ENTRE L’IMPERIALISME I LA REVOLUCIÓ
1922
versió catalana feta per Alejo Martínez – [email protected] – des de: http://grupgerminal.org/?q=node/321
CAPÍTOL 6: EL DESENLLAÇ
Alhora que li subministrava a Wrangel homes i material, la Geòrgia de l’any 1920 era, al seu torn, un niu de conspiració dels guàrdies blancs russos i particularment dels guàrdies blancs caucasians de diferents tendències. Servia d’intermediària entre Petliura, Ucraïna, Kuban i Dagestan, així com amb els reaccionaris de la muntanya. Després de la seua derrota, els blancs hi trobaren asil, hi organitzaren els seus Estats Majors i desenrotllaren les seues activitats. Des de Geòrgia dirigien els destacaments d’insurrectes sobre el territori en poder soviètic per les rutes següents: l) Sukhum-Kalecol Marutx i les fonts del Kuban i de la Laba; 2) Sukhum-Kale-Gagri; Adler-Krasnaya Poliana; el pas d’Aitxka-fonts de la Laba; 3) Kutais-Onini Naltxik.
Es movien si fa o no fa en secret, de manera que cobrien les aparences diplomàticament; no obstant això, la Policia Especial georgiana estava perfectament al corrent dels seus manejos. “Durant la meua estada en Geòrgia [escrivia el 12 de novembre de 1920 a la Policia Especial un tinent guàrdia blanc] no faré absolutament res que siga susceptible de provocar disgusts amb la missió soviètica, ja que el meu treball el efectuaré més clandestinament que abans. Si hom m’exigeix fiadors, puc presentar diversos entre els homes de l’estat georgià”. Aquest document junt amb molts més, foren trobats als arxius menxevics per la comissió de la Internacional Comunista. Les organitzacions dels conspiradors estan en estreta connivència amb les missions de l’Entente i en particular amb les seccions del contraespionatge d’aquestes últimes. Si Henderson n’hagués tingut el menor dubte, hauria pogut informar-se als arxius del contraespionatge britànic. Nosaltres suposem que el seu entusiasme patriòtic li facilitava l’accés a aqueix santuari.
Batum era en aqueixa època el centre més important d’intrigues i complots de l’Entente i els seus vassalls. Al juliol de 1920, Anglaterra lliurà Batum a mans de la Geòrgia menxevic, que per tal de guanyar-se la simpatia de la població d’Adkhar hagué de fer ús immediat de l’artilleria. S’evacuà Batum, prèvia destrucció de les seues defenses marítimes; així, el comandament britànic testimoniava la seua completa confiança en les intencions de Wrangel. La derrota patida per aquest canvià totalment la situació. Els generals i els diplomàtics de l’Entente coneixien molt bé les relacions entre Geòrgia, Wrangel i les repúbliques soviètiques, per a no albergar cap dubte sobre la situació desesperada en què es trobaven els menxevics georgians. Cal pensar que aquests últims feren escoltar la seua veu per a reclamar “garanties”. En les altes esferes dirigents angleses, novament hom considerà la possibilitat d’una altra ocupació de Batum, sota forma d’arrendament, creant-hi un port franc o una altra classe de martingala que en els mitjans diplomàtics existeixen en gran quantitat, com a claus falses tenen els lladregots. La gran premsa georgiana es referia a l’ocupació projectada amb satisfacció manifesta, sense aparençar inquietud. Es tractava, sens dubte, de la creació d’un nou front contra nosaltres. Nosaltres declaràrem que consideraríem l’ocupació de Batum pels anglesos com una obertura per a les hostilitats.
En aquesta època, si fa o no fa, la protectora titular dels febles, la França de M. Millerand, s’interessa particularment per la sort d’una Geòrgia independent. Nouvingut a Geòrgia, el “Comissari General de la Transcaucàsia” senyor Abel Chevalley, immediatament declarà a través l’agència telegràfica georgiana: “Els francesos estimen amb amor fratern Geòrgia. Em sent feliç de declarar-ho públicament. Els interessos de França concorden enterament amb els de Geòrgia...” Els interessos de França, que havia assetjat Rússia amb el bloqueig de la fam i llençat sobre ella una gossada de generals tsaristes, “concordaven enterament” amb els interessos de la Geòrgia democràtica! Arran d’amplis discursos lírics i badocs sobre el gran afecte dels francesos pels georgians, el senyor Chevalley, certament, com és propi a tot bon representant de la Tercera República, explicà que “els estats del món sencer tenien necessitat en aquest moment de matèries primeres i de productes prefabricats; Geòrgia és la via més important entre l’orient i l’occident”. Amb d’altres paraules, allò que atreia els amics de M. Millerand no era només el seu amor a Geòrgia, sinó també l’olor del petroli de Bakú.
Poc després d’arribar M. Chevalley, l’almirall francès Dumenil desembarcà en Geòrgia. El seu afecte envers els compatriotes de Noe Jordan no desmereixia en res al del seu col•lega el diplomàtic. L’almirall declarà que França, “no reconeixeria l’apropiació indeguda de la propietat aliena” (qui ho hauria cregut!). Ell, Dumenil, mentre es trobara en territori de Geòrgia “independent”, no permetria al govern soviètic apoderar-se dels vaixells russos que es trobaven al port georgià i que estaven destinats a ésser lliurats a Wrangel o als seus possibles successors. Els camins pels quals triomfa el dret són a vegades realment impenetrables!
La col•laboració dels representants de la democràcia francesa amb els demòcrates de Geòrgia oferí un desenrotllament extraordinari. El torpediner francès Saquiart bombardejà i cremà la goleta russa Leínat. Amb el concurs dels agents de la Policia Especial georgiana, el contraespionatge francès atacà el correu diplomàtic dels soviets i el desvalisà. Els torpediners francesos protegiren la partida per a Constantinoble del vaixell rus Printsip, ancorat al port georgià. L’organització de les insurreccions en les repúbliques soviètiques i a les regions veïnes de Rússia es redoblà en intensitat. La quantitat d’armaments portats des de Geòrgia a aqueixes regions augmentà sensiblement. El bloqueig de la fam en Armènia, que ja en aquella època havia adoptat el règim soviètic, prosseguia. Però Batum no fou ocupat. Possiblement aleshores Lloyd George renuncià a la idea d’un nou front.
També és possible que l’amor que sentien els francesos per Geòrgia hauria impedit als anglesos manifestar el mateix sentiment. La nostra declaració relacionada amb Batum no mancà de resultat. En haver pagat, a l’últim moment, els serveis de Geòrgia amb aqueixa lletra creditícia i fictícia que constituïa el reconeixement de jure de l’estat georgià, l’Entente decidí que no s’havia de construir res sobre l’inestable fonament de la Geòrgia menxevic. Després de la lluita aferrissada que ens havien oposat, els menxevics georgians estaven persuadits, a la primavera de 1920, que les nostres tropes aconseguirien la seua victòria sobre Denikin, arribarien en marxes forçades fins a Tiflis i Batum i escombrarien com un bri de palla la democràcia menxevic... Però nosaltres, que del colp d’estat a Geòrgia no esperàvem cap conseqüència revolucionària important, estàvem preparats per a tolerar al nostre costat aquesta democràcia menxevic, amb la condició que consentís formar amb nosaltres un front comú contra la contrarevolució russa i l’imperialisme europeu.
Però la nostra actitud, dictada per consideracions polítiques, fou interpretada en Tiflis com un signe de debilitat. Els nostres amics de Tiflis ens escrivien que per a començar, els dirigents menxevics no assolien comprendre els motius de la nostra passivitat: ells s’adonaven perfectament que haguérem pogut ocupar Geòrgia sense més pèrdua de temps. Aviat s’imaginaren l’explicació més fantasiadora: segons els semblava, Anglaterra no consentia a entaular converses amb nosaltres, a menys que ens comprometérem a no intervenir per a res a Geòrgia. Tot i això, la por del primer moment aviat esdevingué insolència per part dels menxevics, que tractaven de provocar-nos de totes maneres. Després dels nostres revessos al front polonès i dels nostres problemes al front de Wrangel, Geòrgia es posa obertament de banda dels nostres enemics. Sense capacitat revolucionària, sense grandesa de mires, sense cap perspectiva, aqueixa miserable democràcia petitburgesa que anteriorment s’inclinava vilment davant els Hohenzollern, ara se sentien presta a inclinar-se davant Wilson, que encara recolzava Wrangel, sabien que en el moment crític l’abandonaria i que tot i que signà un acord amb la Rússia soviètica, això no tenia un altre fi que enganyar-la. La Geòrgia menxevic covarda i espantada, finalment es trobava embolicada en l’ordit de les seues pròpies maquinacions; ella mateixa havia pronunciat la seua pena de mort.
Malgrat que teníem complet dret, no consideràvem, com hem explicat abans, que fóra del nostre interès polític liquidar per la força de les nostres armes la Geòrgia menxevic. Sobretot, si sabíem perfectament que, en fer-ho, els polítics menxevics posarien el crit al cel en tots els idiomes de les democràcies civilitzades. Aqueixes gents no eren els obrers de Rostov, Novotxerkask o d’Ekaterinodar, que els partidaris de Denikin, recolzats en la “neutralitat” amistosa i l’ajuda afectiva dels menxevics georgians, massacraven per centenars i milers i perien a la foscor sense que ningú d’Europa en tingués notícia. Els polítics menxevics georgians eren intel•lectuals, antics estudiants d’universitats europees, generosos amfitrions de Renan, Vandervelde i Rantski. ¿Era difícil predir que aconseguirien mobilitzar les simpaties dels òrgans de la societat democràtica, del liberalisme i dels reaccionaris? Estava clar que tots els politicastres que s’havien deshonrat en protegir la carnisseria imperialista, que els traïdors i derrotistes del socialisme oficial es farien ressò dels laments dels seus correligionaris georgians, clamarien d’indignació per a demostrar el seu afecte a la justícia i les seues lleialtats a l’ideal democràtic. Sobretot si no els ocasionava cap despesa. Coneixíem massa bé els menxevics per a posar en dubte que no deixarien escapar una ocasió tan propícia per a adoptar resolucions, llençar manifests, declaracions, redactar memoràndums i articles i pronunciar discursos grandiloqüents i patètics amb l’aprovació de la burgesia i el suport dels seus governs. Si no haguérem tingut altres raons, només aquesta, és a dir, no donar un còmode pretext a la democràcia internacional per a fer marxa enrere, açò hauria estat suficient per a decidir-nos a no tocar els caps menxevics de la contrarevolució al seu refugi georgià. Volíem un acord. Proposàrem als menxevics una acció conjunta contra Denikin. Refusaren. Concloguérem amb ells un acord que els produïa menys menyscabament a la seua independència que el protectorat de l’Entente. Insistírem sobre l’execució del tractat; en una sèrie de notes i protestes, denunciàrem la conducta hostil envers nosaltres dels menxevics georgians. Pressionant sobre les masses treballadores de la mateixa Geòrgia, ens esforçàrem en mantenir en aqueix país un veí susceptible d’esdevenir per a nosaltres en un intermediari avantatjós entre la Federació Soviètica i l’Occident capitalista. En aqueix sentit s’orientava tota la nostra política envers Geòrgia. Però els menxevics no podien fer marxa enrere. Estudiant la documentada història de les nostres relacions amb el govern dels menxevics, m’he estranyat moltes vegades de la nostra longanimitat i rendí al mateix temps justícia a aqueixa gegantina maquinació burgesa de falsificació i mentida per mitjà de la qual el colp d’estat soviètic, inevitable a Geòrgia, era representat com una agressió del llop roí soviètic contra la pobra Caputxeta Roja menxevic. Oh poetes de la Borsa, faulistes de la diplomàcia, mitòlegs de la gran premsa, o canalles a sou del Capital!
Amb la perspicàcia que el caracteritza, Kautsky descobreix la mecànica diabòlica del colp d’estat bolxevic a Geòrgia: la insurrecció no començà en Tiflis, com hauria estat lògic si l’haguessen iniciat les masses obreres, sinó en els confins del país, en el veïnat de les tropes soviètiques, i es desenrotllà de la perifèria cap a l’interior. ¿No està per això clar que el règim menxevic caigués víctima d’una agressió propugnada des de l’exterior? Aquestes consideracions farien honor a un jutge d’instrucció. Però no hi agreguen res a la comprensió dels esdeveniments històrics.
La revolució soviètica s’havia iniciat als centres de Petrograd i de Moscou, i s’hi havia estès a tot l’imperi dels tsars. La revolució en aquella època no tenia exèrcit. Els seus propagandistes eren destacaments d’obrers armats precipitadament. Penetraven quasi sense trobar resistència a les regions més endarrerides, i sostinguts per la simpatia il•limitada dels treballadors instauraven el poder soviètic. Quan la reacció, personificada per la burgesia i els grans hisendats, s’havien apoderat, com en el Don i en Kuban, del centre de la població, la insurrecció anava de la perifèria al centre, generalment amb el suport efectiu d’agitadors i militants arribats de les capitals.
No obstant això, la contrarevolució, gràcies a l’ajuda que havia rebut de l’exterior, assolí recuperar posicions als llocs més endarrerits del territori rus, i hi atrinxerar-se; així succeí en el Don, en el Kuban, en el Caucas, a la regió del Volga, a Sibèria, al litoral del mar Blanc i fins i tot en Ucraïna. Alhora que la contrarevolució, la revolució formava el seu exèrcit. A poc a poc foren batalles preparades, campanyes militars organitzades les que decidiren el destí de les fronteres de la revolució soviètica. Però com els exèrcits en pugna no venien de l’“exterior”, sinó que havien estat formats per soldats que lluitaven a mort uns contra altres sobre tota l’extensió de l’imperi dels tsars, així, doncs, era la lluita de classes la que s’expressava d’aqueixa forma en l’argot de les operacions militars. La contrarevolució també és cert que en gran part estava sostinguda per una força militar que venia de l’exterior. Però això no fa més que confirmar la nostra tesi. Sense Sant Petersburg, Moscou, la Regió Ivano-Voznessensk, la conca del Donetz, els Urals, no hauríem fet la revolució. Per si mateixa la regió del Don no hauria mai instaurat el poder soviètic. Un poble de la regió de Moscou tampoc ho hauria fet. Però tal com l’aldea del govern de Moscou, la stanitza del Kuban i l’estepa transvolguiana formaven part des de llarg temps d’un complex administratiu i econòmic únic i entraren amb ell en el remolí de la revolució caigueren naturalment sota la direcció revolucionària de la ciutat i del proletariat industrial. No fou el cas d’un plebiscit en cada punt de Rússia, sinó l’hegemonia indubtable de l’avantguarda proletària en tot el país la que assegurà l’ampliació i la victòria de la revolució. Amb el suport de les forces armades de l’exterior, algunes regions dels confins de Rússia assoliren no sols alliberar-se del remolí de la revolució, sinó mantenir, durant llarg temps, el règim burgès. Les “democràcies” de Finlàndia, Estoniana, Letònia, Lituània, així com de Polònia deuen la seua existència a la força militar estrangera, que durant el període crític de la seua formació prestà el seu suport a la burgesia i aixafà el proletariat. En aqueixos països limítrofs amb l’Occident capitalista, la correlació de les forces fou alterada per la introducció d’un element exterior: la força militar estrangera, mitjançant la qual la burgesia, per mitjà de massacres, empresonaments i deportacions delmà el millor del proletariat. Només d’aquesta manera la democràcia pogué establir un equilibri temporal sobre bases burgeses. ¿Per què les caritatives ànimes de la II Internacional no recolzaren un programa que inclogués: en primer lloc, la retirada dels exèrcits burgesos formats a Finlàndia, Estoniana, Lituània, etc., amb el suport de les forces exteriors, en segon lloc, l’alliberament de tots els presoners i l’amnistia per a tots els exiliats (és impossible, malauradament, ressuscitar els morts) i, finalment, un referèndum?
La situació de la Transcaucàsia era diferent. Entre ella i els altres centres de la revolució s’estenia la Vendée cosaca. Sense la Rússia soviètica, la peita burgesia democràtica de Transcaucàsia hauria estat immediatament desfeta per Dekinin. Sense els guàrdies blancs del Don i del Kuban, hauria estat immediatament absorbida per la Revolució soviètica. Vivia i s’alimentava de l’aferrissada guerra civil que desbastava Rússia i de la força militar estrangera instal•lada en el TransCaucas. En el moment que la guerra civil acabà amb la victòria de la República soviètica, l’enfonsament del règim petitburgès a Transcaucàsia fou inevitable.
Al febrer de 1918, Jordan deplorava que les tendències bolxevics haguessen penetrat als camps i a les ciutats i arribat fins i tot als obrers menxevics. Les insurreccions camperoles es succeïen sense interrupció en Geòrgia. Mentre que en la Rússia soviètica, fins a la insurrecció dels txecoslovacs (maig de 1918) dirigida pels socialrevolucionaris i els menxevics, els periòdics menxevics apareixien lliurement en Geòrgia, per contra, el Partit Comunista havia estat reduït a la clandestinitat des de principis de febrer. Tot i que els treballadors de la Transcaucàsia, separats de la Rússia soviètica, estiguessen permanentment atemorits per la presència de tropes estrangeres, les insurreccions revolucionàries ocuparen al si de Geòrgia un lloc força més important que la dels blancs al territori soviètic. L’aparell d’opressió del govern de Geòrgia fou sense comparació molt major que el de la Rússia soviètica.
La nostra victòria sobre Denikin, i tot seguit sobre la poderosa Entente, produí una forta impressió sobre les masses populars de la Transcaucàsia.
Quan les tropes soviètiques s’aproparen a les fronteres d’Azerbaidjan i de Geòrgia, les masses treballadores d’aqueixes repúbliques, sempre germanes dels treballadors russos, foren afectades per una gran efervescència revolucionària. El seu estat d’esperit pot hom comparar-lo amb aquell de les masses populars de Prússia Oriental i fins a un cert punt en tota Alemanya, arran de la nostra ofensiva sobre Varsòvia, quan l’esquerra de l’Exèrcit Roig arribava a les fronteres d’Alemanya. Però aleshores ens trobàvem davant d’un fet efímer, mentre que la derrota dels exèrcits de Denikin, als ulls de l’Entente, tenia un caràcter decisiu; també les masses treballadores d’Azerbaidjan, Armènia i Geòrgia no dubtaven que el govern soviètic es recolzava sobre bases fermes i que el seu domini seria indestructible.
En Azerbaidjan, la revolució soviètica es portà a terme gairebé automàticament tot just que les nostres tropes s’aproparen a les seues fronteres; el partit dirigent dels mosavats, composat de burgesos i de grans terratinents, no tenia les mateixes tradicions ni tanta influència com els menxevics georgians. Bakú, a Azerbaidjan, era una base molt més important que no Tiflis a Geòrgia: era una antiga ciutadella del bolxevisme. Els guerrillers dels mosavats s’hi escaparen, abandonant quasi sense resistir el poder als comunistes de Bakú. L’actitud dels datxnaks armenis fou, si fa o no fa, igualment d’indigna. En Geòrgia, els esdeveniments es desenvoluparen més metòdicament. Les tendències bolxevics que fins al moment s’havien ocultat, començaren a manifestar-se obertament. El Partit Comunista féu ràpids progressos en poc de temps, assolí conquerir les simpaties dels treballadors. El periòdic dels socialistes federals georgians, el Sakartvello, escrivia el 7 de desembre de 1920. “La força dels comunistes a Geòrgia fa uns mesos era diferent que l’actual. Llavors Geòrgia no estava encerclada pels bolxevics. Teníem per veïns estats nacionals independents. La nostra situació econòmica i financera era incomparablement millor que avui. Però la situació ha canviat i aquest canvi s’ha produït en benefici dels bolxevics. En aquest moment el partit bolxevic té les seues organitzacions a Geòrgia. En alguns centres obrers, com, per exemple, al sindicat d’obrers impressors, disposa d’una majoria. En suma, l’activitat dels bolxevics ha augmentat considerablement. A l’interior, el creixement de les forces bolxevics; a l’exterior, el seu domini il•limitat. Aquesta és la situació en què es troba Geòrgia.” Reflectint realment aquesta situació, les queixes d’un òrgan que ens era totalment hostil tenen per a nosaltres una enorme importància: constitueixen una refutació categòrica de Kautsky, que en afirmar la “sencera llibertat” concedida als comunistes i alhora la seua completa importància, s’hi basa per a presentar la revolució soviètica en Geòrgia com a resultant de la violència i de la força exterior. Les paraules del periòdic nacionalista: “a l’interior, el creixement de les forces bolxevics; a l’exterior, el seu domini” són la fórmula exacta del colp d’estat soviètic que es produiria.
En pressentir la seua situació desesperada, els menxevics georgians s’entossudiren pel camí d’una oberta reacció. El brutal rebuig del govern de Jordan a aliar-se a Rússia contra Denikin provocà el descrèdit dels menxevics davant les masses. Les sistemàtiques infraccions comeses contra el tractat signat amb la Rússia soviètica, infraccions que tinguérem cura en denunciar, obtingueren un efecte anàleg. En estimar la impossibilitat d’existir pels seus propis mitjans, en tant que el poder soviètic havia triomfat en tot el sud-est de l’antic imperi dels tsars, els menxevics feren desesperades temptatives per a ajudar Wrangel i obtenir el suport de les forces de l’Entente. Però tot fou en va. A Crimea, no sols fou la sort de Wrangel la que s’hi decidí, sinó també la de la Geòrgia menxevic. Els nostres efectius en el Caucas es veieren incrementats a la tardor de 1920, quan Wrangel es dirigia al Kuban, i quan hom no parlava més que de l’ocupació de Batum. Aquesta concentració de les nostres tropes revestia un caràcter purament defensiu. La liquidació del front de Wrangel i l’armistici amb Polònia reforçaren les forces soviètiques en Geòrgia. La presència dels regiments russos a les seues fronteres significava que ja no hi havia lloc per a témer una intervenció estrangera en cas de revolució soviètica. No era per a desallotjar els menxevics que es necessitaven soldats russos, sinó per a prevenir qualsevol temptativa de desembarcament de tropes enviades des de Constantinoble per Anglaterra, França o Wrangel per a sufocar la revolució soviètica. Els propis menxevics, amb la seua Guàrdia Popular pretoriana i el seu exèrcit fictici, oposaren una resistència insignificant. Havent-se iniciat a primers del mes de febrer, a meitat de març la revolució soviètica havia acabat a tot arreu del país.
No tenim la menor intenció de dissimular o menyscabar la importància del paper exercit per l’exèrcit soviètic en les victòries dels soviets en el Caucas. Al febrer de 1921, aquest exèrcit donà un suport eficaç a la revolució, tot i que força menor que el que havien subministrat, durant tres anys, als menxevics els exèrcits turcs, alemanys, anglesos, sense oblidar els guàrdies blancs russos. Si el Comitè Revolucionari que dirigia la insurrecció no engegà les seues operacions en Tiflis, centre de la Guàrdia Popular menxevic, sinó a les fronteres, on podia sostenir-se junt amb l’Exèrcit Roig i reagrupar les seues forces, això només indica que hom tenia un fi sentit polític, cosa que no pot dir-se de Kautsky, que després de tot inventa en la revolució georgiana una tàctica diferent de la que obtingué la victòria. Que Kautsky serve per a si la seua estratègia! Nosaltres volem instruir-nos i aprendre a vèncer de l’enemic. Els apòstols de la II Internacional, per contra, ensenyen l’art d’ésser vençuts.
Allò que finalment ocorregué fou allò que, inevitablement, havia d’ocórrer. La història de les relacions entre Geòrgia i la Rússia soviètica sols és un capítol de la història del bloqueig contra Rússia, de les intervencions militars, de l’or francès, de l’esquadra anglesa, dels quatre fronts que devoraren l’elit obrera. La Geòrgia, tal com ens la presenten els caps menxevics, no existí mai; mai existí una Geòrgia democràtica, pacífica, autònoma i neutral. Geòrgia fou una plaça d’armes de la guerra de classes panrussa. Aquesta plaça està ara a mans del proletariat victoriós.
I després que els dirigents menxevics de Geòrgia ajudaren a la matança, a penjar i fer morir de fred desenes de milers de soldats rojos, milers de comunistes, i produir-nos ferides que trigaren anys en cicatritzar-se; després que, tanmateix totes aqueixes pèrdues i sacrificis, sortim vencedors de la lluita; després que les masses treballadores de Geòrgia, amb el nostre suport, es desembarassaren dels seus dirigents en Batum, aquests tenen la gosadia de venir a proposar-nos considerar tot açò nul i que iniciàrem novament el joc. Els menxevics que es comprometeren amb els oficials russos, turcs, prussians i britànics, amb MacDonald, Kautsky, Mrs. Snowden i d’altres comares de la II Internacional, intentaran refer una nova virginitat democràtica, després de la qual, amb l’ajuda de la flota britànica, els subsidis dels reis del petroli i del manganès, els aplaudiments del Times i la benedicció del papa, la Geòrgia menxevic, el país més democràtic, més lliure, més neutral del món, serà restaurat en el seu primera esplendor.