1914
___________________________________________________________
Versió catalana feta per Alejo Martínez - [email protected] - des de: La guerra y la Internacional, Ediciones El Siglo, Buenos Aires, 1973
Document disponible en format .rtf
LA GUERRA DE DEFENSA
“La qüestió per a nosaltres consisteix, per ara, en prevenir aquest perill (el despotisme rus) i assegurar la cultura i la independència del nostre país. Complirem la nostra paraula i portarem a terme el que hem promès sempre. En l’hora del perill no deixarem a la nostra pàtria en el compromís [...] Guiats per aquests principis, nosaltres vam votar els crèdits de guerra.”
Aqueixa fou la declaració de la fracció socialdemòcrata alemanya llegida per Haase en la sessió del Reichstag del 4 d’agost.
Ací només es menciona la defensa de la pàtria. No es diu ni una paraula de la missió “alliberadora” d’aquesta guerra en ajuda dels pobles de Rússia, que més tard, en tots els tons, fou cantada per la premsa socialdemòcrata. La lògica de la premsa socialista, no obstant, no anava de bracet amb el seu patriotisme puix que mentre feia desesperats esforços per tal de presentar la guerra com una pura defensa i per a assegurar la salvaguarda de les possessions alemanyes al mateix temps la pintava com una ofensiva revolucionària per l’alliberament de Rússia i d’Europa del poder del tsarisme.
Hem demostrat amb prou claredat el perquè el poble rus tenia tota la raó per a declinar, agraint-la, l’ajuda que se li oferia en la punta de les baionetes dels Hohenzollern. Però què hi ha sobre el caràcter “defensiu” de la guerra?
En la declaració de la socialdemocràcia és molt més sorprenent allò que no es diu que allò que es diu. Desprès que Holiveg anuncià en el Reichstag la violació de la neutralitat de Bèlgica i de Luxemburg com a mitjans per a atacar França, Haase no diu sobre aquest fet ni una paraula. Aquest silenci és tan monstruós que obliga a llegir la declaració dues i tres vegades. Però és endebades. La declaració està escrita com si aqueixos països, Bèlgica, França i Anglaterra, no hagueren existit mai en el mapa polític de la socialdemocràcia alemanya.
Però els fets no deixen de ser fets només perquè els partits polítics tanquen els seus ulls davant d’ells. I cada membre de la Internacional té el dret de preguntar a Haase el següent: Quina porció dels cinc bilions votats per la fracció socialdemòcrata va ser destinada a la destrucció de Bèlgica? És molt possible que per a protegir a la pàtria alemanya davant de l’atac del despotisme rus es cregués en la conveniència que Bèlgica fora aixafada. Però perquè la fracció socialdemòcrata guarda silenci sobre aquest punt?
El motiu és clar. El govern liberal anglès, en els seus esforços per fer popular la guerra entre les masses, basava el seu argument exclusivament en la necessitat de protegir la independència de Bèlgica i la integritat de França, però callava la seua aliança amb el tsarisme rus. De manera semblant i pels mateixos motius, la socialdemocràcia alemanya parlava a les masses només de la guerra contra el tsarisme, però no feia cap menció de Bèlgica, França i Anglaterra. Tot açò, naturalment, no és molt afalagador per a la reputació internacional del tsarisme. És molt depressiu per a la socialdemocràcia alemanya que haja de sacrificar el seu bon nom en la crida a les armes contra el tsarisme. Lassalle diu que totes les grans accions polítiques han de començar per una declaració de les coses tal com elles són. ¿Perquè, doncs, la defensa de la pàtria comença amb un acurat silenci sobre les coses tal com elles són? ¿O és que la socialdemocràcia alemanya pensava que açò no era una “gran acció política”?
De totes maneres, la defensa de la pàtria és una concepció molt àmplia i elàstica. La catàstrofe mundial comença amb l’ultimàtum d’Àustria a Sèrbia. Naturalment, Àustria estava guiada per la necessitat de defensar les seues fronteres dels paranys d’un inquiet veí.
El suport d’Àustria era Alemanya. I Alemanya, al seu torn, com ja sabem, estava preparada per la necessitat de defensar el seu propi Estat. “Fóra insensat creure [escriu Ludwig Quessel sobre aquest punt] que d’una estructura complexa (Europa) un mur puga ser derrocat sense posar en perill la seguretat de tot l’edifici.”
Alemanya obria la seua “guerra defensiva” amb un atac contra Bèlgica. La violació de la neutralitat belga s’al·lega que era només un mitjà per a passar a França a traves d’una línia de poca resistència. La derrota militar de França es fa aparèixer com un episodi estratègic en la defensa de la pàtria.
Per a alguns patriotes alemanys, aquesta presentació de les coses no és totalment acceptable, i certament que tenen bones raons per a creure-ho així. Sospiten que hi ha un altre motiu que respon millor a la realitat. Rússia, en endinsar-se en una era de preparació militar, hauria estat una amenaça major per a Alemanya, passats dos o tres anys, del que ho era aleshores. I França, durant aqueix temps, hauria completat la reforma dels seus tres anys de servei militar. ¿No està, doncs, clar que una defensa intel·ligent exigia que Alemanya no esperés l’atac dels seus enemics, sinó que s’anticipés a ells en dos anys i prengués immediatament l’ofensiva? ¿I no és evident també que semblant guerra ofensiva deliberadament provocada per Alemanya i Àustria és en realitat una guerra de defensa preventiva?
Amb freqüència aquests dos punts de vista són combinats en un sol argument. Per descomptat cal reconèixer que hi ha en això una petita contradicció. Per una banda es declara que Alemanya no volia ara la guerra i que va ser obligada a entrar-hi per la Triple Entente, mentre que l’altre punt de vista implica que la guerra no era avantatjosa ara per a l’Entente, i que per aquest motiu Alemanya havia pres la iniciativa per a provocar la guerra immediata. Davant d’aquesta contradicció, què succeeix? Es comenta lleugerament i fàcil sobre això i es resignen al concepte salvador de la guerra de defensa.
Però els bel·ligerants de l’altre camp disputen l’avantatjosa posició defensiva que Alemanya pretenia assumir, i obtingueren ple èxit. França no podia permetre la derrota de Rússia, basant-se en la seua pròpia defensa. Anglaterra donava com a motiu de la seua intervenció l’immediat perill que significaria per a les illes britàniques l’existència d’una forta posició d’Alemanya en la costa del Canal de la Mànega. Finalment, Rússia també parlava de la seua pròpia defensa. Però la veritat és que ningú amenaçava el territori rus. Però cal observar que les possessions nacionals no consisteixen merament en territoris, sinó en altres factors intangibles, com és, entre altres, la influència sobre els veïns dèbils. Sèrbia “pertany” a l’esfera d’influència russa, i serveix al propòsit de mantenir l’anomenat equilibri de poders en els Balcans, i no només a l’equilibri dels poders entre els Balcans, sinó també entre la influència russa i d’Àustria. Un atac victoriós d’Àustria contra Sèrbia amenaçaria de pertorbar aquest equilibri de poders a favor d’Àustria, i per això mateix significaria un atac indirecte contra Rússia. Sasonov troba sens dubte el seu fort argument en les paraules de Quessel: “fóra insensat creure que d’una estructura complexa (Europa) un mur puga ser derrocat sense posar en perill la seguretat de tot l’edifici.”
Fóra superflu afegir que Sèrbia i Montenegro, Bèlgica i Luxemburg, podien també presentar proves del caràcter defensiu de la seua política. Amb semblants raonaments resultaria que tots els països estarien a la defensiva i cap en seria l’agressor. Però si açò és així, ¿què sentit existeix, doncs, en aqueixes apel·lacions de guerra defensiva o ofensiva de cadascun? Les banderes que en semblants casos s’enarboren són molt distintes i generalment conegudes.
Allò que té fonamental importància per a nosaltres els socialistes és el paper històric d’aquesta guerra. ¿Es conceptua la guerra com una promoció efectiva de les forces productives i de les organitzacions d’Estat i com una acceleració de la concentració de les forces de les classes treballadores? ¿O serà veritat el contrari, que actua com un impediment? Aquesta concepció materialista de les guerres es troba per damunt de tota consideració formal o externa i, tenint en compte la seua naturalesa, no serva relació amb les qüestions relatives a la defensa o a l’agressió. Algunes vegades aquestes expressions formals designen amb major o menor precisió l’actual significat de la guerra. Quan Engels deia que els alemanys estaven a la defensiva en 1870, en el que menys pensava era en les immediates circumstàncies polítiques i diplomàtiques. El fet determinant per a ell era que Alemanya es batia en aquesta guerra per la seua unitat nacional, la qual era una condició necessària per al desenvolupament econòmic del país i la consolidació socialista del proletariat. En el mateix sentit els pobles cristians dels Balcans feien la guerra de defensa contra els turcs, lluitant pel seu dret a l’autodeterminació nacional i contra el domini estranger.
La qüestió de les condicions polítiques internacionals immediates que condueixen a una guerra és independent del valor que la guerra té des del punt de vista materialista històric. La guerra alemanya contra la monarquia de Bonaparte era històricament inevitable. En aqueixa guerra el dret al desenrotllament estava del costat d’Alemanya. I àdhuc aquestes tendències històriques no determinen per si mateixes que part estava interessada en provocar la guerra precisament en l’any 1870. Coneixem ara molt bé les consideracions militars i de política internacional que determinaren Bismarck a prendre la iniciativa en la guerra. No obstant hauria pogut ocórrer el contrari. Amb gran previsió i energia, el govern de Napoleó III hagués pogut anticipar-se a Bismarck i començar la guerra uns anys abans, i açò hauria canviat radicalment i immediatament l’aspecte polític dels esdeveniments, però no hauria canviat res l’estimació política de la guerra.
En tercer lloc apareix el factor de la diplomàcia. En açò la diplomàcia té una doble tasca a realitzar. Primer, necessita desencadenar la guerra en el moment més favorable per al seu país des del punt de vista internacional i militar. Segon, ha d’usar mètodes pels quals responsabilitze, davant l’opinió pública, del sangós conflicte el govern enemic.
L’explicació de les trampes, berganteries i ardits de la diplomàcia és una de les més importants funcions de l’agitació socialista. Però sense importar fins què punt nostre èxit siga decisiu en aqueix sentit, està clar que la realitat que oculten les intrigues diplomàtiques en elles mateixes, no significa res amb relació al paper històric de la guerra o dels seus vertaders iniciadors. Les intel·ligents maniobres de Bismarck forçaren Napoleó a declarar la guerra a Prússia, malgrat que la iniciativa vingué de part d’Alemanya.
Tot seguit apareix l’aspecte purament militar. El pla estratègic d’operacions pot ser calculat principalment per a la defensa o l’atac, sense fixar-s’hi en qui haja estat el que declarà la guerra i sota què condicions. Finalment, les primeres tàctiques que segueixen a l’execució del pla estratègic freqüentment exerceixen un gran paper en l’estimació de la guerra com a guerra de defensa o d’agressió.
“És una bona cosa [escrivia Engels a Marx el 31 de juliol de 1870] que els francesos ataquen primer en territori alemany. Si els alemanys rebutgen la invasió i segueixen fins envair França, açò no produirà la mateixa impressió que si els alemanys haguessen entrat a França sense una invasió prèvia en el seu país. D’aquesta manera la guerra resulta per part dels francesos més bonapartista.”
Veiem en aquest exemple clàssic de la guerra francoprussiana que el criteri per a jutjar quan una guerra és defensiva o agressiva és molt contradictori quan xoquen dues nacions. I quan el xoc és de diverses nacions les contradiccions es multipliquen. Si procurarem desfer pacientment l’embull, començant des del principi, llavors aconseguirem descobrir la relació entre els elements d’atac i defensa. El primer moviment tàctic dels francesos (segons l’opinió d’Engels) donà la sensació al poble que la responsabilitat de l’atac la tenia França, malgrat que tot el pla estratègic dels alemanys tenia un caràcter absolutament agressiu. Els maneigs diplomàtics de Bismarck forçaven Bonaparte a declarar la guerra contra la seua voluntat i açò apareixia com una pertorbació de la pau d’Europa, mentre que la iniciativa políticomilitar en la guerra provenia del govern prussià. Aquestes circumstàncies són molt importants per a l’estimació històrica de la guerra, però no la comprenen per complet tampoc.
Una de les causes d’aquesta guerra fou la creixent ambició dels alemanys en pro de llur autonomia nacional, la qual cosa xocava amb les pretensions dinàstiques de la monarquia francesa. Però aquesta “guerra de defensa” nacional menava a l’annexió d’Alsàcia-Lorena, i per açò en la seua segona etapa esdevingué una guerra dinàstica de conquista.
La correspondència entre Marx i Engels demostra que es guiaven principalment per consideracions històriques en la seua actitud envers la guerra de 1870. Per a ells, naturalment, no mancava d’importància tot el que es referís a qui guiava la guerra i com es portava a terme. “Qui s’ho hagués pensat [escrivia Marx amb amargor] que vint-i-dos anys desprès de 1848 una guerra nacionalista a Alemanya podria haver fornit semblant expressió teòrica!” El que era de decisiva significació per a Marx i Engels foren les conseqüències objectives de la guerra. “Si triomfen els prussians, el seu triomf significarà la centralització del poder d’Estat [...] serà útil per a la centralització de la classe treballadora alemanya.”
Liebknecht i Bebel comencen amb la mateixa estimació històrica de la guerra i per això forçosament havien d’adoptar una posició política respecte de la mateixa. Açò no estava en oposició a la manera de pensar de Marx i d’Engels, sinó, per contra, en perfecte acord. Liebknecht i Bebel, es negaven en el Reichstag a acceptar cap responsabilitat per aquesta guerra. En la seua declaració sostenen el següent:
“Nosaltres no podem votar els crèdits de guerra que demana el Reichstag, perquè açò seria donar un vot de confiança al govern prussià [...] Com a opositors per principi a totes les guerres dinàstiques, com a republicans socialistes que som i membres de l’Associació Internacional de Treballadors que, sense distinció de nacionalitat, combat tots els opressors i tracta d’unir a tots els oprimits en una gran germandat, no podem ni directa ni indirectament estar a favor de la present guerra.”
Schweitzer obrava d’una altra manera. Prenia la consideració històrica de la guerra com una guia directa per la seua tàctica (una de les més perilloses fal·làcies) i en votar els crèdits de guerra, donava un vot de confiança a la política de Bismarck. Açò, malgrat el fet que, si la centralització del poder de l’Estat, resultat necessari de la guerra, provà ser útil a la causa de la socialdemocràcia; això demostra que la classe treballadora hagué des del principi d’oposar-se a la centralització dinàstica dels junker mitjançant la centralització de la seua pròpia classe, plena de desconfiança revolucionària respecte als seus governants.
L’actitud política de Schweitzer tendia a neutralitzar les conseqüències de la guerra, les que l’havien induït a donar un vot de confiança als que feien la guerra.
Quaranta anys més tard, en fer el balanç de la seua vida, escrivia Bebel:
“L’actitud que Liebknecht i jo adoptarem al principi i durant la continuació de la guerra, ha estat per molts anys tema de discussió i d’atacs violents, primer que res dins del mateix partit, però només per un curt temps. Desprès es reconegué que nosaltres havíem obrat bé. Confesse que no ens penedim de la nostra actitud i, si al principi de la guerra haguéssem conegut allò que vam dependre en anys successius de revelacions oficials i no oficials, la nostra actitud des del començament hauria estat més dura inclús. No ens hauríem abstingut només de votar, com ho férem, els primers crèdits de guerra, sinó que hauríem votat contra ells. (Aus meinem Leben, Bd.II, p. 167).
Si compararem la declaració de Liebknecht-Bebel de 1870 amb la de Haase en 1914, haurem de traure la conclusió que Bebel s'equivocà quan va dir: “Desprès es va reconèixer que nosaltres havíem obrat bé”. Perquè el vot del 4 d’agost va ser una gran condemnació a la política de Bebel de quaranta-quatre anys abans, ja que, segons la fraseologia de Haase, Bebel havia deixat a la pàtria en l’estacada en l’hora del perill.
¿Quines motivacions i consideracions polítiques han menat el partit proletari alemany a abandonar les seues glorioses tradicions? Fins ara no s’ha donat cap raó de pes. Tots els arguments adduïts estan plens de contradiccions. Són com les notes diplomàtiques escrites per a justificar un fet que ja està realitzat. El director del Die Neue Zeit escriu (amb l’aprovació de Karl Kautsky) que la posició d’Alemanya respecte del tsarisme és la mateixa que tingué enfront del bonapartisme en 1870. I fins i tot cita un paràgraf d’una carta d’Engels: “Totes les classes del poble alemany reconeixen que va ser primer que res, una qüestió d’existència nacional, i per això formaren com a soldats rasos.” Per la mateixa raó se’ns diu que la socialdemocràcia alemanya fa ara el mateix. És una qüestió d’existència nacional. “Substituisca’s el tsarisme pel bonapartisme i les paraules d’Engels poden aplicar-se també avui.” Però també està el fet molt significatiu, que Bebel i Liebknecht clarament s’abstingueren de votar diners i confiança al govern de 1870. ¿No seria també açò aplicable substituint “el tsarisme pel bonapartisme?” Sobre açò no s’ha dit ni una paraula.
Però ¿què és el que vertaderament escrivia Engels en la seua carta concernent a la tàctica del partit obrer?
“Em sembla impossible que, sota semblants circumstàncies, un partit polític alemany puga predicar la total obstrucció, i col·locar tot gènere de consideracions sense importància, per damunt de la conseqüència més important.” Total obstrucció! Però és que hi ha una gran distancia entre total obstrucció i total capitulació d’un partit polític.
I aquesta distància era la que dividia les posicions entre Bebel i Schweitzer. Karl Kautsky podia haver informat al seu principal redactor, Hermann Wendel, d’aquest fet.
I no és sinó una difamació feta als morts pel Simplicissimus conciliar les ombres de Bebel i Bismarck en el paradís. Si el Simplicissimus i Wendel tenen el dret de despertar hom del seu son en la tomba per a endossar-li les presents tàctiques de la socialdemocràcia alemanya, no és pas a Bebel sinó a Schweitzer a qui cal despertar, perquè és la seua ombra la que ara oprimeix el partit polític del proletariat alemany.
Però la gran analogia entre la guerra francoprussiana i la present guerra és superficial i enganyosa en extrem. Deixem a banda totes les relacions internacionals. Oblidem que la guerra significa en primer lloc la destrucció de Bèlgica i que les principals forces d’Alemanya van ser empentades no contra el tsarisme sinó contra la França republicana. Oblidem també que el principi de la guerra va ser l’aixafament de Sèrbia, i que un dels seus principals objectius va consistir a enfortir i consolidar l’arxireaccionària Àustria-Hongria.
No ens ocuparem extensament del fet de si la socialdemocràcia alemanya assestà un dur colp a la revolució russa que, dos anys abans de la guerra, havia flamejat al mig de tan gran tempesta. Tancarem els nostres ulls a tots aquests fets com la socialdemocràcia alemanya va fer el 4 d’agost quan no va veure que hi havia una Bèlgica en el món, unes França, Anglaterra, Sèrbia o Àustria-Hongria.
Nosaltres reconeixerem només l’existència d’Alemanya.
En 1870 era molt fàcil estimar el significat històric de la guerra. “Si els prussians guanyen la centralització del poder de l’Estat, avançarà la centralització de la classe obrera alemanya.” I ara? Quin podrà ser el resultat per a la classe obrera alemanya d’una victòria prussiana? L’única expansió territorial que pot desitjar la classe treballadora alemanya, puix completaria la unió nacional, és la unió de l’Àustria alemanya amb Alemanya. Qualsevol altra expansió significaria un altre pas cap a la transformació d’Alemanya d’un Estat nacional en un estat de nacionalitats i la consegüent introducció d’aquestes condicions, la qual cosa faria més difícil la lluita de classes del proletariat.
Ludwig Franck esperava (i expressava aquesta esperança en el llenguatge d’un endarrerit partidari de Lassalle) que més tard, desprès d’una guerra victoriosa, es dedicaria enterament ell mateix a “l’aixecament intern” de l’Estat. No hi ha cap dubte que Alemanya necessitarà aquest “aixecament intern” desprès d’una victòria no menys que abans de la guerra.
Farà la Victoria aquest treball més fàcil? No hi ha en les experiències històriques d’Alemanya res que, a diferència d’altres països, justifique semblant
esperança.
“Nosaltres mirem la conducta dels governants d’Alemanya [desprès de les victòries de 1870] com a cosa natural [deia Bebel en la seua Autobiografia].”
“Fou una mera il·lusió del partit executiu creure que un esperit més liberal prevaldria en el nou ordre de coses. I aquest regim liberal havia de ser concedit pel mateix home que fins llavors havia demostrat ser el gran enemic, no sols d’un desenrotllament democràtic sinó de tota tendència liberal, el que ara com vencedor planta el tacó de la seua bota de cuirasser en el sòl del nou Imperi.” (Aus meinen Leben, Bd.II, p. 188.)
No hi ha en absolut cap motiu per a esperar ara resultats diferents d’una victòria de dalt. Tot el contrari. En 1870 el junquerisme prussià hagué primerament d’adaptar-se al nou ordre imperial, i no es va sentir molt segur en el seu lloc immediatament.
Van transcórrer vuit anys desprès de la victòria sobre França, abans que les lleis antisocialistes foren votades. En aquests quaranta-quatre anys, el junquerisme prussià s’ha convertit en junquerisme imperial, i si desprès de mig segle de la més intensa lluita de classes, el junquerisme hauria d’aparèixer al capdavant de la nació victoriosa, llavors no necessitaríem posar en dubte que els serveis de Ludwing Franck no serien precisos per a l’aixecament intern de l’Estat, encara que hagués tornat sa i estalvi dels camps de les victòries alemanyes.
Però més important que l’enfortiment de la posició de classe dels governants és la influència que una victòria alemanya tindria sobre el proletariat. La guerra va néixer d’antagonismes imperialistes entre estats capitalistes i la victòria d’Alemanya, com diem abans, pot produir només un resultat: adquisicions territorials a costa de Bèlgica, França i Rússia, tractats comercials forçosos i noves colònies.
La lluita de classe del proletariat es veuria situada sobre la base d’una hegemonia imperialista d’Alemanya, la classe obrera estaria interessada en el manteniment i desenvolupament d’aquesta hegemonia, i el socialisme revolucionari estaria per llarg temps condemnat al paper d’una secta propagandista. Marx va pressentir encertadament en 1870, com resultat de les victòries alemanyes, un ràpid desenrotllament per al moviment obrer alemany sota la bandera del socialisme científic. Però ara les condicions internacionals apunten cap a prediccions molt oposades.
La victòria d’Alemanya significaria una interrupció del moviment revolucionari, el seu debilitament teòric i l’extinció de les idees marxistes.
Capítol següent: Què tenen a veure els socialistes amb les guerres capitalistes?