1914
___________________________________________________________
Versió catalana feta per Alejo Martínez - [email protected] - des de: La guerra y la Internacional, Ediciones El Siglo, Buenos Aires, 1973
Document disponible en format .rtf
LA GUERRA CONTRA EL TSARISME
Però, què hi ha respecte del tsarisme? No significa la victòria austroalemanya la derrota del tsarisme? Els benèfics resultats de la derrota del tsarisme, no excedirien granment als benèfics resultats del desmembrament d’Àustria-Hongria?
Els socialdemòcrates alemanys i austríacs ponderen molt aquesta qüestió al raonar del mode en què ho fan sobre la guerra. L’aixafament d’un petit país neutral, la ruïna de França... tot açò està justificat per la necessitat de combatre el tsarisme. Haase dóna com a motiu per a votar els crèdits de guerra, la necessitat de “defendre’s contra el perill del despotisme rus.” Bernstein retrocedeix cap a Marx i Engels i busca vells textos per al seu crit de guerra: “Ajustem els comptes amb Rússia!”
Sudekum, poc satisfet del resultat de la seua missió a Itàlia, diu que, allò que els italians tenen de criticable, és no comprendre el tsarisme. I quan la socialdemocràcia de Viena i Budapest s’alineà en els rengles dels Habsburg en la seua “guerra santa” contra els serbis que es batien per la seua unitat nacional, sacrificava, segons deia, el seu honor socialista a la necessitat de combatre el tsarisme. I els socialdemòcrates no estan sols en açò. Tota la premsa burgesa alemanya no desitja una altra cosa, de moment, que l’anihilament de l’autocràcia russa, la qual oprimeix els pobles de Rússia i amenaça la llibertat d’Europa.
El canceller imperial denuncia França i Anglaterra com a vassalls del despotisme rus. També el general alemany von Morgen, segurament fidel i provat “amic de la llibertat i de la independència”, invita els polonesos a rebel·lar-se contra el despotisme del tsar.
Però per a nosaltres, que hem passat a traves de l’escola del materialisme històric, seria una desgràcia si no ens adonarem de l’actual relació d'interessos, tanmateix aquestes frases, mentides, bravates i estúpides i vulgars bogeries.
Ningú pot sincerament creure que els reaccionaris alemanys senten tal odi contra el tsarisme i que és contra ell que dirigeixen llurs colps. Al contrari, desprès de la guerra el tsarisme serà per als governants d’Alemanya el mateix que era abans de la guerra: la forma de govern més semblant a la seua. El tsarisme és indispensable a l’Alemanya dels Hohenzollern, per dues raons. En primer lloc debilita a Rússia econòmicament, militarment i culturalment, i, d’aquesta manera, es preserva del desenvolupament d’un rival imperialista. En segon lloc, l’existència del tsarisme enrobusteix la monarquia dels Hohenzollern i l’oligarquia dels junker, de tal manera que si no hi hagués tsarisme, l’absolutisme germànic seria per a Europa l’última mostra de la barbàrie feudal.
L’absolutisme germànic no ha ocultat mai l’interès de parentesc que té en el manteniment del tsarisme, el qual representa la mateixa forma social, encara que més descarada. Interessos, tradició, simpaties, tot situa els reaccionaris alemanys del costat del tsarisme. “Les desgràcies de Rússia són desgracies per a Alemanya també.” Al mateix temps, els Hohenzollern, a esquenes del tsarisme, poden fer veure que són un baluard de la cultura “contra la barbàrie”, i poden fer creure tal cosa al seu poble, encara que no aconseguisquen el mateix amb la resta de l’Europa occidental.
“Amb profunda tristesa veig trencada l’amistat que Alemanya ha servat sempre amb fidelitat”, deia Guillem II, en el seu discurs sobre la declaració de guerra, no referint-se a França i Anglaterra, sinó a Rússia i en realitat a la dinastia russa, d’acord amb la religió dels Hohenzollern russos, com Marx hauria dit.
Se’ns diu que el pla polític d’Alemanya consisteix en crear, d’una banda, una base d’apropament a França i Anglaterra mitjançant una victòria sobre aquests països i, d’altra banda, en utilitzar una victòria estratègica sobre França per a aixafar el despotisme rus.
Segons la socialdemocràcia alemanya, o han inspirat aquest pla a Guillem i al seu canceller, o bé se l’han atribuït.
Com a conseqüència d’aquest fet, els plans polítics dels reaccionaris alemanys són de caràcter oposat i necessàriament han de ser així.
De moment deixem de banda la qüestió de si el colp destructor descarregat sobre França es va donar per consideracions estratègiques, o si la “estratègia” sancionava la tàctica defensiva en el front occidental. Però allò ben cert és que no veure que la política dels junker exigia la ruïna de França és com reconèixer que qualsevol té motius per a mantenir els seus ulls tancats. França... França és l’enemic!
Eduard Bernstein, que sincerament tracta de justificar l’actitud presa per la socialdemocràcia alemanya, extreu les següents conclusions: si Alemanya es trobés regida per un govern democràtic, no hi hauria dubte sobre la manera d’arreglar els comptes amb el tsarisme. Una Alemanya democràtica hauria fet una guerra revolucionària en l’Est. Hauria dirigit una crida a les nacions oprimides per Rússia per a resistir al seu tirà i els n’hauria donat els mitjans per a portar a terme una poderosa lluita en defensa de la seua llibertat (Molt be!). No obstant, Alemanya no és una democràcia i per açò seria un somni utòpic (Certament!) haver d’esperar semblant política amb totes les seues conseqüències de mans d’una Alemanya tal com és (Vorwärts del 28 d'Agost). Molt ben doncs! Però en arribar en aquest punt, Bernstein trenca sobtadament la seua anàlisi de l’actual política alemanya, “amb totes les seues conseqüències.” Desprès de posar de manifest la flagrant contradicció que entranya la posició de la socialdemocràcia alemanya, acaba amb la inaudita esperança de creure que una Alemanya reaccionària podria portar a terme el que una Alemanya revolucionària no aconseguiria. Credo quia absurdum.
No obstant, es pot dir en oposició a aquest criteri que mentre la classe governant a Alemanya no té interès en combatre el tsarisme, encara que Rússia és ara l’enemiga d’Alemanya independentment de la voluntat dels Hohenzollern, la victòria d’Alemanya sobre Rússia pot significar un gran debilitament del tsarisme, o la seua total derrota. Visca Hindenburg, el gran i inconscient instrument de la revolució russa!, podem cridar amb la Volksstimme, de Chemnitz. Visca el Kronprinz!, també un instrument inconscient. Visca el Sultà de Turquia!, que també serveix la causa de la revolució bombardejant les ciutats russes de la vora del Mar Negre. Gloriosa revolució russa! Com de ràpidament augmenten els rengles del seu exèrcit!
No obstant, vegem si en tot açò hi ha quelcom de veritat que convé aclarir sobre aquest aspecte de la qüestió. ¿No és possible que la derrota del tsarisme pogués ajudar la causa de la revolució?
De semblant possibilitat no es pot dubtar. El Micado i els seus samurais no tenien el menor interès en l’emancipació russa i, tanmateix, la guerra rusojaponesa va donar un ímpetu poderós als esdeveniments revolucionaris que succeïren desprès.
En conseqüència, un resultat semblant pot esperar-se de la guerra rusoalemanya.
Però per a ubicar correctament aquesta estimació política sobre aquestes possibilitats històriques, hem de considerar algunes circumstàncies.
Aquells que creuen que la guerra rusojaponesa provocà la revolució, ni coneixen ni comprenen els esdeveniments polítics i les seues relacions. La guerra no va fer sinó precipitar simplement l’esclat de la revolució; però per aquesta mateixa raó, també la debilità. Perquè si la revolució s’hagués desenrotllat com resultat del creixement orgànic de forces interiors s’hauria produït més tard, però hauria sigut molt més forta i sistemàtica. Per açò, la revolució no té el menor interès en la guerra. Aquesta és la primera consideració. La segona és que mentre la guerra rusojaponesa debilitava el tsarisme enfortia el militarisme japonès. La mateixa consideració s’aplica, en més alt grau inclús, a la guerra rusoalemanya.
En el transcurs de 1912-1914 l’enorme desenvolupament industrial de Rússia arrancà el país d’una vegada per sempre de l’estat de prostració antirevolucionària.
L’auge del moviment revolucionari basat en les condicions econòmiques i polítiques de la massa treballadora, el creixement de l’oposició en amplis sectors de la població, conduí a un nou periode d’agitació i de violència. Però en contrast amb els anys 1902-1905, aquest moviment es desenrotllava de manera més sistemàtica i conscient, i el que és més, estava basat sobre un fonament social més ampli. La revolució necessitava temps per a madurar, però no necessitava les llances del samurai prussià. Ben al contrari, el samurai prussià donava al tsar l’oportunitat de representar el paper de defensor de serbis, belgues i francesos.
Si raonem a partir del supòsit d’una catàstrofe russa, la guerra pot provocar un ràpid esclat de la revolució, però a costa del seu debilitament intern. I si la revolució arribarà a triomfar en les altures en semblants circumstàncies, llavors les baionetes dels exèrcits dels Hohenzollern es dirigirien contra la revolució. Tal perspectiva a penes pot paralitzar les forces revolucionàries; és impossible negar el fet que el partit del proletariat alemany està darrere de les baionetes dels Hohenzollern. Però açò és només un aspecte de la qüestió. La derrota de Rússia necessàriament suposa una victòria decisiva d’Alemanya. i Àustria en altres camps de batalla; cosa que significa la conservació forçosa del caos polític nacional en l’Europa central i del sud-est i l’il·limitat predomini del militarisme alemany en tot el continent.
El desarmament forçós de França, els bilions a què ascendiria la indemnització, les tarifes duaneres creades a manera de muralles entorn de les nacions conquistades i els tractats comercials amb Rússia fets a la força, tot açò faria a l’imperialisme alemany amo de la situació per moltes dècades.
La nova política alemanya, que comença amb la capitulació del partit proletari davant del militarisme nacionalista, resultaria enfortida durant molts anys. La classe treballadora alemanya hauria de mantindre’s materialment i espiritual amb les molles caigudes de la taula de l’imperialisme victoriós, alhora que la causa de la revolució rebria un colp mortal.
El fet que en semblants circumstàncies una revolució russa, malgrat que tingués bon resultat temporalment, resultaria un avortament històric, no necessita més proves.
En conseqüència, les actuals batalles que entaulen les nacions sota el jou del militarisme imposades per les classes capitalistes posseeixen contrastos els quals ni la guerra mateixa, ni els governs que la dirigeixen, poden resoldre conforme a l’interès del futur desenvolupament històric.
La socialdemocràcia no podia, ni pot ara, combinar els seus desigs amb cap de les possibilitats històriques d’aquesta guerra; és a dir, ni amb la victòria de la Triple Aliança, ni amb la victòria de l’Entente.
La socialdemocràcia alemanya coneixia bé aquesta situació. El Vorwärts, en la seua edició del 28 de Juliol, discutint la qüestió de la guerra contra el tsarisme, deia:
“¿Però no resultaria possible localitzar aquesta pertorbació si Rússia entrés en batalla?”
“Quina seria la nostra actitud llavors envers el tsarisme? Ací està la gran dificultat de la situació. ¿Ha arribat ja el moment de donar-li al tsarisme un colp de mort? Si les tropes alemanyes passen la frontera russa, no significarà açò la victòria per a la revolució russa?”
I el Vorwärts arriba a la següent conclusió:
“Estem segurs que açò significaria una victòria per a la revolució russa si les tropes alemanyes creuen la frontera?”
“És possible que açò portés la caiguda del tsarisme; ¿però l’exèrcit alemany, no combatria a una Rússia revolucionària amb més energia, amb un desig més intens de victòria que la que desplega contra una Rússia absolutista?”
Més inclús. El 3 d’agost, les vespres de la històrica sessió del Reichstag, el Vorwärts escrivia en un article titulat “La guerra al tsarisme”:
“Mentre la premsa conservadora acusa al partit més fort de l’imperi d’alta traïció, amb gran goig per a d’altres nacions, hi ha altres elements que tracten de provar a la socialdemocràcia que la inevitable guerra és vertaderament un vell desig de la socialdemocràcia. La guerra contra Rússia, guerra contra el tsarisme sangonós i sense fe [açò últim és una frase recent de la premsa que una altra vegada besava el fuet], no és açò el que la socialdemocràcia ha estat demanant des del principi? [...]
“Aquests són els arguments que literalment usa una part de la premsa burgesa, de fet la part més intel·ligent, i açò evidencia la importància que s’atribueix a l’opinió d’aquella part del poble alemany que està darrere de la democràcia social.”
“Ja no s’escolta més allò de ‘Les desgràcies de Rússia són les desgràcies d’Alemanya’. Ara només s’escolta: “A baix el tsarisme!”
“Però des dels dies en què els caps de la socialdemocràcia mencionats [Bebel, Lassalle, Engels, Marx] demanaven una guerra democràtica contra Rússia, aquesta ha deixat de ser la simple salvaguarda de la reacció. Rússia és també el centre de la revolució. L’enderrocament del tsarisme és ara la tasca de tot el poble rus, especialment del proletariat, i precisament les darreres setmanes han demostrat com de vigorosament aquesta classe laboriosa de Rússia treballa en aquesta tasca que la història li ha confiat... I tots els esforços dels russos vertaders “per a distraure l’odi de les masses contra el tsarisme i promoure un odi reaccionari contra les nacions estrangeres i, especialment, Alemanya, s’han anat en orris”. El proletariat rus sap molt bé que el seu enemic no està mas enllà de les seues fronteres sinó dins del seu propi territori.
“Res va ser tan desagradable per a aquests agitadors nacionalistes, els russos vertaders i els paneslavistes, com les notícies de la gran demostració per la pau de la socialdemocràcia alemanya. I com s’haguessen alegrat si el cas contrari s’hagués produït, si els hagués estat possible de dir al proletariat rus: ‘Veieu allí com els socialdemòcrates alemanys van al capdavant d’aquells que inciten a la guerra contra Rússia!’ I el pare en Sant Petersburg hagués respirat profundament i amb desembaràs dient: “Aqueixes són les notícies que jo necessite escoltar. Ara l’espinada del meu més perillós enemic, la revolució russa, està partit. La solidaritat internacional del proletariat està trencada.. Ara puc desencadenar la bèstia del nacionalisme. Estic salvat.”
Açò escrivia el Vorwärts desprès que ja Alemanya havia declarat la guerra a Rússia.
Aquestes paraules caracteritzen la valerosa i honrada actitud del proletariat contra un bel·ligerant patrioterisme. El Vorwärts va comprendre clarament i estigmatitzà intel·ligentment la grollera hipocresia dels partidaris del fuet, la classe governant d’Alemanya, la qual, de sobte, s’adonà de la seua missió d’alliberar a Rússia del tsarisme.
El Vorwärts cridava l’atenció de la classe treballadora sobre la confusió política que la premsa burgesa volia introduir en la seua consciència revolucionària.
“No cregueu a aquests amics del fuet [deia el Vorwärts al proletariat alemany]. Estan famolencs de les vostres ànimes, i oculten els seus designis imperials darrere unes frases profundament liberals. Ells vos enganyen, a vosaltres, carn de canó amb l’ànima que ells necessiten. Si aconsegueixen guanyar les vostres voluntats, ajudaran només al tsarisme, donant a la revolució russa un terrible colp moral. I si, malgrat d’açò, la revolució russa aixequés el cap, aquest mateix poble ajudaria el tsarisme a aixafar-la.”
Aquest és el sentit del que el Vorwärts predicava a la classe treballadora el 4 d’agost. I exactament tres setmanes més tard el mateix Vorwärts escrivia:
“Llibertat del moscouvitisme (?), llibertat i independència per a Polònia i Finlàndia, lliure desenrotllament per al gran poble rus, dissolució de la contranatural aliança entre dues nacions cultes i el tsarisme bàrbar... aquests eren els desigs que animaven al poble alemany i el faria estar prest per a qualsevol sacrifici...” i inspirava també a la socialdemocràcia alemanya i el seu òrgan principal.
¿Què ocorregué en aquestes tres setmanes per a que el Vorwärts repudiés el seu primitiu punt de vista?
Què va ocórrer? Res de gran importància. L’exèrcit alemany estrangulà la Bèlgica neutral, incendià algunes poblacions belgues, destruí Lovaina, els habitants de la qual havien tingut la criminal audàcia de fer foc sobre els invasors, sense portar cascos ni uniformes.
En aquestes tres setmanes l’exèrcit portà la mort i la destrucció dins del territori francès, i les tropes de la seua aliada Àustria-Hongria demostraren a colps l’amor de la monarquia dels Habsburg pels serbis en el Sabe i en el Drina.
Aquests són els fets que aparentment van convèncer al Vorwärts que els Hohenzollern feien la guerra per la llibertat de les nacions.
La neutral Bèlgica fou aixafada i els demòcrates socialistes guardaren silenci. I Richard Fischer fou a Suïssa com enviat especial del partit per a explicar al poble d’un país neutral que la violació de la neutralitat belga i la ruïna d’una petita nació era un fenomen perfectament natural. Perquè tanta agitació? Qualsevol altre govern, en la situació del d’Alemanya, hagués fet el mateix. I mentre, la socialdemocràcia no sols es resignà a considerar la guerra com un treball de vertadera o suposada defensa nacional, sinó que rodejà els Hohenzollern-Habsburg d’una aurèola de lluitadors per la llibertat.
Quina caiguda sense precedents per a un partit que durant cinquanta anys havia ensenyat a la classe treballadora alemanya a considerar al seu govern com l’enemic de la llibertat i de la democràcia! Mentrestant, cada dia de guerra deixava ben a les clares el perill per a Europa que els marxistes haurien d’haver vist en seguida. Els colps principals del govern alemany no estaven dirigits cap a l’Est, sinó devers l’Oest, contra Bèlgica, França i Anglaterra.
Encara que acceptarem la improbable asserció de què res, excepte la necessitat estratègica, determinava aquest pla de campanya, el resultat lògic polític d’estratègia amb totes les seues conseqüències es fa evident: és a dir, la necessitat d’una total i definitiva derrota dels exèrcits terrestres de Bèlgica, França i Anglaterra, de tal manera que es pogueren tenir les mans lliures per a ocupar-se de Rússia. ¿No està perfectament clar que el que al principi representava una mesura de necessitat estratègica temporal, com per a suavitzar la socialdemocràcia alemanya, vindria a desaparèixer, amb això mateix, per la força dels esdeveniments? Quant més indestructible fóra la resistència de França, el deure de la qual és actualment defensar el seu territori i la seua independència contra els atacs alemanys, l’exèrcit alemany estaria en major mesura detingut en el front occidental; i quant més debilitada estigués Alemanya en el front occidental, menys força li quedaria per a la seua suposada tasca principal, tasca definida per la socialdemocràcia com un “ajust de comptes amb Rússia”. La història presenciarà una “honorable” pau entre els dos poders més reaccionaris d’Europa, entre Nicolás, el destí del qual garanteixen les fàcils victòries sobre la Monarquia dels Habsburg podrida fins al cor, i Guillem, que té el seu “ajust de comptes” però amb Bèlgica, no amb Rússia.
L’aliança entre els Hohenzollern i els Romanov (desprès de l’esgotament i degradació de les nacions d’Occident) significaria un periode de fosca reacció a Europa i en tot el món.
La socialdemocràcia alemanya amb la seua política actual, facilita la concreció d’aquest horrible perill. I el perill serà un fet si el proletariat europeu no intervé com un factor revolucionari en els plans de les dinasties i dels governs capitalistes.
Capítol següent: La guerra contra Occident