EL DRET DE LES NACIONS A L'AUTODETERMINACIÓ
1917
___________________________________________________________
(Versió catalana feta per Alejo Martínez – [email protected] - des de: “Le droit des nations à l'autodétermination” publicada en Marxists Internet Archive, 2003.)
Document disponible en format .doc
Ja hem vist que la socialdemocràcia no pot donar cap pas, en les qüestions concretes que afecten a la formació de nous Estats nacionals, sense comptar amb el principi de l'autodeterminació nacional, que, en última instància no és sinó el reconeixement del dret que assisteix a cada grup nacional a decidir sobre la sort del seu Estat, i per tant a separar-se d'un altre Estat donat (com, per exemple, de Rússia o Àustria). L'únic mitjà democràtic per a conèixer la "voluntat" d'una nació és el referèndum. Aquesta solució democràtica obligatòria seguirà sent emperò, tal com està descrita, purament formal. En realitat no ens aclareix gens sobre les possibilitats reals, les formes i els mitjans de l'autodeterminació nacional en les condicions modernes de l'economia capitalista. I no obstant en açò mateix resideix el centre del problema.
Per a moltes nacions, si no és per a la majoria de les nacions oprimides, grups i sectors nacionals, el sentit de l'autodeterminació és la supressió dels límits existents i el desmembrament dels estats actuals. En particular, aquests principi democràtic mena a l'emancipació de les colònies. Però tota la política de l'imperialisme, indiferent davant del principi nacional, té com a objectiu l'extensió dels límits de l'Estat, la incorporació forçada als seus límits duaners dels estats dèbils i la conquista de noves colònies. Per la seua mateixa naturalesa, l'imperialisme és expansiu i agressiu, i aquesta és la seua qualitat característica i no les maniobres de la diplomàcia.
D'ací es deriva el conflicte permanent entre el principi d'autodeterminació nacional que, en molts casos, condueix a la descentralització econòmica i estatal (desmembrament, separació) i les poderoses tendències centralitzadores de l'imperialisme que té a la seua disposició l'aparell d'Estat i la potència militar. És cert que un moviment nacional separatista sovint troba el suport de les intrigues imperialistes d'un estat veí. No obstant aquest suport únicament pot ser decisiu per l'exercici de la força militar. I quan les coses arriben a l'extrem d'un conflicte armat entre dos països imperialistes, els nous límits de l'Estat ja no es decidiran sobre la base del principi nacional sinó sobre el de la relació de forces militars. I forçar a un Estat que ha vençut a abstenir-se de l'annexió dels nous territoris conquistats és tan difícil com obligar-lo a concedir la lliure autodeterminació de les províncies conquistades amb anterioritat. Finalment, inclús si per un miracle Europa fóra dividida en Estats nacionals fixos i petits per la força de les armes, la qüestió nacional no estaria resolta de cap manera i, l'endemà d'aqueixa "justa" redistribució nacional, tornaria a començar l'expansió capitalista. Començarien nous conflictes que provocarien noves guerres i conquistes, violant totalment el principi nacional en tots els casos en què no pot defendre's amb suficients baionetes. Donaria la impressió d'una partida d’acèrrims jugadors obligats a repartir-se la banca "justament" al mig del joc a fi de tornar a començar la mateixa partida amb renovat frenesí.
De la potència de les tendències centralitzadores de l'imperialisme de cap manera es deriva que estiguem obligats a sotmetre'ns passivament a d’elles. Una comunitat nacional és el cor de la cultura, igual que la llengua nacional és la seua expressió viva, i aquest fet mantindrà la seua significació a través de períodes històrics indefinidament llargs. La socialdemocràcia desitja i està obligada a salvaguardar la llibertat de desenrotllament (o dissolució) de la comunitat nacional en interès de la cultura, material o espiritual. I per això ha assumit com una obligació política el principi democràtic de l'autodeterminació nacional de la burgesia revolucionària.
El dret a l'autodeterminació nacional no pot ser exclòs del programa proletari de pau: però tampoc pot pretendre adquirir una importància absoluta. Per a nosaltres, per contra, està limitat per les tendències convergents profundament progressives del desenvolupament històric. Si bé és cert que aquest dret ha d'oposar-se (mitjançant la pressió revolucionària) al mètode imperialista de centralització que esclavitza els pobles dèbils i endarrerits i trenca el nucli de la cultura nacional, també ho és que el proletariat no ha de permetre que el "principi nacional" es convertisca en un obstacle a la tendència irresistiblement i profundament progressiva de la vida econòmica moderna en direcció devers una organització planificada en el nostre continent, i, més endavant, en tot el planeta. L'imperialisme és l'expressió que el bandidatge capitalista confereix a la tendència de l'economia moderna a finir completament amb l'idiotisme de l'estretor nacional, com succeí en el passat amb els límits provincials i locals. Lluitant contra les formes imperialistes de centralització econòmica, el socialisme no pren, en absolut, partit contra aquesta tendència particular sinó que, pel contrari, fa d'ella el seu propi principi rector.
Des del punt de vista del desenrotllament històric i des del punt de vista de les tasques de la socialdemocràcia, la tendència de l'economia moderna és fonamental i és necessari garantir-li la possibilitat d'exercir la seua missió històrica vertaderament alliberadora: construir l'economia mundial unificada, independent dels límits nacionals, les seues barreres estatals i duaneres, sotmesa únicament a les particularitats del territori i dels recursos naturals, al clima i a les necessitats de la divisió del treball. Polònia, Alsàcia, Dalmàcia, Bèlgica, Sèrbia i altres petites nacions europees que encara no han estat annexades podran recuperar-se o proclamar-se per primera vegada en la configuració nacional cap a la qual graviten i, sobretot, podran adquirir un estatus permanent i desenvolupar lliurement la seua existència cultural només en la mesura en què, com a grups nacionals, deixen de ser unitats econòmiques, deixen d'estar travades pels límits estatals i no es troben separades o oposades econòmicament unes a altres. En d’altres paraules, perquè els polonesos, els romanesos, els serbis, etc., puguen formar unitats nacionals lliurement, és necessari que siguen destruïts els límits estatals que actualment els divideixen, que el marc de l'Estat s'amplie en una unitat econòmica, però no com a organització nacional, que englobe a tota l'Europa capitalista, fins ara dividida per taxes i fronteres i esgarrada per la guerra. La unificació estatal d'Europa és netament la condició prèvia per a l'autodeterminació de les petites i grans nacions d'Europa. Una existència cultural nacional desposseïda d'antagonismes econòmics nacionals i basada sobre una autodeterminació real només és possible sota el sostre d'una Europa unida democràticament, lliure de totes les barreres estatals o duaneres.
Aquesta dependència directa i immediata de l'autodeterminació nacional dels pobles dèbils del règim col·lectiu europeu, exclou la possibilitat que el proletariat plantege qüestions com la independència de Polònia o la unificació de tots els serbis al marge de la revolució europea. D'altra banda, però, açò significa que el dret a l'autodeterminació, com a element del programa de pau proletari, no té un caràcter "utòpic" sinó revolucionari. Aquesta consideració es dirigeix en dos sentits: contra els David i Lindberg alemanys, els qui, des de l'alt del seu "realisme" imperialista, denigren el principi de la independència nacional com a romanticisme reaccionari; i contra els simplificadors del nostre camp revolucionari quan afirmen que no és realitzable més que en el socialisme i amb d’això es desembarassen de donar una resposta principista a les qüestions plantejades sobre el tallant del ganivet de la guerra.
Entre les nostres condicions socials actuals i el socialisme encara queda un llarg període de revolució social: és a dir, l'època de la lluita proletària oberta pel poder, la conquista i exercici d'aquest poder per a la total democratització de les relacions socials i la transformació sistemàtica de la societat capitalista en societat socialista. No és una època de pacificació i calma sinó que, pel contrari, serà una època d'intensa lluita de classes, d'aixecaments populars, de guerres, d'experiències d'extensió del règim proletari i de reformes socialistes. Aquesta època exigirà al proletariat una resposta pràctica, és a dir, immediatament aplicable, a la qüestió de l'existència permanent de les nacionalitats i les seues relacions recíproques amb l'estat i l'economia.
Hem assajat d’aclarir més dalt que la unió econòmica i política d'Europa és la condició prèvia indispensable de tota possibilitat d'autodeterminació. Igual que la consigna de "independència nacional" dels serbis, búlgars, grecs, etc., es queda en una abstracció buida si no va acompanyada de la consigna suplementària de "Federació de repúbliques balcàniques" (que fa aquest paper en la política de la socialdemocràcia dels Balcans), a escala europea, el principi del "dret" dels pobles a disposar d'ells mateixos no podrà fer-se efectiu més que en una "Federació de Repúbliques europees". I de la mateixa manera que en la península balcànica la consigna de federació democràtica s'ha convertit en un eslògan essencialment proletari, amb més raó ho és a nivell europeu, on els antagonismes capitalistes són incomparablement més profunds.
La supressió de les barreres duaneres entre els diferents països d'Europa els sembla als polítics burgesos una dificultat insuperable; però sense aquesta supressió els tribunals d'arbitratge entre els estats i les normes legals internacionals no durarien més que la neutralitat de Bèlgica, per exemple. La tendència cap a la unificació del mercat europeu, que, com la lluita per apoderar-se dels països endarrerits no europeus, està motivada pel desenvolupament del capitalisme, s'enfronta a una tenaç oposició dels grans terratinents i capitalistes, que tenen en les tarifes duaneres, junt amb l'aparell militar, un mitjà indispensable d'explotació i enriquiment.
La burgesia industrial i financera hongaresa s'oposa a la unificació econòmica amb Àustria que ha assolit un grau de desenvolupament capitalista més elevat que aquella. D'igual forma, la burgesia d’Àustria-Hongria rebutja la idea d'unió duanera amb Alemanya, molt més poderosa.
D'altra banda, els propietaris agrícoles alemanys no consentiran mai voluntàriament que se suprimisquen les taxes sobre el gra. És més, els interessos econòmics de les classes posseïdores dels imperis centrals no poden reconduir-se fàcilment per a coincidir amb els dels capitalistes i terratinents francesos, anglesos i russos. L'actual guerra ho demostra molt eloqüentment. Últimament, la falta d’harmonia i el caràcter inconciliable dels interessos capitalistes entre els mateixos aliats són encara més flagrants que entre els Estats de l'Europa central. En aquestes condicions, una unió econòmica d'Europa incompleta i dissenyada des de les altures, conclosa per mitjà de tractats entre governs capitalistes és, simplement, una utopia. Les coses no anirien molt més enllà d'alguns compromisos parcials i mesures incompletes. Per tant, la unió econòmica d'Europa, que presenta enormes avantatges per a productors i consumidors i, en general, per al desenrotllament cultural, és la tasca revolucionària del proletariat europeu en la seua lluita contra el proteccionisme imperialista i el seu instrument, el militarisme.
Els Estats Units d'Europa, sense monarquia, sense exèrcits permanents i sense diplomàcia secreta, constitueixen la part més important del programa proletari de pau.
Els ideòlegs i polítics de l'imperialisme alemany feren figurar freqüentment en el seu programa, sobretot al principi de la guerra, els Estats Units europeus o, almenys, centreeuropeus (sense França, Anglaterra ni Rússia). El programa per a una unificació violenta d'Europa és una tendència tan característica de l'imperialisme alemany com el desmembrament forçós d'Alemanya ho és de l'imperialisme francès.
Si els exèrcits alemanys assoliren al final de la guerra la victòria decisiva amb què es compta a Alemanya, aleshores, sens dubte, l'imperialisme alemany realitzaria una gegantina temptativa per a imposar una unió duanera obligatòria als Estats europeus que implicaria clàusules preferencials, compromisos, etc., reduint a la seua mínima expressió el sentit progressiu de la unificació del mercat europeu. No cal afegir que, en semblants condicions, no podria plantejar-se l'autonomia de les nacions així reunides per la força en una caricatura dels Estats Units d'Europa. Imaginem per un moment que el militarisme alemany aconsegueix realitzar aquesta semiunió europea per la força, igual que ho feu el militarisme prussià en el passat quan assolí imposar la unitat d'Alemanya. Quin hauria de ser llavors la consigna central del proletariat europeu? La dissolució de la forçada unió europea i el retorn de tots els pobles sota l’ègida dels estats nacionals aïllats? O el restabliment de les tarifes duaneres, els sistemes monetaris "nacionals", la legislació social "nacional" i tota la resta? Res d'açò. Aleshores el programa del moviment revolucionari europeu seria la destrucció de la forma obligatòria i antidemocràtica de la coalició, però conservant i ampliant els seus fonaments amb la supressió completa dels aranzels, la unificació de la legislació i, sobretot, de la legislació laboral, etc. En d’altres paraules, la consigna dels Estats Units d'Europa "sense monarquia ni exèrcits permanents" es convertiria en aquest cas en la principal consigna unificadora de la revolució europea.
Examinem ara la segona possibilitat, la d'una sortida "indecisa" del conflicte actual. Al principi de la guerra Liszt, el conegut professor, fervent partidari dels "Estats Units d'Europa", va demostrar que, àdhuc en el cas que els alemanys no venceren els seus adversaris, la unió europea no deixaria de realitzar-se, i, segons Liszt, de forma molt més completa que no en el cas d'una victòria alemanya. Havent compte de la seua creixent necessitat d'expansió, els estats europeus, hostils entre si, tanmateix que foren incapaços de lluitar uns contra altres, continuarien dificultant-se mútuament la seua "missió" en l'Orient Pròxim, Àfrica, Àsia, i serien derrotats en totes bandes pels Estats Units d'Amèrica i el Japó. En el cas que la guerra acabe sense un vencedor "clar", Liszt pensa que l'absoluta necessitat d'una entente econòmica i militar de les potències europees prevaldrà sobre els interessos de pobles dèbils i endarrerits i, sens dubte sobretot, contra les seues pròpies masses treballadores. Ja hem exposat més dalt els grans obstacles que impedeixen la realització d'aquest programa.
Però si aquests obstacles, encara que només fóra parcialment, foren superats, sobrevindria immediatament la instauració d'un trust imperialista dels Estats europeus, és a dir una societat de pillatge per accions. En aquest cas, el proletariat no hauria de lluitar pel retorn a un Estat "nacional" autònom, sinó per convertir el trust imperialista en una federació democràtica europea.
No obstant, com més avança el conflicte més es posa de manifest l'absoluta incapacitat del militarisme per a resoldre els problemes que planteja la guerra i menys possibilitats hi ha per a aquests projectes d'unificació europea des de les altures. La qüestió dels "Estats Units d'Europa" imperialistes ha cedit el pas als projectes d'unió econòmica entre Àustria i Alemanya i a la perspectiva d'una aliança quatreta amb els seus aranzels i els seus impostos de guerra completats pel militarisme d'uns dirigit contra els altres.
Després del que acabem de dir, seria superflu insistir sobre l'enorme importància que, per a l'execució d'aquests plans, tindrà la política del proletariat dels dos trust d'Estats per la seua lluita contra els aranzels establerts i contra les barreres militars i diplomàtiques, per la unió econòmica d'Europa.
I ara, després dels inicis tan prometedors de la revolució russa, tenim bones raons per a esperar que un poderós moviment revolucionari s’estenga per tota Europa. Està clar que un tal moviment no podria tenir èxit, desenrotllar-se i vèncer més que com a moviment general europeu. Aïllat entre els límits de les seues fronteres nacionals estaria condemnat al fracàs. Els nostres socialpatriotes ens mostren el perill que suposa el militarisme alemany per a la revolució russa. Indubtablement és un perill, però no és l'únic. Els militarismes anglès, francès, italià són perills no menys terribles per a la revolució russa que la màquina de guerra dels Hohenzollern. L'esperança de la revolució russa consisteix en la seua propagació a tota Europa. Si el moviment revolucionari es desenvolupés a Alemanya, el proletariat alemany cercaria i trobaria un eco revolucionari en els països "hostils" d'Occident, i, si en un d'aquests països el proletariat arrenqués el poder de mans de la burgesia, es veuria obligat, encara que sols fóra per a conservar-lo, a posar-lo al servei del moviment revolucionari dels altres països. En d’altres paraules, la instauració d'un règim de dictadura del proletariat estable només seria concebible a escala europea, sota la forma d'una Federació democràtica europea. La unificació dels Estats d'Europa, que no pot ser realitzada ni per la força militar ni per mitjà de tractats industrials i diplomàtics, constituirà la principal i més urgent tasca del proletariat revolucionari triomfant.
Els Estats Units d'Europa són la consigna del període revolucionari en què hem entrat. Siga quin siga el caire que prenguen les operacions militars d'ara endavant, siga quin siga el balanç que la diplomàcia puga traure de la guerra actual, i siga quin siga el ritme de progressió del moviment revolucionari en l'immediat, la consigna dels Estats Units d'Europa servarà en tot cas una gran importància com a fórmula política de la lluita pel poder. Mitjançant aquest programa s'expressa el fet que l'Estat nacional ha quedat depassat, com marc per al desenvolupament de les forces productives, com a base de la lluita de classes, i per tant com a forma estatal de la dictadura proletària. Al conservadorisme que defèn una pàtria nacional caduca nosaltres hi oposem una alternativa progressiva, a saber, la creació d'una nova “pàtria” superior, de la revolució, de la democràcia europea, única capaç de ser el punt de partida que necessita el proletariat per a propagar la revolució en tot el món. Clar que els Estats Units d'Europa no seran més que un dels dos eixos de "reorganització mundial" de la indústria. Els Estats Units d'Amèrica seran l'altre.
Veure les perspectives de la revolució social en els límits nacionals significa sucumbir al mateix esperit nacionalista estret que configura el contingut del socialpatriotisme. Vaillant, fins al final de la seua vida, considerava a França com el país predilecte de la revolució social i en aqueix sentit és que va insistir en la seua defensa fins al final. Lutsh i d’altres, uns hipòcritament, altres sincerament, creien que la derrota d'Alemanya significaria primer que res la destrucció de les bases mateixes de la revolució social. Últimament, els nostres Tseretelli i els nostres Txernov, que, en les nostres condicions nacionals, han repetit la mateixa trista experiència que el ministerialisme francès, juren que la seua política està al servei dels objectius de la revolució i, per tant, no té res en comú amb la política de Guesde i Sembat. De forma general, no cal oblidar que en el socialpatriotisme, a la vora del més vulgar reformisme, hi ha un reformisme actiu, un messianisme revolucionari nacional que consisteix en considerar a la pròpia nació com l'Estat escollit per a conduir la humanitat al "socialisme" o a la "democràcia", encara que no siga més que sota la seua forma industrial o democràtica i devers les conquistes revolucionàries. Defendre la base nacional de la revolució mitjançant semblants mètodes, que perjudiquen les relacions internacionals del proletariat, equival realment a minar la revolució, que no pot començar altrament que sobre una base nacional, però que no podria completar-se sobre aquesta base havent compte de l'actual interdependència econòmica, política i militar dels estats europeus, mai tan evident com en el curs de l'actual guerra. La consigna dels Estats Units d'Europa expressarà aquesta interdependència que determinarà directa i immediatament l'acció conjunta del proletariat europeu durant la revolució.
El socialpatriotisme, que en principi és, si no ho és sempre en els fets, l'aplicació del socialreformisme en la seua forma més depurada i de la seua adaptació a l'època imperialista, es proposa prendre la direcció de la política del proletariat, enmig de l'actual tempestat mundial, i seguir el camí del "mal menor", és a dir unir-se a un dels dos bàndols. Nosaltres rebutgem aquest mètode. Sostenim que la guerra preparada per l'evolució anterior ha posat de manifest clarament els problemes fonamentals del desenvolupament capitalista actual en el seu conjunt. És més, la línia política que ha de seguir el proletariat internacional i les seues seccions nacionals no ha d'estar determinada per traços polítics nacionals secundaris, ni pels avantatges problemàtics que suposaria la preponderància militar d'un dels bàndols (màximament quan aquests avantatges problemàtics han de pagar-se per avançat amb la renúncia a tota política proletària independent), sinó per l'antagonisme fonamental que existeix entre el proletariat internacional i el règim capitalista en el seu conjunt. La unió democràtica republicana d'Europa, una unió realment capaç de garantir el lliure desenvolupament nacional, únicament és possible per mitjà de la lluita revolucionària contra el militarisme, l'imperialisme, el centralisme dinàstic, per mitjà de revoltes en cada país i la convergència de tots aquestos aixecaments en una revolució europea. La revolució europea victoriosa únicament pot, independentment del seu curs en els diferents països i en absència d'altres classes revolucionàries, transmetre el poder al proletariat. I d'aquesta manera, els Estats Units d'Europa són l'única forma concebible de la dictadura del proletariat europeu.