels lituans, dels letons dels estonians, dels finlandesos, dels caucasians primerament contra el tsarisme i després en més gran escala contra nosaltres. Junt amb el tsarisme, l’Entente reclamava l’“emancipació” dels pobles dels confins de Rússia.
La República Soviètica, que havia heretat l’imperi tsarista consolidat per la violència i l’opressió, proclamà obertament el dret dels pobles a disposar d’ells mateixos i la llibertat per a constituir-se en estats independents. En adonar-se que aquest principi era important en el moment de la transició al socialisme, el nostre partit, no obstant això, no el transformà mai en dogma absolut, ni el considerà superior a altres necessitats i tasques històriques. El desenvolupament econòmic de la humanitat actual té unes característiques profundament centralistes. El capitalisme ha creat les premisses essencials per a la constitució d’un sistema econòmic mundial únic. L’imperialisme sols és l’expressió rapaç d’aqueixa necessitat d’unitat i de direcció per a tota la vida econòmica del globus. Cada un dels grans països imperialistes està constret als marcs de la seua economia nacional i aspira a estendre els seus mercats.
El seu fi, si fa o no fa ideal, és el monopoli de l’economia universal. La rapacitat i el lladronici capitalistes són ara expressió de la tasca essencial de la nostra època: la coordinació de la vida econòmica de totes les bandes del món i la creació, en interès de tota la humanitat, d’una producció mundial harmònica, penetrada del principi de l’economia de forces i de mitjans. Això també és la tasca del socialisme.
És un fet que el principi del dret dels pobles a disposar d’ells mateixos no pot estar per damunt de les tendències d’unificació característiques de l’economia socialista. En aquest sentit, ocupa en el curs del desenvolupament històric el lloc subordinat que li cap a la democràcia. El centralisme socialista no pot, doncs, ocupar immediatament el lloc del centralisme imperialista. Les nacions oprimides han de tenir, doncs, la possibilitat de revitalitzar els seus membres anquilosats sota les cadenes de la subjecció capitalista. Quant de temps durarà el període en què Finlàndia, Txecoslovàquia, Polònia, etc., se sentiran satisfetes amb la seua independència nacional és un problema la solució del qual depèn abans que res del curs general del desenvolupament de la revolució social. Però la impotència econòmica d’aqueixos compartiments estancs que són els diferents estats nacionals es palesa en tota la seua extensió des del naixement de cada nou estat nacional.
La revolució del proletariat no podria tenir com a tasca o com a mètode la supressió mecànica de les nacionalitats i la fonamentació forçada dels pobles. La lluita en el domini del llenguatge, de la instrucció, de la literatura, de la cultura li és completament aliena, perquè el seu principi rector no és la satisfacció dels interessos professionals dels intel•lectuals o els interessos nacionals dels comerciants, sinó la satisfacció dels interessos fonamentals de la classe obrera. La revolució social victoriosa deixarà a cada grup nacional la facultat de resoldre com estime convenient els problemes de la seua cultura nacional, però la revolució unificarà (en profit i amb assentiment dels treballadors) les tasques econòmiques, la solució racional de les quals depèn de les condicions històriques i tècniques naturals, però no de la naturalesa dels grups nacionals. La Federació Soviètica crearà una forma estatal extremadament mòbil i àgil, que unirà les necessitats nacionals i les econòmiques de la manera més harmònica.
Entre l’Occident i l’Orient, la República soviètica sorgí amb dos lemes: dictadura del proletariat i dret dels pobles a disposar d’ells mateixos. En certs casos, aqueixos dos estadis poden quedar separats l’un de l’altre per alguns anys o potser per alguns mesos. Per a l’immens Orient, aquest interval de temps es mesurarà segurament per desenes d’anys.
En les condicions revolucionàries en què es trobava Rússia, es necessitaren nou mesos de règim democràtic de Kerenski-Tseretelli per tal de preparar les condicions de la victòria del proletariat. Comparat al règim de Nicolau II i de Rasputín, el règim Kerenski-Tseretelli era històricament un pas endavant. El reconeixement d’aquest fet, al qual mai ens hem negat, no és l’apreciació formal, la dels professors, dels popes o de MacDonald sobre la democràcia, sinó el concepte revolucionari, històric, materialista del significat vertader de la democràcia. Nou mesos de revolució bastaren a la democràcia per a deixar d’ésser un factor progressiu. Açò no vol dir que es pogués, al novembre de 1917, per mitjà d’un referèndum, obtenir una resposta exacta de la majoria dels obrers i dels camperols, si se’ls hagués demanat que diguessen si estimaven haver passat per una escola preparatòria suficient de democràcia. El que vol dir és que, després de nou mesos de règim democràtic, la conquesta del poder per l’avantguarda proletària no s’arriscava a xocar amb la incomprensió i els prejudicis de la majoria dels treballadors. Al contrari, comptava amb la possibilitat d’engrandir i de consolidar les seues posicions atraient a una participació activa i guanyant a la seua causa masses treballadores cada vegada més considerables. És en açò, tanmateix que els disguste als cegats demòcrates, en què consisteix el significat del sistema soviètic.
La separació de Rússia de les regions perifèriques de l’imperi tsarista i la seua transformació en repúbliques independents tingué el mateix significat relativament progressiu que la democràcia en el seu conjunt. Només els imperialistes i els social-imperialistes poden negar als pobles oprimits el dret de separar-se del país al qual estan lligats. Només els fanàtics i els xarlatans del nacionalisme poden veure en la independència nacional una meta. Per a nosaltres, la independència nacional ha estat i continua essent encara l’etapa històrica, inevitable en molts casos, cap a la dictadura de la classe obrera que, en virtut de les lleis de l’estratègia revolucionària, manifesta, fins i tot en el curs de la guerra civil, tendències profundament centralistes, oposades al separatisme internacional i en concordança amb les necessitats de l’economia socialista racional, metòdica, del futur.
¿Quant de temps necessitarà la classe obrera per a alliberar-se de les seues il•lusions d’independència nacional i dedicar-se a la conquesta del poder? Heus aquí una pregunta la solució de la qual depèn de la rapidesa del desenvolupament revolucionari (que ja hem assenyalat), així com de les condicions internes i externes peculiars de cada país. En Geòrgia, la independència nacional fictícia durà tres anys. ¿Era vertaderament necessari tres anys o eren prou tres anys perquè les masses treballadores de Geòrgia es desembarassaren de les seues il•lusions nacionals? Ens és impossible contestar-hi d’una forma acadèmica. Quan l’imperialisme i la revolució menen una lluita aferrissada sobre cada parcel•la del territori del globus, el referèndum i el plebiscit es transformen en ficció: millor preguntar-li-ho als senyors Korfanty i Zeligovski o a les comissions especials de l’Entente. Per a nosaltres, la qüestió no es resol pels mètodes de l’estadística democràtica, sinó pels mètodes de la dinàmica revolucionària. En suma, de què es tracta en aquest cas?: de fet, que la revolució soviètica georgiana, victoriosa amb la indubtable participació de l’Exèrcit Roig (hauria estat una traïció no ajudar els obrers i els camperols de Geòrgia amb la força armada, ja que en teníem a la nostra disposició), es produí després d’una experiència política de tres anys d’independència nacional, en unes condicions que li asseguraven no sols èxit militar temporal, sinó el vertader èxit polític, és a dir, la facultat d’engrandir i consolidar els fonaments soviètics en la mateixa Geòrgia. I és precisament en això, encara que disguste els pedants de la democràcia, que consisteix la tasca revolucionària.
Tal com els seus mentors en les cancelleries diplomàtiques burgeses, els polítics de la II Internacional fan iròniques carasses quan ens escolten parlar del dret dels pobles a disposar d’ells mateixos. Entabanadòries, trampes de l’imperialisme roig!, exclamen. En realitat, aqueixes trampes les posa la història mateixa, que no resol els problemes en línia recta. En tot cas, no som nosaltres els que transformem en trampes els zig-zag del desenvolupament històric, perquè, reconeixent de fet el dret dels pobles a disposar d’ells mateixos, ensenyem sempre a les masses la seua significació històrica restringida i no li subordinem, en cap cas, els interessos de la revolució proletària.
El reconeixement per l’estat obrer del dret dels pobles a disposar d’ells mateixos és per si mateix el reconeixement que la violència revolucionària no és un factor històric totpoderós. La República Soviètica no es disposa a substituir amb les seues forces armades els esforços revolucionaris del proletariat d’altres països. La conquesta del poder del proletariat ha d’ésser el fruit de la seua pròpia experiència política. Açò no significa que els esforços revolucionaris dels treballadors (de Geòrgia, per exemple) no puguen trobar ajuda armada de l’exterior. Aqueixa ajuda ha d’arribar en el moment en què la necessitat s’haja consolidat pel desenvolupament anterior i haja madurat en la consciència de l’avantguarda revolucionària sostinguda per la simpatia de la majoria dels treballadors. Aquestes són les normes de l’estratègia revolucionària i no el ritual democràtic.
La política real de l’hora actual exigeix que ajustem per tots els mitjans en les nostres mans, els interessos de l’estat obrer amb les condicions derivades del fet que aquest estat està encerclat per totes les bandes per estats burgesos nacional-democràtics, grans i petits. Són precisament aquestes consideracions derivades de l’apreciació de les forces reals les que han determinat la nostra política de concessió, de paciència, d’expectativa envers Geòrgia. Però quan aquesta política de conciliació, després d’haver produït políticament tots els seus fruits, no subministrà les garanties més elementals de seguretat; quan el principi del dret de les nacionalitats, en mans del general Walker i de l’almirall Dumenil, esdevingué una garantia jurídica per a la contrarevolució, que preparava un nou colp contra nosaltres, no trobàrem i no poguérem veure cap obstacle de principi per a respondre a la crida de l’avantguarda revolucionària de Geòrgia, fer penetrar les tropes roges en aqueix país per a ajudar els obrers i els camperols pobres a derrocar, en el termini més breu possible i amb el mínimum de sacrifici, aqueixa miserable democràcia que s’havia enfonsat a si mateixa per la seua política. No sols reconeixem, sinó que sostenim amb totes les nostres forces el principi del dret dels pobles a disposar d’ells mateixos allí on està dirigit contra els estats feudals, capitalistes i imperialistes. Però allí on la ficció de l’autonomia nacional es transforma en mans de la burgesia en una arma dirigida contra la revolució del proletariat, no veiem cap raó per a comportar-nos respecte a aqueix principi d’una altra forma que envers els altres principis de la democràcia, convertits en el seu contrari pel Capital. Respecte al Caucas, la política soviètica s’hi trobà igualment amb aquesta relació nacional; cosa que demostra, millor que res, les relacions recíproques dels pobles transcaucàsics actuals.
L’època del tsarisme fou una època de progroms bàrbars en el Caucas. Armenis i tàrtars s’assassinaven periòdicament. Aquestes sanguinàries explosions de nacionalisme davall el jou de ferro del tsarisme era la continuació de la lluita secular dels pobles de la Transcaucàsia entre si.
L’època “democràtica” forní a la lluita nacional un caràcter molt més nítid i molt més organitzat. Des del primer moment, es formaren exèrcits nacionals hostils que combatien sovint uns amb altres. La temptativa de crear una República Transcaucàsica burgesa sobre les bases del federalisme democràtic fracassà lamentable, vergonyosament. Cinc setmanes després de la seua creació, la Federació es disgregava. Alguns mesos més tard, les repúbliques “democràtiques” s’enfrontaven obertament unes amb altres. Només açò basta per a comprendre el mal camí emprès. Perquè des del moment que la democràcia, després de derrocat el tsarisme, se sentia impotent de crear per als pobles de Transcaucàsia normes de veïnatge pacífic, era evidentment necessari iniciar una nova ruta. Només el poder soviètic pogué establir la concòrdia entre les nacions caucàsiques. En les eleccions als soviets, els obrers de Bakú i de Tiflis elegeixen un tàrtar, un armeni o un georgià sense importar-los la seua nacionalitat. En la Transcaucàsia, els regiments rojos musulmans, armenis, georgians i russos conviuen sense problemes. Cadascun per la seua banda sent i comprèn que forma part d’una unitat. Cap força aconseguirà provocar-los contra els altres; al contrari, tots junts defensaran la Transcaucàsia soviètica de qualsevol agressió exterior o interior.
La pau nacional de la Transcaucàsia, obtinguda gràcies a la revolució soviètica, és per si mateixa un fet d’una immensa importància des del punt de vista polític, així com des del punt de vista de la civilització. En aquesta forma és com es crea i es desenrotlla l’internacionalisme vertader, viu, que podem oposar sense por a les dissertacions buides i pacifistes amb què els cavallers de la II Internacional complementen el patrioterisme de les seues distintes nacions.
La retirada de les tropes soviètiques de Geòrgia, després d’un referèndum sota el control d’una comissió mixta composta de socialistes i de comunistes, no és més que una vulgar trampa imperialista que ens volen tendir sota el lema democràtic del dret de les nacions.
Fem a una banda tota una sèrie de qüestions fonamentals. ¿En virtut de quin dret volen imposar-nos els demòcrates la forma democràtica de consulta a les nacions, en compte de la forma soviètica, més correcta segons el nostre punt de vista? Per què l’aplicació del referèndum es limita només a Geòrgia? Per què s’hi obliga només a la República Soviètica? Per què els socialdemòcrates volen fer un referèndum en la nostra casa quan ells no el fan en la seua?
Adoptem, per uns instants, el punt de vista dels nostres adversaris, si de cas ho tenen. Vegem el problema de la Geòrgia i examinem-lo aïlladament. El problema plantejat és aquest: creació de condicions que permeten al poble georgià expressar lliurement (democràticament, però no sovièticament) la seua voluntat.
1. Quines són les parts en litigi? Qui assegura l’execució efectiva de les condicions de l’acord? D’una banda, versemblantment, les repúbliques soviètiques aliades. I per l’altra? No serà la II Internacional? Però on està la força material de què disposa per a assegurar l’execució d’aquestes condicions?
2. Fins i tot si admetem que l’estat obrer accepte un acord amb... Henderson i Vandervelde i que, d’acord amb les clàusules d’aquest acord, es creen comissions de control compostes de comunistes i de socialdemòcrates, què fer amb la “tercera” força, amb els governs imperialistes? No intervindran? Potser els vassalls socialdemòcrates responen pels seus amos? Però on estan aqueixes garanties materials?
3. Les tropes soviètiques han de retirar-se de Geòrgia. Però la frontera occidental de Geòrgia està formada pel mar Negre. Ara bé, els vaixells de guerra de l’Entente dominen incontroladament aquest mar. Els desembarcaments dels guàrdies blancs realitzats pels vaixells d’Anglaterra i França són de sobra coneguts per la població del Caucas. Les tropes soviètiques s’aniran, però la flota imperialista hi romandrà. Per a la població de Geòrgia, açò significa que ha de cercar a qualsevol preu un acord amb el vertader amo de la situació (amb l’Entente). El camperol georgià es dirà que encara que preferisca el poder soviètic, des del moment que aquest poder es veu forçat, per certes raons (evidentment, per la seua debilitat), a evacuar Geòrgia, malgrat l’amenaça permanent que representa l’imperialisme per al país, no li queda a ell, camperol georgià, més que una cosa per fer: cercar intermediaris entre ell i aqueix imperialisme. No és així com es vol violentar la voluntat del poble georgià i imposar-li els menxevics?
4. O més aïna ens van a proposar fer partir del mar Negre als vaixells de guerra de l’Entente? Qui ho proposarà, els governs de la mateixa Entente o Mrs. Snowden? Aquesta Pregunta revesteix una certa importància. Demanem aclarir-la.
5. On es dirigiran els vaixells de guerra: al mar de Màrmara o al Mediterrani? Però, essent Anglaterra ama dels Estrets, aquesta diferència no té importància. Quina és la sortida?
6. Es podria girar la clau en els Estrets? I, tal vegada, aprofitar l’ocasió i lliurar-li la clau a Turquia? ¿Perquè el principi del dret dels pobles a disposar d’ells mateixos, no implica, no obstant això, que Gran Bretanya tinga en les seues mans els Estrets, Constantinoble, el mar Negre i, a més, tot el litoral, sobretot si considerem que la nostra flota del mar Negre ens ha estat robada pels blancs i es troba a mans de l’Entente?
I així successivament, i així successivament.
Hem formulat aquestes preguntes de la mateixa manera en què ho hagueren fet els nostres adversaris, és a dir, al terreny dels principis i de les garanties democràtiques. I en resulta que tracten d’enganyar-nos de la manera més desvergonyida: se’ns exigeix el desarmament material del territori soviètic, i com a garantia contra les usurpacions i els colps d’estat dels imperialistes i dels guàrdies blancs, se’ns proposa... una resolució de la II Internacional.
Serà que cap perill imperialista amenaça el Caucas? Mrs. Snowden no ha escoltat parlar del petroli de Bakú? Tal vegada no. En tot cas, podem informar-la que la via de Bakú passa per Tiflis. Aquest últim punt és el centre estratègic de la Transcaucàsia, cosa que no ignoren els generals francesos i anglesos. En el Caucas, existeixen actualment organitzacions conspiratives dels guàrdies blancs davall la solemne denominació de “comitès d’alliberament” i molts d’altres, la cosa que no els impedeix rebre subvencions dels propietaris anglesos del petroli, dels propietaris de les mines de manganès italians, etc. Les bandes blanques reben per mar els armaments. La lluita està provocada pel petroli i el manganès. Com arribar al petroli? ¿Mitjançant Denikin, mitjançant el partit musulmà dels musavat o per les portes de la “independència nacional” les claus de les quals estan a mans de la II Internacional? Açò és no els importa als propietaris del petroli, sempre que aconseguisquen el seu objectiu. Denikin no ha aconseguit vèncer l’Exèrcit Roig; MacDonald, diu hom, tal vegada assolirà que es retire pacíficament: el resultat és el mateix.
Però MacDonald no tindrà èxit. Problemes com aquest no es resolen mitjançant les resolucions de la II Internacional, tot i que aquestes resolucions no siguen tan lamentables, tan contradictòries, tan brivalles i tan balbucitants com les resolucions adoptades per a Geòrgia!