1914
___________________________________________________________
Versió catalana feta per Alejo Martínez - [email protected] - des de: La guerra y la Internacional, Ediciones El Siglo, Buenos Aires, 1973
Document disponible en format .rtf
IMPERIALISME DE LA CLASSE TREBALLADORA
Hi ha un factor en l’esfondrament de la Segona Internacional que continua sense ser aclarit. Està en el cor de tots els esdeveniments pels que ha passat el partit.
La dependència del moviment de la classe proletària, particularment en els seus conflictes econòmics, de l’abast i èxits de la política imperialista de l’Estat és una qüestió, que jo sàpiga, mai plantejada fins ara en la premsa socialista. No és que jo intente resoldre-la en el curt espai d’aquest treball. Tot allò que jo diga sobre aquest punt serà, necessàriament, propi d’una breu ressenya.
El proletariat està profundament interessat en el desenvolupament de les forces productives. L’Estat nacional creat a Europa per les revolucions i guerres dels anys 1787 a 1870, va ser el tipus bàsic de l’evolució econòmica del passat període. El proletariat contribuí amb la seua intensa política conscient al desenvolupament de les forces productives dins d’un marc nacional. Recolzava a la burgesia en els seus conflictes amb enemics estrangers per a la conquista d’una llibertat nacional; també en els seus conflictes amb la monarquia, amb el feudalisme i l’Església per la democràcia política. I en la mesura en què els burgesos tornaven a l’“ordre i a les lleis”, açò és, tornaven a ser reaccionaris, el proletariat s’atribuïa la tasca històrica que els burgesos havien deixat incompleta. Defenent una política de pau, cultura i democràcia, inclús contra la burgesia, contribuïa a l’eixamplament del mercat nacional, donant així un impuls al desenvolupament de les forces productives.
El proletariat té un mateix interès econòmic en la democratització i en el progrés cultural de tots els altres països en llur relació de compradors o venedors amb el seu propi país. En açò consisteix la garantia més important per a la solidaritat del proletariat, tant per a la seua aspiració final com per a la seua política diària.
La lluita contra les restes de la barbàrie feudal, contra les exigències il·limitades del militarisme, contra els drets agraris i impostos indirectes, fou el principal motiu de la política de la classe treballadora i serví directament o indirecta a ajudar al desenvolupament de les forces productives.
Aquesta és la vertadera raó del perquè la gran majoria del treball organitzat uní les forces polítiques amb la socialdemocràcia. Tots els impediments per al desenvolupament de les forces productives, toquen a la unitat dels treballadors molt de prop.
Com el capitalisme passava des d’un terreny nacional a un terreny imperialista internacional, la producció nacional i amb d’ella la lluita econòmica del proletariat, es desenrotllava dins d’una directa dependència amb les condicions del mercat mundial, les quals estan assegurades per cuirassats i canons. En d’altres paraules: en contradicció amb els interessos fonamentals del proletariat presos en la seua gran extensió històrica, els interessos immediats del comerç de diverses capes del proletariat van provar tenir una dependència directa dels èxits o derrotes de la política estrangera dels governs.
Anglaterra, molt abans que cap altre país, col·locava el seu desenvolupament capitalista sobre la base de l’imperialisme rapaç, i comprometia a la capa superior del proletariat en el seu domini mundial. Defenent els interessos de la seua pròpia classe, el proletariat anglès és limitava ell mateix a exercir pressió sobre els partits burgesos, els que li garantien una participació en l’explotació capitalista d’altres països. Açò no feu encetar una política independent fins que Anglaterra començà a perdre la seua posició en el mercat mundial, desplaçada pel seu major rival: Alemanya.
Però amb el creixement d’Alemanya en importància en el món industrial, va créixer la dependència de la major part de la capa superior del proletariat alemany respecte l’imperialisme alemany, no sols materialment, sinó també ideològicament.
El Vorwärts va escriure l’11 d’agost que els treballadors alemanys “comptaven entre els homes més intel·ligents políticament a aquells que des de fa anys han proclamat els perills de l’imperialisme (malgrat que ha sigut amb molt poc d’èxit, hem de confessar-ho) i ataquen ara la neutralitat italiana com els més exagerats xovinistes.” Però. açò no impedí al Vorwärts alimentar els treballadors alemanys amb arguments “nacionals” i “democràtics”, en justificació del sangós treball de l’imperialisme. (Alguns escriptors tenen la columna tan flexible com les seues plomes.) No obstant, tot açò no altera els fets. Quan arribà el moment decisiu, no semblà pas haver una enemistat irreconciliable amb la política imperial en la consciència dels treballadors alemanys. Per contra, semblaven prestos a escoltar els murmuris imperialistes embolicats en fraseologia nacional i democràtica. Aquesta no és la primera vegada que el socialisme imperial es revela en la socialdemocràcia alemanya.
És prou recordar el fet que en el congrés internacional celebrat en Stuttgart, la majoria dels delegats alemanys, especialment els sindicalistes, van ser els que votaren contra la resolució marxista sobre la política colonial. Allò causà una gran sensació en aquell moment, però el seu vertader significat resplendeix clarament a la llum dels esdeveniments presents. Precisament ara la premsa dels sindicats està unint la causa de la classe treballadora alemanya al treball de l’exèrcit dels Hohenzollern, amb més coneixement de causa del que manifesten els òrgans polítics.
Mentre el capitalisme continue mantenint-se sobre una base nacional, el proletariat no pot desistir en la seua cooperació i democratització de les relacions polítiques i en el desenvolupament de llurs forces productives a traves de les seues activitats parlamentaries i municipals i d’altra mena. Els atemptats dels anarquistes per a establir una formal agitació revolucionària en oposició a les lluites polítiques de la socialdemocràcia, els condemnen a l’aïllament i a una gradual extinció. Però si els estats capitalistes sobrepassaren la seua forma nacional per a esdevenir poders imperialistes mundials, el proletariat no podria oposar-se a aquest nou imperialisme. I la raó és l’anomenat programa mínim, el qual arranja la seua política sobre el marc de l’Estat nacional. Quan el seu principal interès consisteix en els acords de tarifes i en la legislació social, el proletariat és incapaç d’emprar la mateixa energia en combatre a l’imperialisme que la que desplegà en combatre el feudalisme. Per aplicar els seus vells mètodes de la lluita de classes (la constant adaptació als moviments del mercat) a les noves condicions produïdes per l’imperialisme, ell mateix cau en la dependència material i ideològica de l’imperialisme.
L’únic camí que el proletariat pot seguir és el de la força revolucionària contra l’imperialisme sota la bandera del socialisme. La classe treballadora no tindrà forces per a lluitar contra l’imperialisme mentre les seues grans organitzacions continuen amb les seues velles tàctiques oportunistes, i només serà poderosa contra l’imperialisme quan s’endinse pel camí de la revolució social.
Als mètodes de l’oposició parlamentària nacional no sols els manca produir resultats pràctics, sinó que no poden constituir una apel·lació a les masses de treballadors, perquè aquests veuen que a esquenes dels parlamentaris, l’imperialisme, amb la força armada, redueix els salaris i que el cost de vida dels treballadors augmenta constantment en la seua dependència del mercat mundial.
Era clar per a tots els socialistes conscients, que l’únic camí que podia conduir-los des de l’oportunisme vers la revolució, no era el de l’agitació sinó el d’una gran catàstrofe en la història. Però cap d’ells va predir que aquesta tindria el prefaci d’aquest inevitable canvi de tàctiques en el col·lapse catastròfic de la Internacional. La història treballa amb implacable força. Què és la catedral de Reims per a la historia? Què són per a ella els cents o milers de reputacions polítiques? Què la vida o la mort de centenars de milers o de milions?
El proletariat s’ha quedat massa temps en l’escola preparatòria, molt més del que els seus primers lluitadors s’ho pogueren pensar. La història empunyà la seua granera i escombrà de la Internacional els farsants per tot arreu i va conduir les multituds que es movien lentament al camp on les seues últimes aspiracions han estat ofegades en sang. Un terrible experiment! Dels seus resultats depèn la sort de la civilització europea.
Capítol següent: L'època revolucionària