ENTRE L’IMPERIALISME I LA REVOLUCIÓ
1922
versió catalana feta per Alejo Martínez – [email protected] – des de: http://grupgerminal.org/?q=node/321
CAPÍTOL 8: Més sobre democràcia i sovietisme
Ara que hem posat fi al relat dels esdeveniments, ens permetrem atenir-nos a algunes consideracions generals.
La història de la Transcaucàsia en el curs dels darrers cinc anys és una lliçó extremadament instructiva de democràcia en període revolucionari. En les eleccions de l’Assemblea Constituent panrussa, cap dels partits caucasians havia plantejat la separació de Rússia. Quatre o cinc mesos més tard, a l’abril de l’any 1918, el Seim transcaucasià composat pels mateixos diputats de l’Assemblea Constituent decretava la separació de Geòrgia de Rússia i es constituïa en estat independent. Sobre un tema fonamental de la vida d’un estat: si amb la Rússia soviètica o sense ella o contra ella, ningú consultà la població de la Transcaucàsia; no hi hagué ni referèndum, ni plebiscit, ni noves eleccions. La separació de la Transcaucàsia de Rússia fou decretada pels mateixos diputats que havien estat elegits per a representar la Transcaucàsia a Sant Petersburg prenent com a base les mateixes plataformes amorfes del primer període de la revolució.
La República Transcaucasiana fou proclamada en primer lloc com a federació de totes les nacionalitats del Caucas. Però la situació creada per la separació de Rússia i la recerca de noves orientacions internacionals menà a la separació de la Transcaucàsia en tres parts distintes: Azerbaidjan, Armènia i Geòrgia. El 26 de maig de 1918, només cinc setmanes més tard, el Seim (format per diputats de l’Assemblea Constituent panrussa), que havia creat la República Transcaucasiana, proclamava la seua dissolució. Com havia succeït anteriorment, hom no consultà l’opinió de les masses populars; no hi hagué eleccions ni qualsevol altra forma de consulta. I és així com, sense consultar l’opinió del poble, la separaren de Rússia per a realitzar, com ho explicaven els dirigents del Seim, una unió més estreta amb els tàrtars, els armenis i els georgians. Després d’açò, a la primera sacsada exterior, tàrtars, armenis i georgians es trobaren dividits en tres estats diferents.
El mateix dia, la fracció georgiana del Seim proclamava Geòrgia com a república independent. Els obrers i camperols georgians no foren consultats: hom els posà davant el fet consumat.
En els deu mesos següents, els menxevics consolidaren el “fet consumat”: perseguiren els comunistes, que condemnaren a l’activitat clandestina; entaularen relacions amb els turcs i els alemanys; signaren tractats de pau; reemplaçaren els alemanys pels anglesos i pels americans; realitzaren les seues reformes fonamentals, més que res crearen el seu exèrcit pretorià, la Guàrdia Popular i, únicament després de tot açò, es decidiren a convocar l’Assemblea Constitucional (maig de 1919), posant així el poble en la necessitat d’elegir els representants al Parlament de la república georgiana independent, cosa que era per a ells quelcom desconegut i en què no havien pensat mai.
Què significava tot açò? Si MacDonald, per exemple, sabés quelcom d’història, és a dir si fóra capaç de veure a través de la història el moviment de les forces i dels interessos vitals per a distingir el seu vertader aspecte i no la màscara que els cobreix, les vertaderes causes de les contingències, hauria arribat a la conclusió que els polítics menxevics, aqueixos demòcrates per excel·lència, tractaven de prendre, o de fet prenien, les mesures més importants, de forma molt diferent dels mètodes d’una democràcia política. Utilitzaren, certament, la fracció transcaucasiana de l’Assemblea Constituent panrussa, però la usaren per a fins totalment oposats per als que havia estat elegida. Sostingueren aqueix residu de la revolució passada per a usar-la com a oposició a la mateixa. Convocaren l’Assemblea Constituent georgiana quan ja no li quedava al poble més que acatar-la: la Transcaucàsia estava separada de Rússia; Geòrgia, de la Transcaucàsia, els anglesos ocupaven Batum; els blancs, insegurs com a amics, es trobaven a les fronteres de la república; els bolxevics georgians quedaren fora de la llei, el partit menxevic quedava com a únic intermediari possible entre Geòrgia i l’Entente, de la qual depenia l’arribada del blat. Sota aqueixes condicions, les eleccions “democràtiques” no podien tenir un altre resultat més que tot allò que s’havia aprovat per aqueixa sèrie d’actes complits per mitjà de la subjecció contrarevolucionària pels mateixos menxevics, els seus còmplices i protectors estrangers.
Comparar allò amb el colp d’estat del 7 de novembre, preparat per nosaltres a plena llum, reunint les masses entorn del programa “Tot el poder per als soviets”, construint els soviets, lluitant pels soviets i conquerint la majoria contra els menxevics i els socialistes revolucionaris, en lluita sense quarter; que diguen on està la vertadera democràcia revolucionària.
Ara hem de repassar les formes relatives a la revolució tal com la coneixem per experiència en el temps moderns.
Fins a aquest moment, la revolució no era possible sinó en el cas on els interessos de la majoria del poble, per diferenciacions de classes, es trobaven en contradicció amb el sistema existent de la propietat i del règim estàtic. Per això la revolució començava per les reivindicacions “populars” elementals, en les quals l’interès de les classes poderoses, la inèpcia de la petita burgesia, l’estat polític endarrerit del proletariat trobaven la seua expressió. Només en el curs del compliment efectiu d’aquest programa es revelen en el camp de la revolució els antagonismes interessats. Els elements posseïdors i conservadors s’uneixen immediatament en el bàndol de la contrarevolució. Una rere altra, les distintes capes socials oprimides s’aixequen per a lluitar. Les seues reivindicacions es fan més categòriques, els seus mètodes de lluita més implacables. La revolució arriba al seu punt culminant. Perquè continue ascendint, li manca o les bases materials (en allò que fa la producció), o una força política conscient (el partit). És llavors quan la corba comença a descendir per poc de temps o per un llarg període històric. El partit extrem de la revolució o queda eliminat del poder, o restringeix el seu programa d’acció, en espera que es produïsca un canvi a favor seu en la relació de forces.
Només exposem aquí la fórmula algebraica de la revolució sense els significats exactes de classe, però això és suficient de moment, perquè es tracta de la relació entre les forces vives, que s’engrandeixen en la lluita, i les forces de la democràcia.
Les institucions parlamentàries heretades del passat (Estats Generals a França, la Duma de l’Imperi Rus), poden en algun moment donar-li un impuls a la revolució, però aviat la contraresten.
Els representants elegits en el primer període de la revolució reflecteixen inevitablement l’amorfisme polític, ingenuïtat, bondat que reflecteix indecisió. Per això aviat esdevenen un fre per al desenvolupament revolucionari: si no es troba la força revolucionària capaç de saltar aqueix obstacle, la revolució no progressa i, per contra, marxa cap arrere. La contrarevolució escombra la Constituent. Així succeí en la revolució de 1848: el general Wrangel liquidà l’Assemblea Constituent prussiana, que no havia sabut desembarassar-se d’ell i que al seu torn no havia estat liquidada en el moment necessari pel partit revolucionari. Nosaltres també en tinguérem el nostre, de Wrangel, que pel que s’ha vist havia heretat la propensió del seu avi. Però nosaltres el liquidàrem. Si això fou possible, fou perquè prèviament havíem liquidat l’Assemblea Constituent. La Constituent de Sàmara tingué un desenllaç com la prussiana, i Koltxak fou el seu enterramorts.
La Revolució Francesa pogué actuar un cert temps amb representacions institucionals, tot i estar sempre endarrerida respecte els esdeveniments, només perquè Alemanya, en aquella època, estava reduïda a res i perquè Anglaterra no podia comprometre’s al continent. Així, la Revolució Francesa (en això es distingeix de la nostra) tingué en els seus començaments una llarga “treva” exterior que li permeté, fins a un cert punt, ajustar i adaptar, sense presses, les representacions democràtiques a les necessitats de la revolució. Quan la situació esdevingué amenaçadora, el partit revolucionari dirigent no orientà la seua política en el sentit formal de la democràcia, sinó que, amb la fulla de la guillotina, tallà amb pressa la democràcia a la mesura de les seues necessitats polítiques: els jacobins exterminaren els membres dretans de la Convenció i intimidaren els centristes del Marais. La revolució no seguí el curs del riu democràtic; es canalitzà pels amagatalls i els penya-segats de la dictadura terrorista. La història, en suma, no coneix revolució que es desenvolupe per la via democràtica. La revolució en un greu litigi que no es resol mai per la forma, sinó pel seu fons. Succeeix ben sovint que algunes persones perden la seua fortuna i també allò que anomenen honor, en un joc purament convencional com és el joc de naips; però les classes mai consenten perdre el seu haver, el seu poder o el seu honor en el joc convencional del parlamentarisme democràtic. Elles resolen sempre l’assumpte amb serietat, és a dir, conforme al dictamen vertader de les forces materials i no a benefici de la seua representació fictícia.
No podríem posar en dubte que fins i tot en països on el proletariat, com a Anglaterra, compon la majoria de la població, una institució representativa que fóra creada per la revolució obrera reflectiria alhora que les primeres reivindicacions de la revolució, les tradicions monstruosament conservadores d’aqueix país. La persona d’un líder tradeunionista anglès d’avui en dia és una amalgama de prejudicis religiosos i socials que es remunten a una època molt allunyada, contemporània a la restauració de la catedral de Sant Pau; d’hàbits pràctics de funcionari d’organització obrera vivint en una època de maduresa política; de rigidesa de petit burgès amb aparences de respectabilitat; de consciència relaxada de polític obrer familiaritzat amb totes les traïcions. Afegim-ne les influències intel·lectuals, doctrinals, “fabianes” diverses: moral socialista dels predicadors diumengers, sistemes racionalistes dels pacifistes, diletantisme dels socialistes aficionats, estretor obstinada i altiva del “fabianisme”. Si les condicions actuals en Anglaterra són extremadament revolucionàries, el llarg passat històric d’aqueix país ha marcat, amb un segell conservador poderós, la consciència de la burocràcia obrera i fins i tot la dels obrers qualificats. A Rússia, els obstacles a la revolució socialista són objectius; consisteixen en el parcel·lació de la propietat agrícola camperola i en l’endarreriment estat tècnic. En Anglaterra són subjectius; consisteixen en l’estancament ideològic de tots els Henderson i Snowden del Regne Unit. La revolució obrera franquejarà aqueixos obstacles per mitjà de mètodes depuratius que aplicarà sobre si mateixa. Però no hi ha cap esperança que ho assolisca per mitjà de la democràcia. M. MacDonald ho impedirà, no en el seu programa, sinó pel fet del seu conservadorisme personal.
Donada la inestabilitat de les relacions socials a l’interior i els bruscos canvis sempre perillosos de l’exterior, no és dubtós presumir, que si la Revolució russa hagués tingut com a trava el democratisme burgès, fa ja temps que hauria quedat a la cuneta amb el cap tallat. Kautsky declara en els seus escrits que l’enfonsament de la República soviètica no seria una pèrdua per a la revolució internacional. Heus aquí una altra qüestió. Estem persuadits que l’enfonsament de la República del proletariat rus seria de considerable alleugeriment per a moltes persones, que immediatament dirien que des d’un principi ells havien suposat que tal cosa ocorreria. Kautsky ens donaria a conèixer el seu mil·lèsim escrit, en què explicaria el perquè de la caiguda del poder dels obrers russos, però s’oblidaria d’explicar-nos el perquè de la seua nul·litat. Quant a nosaltres, considerem que el fet que la República soviètica haja subsistit tants penosos anys és la millor prova de la vitalitat del sistema soviètic. El sistema, evidentment, no tanca en si mateix cap virtut meravellosa. Però ha tingut la virtut de conservar al Partit Comunista, que s’ha lligat estretament a les masses amb la llibertat de moviment necessari per a no paralitzar la seua iniciativa, per a preservar-les dels perills del joc parlamentari, que és un tema de segon o tercer ordre dins de les tasques fonamentals de la revolució. Quant a l’altre perill, que consistiria en no advertir els canvis sorgits en els esperits i les modificacions en la correlació de forces, cal reconèixer que, en el curs de l’últim any, el sovietisme ens ha mostrat en tots els seus aspectes una vitalitat superior. Els menxevics del món sencer han parlat del Termidor de la Revolució russa. Però no són ells, som nosaltres els que establirem aqueix diagnòstic. I, el que és encara més important, el Partit Comunista ha fet a les aspiracions “termidorianes”, a les tendències de la petita burgesia, les concessions necessàries per a la conservació del poder del proletariat sense trencar el sistema i sense soltar el timó del comandament. Un professor rus, al que li agrada pensar i al qual la revolució li ha estat profitosa, qualificà, amb prou humor per cert, la nostra nova política econòmica de “descens estrenyent els frens”. Probablement el nostre professor (i no és l’únic) es representa aquest descens, al qual no tenim la intenció de llevar-li importància, com quelcom definitiu i decisiu. Prompte haurà de convèncer-se que, malgrat la importància de certes desviacions, la nostra política s’aixeca sempre i serva la seua direcció fonamental. Per a convèncer-se’n, no cal jutjar-la per un fet aïllat, sensacional, sinó seguint el seu sentit general i les necessitats de tota una època. En tot cas, “el descens prement els frens” té per al proletariat en el poder els mateixos avantatges que, per al règim burgès, les reformes fetes oportunament, i que disminueixen la pressió revolucionària. Açò ha d’ésser fàcil d’entendre per Henderson, el partit del qual és un fre de seguretat per a ús de la societat burgesa.
¿Què pensar ara de la “degeneració” del sistema soviètic, del qual, fa ja temps, els menxevics de tots els països parlen en els seus discursos i en els seus escrits? Allò que anomenen “degeneració” està connectat directament amb allò que anomenaven “descens prement els frens”. La revolució internacional travessa en aquest moment un període de cristal·lització, de reagrupació de les seues forces; exteriorment està corrent sobre el mateix punt i fins i tot sembla fer marxa enrere. És el que explica en part nostra política econòmica. És natural que en aquest penós període, quan el moviment internacional pateix un estat d’estancament, açò repercutisca sobre la situació i l’estat d’esperit de les masses treballadores de Rússia, i per tant en el sistema de treball soviètic. El nostre aparell administratiu i econòmic ha realitzat, en aquest temps, grans progressos. Però, evidentment, la vida dels soviets, quant a organisme representatiu de les masses, no ha pogut servar la tensió que era la seua característica en el període de les primeres victòries interiors i en els moments en què el perill exterior amenaçava. Les lluites estèrils dels partits parlamentaris, les seues combinacions i les seues intrigues revesteixen sovint un caràcter “dramàtic” extraordinari, en el moment en què les masses travessen una depressió moral. El sistema soviètic no gaudeix d’una independència tal. Reflecteix força millor i més directament les masses i el seu estat d’esperit. És monstruós retreure-li com a inferioritat allò que és la seua superioritat essencial. Només el desenvolupament de la revolució a Europa tornarà a donar un impuls més potent al sistema soviètic. Però tal vegada es podria “revifar la moral” dels treballadors gràcies a una oposició menxevic i a altres sistemes de parlamentarisme. Els països amb democràcia parlamentària no hi maquen; doncs bé, on estan els resultats? Caldria ésser el més “obtús” dels professors de dret constitucional, o el més renegat del socialisme, per a negar que les masses obreres de Rússia, ara, en la suposada decadència del règim soviètic, participen en la direcció de totes les branques de la vida social d’una forma molt més activa, més directa, més constant, més decisiva que en cap república parlamentària.
* * *
Als països on el parlamentarisme funciona des de llarg temps, s’han format una sèrie de mecanismes de transmissió complexa i variada, a través dels quals la voluntat capitalista troba la seua expressió amb la intervenció d’un Parlament elegit per sufragi universal. En els nous països on la civilització avança lentament, la democràcia que es basa en les classes camperoles revesteix un caràcter molt més sincer i, per tant, força instructiu. De la mateixa manera que per a estudiar l’organisme animal es comença estudiant les amebes, de la mateixa manera per a començar a comprendre i estudiar els misteris del parlamentarisme anglès, hauríem d’estudiar la pràctica de les constitucions balcàniques. Els partits dirigents que han ocupat el poder a Bulgària des del reconeixement de la independència d’aquest país, han mantingut entre ells una lluita implacable, tot i que els seus programes fossen sensiblement semblats. Cada un dels partits cridats pel sobirà a governar (prorus o progermànic) començava per dissoldre l’Assemblea Popular i procedia després a noves eleccions, en les quals obtenia invariablement una majoria indiscutible i no permetia als partits rivals més que dos o tres seients al Parlament. Dos o tres anys després, un d’aqueixos partits que havien estat reduïts al no-res en les eleccions democràtiques, era cridat al seu torn pel sobirà per a fer-se càrrec del poder, aquest, al seu torn, decretava la dissolució de l’Assemblea Popular i obtenia la majoria d’escons en les noves eleccions. La classe camperola búlgara, pel seu nivell intel·lectual i la seua experiència política, no és inferior a la classe camperola georgiana: manifestava invariablement la seua voluntat política votant pel partit que es trobava en el poder. Durant la revolució, els camperols només sostenen un partit quan en el curs dels esdeveniments aquest els demostra que pot fer-se càrrec del poder o que ja el té a les seues mans. Així és com marxen amb els socialrevolucionaris després de la revolució de març de 1917 i amb els bolxevics al novembre. La dominació democràtica a Geòrgia pels menxevics tenia, en els fons, aqueixa característica “balcànica”, però amb l’única diferència que l’època era revolucionària; es recolzava en els camperols, la impotència dels quals per a fundar durant el règim burgès un partit autònom capaç de dirigir l’estat, està testificada per la història. Són les ciutats les que, en el temps moderns, han elaborat programes de direcció política. Les revolucions han revestit invariablement un caràcter cada vegada més decisiu quan les masses populars s’aliaven més àmpliament amb el destí del partit d’extrema esquerra de les ciutats. Així succeí en Munster, al final de la Reforma. Així succeí en la gran Revolució Francesa, quan els jacobins assoliren el suport del camp. Si la revolució de 1848 fracassà en els seus primers passos, fou precisament perquè la seua ala esquerra, molt feble, no sabé trobar el suport als camps, i la classe camperola, representada per l’exèrcit, quedà per a mantenir l’ordre. La Revolució russa actual prengué tal envergadura només perquè els obrers saberen conquerir políticament els camperols demostrant-los que eren capaços de crear un poder.
A Geòrgia, la feblesa numèrica i l’estat endarrerit del proletariat, aïllat a més dels centres de la revolució, permeté al bloc polític dels intel·lectuals petitburgesos i dels grups obrers més conservadors mantenir-se molt més temps en el poder. Per les revoltes i insurreccions, la classe camperola georgiana tractà d’imposar les seues reivindicacions fonamentals, però, com sempre, es revelà incapaç de crear un poder. Les seues insurreccions foren reprimides. Paral·lelament a la repressió, l’estratagema parlamentari feia el seu joc.
La relativa estabilitat del règim menxevic era deguda a la impotència política de les masses camperoles disseminades, impotència que els menxevics mantingueren artificialment.
Ho assoliren més fàcilment com resolgueren la forma del poder efectiu en forma contrària als principis de la democràcia, organitzant una força armada independent... sense cap lligam amb les institucions democràtiques. Volem parlar de la Guàrdia Popular, de la que no hem parlat fins ara més que incidentalment. L’organització de la Guàrdia Popular ens desvela els secrets i misteris de la democràcia menxevic. Estava davall les ordres directes del president de la República i es componia de partidaris del règim, escollits i perfectament armats. Kautsky deia: “Només els camarades experimentats i organitzats poden rebre les armes.” En qualitat de menxevic experimentat i organitzat, Kautsky fou incorporat a títol honorífic en el Guàrdia Popular georgiana. Açò és commovedor; no obstant això, l’organització d’una guàrdia es concilia poc amb la democràcia. En la seua polèmica contra els bolxevics, Kautsky escriu en el mateix fullet: “Si el proletariat o el partit del proletariat no controla i no té el monopoli dels armaments, no pot, en un país agrícola, mantenir-se en el poder més que amb el suport moral dels camperols.” ¿Però què era, al capdavall, la Guàrdia Popular sinó el monopoli dels armaments a mans del partit menxevic? Paral·lelament, s’hi creà, certament, un exèrcit sobre la base del servei militar obligatori. Però la importància d’aquest exèrcit és quasi nul·la. En el moment de la caiguda del menxevisme (febrer i març de 1921), l’exèrcit nacional únicament participà ocasionalment en els combats i, per regla general, es passà als bolxevics o simplement es rendí sense combatre. Segurament Kautsky està millor informat. Que ens ho faça saber. Però, abans que res, que ens explique per què es necessitava una forta guàrdia pretoriana atentament preparada, si la democràcia georgiana es recolzava únicament en les simpaties de les masses treballadores. Per què aqueix monopoli, d’armaments en mans dels patits menxevics i dels partidaris segurs de règim. Sobre això Kautsky calla. MacDonald, ho sap hom, té per regla no tractar d’aprofundir sobre els fets de la revolució, sobretot estant acostumat a veure en Anglaterra les tropes mercenàries vetllant per la seguretat de la democràcia. Per als panegiristes de la democràcia menxevic, la força armada d’aquest règim és una bagatel·la de la qual és inútil preocupar-se’n. En tot cas, la veritat era que la Guàrdia Popular disposava efectivament de tot el poder. Junt amb la Policia Especial, castigava o perdonava, arrestava, afusellava, deportava. Sense consultar la Constitució, decretava el treball obligatori. Ferran Lassalle demostrà de forma commovedora que els canons constitueixen la part més important de tota Constitució. Com veiem, per damunt de la Constitució georgiana sobresortia, armada fins a les dents, la Guàrdia Popular, els efectius, de la qual segons Kautsky, s’elevava a 30.000 menxevics que operaven, no amb el programa de la II Internacional, sinó amb els fusells i els canons, el que constituïa la part més important de la Constitució. Anotem, a més a més, que es trobaven a Geòrgia tropes estrangeres especialment invitades pels menxevics per a sostenir el seu règim.
El contraespionatge de l’Entente, el contraespionatge de Denikin i de Wrangel i la Policia Especial menxevic actuaven en comú en un ampli front. Sempre el servei de la Guàrdia Popular i de les tropes d’ocupació, per la necessitat de lluitar contra l’anarquia, representaven vertaderament la part més efectiva de la “Constitució” del menxevisme georgià. Els menxevics, que constituïen el 82 per cent de l’Assemblea Constitucional, eren, doncs, la representació parlamentària dels canons de la Guàrdia Popular, de la Policia Especial, de l’expedició militar anglesa i de la presó cel·lular de Tiflis. Heus aquí desvelat el misteri de la democràcia. I el vostre? (pregunta irritada) la veu de Mrs. Snowden.
-El el nostre, senyora? Per a començar, senyora, si es comparen les institucions, tenint en compte l’extensió del país i el nombre de la població, comprovem que l’aparell dictatorial del menxevisme georgià és molt major que el del govern soviètic. Per a convèncer-se’n no cal més que una operació aritmètica. A més, senyora, hem tingut en contra nostre tot l’univers capitalista, que ens féu una guerra sense quarter, en tant que Geòrgia es veié sempre protegida pels països imperialistes victoriosos que ens combatien amb les armes. En fi, senyora (i açò té prou importància), no hem negat mai ni en cap banda que el nostre règim no fóra el règim de la dictadura revolucionària de classe i sí el de la democràcia pura que, com diuen, troba en si mateix les garanties de la seua estabilitat. No hem mentit com menteixen els menxevics georgians i els seus patrons. Estem acostumats a anomenar les coses pel seu nom. Quan hem privat la burgesia i els seus vassalls de drets polítics, no hem fet ús de la màscara democràtica; actuem declarant obertament que apliquem el dret revolucionari del proletariat victoriós. Quan afusellem els nostres enemics, no diem que són les arpes d’Èol de la democràcia les que s’estremeixen. Tota política revolucionària honesta exigeix abans que res que no s’enganye les masses.