DIJOUS, 8 de novembre. El dia irromp en una ciutat en mig de l’excitació i la confusió més violentes, una nació sencera s’elevava en una gran crescuda de tempesta. Superficialment tot era tranquil; centenars de milers de persones es retiraven a una hora prudent, es llevaven d’hora, i anaven a treballar. A Petrograd els tramvies circulaven, les botigues i restaurants eren oberts, els teatres funcionaven, s’anunciava una exposició de pintura, etc. Tota la rutina complexa de la vida comuna – animada fins i tot en temps de guerra – continuava com d’habitud. Res no és més astorador que la vitalitat de l’organisme social – com persisteix, s’alimenta, es vesteix, es diverteix, davant de les pitjors calamitats, etc.
L’aire era ple de rumors sobre Kerenski, de qui es deia que havia aixecat el front, i dirigia un gran exèrcit contra la capital. Volia Naroda publicà un prikaz que havia proclamat a Pskov:
Els desordres provocats pel boig intent dels bolxevics posen el país al llindar d’un precipici, i demanen l’esforç de tota la nostra voluntat, coratge i devoció per guanyar la terrible prova per la qual passa la pàtria, etc.
Fins a la publicació de la composició del nou govern – si se’n forma un – tothom hauria de restar a lloc i acomplir el deure envers la sagnant Rússia. Cal recordar que la mínima interferència amb les organitzacions existents de l’exèrcit pot comportar desgràcies irreparables si s’obre el front a l’enemic. Per tant és indispensable de preservar a tot preu la moral de les tropes, assegurant-les un ordre complet i la preservació de l’exèrcit dels recents sotracs, i mantenint la confiança absoluta entre oficials i subordinats. Ordén tots els caps i comissaris, en nom de la seguretat del país, de mantindre’s a lloc, de la mateixa forma que retinc el càrrec de comandant suprem, fins que el govern provisional de la república declare la seua voluntat, etc.
Com a resposta, aquest cartell en totes les parets:
“Els ex-ministres Konovalov, Kis'kin, Teresc'enko, Maliantovic', Nikitin i d'altres han estat arrestats pel Comitè Militar Revolucionari. Kerenski ha fugit. Totes les organitzacions de l'exèrcit tenen l'ordre de prendre qualsevol mesura per l'arrest immediat de Kerenski i el seu trasllat a Petrograd.
“Tot ajut lliurat a Kerenski serà castigat com un greu crim contra l'estat.”
Sense frens, el Comitè Militar Revolucionari brogia, llençava ordres, crides, drets, com espurnes. S'ordenà el trasllat de Kornilov a Petrograd. Membres dels comitès agraris camperols empresonats pel govern provisional foren declarats lliures. La pena capital en l'exèrcit fou abolida. Els funcionaris governamentals reberen l'ordre de continuar a la feina, i se'ls amenaça amb greus penes si hi refusaven. Tot saqueig, desordre i especulació eren prohibits sota pena de mort. Es nomenaren comissaris temporals en els diversos ministeris: Afers Exteriors, Vurickij i Trockij; Interior i Justícia, Rijkov; Treball, S'liapnikov; Finances, Menz'inski; Benestar Social, madame Kollontai; Comerç, Transports i Comunicacions, Riazanov; Marina, el mariner Korbir; Posta i Telègrafs, Spiro; Teatres, Muraviov; Imprenta Pública, Gherbijc'ev; per la Ciutat de Petrograd, el tinent Nesterov; pel Front del Nord, Pozern, etc.
A l'Exèrcit, crida per establir Comitès Militars Revolucionaris. Als obrers ferroviaris, mantindre l'ordre, especialment no endarrerir el transport d'aliments a les ciutats i al front, etc. A canvi, se'ls prometria representació en el Ministeri de Transports i Comunicacions.
Germans cossacs! (deia una proclama). Us condueixen contra Petrograd. Volen forçar-vos a combatre als obrers i soldats revolucionaris de la capital. No creieu ni un mot del que diuen els nostres comuns enemics, els terratinents i els capitalistes.
En el nostre Congrés hi són representades totes les organitzacions conscients d'obrers, soldats i camperols de Rússia. El Congrés desitja també acollir als treballadors cossacs. Els generals de la banda negra, sicaris dels terratinents, de Nikolai el Cruel, són els nostres enemics.
Us diuen que els soviets volen confiscar les terres dels cossacs. És mentida. És tan sols dels grans terratinents cossacs que la revolució confiscarà la terra per lliurar-la al poble.
Organitzau soviets de delegats cossacs! Uniu-vos als Soviets de Delegats d'Obres i de Soldats!
Demostrau a la banda negra que no sou traïdors al poble, i que no voleu ésser maleïts per tota la Rússia revolucionària!—
Germans cossacs, no executau cap ordre dels enemics del poble. Enviau els vostres delegats a Petrograd per parlar amb nosaltres, etc. Els cossacs de la guarnició de Petrograd, en honor llur, no han satisfet l'esperança dels enemics del poble, etc.
Germans cossacs! El Congrés Panrús dels Soviets us estén una mà fraternal. Visca la fraternitat dels cossacs amb els soldats, obrers i camperols de tot Rússia!
D'altra banda, quina tempesta de proclames enganxades, de fulls escampats, de diaris—que criden i maleeixen i profesitzen mals. Ara es desfermava la batalla de la premsa—totes les altres armes ja eren en mans dels soviets.
Primer, la crida del Comitè de Salvament del País i de la Revolució, difosa per Rússia i Europa:
Contràriament a la voluntat de les masses revolucionàries, el 7 de novembre els bolxevics de Petrograd arrestaren criminalment part del Govern Provisional, dispersaren el Consell de la República, i proclamaren un poder il·legal. Aquesta violència comesa contra el govern de la Rússia revolucionària en el moment del perill exterior més gran, és un crim indescriptible contra la pàtria.
La insurrecció dels bolxevics llença un colp mortal a la causa de la defensa nacional, i ajorna desmesuradament el moment de la pau tan enormement desitjada.
La guerra civil, iniciada pels bolxevics, amenaça de lliurar el país als horrors de l'anarquia i de la contra-revolució, i provoca el francàs de l'Assemblea Constituent, que ha d'afirmar el règim republicà i trasmetre al poble per sempre el dret a la terra.
En preservar la continuïtat de l'únic poder governamental legal, el Comitè de Salvament dels País i de la Revolució, establert la nit del 7 de novembre, pren la iniciativa de formar un nou govern provisional; que, basat en les forces de la democràcia, conduirà el país cap a l'Assemblea Constituent i el salvarà de l'anarquia i la contra-revolució. El Comitè de Salvament us convoca, ciutadans, a refusar el reconeixement del poder de la violència. No obeïu les seues ordres!
Alçau-vos en la defensa del país i de la revolució!
Donau suport al Comitè de Salvament!
Signat pel Consell de la República Russa, la Duma Municipal de Petrograd, la Cai-i-ka (Primer Congrés), el Comitè Executiu dels Soviets de Camperols, i del propi Congrés, el grup del front, les faccions de social-revolucionaris, menxevics, socialistes populars, socialdemòcrates unificats, i el grup “Iedinstvo”.
Després cartells del Partit Social-Revolucionari, dels oborontsi menxevics, dels soviets de camperols; del Comitè Militar Central, del Centroflot, etc.
— La fam esclafarà Petrograd! (cridaven). Els exèrcits alemanys marxaran damunt la nostra llibertat. Els pogroms de les Centúries Negres s'escamparan per tot Rússia, si tots nosaltres—obrers, soldats i ciutadans conscients—no ens unim, etc.
No confiau en les promeses dels bolxevics! La promesa de pau immediata—és mentida! La promesa de pa—una estafa! La promesa de terra—un conte de fades!—
Tots eren d'aquest estil.
Camarades! Us han enganyat vilment i cruel! La presa del poder l'han assolida els bolxevics tots sols, etc. Amaguen el llur complot als altres partits socialistes que integren el soviet, etc.
Us han promès terra i llibertat, però la contra-revolució s'aprofitarà de l'anarquia provocada pels bolxevics, i us privaran de terra i de llibertat, etc.
Els diaris eren igualment violents.
El nostre deure (deia el D'elo Naroda) és desemmascarar aquests traïdors a la classe obrera. El nostre deure és mobilitzar totes les nostres forces i muntar guàrdia davant la causa de la revolució!—
Izvestia, que per darrera vegada parlava en el nom de l'antiga Cai-i-ka, amenaçava amb un terrible càstic.
Pel que fa al Congrés dels Soviets, afirmam que no hi ha hagut cap Congrés de Soviets! Afirmam que era merament una conferència privada de la facció bolxevic! I en aquest cas, no tenen cap dret d'anul·lar els poders de la Cai-i-ka, etc.
Novaja Z'izn, mentre defensava un nou govern que unís tots els partits socialistes, criticava severament l'acció dels social-revolucionaris i dels menxevics en abandonar el Congrés i assenyalava que la insurrecció bolxevic significava ben clarament una cosa: que totes les il·lusions de la coalició smb la burgesia s'havien demostrat completament vanes—
Raboc'i Put floria com el Pravda, el diari de Lenin que havia estat suprimit el juliol. Sentenciava hàbilment:
Obrers, soldats, camperols! El març vau abatre la tirania d'una colla de nobles. Ahir abatéreu la tirania de la banda burgesa, etc.
La primera tasca ara és vigilar les aproximacions a Petrograd.
La segona és desarmar definitivament els elements contra-revolucionaris de Petrograd.
La tercera és definitament organitzar el poder revolucionari i assegurar la realització del programa popular, etc.
Els pocs òrgans cadets que aparegueren, i els de la burgesia en general, adoptaren una atitud distant i irònica envers tota la qüestió, una mena de menyspreatiu "us ho vam dir" als altres partits. Els cadets influents es veien al voltant de la Duma Municipal, i a l'entorn del Comitè de Salvament. A banda d'això, la burgesia restava quieta, esperant la seua hora—que no podia quedar lluny. Que els bolxevics haguessen de restar en el poder més de tres dies no li passava pel cap a ningú—tret de potser a Lenin, Trockij, els obrers de Petrograd i els soldats més senzills, etc.
En l'alt i amfiteatral Saló Nikolai vaig veure aquella vesprada la Duma asseguda en permanència, tempestuosa, agrupant al voltant seu totes les forces de l'oposició. El vell batlle, Schreider, majestàtic amb el cabell i la barba blancs, descrivia la seua visita a Smolni la nit abans, per protestar en nom de l'autogovern municipal. "La Duma, en ésser l'únic govern legal existent a la ciutat, elegit per sufragi igual, directe i secret, no reconeixerà el nou poder", li havia dit a Trockij. I Trockij havia respòs, "Hi ha un remei constitucional per això. La Duma es pot dissoldre i reelegir, etc". Davant d'aquesta explicació hi hagué una protesta furiosa.
“Si hom reconeix un govern per la baioneta”, continuava el vell, adreçant-se a la Duma, “bé, en tenim un; però consider legítim únicament un govern reconegut per la majoria, i no el creat per la usurpació d'una minoria!” Forts aplaudiments des de tots els seients tret dels dels bolxevics. En mig d'un tumult renovat el batlle anunciava que els bolxevics ja violaven l'autonomia municipal en nomenar comissaris en molts departaments.
L'orador bolxevic cridava, provant de fer-se sentir, que la decisió del Congrés dels Soviets suposava que tot Rússia donava suport a l'acció dels bolxevics.
“Vosaltres!” cridava. “No sou els representats reals del poble de Petrograd!” Crits d'“Insult! Insult!” El vell batlle, amb dignitat, li recordava que la Duma fou elegida pel vot popular més lliure. “Sí,” respongué, “però d'això fa temps—com la Cai-i-ka—com el Comitè de l'Exèrcit”.
“No ni ha hagut cap nou Congrés dels Soviets!” li retregueren.
“La facció bolxevic refusa de restar més temps en aquest niu de contra-revolució—” Indignació. “—i demanam una reelecció de la Duma, etc” Llavors els bolxevics abandonaren la cambra, seguits de crits de “Agents alemanys! Fora els traïdors!”.
S'ingariov, cadet, demanà llavors que tots els funcionaris municipals que haguessen consentit en ésser comissaris del Comitè Militar Revolucionari fossen cessats dels càrrec i imputats. Schreider era dempeus, proposant una moció a efecte que la Duma protestàs contra l'amenaça dels bolxevics de dissoldre-la, i com a representant legal de la població, refusava de deixar el seu lloc.
A fora, l'Alexander Hall era ple per la reunió del Comitè de Salvament, i Skobeliev parlava de nou. “Mai abans”, deia, “no havia estat el destí de la revolució tan en joc, mai abans no havia provocat la qüestió de l'existència de l'estat rús tanta ansietat, mai abans la història no havia presentat tan fortament i categòrica la qüestió—Rússia ha d'ésser o no! La gran hora pel salvament de la revolució ha arribat, i en consciència observam l'estreta unió de les forces vives de la democràcia revolucionària, per la voluntat organitzada de la qual ja s'ha creat un centre pel salvament del país i de la revolució, etc.” I molt més en el mateix sentit. “Abans morirem que abandonar la nostra posició!”
En mig d'un violent aplaudiment s'anunciava que la Unió d'Obrers Ferroviaris s'havia unit al Comitè de Salvament. Pocs moments després els Empleats de la Posta i Telègrafs entraren; llavors alguns menxevics internacionalistes entraren en la sala, amb una ovació. Els ferroviaris digueren que no reconeixien els bolxevics i que havien pres tot l'aparell ferroviari a les mans, refusant de confiar-lo a cap poder usurpador. El delegat de Telègrafs declarà que els operadors havien refusat de pla de fer funcionar els instruments mentre el comissari bolxevic fos en el càrrec. Els carters no lliurarien o acceptarien correu de Smolni, etc. Tots els telèfons de Smolni s'havien tallat. Amb gran joia es reportà com Urickij havia anat al Ministeri d'Afers Exteriors a demanar els tractats secrets, i com Neratov l'havia fet fora. Els funcionaris governamentals aturaven la feina, etc.
Era la guerra—una guerra deliberadament planificada, a la manera russa; guerra per vagues i sabotatge. Mentre seiem el president llegia una llista de noms i encàrrecs; tal havia de fer ronda pels ministeris; un altre havia de visitar els bancs; uns deu o dotze havien de treballar en els quarters i convèncer els soldats de restar neutrals—“Soldats russos, no vessar la sang dels vostres germans!”; un comitè havia d'anar i conferenciar amb Kerenski; encara uns altres eren despatxats a les ciutats provincials, per formar seccions del Comitè de Salvament, i lligar plegats els elements anti-bolxevics.
La multitud era ben animada. “Aquests bolxevics provaran de dictar a la intel·lectualitat? Ja els ensenyarem!”— Res no podia colpir més que el contrast entre aquest ensemblatge i el Congrés dels Soviets. Allà, grans masses de soldats esparracats, d'obrers embrutats, de camperols—pobres, plegats i assenyalats en la lluita brutal per l'existència; ací els dirigents menxevics i social-revolucionaris—els Avksentiev, els Dan, els Lieber,—els ex-ministres socialistes—els Skobeliev, els C'ernov,—eren colze a colze amb cadets com l'oliós S'atskij, l'astut Vinaver; amb periodistes, estudiants, intel·lectuals de gairebé tots els camps. Aquesta multitud de la Duma eren ben peixada, ben vestida; no vaig veure més que tres proletaris entre tots ells, etc.
Arribaven notícies. Els tekhintsi[1] fidels a Kornilov havien massacrat els seus guàrdies a Bijkhov, i havia escapat. Kaledin marxava cap al nord, etc. El Soviet de Moscou havia establert un Comitè Militar Revolucionari, i negociava amb el comandant de la ciutat la possessió de l'arsenal, de forma que es pugués armar als obrers.
Amb aquests fets s'hi barrejava un reguitzell astorador de rumors, distorsions i descarades mentides. Per exemple, un jove i intel·ligent cadet, antic secretari privat de Miliukov i després de Teresc'enko, ens apartà i ens explicà la presa del Palau d'Hivern.
“Els bolxevics eren dirigits per oficials alemanys i austríacs”, afirmà.
“És així?” vam respondre, educadament. “Com ho sabeu?”.
“Un amic meu hi era i els ha vist”.
“Com podia dir que eren oficials alemanys?”
“O, perquè duien uniformes alemanys!”
Hi havia centenars d'aquestes històries absurdes, i no tan sols eren solemnement publicades per la premsa anti-bolxevic, sinó cregudes per les persones més impensades—social-revolucionaris i menxevics que sempre s'havien distingit per una sòbria devoció als fets, etc.
Però més serioses eren les històries de la violència i el terrorisme bolxevics. Per exemple, es deia en negre sobre blanc que els guàrdies vermells no tan sols havien saquejat el Palau d'Hivern, sinó que havien massacrat els iunkers després de desarmar-los, havien mort alguns ministres a sang freda; i pel que fa a les soldats, la majoria havien estat violades, i moltes s'havien suïcidat per les tortures que havien patit, etc. Totes aquestes històries se les empassava senceres la gentada de la Duma. I encara pitjor, les mares i els pares dels estudiants i de les dones llegien aquests paorosos detalls, sovint acompanyats de llistes de noms, i cap al vespre la Duma començà a veure's assetjada per frenètics ciutadans, etc.
Un cas típic és el del príncep Tumanov, el cos del qual, anunciaven molts diaris, havia aparegut surant en el canal Moika. Poques hores després això ho desmentia la família del príncep, que afegia que el príncep era sota arrest, de forma que la premsa identificà el cadàver com el del general Demissov. En resuscitar també el general, vam investigar i no vam poder trobar rastre de cap cos trobat enlloc, etc.
Mentre abandonàvem l'edifici de la Duma dos minyons escolta distribuïen fulls volants [2] a l'enorme multitud que bloquejava la Nevski davant la porta—una multitud integrada gairebé completament d'homes de negoci, botiguers, tc'inuniki, oficinistes. Llegiu!
La Duma Municipal en la seua reunió del 26 d'octubre, davant dels esdeveniments de la jornada, decreta: Anunciar la inviolabilitat dels habitatges privats. Mitjançant els Comitès d'Habitatge crida la població de la ciutat de Petrograd a presentar un rebuig ferm a tot intent d'entrar per la força a apartaments privats, sense renunciar a l'ús de els armes, en interès de l'autodefensa dels ciutadans.
Cap a la cantonada de la Liteini, cinc i sis guàrdies vermells i un parell de mariners havien envoltat un venedor de diaris i li demanaven que els lliuràs les còpies de la menxevic Raboc'aja Gazeta (la Gazeta Obrera). Enfadat, els escridassà, brandint el puny, mentre un dels mariners estripava els diaris que tenia al costat. Una lletja multitud s'havia aplegat al voltant, insultant la patrulla. Un petit treballador explicava detingudament a la gent i al venedor de diaris, una vegada i una altra, "hi ha la proclama de Kerenski. Diu que hem mort russos. Això provocarà un vessament de sang, etc.".
Smolni era més tens que mai, si això era possible. Els mateixos homes atrafegats en els passadissos foscos, escamots d'obrers amb rifles, dirigents carregats de portafolis que discutien, explicaven, ordenaven mentre s'afanyaven ansiosament, envoltats d'amics i ajudants. Homes literalment fora de si, que vivien prodigis de vetlla i de feina—homes sense afaitar, bruts, amb ulls envermellits, que posaven en un objectiu fix motors d'exaltació a tota velocitat. Tenien tant per fer, tant! Prendre el govern, organitzar la ciutat, mantindre lleial la guarnició, combatre la Duma i el Comitè de Salvament, mantindre a ratlla els alemanys, preparar la batalla amb Kerenski, informar les províncies de l'escaigut, propaganditzar des d'Arkhangelsk fins a Vladivostok, etc. Els funcionaris governamentals i municipals refusaven d'obeir els comissaris, la posta i els telègrafs els refusaven les comunicacions, els ferrocarrils ignoraven obstinadament les crides per trens, Kerenski venia, la guarnició no era del tot de fia, els cossacs s'esperaven per irrompre, etc. Contra ells no hi havia tan sols la burgesia organitzada, sinó tots els altres partits socialistes, tret dels social-revolucionaris d'esquerres, uns pocs menxevics internacionalistes i els socialdemòcrates internacionalistes, i fins i tot ells encara sense decidir-se. Amb ells, és cert, els obrers i les masses de soldats—els camperols en una quantitat desconeguda—però després de tot els bolxevics eren una facció política gens rica en homes preparats i educats, etc.
Riazanov apareixia per les escales de davant, explicant en una mena de pànic hilarant que ell, el comissari de comerç, no sabia res de negocis. Escales amunt seia un home tot sol a un cantó, amb barret i roba de pell de cabra que havia estat—anava a dir que “endormit”, però és clar que no havia dormit—i duia una barba de tres dies. Parava ansiosament l'atenció en un enveliop brut, i mossegava de mentres el llapis. Era Menz'inki, comissari de finances, la qualificació del qual era que una vegada havia estat oficinista en un banc francès, etc. I aquests quatre que mig corrien per la sala des de l'oficina del Comitè Militar Revolucionari, i escrivien en trossos de paper mentre corrien—aquests eren comissaris despatxats als quatre cantons de Rússia per dur les notícies, discutir o lluitar—amb els arguments o armes que els hi anassen a les mans, etc.
El Congrés havia de reunir-se a la una en un punt, i feia temps que la gran sala de reunions s'havia omplert, però a les set no hi havia encara signes del presídium, etc. Les faccions bolxevic i social-revolucionària d'esquerres eren en sessió a les sales respectives. Durant tota la vesprada Lenin i Trockij havien lluitat contra el compromís. Una part considerable dels bolxevics eren a favor d'abandonar per tal de crear un govern conjunt de tots els socialistes. “No podem resistir!” cridaven.
“Tenim massa en contra. No tenim els homes. Serem aïllats, i tot plegat caurà”. Així feien Kamenev, Riazanov i d'altres.
Però Lenin, amb Trockij al costat, restava ferm com un roc. “Que els compromisaris accepten el nostre programa i podran entrar! No cedirem ni una polzada. Si hi ha camarades que no tenen el coratge i la voluntat de gosar el que gosam, que vagen amb la resta dels covards i dels conciliadors! Amb el suport dels obrers i dels soldats continuarem endavant”.
A les set i cinc arribà un comunicat dels social-revolucionaris d'esquerres per dir que restarien en el Comitè Militar Revolucionari.
“Guaitau!” deia Lenin. “Ens segueixen!”
Poc després, mentre seiem a la taula de premsa de la gran sala, un anarquista que escrivia per diaris burgesos en proposà d'anar i esbrinar què se n'havia fet del presídium. No hi havia ningú a l'oficina de la Cai-i-ka, ni en l'oficina del Soviet de Petrograd. Sala a sala vagàvem per l'enorme Smolni. Ningú no semblava tindre la més lleugera idea d'on trobar l'òrgan governador del Congrés. Mentre caminàvem el meu company explicava les seues velles activitats revolucionàries, el seu llarg i plaent exili a França, etc. Pel que fa als bolxevics, em confià que eren persones vulgars, rudes i ignorants, sense sensibilitat estètica. Ell era un especímen real de la intelligentzia russa, etc. Així arribà a la fi a la Sala 17, l'oficina del Comitè Militar Revolucionari, i s'hi quedà plantat en mig d'una fúria d'anades i vingudes. La porta s'obrí, i aparegué un home corrent i de rostre vulgar amb uniforme sense insígnies, que semblava somriure—un somriure que, després d'un minut, hom ja veia que era un gest fixe d'extrema fatiga. Era Krilenko.
El meu amic, que era un jove elegant i d'aspecte civilitzat, féu un crit de plaer i saltà endavant.
“Nikolai Vasilievic'!” digué, estenent la mà. “No em recordes, camarada? Havíem estat plegats a la presó”.
Krilenko féu un esforç i concentrà la ment i la vista. “És clar que sí”, respongué finalment, mentre mirava l'altre de dalt a baix amb una expressió de gran amistat. “Ets S, etc. Zdra’stvuitye!” Es besaren. “Què fas en tot això?” Féu un gir amb el braç.
“O, tan sols hi faig una ullada, etc. Sembles haver tingut molta sort”.
“Sí”, respongué Krilenko, amb una certa obstinació, “la revolució proletària és un gran èxit”. Rigué. “Potser—potser, però, ens trobarem de nou a la presó!”
Quan eixirem al passadís de nou el meu amic continuà amb les explicacions. “Ja veus, sóc un seguidor de Kropotkin. Per nosaltres la revolució és un gran fracàs; no ha elevat el patriotisme de les masses. És clar que això tan sols prova que la gent no es troba preparada per la revolució, etc.”
Eren just les 8:40 quan una onada atronadora d'ovacions anunciava l'entrada del presidíum, amb Lenin—el gran Lenin—entre ells. Una figura baixa i sòlida, amb un gran cap damunt els muscles, calb i bombat. Ulls petits, nas curt i ample, boca generosa i barbeta prominent; ara afaitada, però que ja comença a omplir-se de la barba ben coneguda del seu passat i futur. Vestit en robes gastades, amb uns pantalons que li són massa llargs. Impressiona poc, per ésser l'ídol d'una multitud, estimat i reverenciat com potser ho han sigut pocs dirigents en la història. Un dirigent popular estrany—un dirigent purament per virtut de l'intel·lecte; incolor, poc humorós, sense compromisos i distant, sense idiosincràsies pintoresques—però amb el poder d'explicar idees profundes en termes senzills, d'analitzar una situació concreta. I combinada amb l'astúcia, la més gran audàcia intel·lectual.
Kamenev llegia el report de les accions del Comitè Militar Revolucionari; abolició de la pena capital en l'exèrcit, restauració del lliure dret de propaganda, alliberament d'oficials i soldats arrestats per crims polítics, ordre d'arrest de Kerenski i confiscament dels subministrament alimentaris dels magatzems privats, etc. Aplaudiment enorme.
De nou el representant de la Bund. L'atitud sense compromisos dels bolxevics suposaria l'esclafament de la revolució; per tant, els delegats de la Bund han de refusar seure per més temps en el Congrés. Crits de l'audiència, “Pensàvem que us n'havíeu anat ahir a la nit! Quantes vegades tornareu a anar-vos-en?”
Després el representant dels menxevics internacionalistes. Crits, “Què! Encara hi sou?” L'orador explicà que tan sols part dels menxevics internacionalistes abandonaren el Congrés; la resta s'hi quedaria—
“Consideram perillós i potser fins i tot mortal per la revolució transferir el poder als soviets”—interrupcions—“però sentim el nostre deure de restar en el Congrés i votar-hi contra la transferència!”
Uns altres oradors hi seguiren, aparentment sense cap ordre. Un delegat dels miners de carbó de la Conca del Don demanà al Congrés de prendre mesures contra Kaledin, que podria tallar el subministrament de carbó i d'aliments cap a la capital. Diversos soldats just arribats del front duien salutacions entusiastes dels llurs regiments, etc. Ara Lenin, que posava la mà damunt l'atril de l'orador, passava els petits ulls aclucats per tota la multitud mentre s'esperava, aparentment sense parar atenció a la llarga i continuada ovació, que durà diversos minuts. Quan s'acabà, digué simplement, “Procedirem ara a la construcció de l'ordre socialista!” De nou aquell rogit humà aclaparador.
“La primera cosa és adoptar mesures pràctiques per aconseguir la pau, etc. Oferirem la pau als pobles de tots els països bel·ligerants d'acord amb els termes soviètics—cap annexió, cap indemnització, i el dret d'autodeterminació dels pobles. Alhora, d'acord amb la nostra promesa, publicarem i repudiarem els tractats secrets, etc. La qüestió de la guerra i la pau és tan clar que crec que podem llegir, sense preàmbuls, el projecte de Proclama als Pobles de Tots els Països Bel·ligerants, etc.”
La gran boca, que semblava somriure, s'obria del tot mentre parlava; la veu era dura—no desagradable, però com si s'hagués endurit després d'anys i panys de parlar—i continuà monòtonament, amb l'efecte d'ésser capaç de continuar per sempre, etc. Per emfasitzar s'inclinava lleugerament cap endavant. Cap gest. I davant d'ell, un miler de cares senzilles que el miraven amb gairebé adoració.
El govern obrer i camperol, creat per la revolució del 6 i 7 de novembre i basat en els soviets de representants d'obrers, soldats i camperols, proposa a tots els pobles bel·ligerants i als llurs governs de començar immediatament negociacions per una pau justa i democràtica.
El govern entén per pau justa i democràtica la que és desitjada per la immensa majoria dels obrers i de les classes treballadors, exhaustes i esgotades per la guerra—aquella pau que els obrers i camperols russos, després d'haver enderrocat la monarquia tsarista, no han deixat de demanar categòricament—pau immediata sense annexions (és a dir, sense la conquesta de territori exterior, sense l'annexió forçosa d'altres nacionalitats), i sense indemnitzacions.
El govern de Rússia proposa a tots els pobles bel·ligerants de concloure immediatament aquesta pau, en mostrar-se disposats a emprendre les passes decisives de negociacions necessàries per aquesta pau, tot d'una, sense el més petit endarreriment, abans de la ratificació definitiva de totes les condicions d'aquesta pau per les assemblees autoritzades del poble de tots els països i de totes les nacionalitats.
Per annexió o conquesta de territori exterior, el govern entén—d'acord amb la concepció dels drets democràtics en general, i els drets de la classe obrera en particular—tota unió a un estat gran i fort d'una nacionalitat petita o feble, sense l'expressió voluntària, clara i precisa del seu consentiment i desig; siga quin siga el moment quan s'acomplí aquesta annexió per la força, siga quin siga el grau de civilització de la nació annexionada per la força o mantinguda fora de les fronteres d'un altre estat, tant se val si aquesta nació és a Europa o en els països allunyats d'ultramar.
Si cap nació és retinguda per la força dins els límits d'un altre estat; si, malgrat el desig expressat, (tant se val si aquest desig l'expressa la premsa, reunions populars, decisions de partits polítics, o desordres i aldarulls contra l'opressió nacional), a aquesta nació no se li dóna el dret de decidir per vot lliure—sense la més mínima constricció, després de la completa retirada de les forces armades de la nació que l'ha annexionat o vol annexionar-se-la o més forta en general—la forma de la seua organització nacional i política, aquesta unió constitueix una annexió—és a dir, conquesta i acte de violència.
Continuar aquesta guerra per tal de permetre les nacions fortes i riques de dividir-se entre elles les nacionalitats febles i conquerides és considerat pel govern el crim més gran possible contra la humanitat; i el govern proclama solemnement la seua decisió de signar un tractat de pau que pose fi a aquesta guerra sota les condicions anterior, igualment justa per totes les nacionalitats sense excepció.
El govern aboleix la diplomàcia secreta, expressant davant tot el país la seua ferma decisió de conduir totes les negociacions a la llum del dia davant del poble, i procedirà immediatament a la plena publicació de tots els tractats secrets confirmats o conclosos pel govern de terratinents i capitalistes, des del març fins el 7 de novembre del 1917. Tots els articles dels tractats secrets que, com passa en la majoria de casos, tenen per objectiu procurar avantatges i privilegis pels capitalistes russos, mantindre o augmentar les annexions dels imperialistes russos, són denunciades pel govern immediatament i sense discussió.
En proposar a tots els governs i tots els pobles d'emprendre negociacions públiques per la pau, el govern es declara disposat a menar aquestes negociacions per telègraf, correu postal, o per portaveus entre els representants dels diferents països, o en una conferència d'aquests representants. Per facilitar aquests portaveus la tasca, el govern nomena els seus representants autoritzats en els països neutrals.
El govern proposa a tots els governs i pobles de tots els països bel·ligerants de concloure un armistici imemdiat, alhora que suggereix que l'armistici dure si més no tres mesos, període en el qual és perfectament possible, no tan sols sostindre tots els diàlegs necessaris entre els representants de totes les nacions i nacionalitats sense excepció que han entrat en la guerra o s'hi han vist forçades a participar, sinó també per convocar assemblees autoritzades de representants del poble tots els països amb l'objectiu de l'acceptació definitiva de les condicions de pau.
En adreçar aquesta oferta de pau als governs i als pobles de tots els països bel·ligerants, el govern obrer i camperol provisional de Rússia s'adreça igualment i en particular als obrers conscients de les tes nacions més dedicades a la humanitat i les tres nacions més importants entre les que prenen part en la present guerra—Anglaterra, França i Alemanya. Els obrers d'aquests països han retut els més grans serveis a la causa del progrés i del socialisme. Els espléndids exemples del moviment cartista a Anglaterra, la sèrie de revolucions, d'importància històrica mundial, realitzades pel proletariat francès—i, finalment, a Alemanya, la històrica lluita contra les lleis d'excepció, un exemple pels obrers de tot el món d'acció perllongada i obstinada, i la creació de les organitzacions formidables de proletariats alemanys—tots aquests models d'heroïsme proletari, aquests monuments d'història, són per nosaltres una segura garantia que els obrers d'aquests països entendran el deure que se'ls imposa d'alliberar la humanitat dels horrors i de les conseqüències de la guerra; i que aquests obrers, per una acció decisiva, enèrgica i continuada, ens ajudaran a dur cap a una conclusió exitosa la causa de la pau—i alhora la causa de l'alliberament de les masses treballadores explotades de tot l'esclavatge i de tota l'explotació.
Quan el greu tro d'aplaudiment s'havia esvaït, Lenin parlà de nou:
“Proposam al Congrés de ratificar aquesta declaració. Ens adreçam als governs així com als pobles, ja que una declaració que tan sols s'adreçàs als pobles dels països bel·ligerants podria endarrerir la conclusió de la pau. Les condicions de la pau, elaborades durant l'armistici, seran ratificades per l'Assemblea Constituent. En fixar la durada de l'armistici en tres mesos, desitjam d'oferir als pobles un descans tan llarg com siga possible després d'aquest extermini cruent, i prou temps per elegir els llurs representants. Aquesta proposta de pau trobarà resistència per part dels governs imperialistes—no ens enganyam en aquest punt. Però esperam que la revolució aviat esclate en tots els països bel·ligerants; és per això que ens adreçam especialment als obrers de França, Anglaterra i Alemanya, etc.
“La revolució del 6 i 7 de novembre”, acabava, “ha obert l'era de la revolució social, etc. El moviment obrer, en el nom de la pau i el socialisme, triomfarà i assolirà el seu destí, etc.
Hi havia quelcom tranquil i poderós en tot això, que elevava les ànimes dels homes. Era comprensible perquè la gent creia quan Lenin parlava, etc.”
Per aclamació es decidí ràpidament que tan sols als representants de les faccions polítiques se'ls permetés de parlar sobre la moció i que els oradors es limitassen a quinze minuts.
Primer Karelin dels social-revolucionaris d'esquerres. “La nostra facció no ha tingut l'oportunitat de proposar esmenes al text de la proclama; és un document privat dels bolxevics. Però votarem a favor perquè hi estem d'acord amb l'esperit, etc.”
Pels socialdemòcrates internacionalistes Kramarov, alt, carregat d'esquena i curt de vista—destinat a aconseguir una certa notorietat com a bufó de l'oposició. Tan sols un govern integrat per tots els partits socialistes, deia, podia posseir l'autoritat per prendre una acció tan important. Si es formàs una coalició socialista, la seua facció donaria suport a tot el programa; si no, tan sols en part. Pel que fa a la proclama, els internacionalistes eren en general d'acord amb els punts principals, etc.
Després un darrere l'altre, en mig d'un entusiasme creixent; la socialdemocràcia ucraïnesa, a favor; la socialdemocràcia lituana, a favor; els socialistes populars, a favor; la socialdemocràcia polonesa, a favor; els socialistes polonesos, a favor—però s'estimarien més una coalició socialista; la socialdemocràcia letona, a favor, etc. Quelcom hi havia d'inspirat en aquests homes. Un parlava de la “propera revolució mundial, de la qual som l'avantguarda”; un altre de “la nova era de fraternitat, on tots els pobles esdevindran una gran família, etc.” Un membre individual cridava a la concurrència. “Hi ha una contradicció”, deia. “Primer oferiu pau sense annexions ni indemnitzacions, i després díeu que considerareu tota oferta de pau. Considerar vol dir acceptar, etc.”
Lenin era dempeus. “Volem una pau justa, però no ens fa por una guerra revolucionària, etc. Probablement els governs imperialistes no respondran la nostra crida—però no emetrem cap ultimàtum al que se li puga dir fàcilment que no, etc. Si el proletariat alemany s'adona que som disposats a considerar tota oferta de pau, això potser serà la darrera gota que farà vessar el got—la revolució esclatarà a Alemanya, etc.
“Consentim d'examinar totes les condicions de pau, però això no vol dir que les haguem d'acceptar, etc. Per algunes dels nostres termes lluitarem fins a la fi—però possiblement pels altres serà impossible de continuar la guerra, etc. Després de tot, volem posar fi a la guerra, etc.”
Eren exactament les 10:35 quan Kamenev demanà que tothom qui fos a favor de la proclama aixecàs les cartulines. Un delegat gosà d'elevar la mà en contra, però la forta i sobtada escridassada al voltant seu va fer que ràpidament l'abaixàs, etc. Unànim.
Sobtadament, per impuls comú, ens trobavem dempeus, cantusejant pelgats en un uníson regular i ascendent la Internationale. Un vell soldat de cabells grisos plorava com un infant. Aleksandra Kollontai s'eixugava ràpidament les llàgrimes. El so immens omplia tota la sala, topava amb finestres i portes i eixia cap al cel serè. “La guerra ha acabat! La guerra ha acabat!” deia un jove treballador prop meu, amb el rostre lluent. I quan s'havia acabat, mentre restàvem amb una certa timidesa incòmoda, algú de darrera la sala cridava, “Camarades! Recordam els qui han mort per la llibertat!” Així començàrem a cantar la Marxa Fúnebre, aquell lent, melangiós i tot així triomfant cant, tan rús i tan commovedor. La Internationale és un ritme aliè, després de tot. La Marxa Fúnebre semblava la mateixa ànima d'aquestes fosques masses els delegats de les quals seien en aquesta sala, construint a partir de visions fosques una nova Rússia—i potser més.
Vau caure en fatal lluita
per la llibertat del
poble, per l'honor del poble, etc.
Donàreu les vides i tot
el que estimàveu,
patíreu en horribles presons,
anàreu a l'exili encadenats, etc.
Sense un mot
duieu les cadenes perquè no podíeu ignorar els germans
que patien,
perquè creieu que la justícia és
més forta que l'espasa, etc.
Arribarà el temps quan
la vida que heu lliurat comptarà
Aquest temps s'apropa,
quan la tirania cau el poble s'alça, gran i lliure!
Adéu-siau, germans, escollíreu un noble camí.
Us
segueix un nou i jove exèrcit disposat a morir i patir, etc.
Adéu-siau, germans, escollíreu un noble camí,
a la vostra tomba jurarem lluitar, treballar per la llibertat i
la felicitat del poble, etc.
Per això hi jeien els màrtirs de març, en la tomba fraternal del Camp de Mart; per això milers i desenes de milers havien mort en les presons, en l'exili, en les mines siberianes. No havia resultat com esperaven que resultaria, ni tampoc com la intelligentzia desitjava; però havia arribat - rudament, durament, impacient de fórmules, menyspreadora de sentimentalismes, real, etc.
Lenin llegia el Decret de la Terra:
(1.) Tota propietat privada de la terra s'aboleix immediatament sense compensació.
(2.) Totes les finques de terratinents, i totes les terres que pertanyen a la Corona, als monestirs, les terres de l'església amb tot el bestiar viu i propietat inventariada, edificis i totes les instal·lacions, es transfereixen a la disposició dels Comitès Agraris locals i als soviets de representants dels camperols de cada districte, fins que es reunesca l'Assemblea Constituent.
(3.) Qualsevol dany de qualsevol mena fet a la propietat confiscada que d'ara endavant pertany a tot el poble, es considera un crim seriós, punible pels tribunals revolucionaris. Els soviets de representants de camperols de districte prendran totes les mesures necessàries pel manteniment de l'ordre més estricte durant la presa de les finques de terratinents, per determinar-ne les dimensions de les parcel·les de terra i quines són subjectes de confiscació, per l'elaboració d'un inventari de tota la propietat confiscada, i per la protecció revolucionària més estricta de tota la propietat agrària de la terra, amb tots els edificis, instal·lacions, bestiar, abastiment de productes, etc., que passe a les mans del poble.
(4.) Com a guia durant la realització de les grans reformes agràries fins a la resolució final de l'Assemblea Constituent, serviran el següent nakaz[3] (instruccions) camperol, elaborat en base a 242 nakazi camperols locals pel consell editorial de la “Izviestia del Sovient Panrús de Representants Camperols", i publicat en el n. 88 de la dita “Izviestia” (Petrograd, n.88, 19 d'agost del 1917).
La terra dels camperols i dels cossacs que serveixen en l'exèrcit no serà confiscada.
“Això no és”, explicava Lenin, “el projecte de l'ex-ministre C'ernov, que parlava d'‘erigir un marc’ i provava de realitzar reformes des de dalt. Des de sota, en el lloc, es decidiran les qüestions de la divisió de la terra. La quantitat de terra rebuda per cada camperol variarà d'acord amb la localitat, etc.
“Sota el govern provisional, els pomieshtchiki refusaren de pla d'obeir les ordres dels Comitès Agraris—els Comitès Agraris projectats per Lvov, creats per S'ingariov, i administrats per Kerenski!”
Abans que els debats poguessen començar un home es va fer pas violentament entre la gentada i pujà a la plataforma. Era Pianikh, membre del Comitè Executiu dels Soviets de Camperols, i era ben excitat.
“El Comitè Executiu del Soviet Panrús de Representants de Camperols protesta contra la detenció dels nostres camarades, els ministres Salazkin i Mazlov!” deixà anar durament als rostres de la gentada, “en demanam l'immediat alliberament. Són ara a la fortalessa de Pere-Pau. Hem de tindre una acció immediata! No hi ha moment a perdre!”
Un altre el seguia, un soldat amb la barba desarreglada i ulls flamejants. “Seieu ací i parlau de lliurar la terra als camperols, i cometeu un acte de tirans i usurpadors contra els representants elegits pels camperols! Us ho dic—” aixecà el puny, “si els hi han danyat un pèl del cap, tindreu una revolta entre mans!” La multitud s'agità confusa.
Llavors s'alçà Trockij, calmat i verinós, conscient del poder, saludat amb un rugit. “Ahir, el Comitè Militar Revolucionari decidí l'alliberament dels ministres social-revolucionaris i menxevics Mazlov, Salazkin, Gvozdov i Maliankovic—en principi. Que encara siguen a Pere i Pau és tan sols perquè hem tingut moltes coses a fer, etc. Restaran detinguts, però, a domicili fins que haguem investigat la llur complicitat en els actes traïdorencs de Kerenski durant l'afer Kornilov!”
“Mai”, cridà Pianikh, “en cap revolució no s'havien vist coses com les que passen ací!”
“Anau errat”, respongué Trockij. “Coses així s'han vist fins i tot en aquesta revolució. Centenars dels nostres camarades foren arrestats en els dies de juliol, etc. Quan la camarada Kollontai fou alliberada de la presó per ordre mèdica, Avksentiev li col·locà a la porta de casa dos ex-agents de la policia secreta del tsar!” Els camperols es retiraren, remugant, mentre els seguien comentaris irònics.
El representant dels social-revolucionaris d'esquerres parlà del Decret Agrari. Si bé hi era d'acord en principi, la seua facció no podia votar sobre la qüestió abans de discutir-la. El Soviet de Camperols hauria d'ésser consultat, etc.
Els menxevics internacionalistes, també, insistien en una votació de partit.
Llavors el dirigent dels maximalistes, l'ala anarquista dels camperols: “Hem d'honorar al partit polític que aprova una llei així el primer dia, sense haver-ne dit res!”
Un camperol típic era a la tribuna, cabell llarg, botes i abric de pell d'ovella, que clamava a tots els cantons de la sala. “Salut, camarades i ciutadans”, deia. “Hi ha cadets a fora. Vau arrestar els nostres camperols socialistes—per què no els arrestau a ells?”
Era el senyal per un debat de camperols excitats. Era precisament com el debat dels soldats de la nit abans. Ací hi havia els proletaris real de la terra, etc.
“Aquells membres del Comitè Executiu, Avksentiev i la resta, que pensàvem que eren protectors dels camperols—són també únicament cadets! Arrestau-los! Arrestau-los!”
Un altre, “qui són aquests Pianikh, aquests Avksentiev? No són pas camperols! Tan sols mouen la cua!”
Com s'alçà la multitud, en reconèixer els germans!
Els social-revolucionaris d'esquerres proposaren una aturada de mitja hora. Mentre els delegats eixien, Lenin s'alçava en el seu lloc.
“No hem de perdre temps, camarades! Notícies de la màxima importància per Rússia han d'ésser a la premsa demà al matí. Cap retràs!”
I per damunt de l'escalfada discussió, retrets, picades de peu, s'hi podia sentir la veu d'un emissari del Comitè Militar Revolucionari, que cridava, “a la sala 17 necessiten quinze agitadors ja! Per anar al front!”.
Eren gairebé dues hores i mitja després que els delegats haguessen tornat, que el presídium pujà a la plataforma, i la sessió es reemprengué amb la lectura de telegrames de regiment rere regiment, que anunciaven la llur adhesió al Comitè Militar Revolucionari.
D'una forma agradable la reunió guanyava moment. Un delegat de les tropes russes del front macedoni parlava amargament de la llur situació. “Patim allà més per l'amistat dels nostres ‘allies’ que per l'enemic”, deia. Representants del Desè i Dotzè Exèrcits, tot just arribats afanyadament, reportaven, “us donam suport amb totes les forces!” Un soldat-camperol protestava contra l'alliberament dels “socialistes traïdors, Mazlov i Salazkin”; pel que fa al Comitè Executiu del Soviet de Camperols, caldria arrestar-lo en masse! Ací hi havia el discurs revolucionari real, etc. Un representant de l'Exèrcit Rus a Pèrsia declarava que tenia instruccions per demanar tot el poder als soviets, etc. Un oficial ucraïnès, que parlava en la llengua nadiua: “No hi ha nacionalisme en aquesta crisi, etc. Da zdravstvuyet la dictadura proletària de tots els països!” Aquest diluvi d'alts i forts pensaments deixava clar que Rússia mai no tornaria a vegetar!
Kamenev remarcà que les forces anti-bolxevics provaven de desencadenar desordres per tot arreu, i llegia una crida al Congrés de tots els Soviets de Rússia:
El Congrés Panrús de Soviets de Representants d'Obrers i de Soldats, que inclou alguns representants de camperols, crida als soviets locals per prendre mesures enèrgiques per oposar-se a tota acció contra-revolucionària anti-jueva i tot pogrom, siga la que siga. L'honor de la revolució dels obrers, camperols i soldats demana que no es tolere cap pogrom.
La Guàrdia Vermella de Petrograd, la guarnició i els mariners revolucionaris han mantingut un ordre complet en la capital.
Obrers, soldats i camperols, hauríeu de seguit a tot arreu l'exemple dels obrers i soldats de Petrograd.
Camarades soldats i cossacs, en vosaltres cau el deure d'assegurar el veritable ordre revolucionari.
Tota la Rússia revolucionària i el món sencer tenen els ulls posats en vosaltres, etc.
A les dues en punt el Decret Agrari fou sotmès a votació, amb tan sols un vot en contra i els delegats camperols esclataren de joia, etc. Així avançaren els bolxevics, de forma irresistible, superant vacil·lacions i oposicions—l'única gent a Rússia que tenia un programa definit d'acció mentre els altres parlaren durant vuit mesos.
Ara s'alçava un soldat, esprimatxat, desarrapat i eloqüent, per protestar contra l'article del nakaz que tendia a privar els desertors militars d'una participació en les concessions de terra rural. Escridassat i ultratjat al principi, el seu discurs simple i commovedor va conduir finalment a un silenci. “Forçat contra la seua voluntat en la carnisseria de les trinxeres”, cridava, “que vosaltres mateixos, en el decret de pau, heu votat com a absurda i horrible, saluda la revolució amb esperança de pau i llibertat. Pau? El govern de Kerenski el força de nou a avançar fins a Galítzia per massacrar i ésser massacrat; a les seues crides pau, Teresc'enko simplement se'n reia, etc. Llibertat? Sota Kerenski trobà els seus comitès reprimits, els diaris interceptats, els oradors de partit empresonats, etc. A casa en el seu poble, els terratinents desafiaven el seu comitè agrari, empresonaven els seus camarades, etc. A Petrograd la burgesia, en aliança amb els alemanys, sabotejaven l'alimentació i la munició de l'exèrcit, etc. Anava sense botes ni roba, etc. Qui el forçà a desertar? El govern de Kerenski, que heu enderrocat!” A la fi hi hagué aplaudiments.
Però un altre soldat ho denuncià acaloradament: “el govern de Kerenski no és una pantalla rera la qual es puga fer feina bruta com la deserció! Els desertors són poca-vergonyes, que fugen de casa i deixen morir els camarades sols a les trinxeres! Tot desertor és un traïdor, i se l'hauria de castigar, etc.” Agitació, crits de “Do volno! Teesc'e!” Kamenev proposà afanyadament de deixar la qüestió a la decisió del govern.[4]
A les 2.30 de la matinada s'hi sentia una atmosfera tensa. Kamenev llegia el decret de Constitució de Poder:
Fins a la reunió de l'Assemblea Constituent, es forma un govern provisional obrer i camperol, que es denominarà Consell de Comissaris del Poble.
L'administració de les diferents branques de l'activitat estatal es confiaran a comissions, la composició de les quals es regularà per assegurar la realització del programa del Congrés, en estreta unió amb les organitzacions de masses de treballadors, treballadores, mariners, soldats, camperols i empleats administratius. El poder governamental es confia a un collegium fet de presidents d'aquestes comissions, és a dir, al Consell de Comissaris del Poble.[5]
El control sobre les activitats dels comissaris del poble, i el dret de substituir-los, pertanyerà al Congrés Panrús de Soviets de Representants d'Obrers, de Camperols i de Soldats, i al seu Comitè Central Executiu.
Silenci calmat; mentre llegia la llista de
comissaris, aplaudiments després de cada nom, especialment
després de Lenin i Trockij.
President del Consell:
Vladimir Ulianov (Lenin)
Interior: A. E. Rijkov
Agricultura: V. P. Miliutin
Treball: A. G.
Shliapnikov
Afers militars i navals—un comitè
integrat per V. A. Avseenko (Antonov), N. V. Krijlenko, i F.
M. Dijbenko.
Comerç i indústria: V. P.
Nogin
Edicació popular: A. V. Lunac'arskij
Finances: E. E. Skvortsov (Stepanov)
Afers
exteriors: L. D. Bronstein (Trockij)
Justícia:
G. E. Oppokov (Lomov)
Abastiments: E. A.
Teodorovic'
Correus i Telègrafs: N. P. Avilov
(Gliebov)
President de les Nacionalitats: I. V.
Djugashvili (Stalin)
Ferrocarrils: A designar
posteriorment.
Hi havia baionetes als extrems de la sala, baionetes entre mig dels delegats; el Comitè Militar Revolucionari armava tothom, el bolxevisme s'armava per la batalla decisiva amb Kerenski, el soroll de les trompetes del qual arribava amb el vent del sud-oest, etc. De mentres ningú no anava a casa; al contrari centenars de nou vingut hi entraven, omplint la gran sala sòlida amb soldats i treballadors de rostre dur que seguien dempeus hores i hores, infatigables. L'aire era dens pel fum de cigarretes, i alè humà, i l'olor de roba bruta i suor.
Avilov del consell de Novaja Z'izn parlava en nom dels socialdemòcrates internacionalistes i de la resta de menxevics internacionalistes; Avilov, amb el seu rostre jove i intel·ligent, semblava fora de lloc amb el seu elegant abric.
“Hem de demanar-nos cap a on anam, etc. La facilitat amb la qual el govern de coalició fou sorprès no es pot explicar per la força de l'ala esquerra de la democràcia, sinó tan sols per la incapacitat del govern d'oferir al poble pau i pa. I l'esquerra no pot mantindre's en el poder si no pot resoldre aquestes qüestions, etc."
“Pot donar pa al poble? El gra és escàs. La majoria de camperols no seran amb vosaltres, ja que no els podeu oferir la maquinària que necessiten. El combustible i d'altres necessitats primàries són gairebé impossibles d'aconseguir, etc.
“Pel que fa a la pau, això serà encara més difícil. Els aliats refusaren de parlar amb Skobeliev. Mai no acceptaran la proposta de conferència de pau de vosaltres. No us reconeixeran ni Londres ni París, ni tampoc Berlín, etc.
“No podeu comptar amb l'ajut efectiu del proletariat dels països aliats, perquè en la majoria de països és ben lluny de la lluita revolucionària; recordau, la democràcia aliada fou incapaç de convocar ni tan sols la Conferència d'Estocolm. Pel que fa als socialdemòcrates alemanys, tot just he parlat amb el camarada Goldenberg, un dels nostres delegats a Estocolm; li van dir els representants de l'extrema esquerra que la revolució a Alemanya era impossible durant la guerra, etc.” Ací les interrupcions es feren més duradores i seguides, però Avilov prosseguia.
“L'aïllament de Rússia resultarà faltament o en la derrota de l'exèrcit rus davant els alemanys, i l'arranjament d'una pau entre la coalició austro-alemanya i la coalició franco-britànica a expenses de Rússia—o en una pau separada amb Alemanya.
“M'he assabentat que els ambaixadors aliats es preparen per anar-se'n, i que els Comitès de Salvament del País i la Revolució es formen a totes les ciutats de Rússia, etc.
“Cap partit no pot vèncer aquestes enormes dificultats. La majoria del poble, que dona suport a un govern socialista de coalició, és l'única que pot realitzar la revolució, etc.
“Llavors llegia la resolució de les dues faccions:
En reconèixer que pels salvament de les conquestes de la revolució és indispensable immediatament de constituir un govern basat en la democràcia revolucionària organitzada en els Soviets de Representants d'Obrers, de Soldats i de Camperols, en reconèixer a més que la tasca d'aquest govern és l'assoliment més ràpid possible de la pau, la transferència de la terra a mans dels comitès agraris, l'organització del control sobre la producció industrial, i la convocatòria de l'Assemblea Constituent en la data decidida, el Congrés nomena un comitè executiu per constituir aquest govern després d'un acord amb els grups de4 la democràcia que prenen part en el Congrés.
Malgrat l'exaltació revolucionària de la multitud triomfant, el raonament fred i tolerant d'Avilov els havia sacsejat. Al final, els crits i els xiulets s'esvairen, i quan acabà hi havia fins i tot qui aplaudia.
Karelin el seguí—també jove, sense por, amb una sinceritat de la qual ningú no dubtava—pels social-revolucionaris d'esquerres, el partit de Maria Spiridonova, el partit que gairebé tot sol seguia als bolxevics, i que representava als camperols revolucionaris.
“El nostre partit ha refusat d'entrar al Consell de Comissaris del Poble perquè no volem separar-nos per sempre de la part de l'exèrcit revolucionàri que abandonà el Congrés, una separació que ens faria impossible de servir com a intermediaris entre els bolxevics i els altres grups de la democràcia, etc. I aquest és el nostre prinicipal deure en aquest moment. No podem sostindre cap govern tret d'un govern de coalició socialista, etc.
“Protestam, a més, contra la conducta tirànica dels bolxevics. Els nostres comissaris han sigut foragitats dels llurs càrrecs. Al nostre únic òrgan, Znamia Truda (Bandera del Treball) li van prohibir d'aparèixer ahir, etc.
“La Duma Central forma un poderós Comitè de Salvament del País i de la Revolució, per combatreu-us. Ja sou aïllats, i el vostre govern no té el suport de cap altre grup democràtic, etc.
I ara Trockij pujava a la tribuna, confiat i dominant,. amb aquella expressió sarcàstica de la boca que gairebé era una befa. Parlava, en un veu dringadissa, i la gran multitud d'alçava davant seu.
“Aquestes consideracions dels perills de l'aïllament del nostre partit no són noves. En les vespres de la insurrecció la nostra derrota fatal també fou predita. Tothom era contra nostra; tan sols una facció dels social-revolucionaris de l'esquerra era amb nosaltres en el Comitè Militar Revolucionari. Com és que fórem capaços d'enderrocar el govern gairebé sense vessament de sang?... Aquest fet és la prova més colpidora que no érem aïllats. En realitat, era el govern provisional qui era aïllat; els partits democràtics que marxaven en contra nostra eren aïllats, són aïllats, i per sempre separats del proletariat!
“Parlen de la necessitat d'una coalició. Hi ha tan sols una coalició possible—la coalició dels obrers, soldats i camperols pobres; i és honor del nostre partit haver realitzat aquesta coalició, etc. A quina mena de coalició es referia Avilov? Una coalició amb els qui donaven suport al govern de traïció al poble? Una coalició no sempre afegeix força. Per exemple, podíem haver organitzat la insurrecció amb Dan i Avksentiev en els nostres rengles?” Riallades.
“Avksentiev ens donava poc pa. Ens forniria més una coalició amb els oborontsi? Entre els camperols i Avksentiev, que ordenaren la detenció dels Comitès Agraris, hem triat els camperols! La nostra revolució restarà com la revolució clàssica de la història, etc.
“Ens acusen de refusar un acord amb els altres partits democràtics. Però som nosaltres els culpables? O hauríem de culpar, com assenyalar Karelin, a un ‘malentès’? No, camarades. Quan un partit en plena marea de la revolució, encara amb ferum de pòlvora, arriba a dir, ‘Vet ací el poder—el pren!’—i quan als qui se'ls ofereix es passen a l'enemic, això no és un malentès, etc. és una declaració de guerra despietada. I no som nosaltres els qui hem declarat la guerra, etc.
“Avilov ens amenaça amb el fracàs dels nostres esforços per la pau—si restam ‘aïllats’. Repetesc, no veig com una coalició amb Skobeliev, o fins i tot amb Teresc'enko, pot ajudar-nos a aconseguir la pau! Avilov prova d'espantar-nos amb l'amenaça d'una pau a costa nostra. I jo responc que en qualsevol cas, si Europa continua sota el govern de la burgesia imperialista, la Rússia revolucionària perdrà inevitablement, etc.
“Hi ha tan sols dues alternatives; o la revolució russa crea un moviment revolucionari a Europa, o les potències europees destruiran la revolució russa!”
L'ovacionaren amb una immens aplaudiment escruixidor, esperonats per la seua gosadia, amb el pensament d'ésser els campions de la humanitat. I des d'aquell moment hi hagué quelcom conscient i decidit sobre les masses insurrectes, en totes les llurs accions, que mai no els abandonà.
Però des de l'altra banda, també, la batalla prenia forma. Kamenev reconegué un delegat del Sindicat de Ferroviaris, de rostre dur i constitució massissa, amb un posat d'hostilitat implacable. Llençà una bomba.
“En nom de l'organització més forta de Rússia deman el dret de parlar, i us dic: el Vikzhel m'encarrega de fer conèixer la decisió del sindicat respecte la constitució del poder. El Comitè Central refusa absolutament de donar suport als bolxevics si persisteixen en aïllar-se de tota la democràcia de Rússia!” Enrenou immens per tota la sala.
“El 1905, i en els dies de Kornilov, els Ferroviaris foren els millors defensors de la revolució. Però no ens convidàreu al vostre congrés—” Crits, “Era la vella Cai-i-ka la que no us convidà!” L'orador no hi parà atenció. “No reconeixem la legalitat d'aquest Congrés; d'ençà de la retirada dels menxevics i dels social-revolucionaris no hi ha un quòrum legal, etc. El Sindicat dóna suport a la vella Cai-i-Ka, i declara que el Congrés no té dret d'elegir un nou Comitè, etc.
“El poder hauria d'ésser un poder socialista i revolucionari, responsable davant dels òrgans autoritzats de tota la democràcia revolucionària. Fins a la constitució d'aquest poder, el Sindicat de Ferroviaris, que refusa de transportar tropes contra-revolucionàries a Petrograd, prohibeix alhora l'execució de qualsevol ordre sense el consentiment del Vikzhel. El Vikzhel també pren a les mans tota l'administració dels ferrocarrils de Rússia”.
Al final amb prou feines es podia deixar sentir en mig de la furiosa tempesta d'insults que li llençaven. Però era un colp dur—que es podia veure en la preocupació dels rostres del presídium. Kamenev, però, respongué simplement que no hi podia haver dubte de la legalitat del Congrés, ja que fins i tot el quòrum establert per la vella Cai-i-Ka s'havia superat—malgrat la secessió dels menxevics i dels social-revolucionaris, etc.
Llavors arribà la votació de la Constitució de Poder, que ratificà el Consell de Comissaris del Poble amb una enorme majoria, etc.
L'elecció de la nova Cai-i-ka, el nou parlament de la República Russa, tingué lloc en quinze minuts comptats. Trockij anuncià la seua composició: 100 membres, dels quals 70 bolxevics, etc. Pel que fa als camperols, i les faccions separades, se'ls hi havia de reservar places. “Donam la benvinguda al govern a tots els partits i grups que adopten el nostre programa”, finalitzava Trockij.
I llavors es dissolgué el Segon Congrés Panrús de Soviets, de forma que els membres poguessen afanyar-se a arribar a casa, en els quatre extrems de Rússia, i comunicar els grans esdeveniments, etc.
Eren gairebé les set quan despertàrem els conductors i motoristes adormits dels tramvies que el Sindicat de Treballadors del Tramvia sempre mantenien a Smolni per dur els delegats soviètics a casa. En el cotxe atapaït hi havia menys hilaritat feliç que la nit abans, pensava. Molts semblaven preocupats; potser es deixen a ells mateixos, “ara que som els amos, com podrem fer la nostra?”
Davant de la porta de casa ens aturà a les fosques una patrulla armada de ciutadans i ens examinà curosament. La proclama de la Duma feia el seu efecte, etc.
La mestressa ens sentí arribar, i sortí vestida únicament amb una bata rosa.
El Comitè de la Finca ha demanat de nou que prengueu el vostre torn de guàrdia amb la resta dels homes”, va dir.
“Quina és la raó d'aquesta guàrdia?”
“Protegir la finca i les dones i les criatures”.
“De qui?”
“De lladres i assassins”.
“Però suposau que arriba un comissari del Comitè Militar Revolucionari a la recerca d'armes?”
“O, això és el que diran que són, etc. I, a banda, quina és la diferència?”
Vaig afirmar solemnement que el cònsol havia prohibit a tots els ciutadans americans de dur armes—especialment prop de la intelligentzia russa, etc.
[1] Crides i proclames
Del Comitè Militar Revolucionari, 8 de novembre:
“A tots els Comitès d'Exèrcit i a tots els Soviets de Representants de Soldats.
“La guarnició de Petrograd ha enderrocat el govern de Kerenski, que s'havia alçat contra la reolució i el poble... En enviar aquestes notícies al Front i al país, el Comitè Militar Revolucionari demana a tots els soldats de restar alerta davant la conducta dels oficials. Els oficials que no es declaren francament i obertament per la revolució s'haurien d'arrestar immediatament com a enemics.
“El Soviet de Petrograd interpreta el programa del nou govern com: proposta immediata d'una pau democràtica i general, el trasllat immediat de grans latifundis als cammperols, i la convocatòria honesta de l'Assemblea Constituent. L'exèrcit revolucionari popular no ha de permetre que tropes de moral dubtosa siguen enviades a Petrograd. Actuau mitjançant discussions, mitjançant la persuasió moral—però si això fracassa, aturau el moviment de tropes amb una força implacable.
“La present ordre s'ha de llegir immediatament a totes les unitats militars de cada branca del servei. Qualsevol que amaga el coneixement d'aquest ordre a les masses de soldats... comet un seriós crim contra la revolució, i serà castigat amb tot el rigor de la llei revolucionària.
“Soldats! Per la pau, pel pa, i pel govern popular!”
“A tots els comitès de cos, de divisió, de regiment i de companyia del front i d la reraguarda, i a tots els Soviets de Representants d'Obrers, de Soldats i de Camperols.
“Soldats i oficials revolucionaris!
“El Comitè Militar Revolucionari, per acord de la majoria dels obrers, soldats i camperols, ha decretat que el general Kornilov i tots els còmplices de la seua conspiració siguen duts immediatament a Petrograd, per empresonar-los en la Fortalessa de Pere i Pau i se'ls pose a disposició d'un tribunal marcial militar revolucionari, etc.
“Tots els qui es resistesquen a l'execució d'aquest decret són declarats pel Comitè traïdors a la revolució, i les llurs ordres es declaren d'ara endavant nul·les i buides”.
“A tots els soviets provincials i de districte de representants d'obrers, de soldats i de camperols.
“Per resolució del Congrés Panrús dels Soviets, tots els membres arrestats dels Comitès Agraris són posats immediatament en llibertat. Els comissaris que els arrestaren han d'ésser arrestats.
“Des d'aquest moment tot el poder pertany als soviets. Els comissaris del govern provisional són destituïts. Els presidents dels diversos soviets locals són convidats a entrar en relacions directes amb el govern revolucionari”.
Comitè Militar Revolucionari.
[2] Protesta de la Duma municipal “La Duma Central de la ciutat, elegida segons els principis més democràtics, ha pres la càrrega de gestionar els afers municipals i els abastiments alimentaris en temps de la més gran desorganització. En l'actualitat el partit bolxevic, tres setmanes abans de les eleccions a l'Assemblea Constituent, i malgrat l'amenaça de l'enemic exterior, en haver deposat per la força armada l'única autoritat revolucionària legal, fa intents contra els drets i la independència de l'autogovern municipal, en demanar la submissió als seus comissaris i a la seua autoritat il·legal.
“En aquest moment terrible i tràgic la Duma de la Ciutat de Petrograd, davant dels seus representats, i de tot Rússia, declara fortament que no se sotmetrà a cap tort en els seus drets i independència, i que restarà en el lloc de responsabilitat al qual l'ha cridada la voluntat de la població de la capital.
“La Duma Central de la Ciutat de Petrograd crida a totes les dumes i zemstvos de la República Russa a aplegar-se per la defensa d'una de les més grans conquestes de la revolució russa—la independència i inviolabilitat de l'autogovern popular”.
[3] Decret Agrari—“Nakaz” dels Camperols La qüestió agrària tan sols la pot tractar de forma permanent l'Assemblea Constituent general.
La solució més equitativa de la qüestió agrària hauria d'ésser la següent:
1. S'aboleix per sempre el dret de propietat privada de la terra; la terra no es pot vendre, ni cedir, ni hipotecar, ni alienar de cap manera. Totes les terres dominicals, les terres vinculades a títols, les terres que pertanyen al gabinet de l'emperador, als monestirs, esglésies, terres possessió, terres reservades, finques privades, terres comunals, possessions camperoles, i d'altres, es confisquen sense compensació, i esdevenen propietat nacional, i es posen a disposició dels treballadors que les cultiven.
Els qui siguen perjudicats per aquesta transformació social dels drets de propietat tenen dret de rebre ajut públic durant el temps necessari per adaptar-se a les noves condicions d'existència.
2. Totes les riqueses del subsòl—minerals, petroli, carbó, sal, etc.—així com els boscos i aigües que tinguen una importància nacional, esdevenen la propietat exclusiva de l'estat. Tots els corrents menors, llacs i boscos es posen en mans de les comunitats, a condició que les gestionen els òrgans locals de govern.
3. Tots les parcel·les cultivades científicament—horts, plantacions, vivers, terres de llavors, hivernacles i d'altres—no es dividiran, sinó que es transformaran en granges model i passaren a mans de l'estat o de la comunitat, segons la grandària i importància.
Edificis, terres comunals i pobles amb horts privats i fruiters resten en mans dels actuals propietaris; les dimensions d'aquestes parcel·les i les taxes de contribució per usar-les les fixarà la llei.
4. Tots els estables, els establiments governamentals i privats de ramaderia i d'aviram, i d'altres, es confisquen i esdevenen propietat nacional, transferint-se bé a l'estat o a la comunitat, segons la grandària i importància.
Tota qüestió de compensació per l'anterior és dins la competència de l'Assemblea Constituent.
5. Tota la propietat agrícola inventariada de les terres, maquinària i ramat confiscats es transfereixen sense compensació a l'estat o a la comunitat, segons la quantitat i importància.
La confiscació d'aquesta maquinària o ramat no s'aplicarà a les petites propietats de camperols.
6. El dret d'ús de la terra es garanteix a tots els ciutadans, sense distinció de sexe, que vulguen treballar la terra per ells mateixos, amb l'ajut de la família, o associats, i tan sols en la mesura que siguen capaços de treballar. No es permet el lloguer de treball.
En cas d'incapacitat per treballar d'un membre de la comuna per un període de dos anys, la comuna estarà obligada a retre-li assistència durant aquest temps treballant la seua terra en comú.
Els pagesos que per edat avançada o malaltia hagen perdut permanentment la capacitat de treballar la terra per ells mateixos, hauran de lliurar-la i rebre a canvi una pensió governamental.
7. L'ús de la terra s'hauria racionalitzar—és a dir, la terra es dividirà entre els treballadors segons les condicions local, la unitat de treball i les necessitats de l'individu.
La forma amb la qual la terra s'ha d'utilitzar es pot determinar individualment: com a explotacions familiars, masos, per comunes, per associacions, tal com decidesquen pobles i assentaments.
8. Tota la terra després de la seua confiscació passa al Fons Popular general de la Terra. La seua distribució entre els obrers es realitza a través d'òrgans locals i centrals d'administració, que comencen amb les organitzacions democràtiques del poble i acaben amb les institucions provincials centrals—amb l'excepció de les societats cooperatives urbanes i rurals.
El Fons de la Terra és subjecte de redistribució periòdica segons l'augment de la població i el desenvolupament de la productivitat i de l'economia rural.
En cas de modificació dels límits de les parcel·les, el centre original de la parcel·la resta intacte.
Les terres de persones que es retiren de la comunitat tornen al Fons de la Terra; si hi ha familiars propers dels retirats, o amics que hagen designat, tindran preferència en la redistribució d'aquestes terres.
Quan les terres es tornen al Fons de la Terra, els diners gastats per adobar-la o millorar-la, que no s'haja recuperat, seran reemborsats.
Si en algunes localitats el Fons de la Terra és insuficient per satisfer la població local, la població excedentària hauria d'emigrar.
L'organització de l'emigració, i dels costos que supose, així com l'aportació als emigrants de la maquinària i ramat necessaris, seran qüestió de l'estat.
L'emigració es durà a terme en el següent ordre: primer, els camperols sense terra que expressen el desig d'emigrar; després els membres indesitjables de la comunitat, desertors, etc., i finalment, pel sorteig que es decidesca.
Tot el contingut d'aquest nakaz, expressió de la voluntat indiscutible de la gran majoria dels camperols conscients de Rússia, és declara llei temporal, i fins la convocatòria de l'Assemblea Constituent, es fa efectiva immediatament en la mesura que siga possible, i en certes parts gradualment, tal com ho determine el Soviet de Representants de Camperols de Districte.
[4] La terra i els desertors El govern no fou forçat a prendre cap decisió quant als drets dels desertors a la terra. La fi de la guerra i la desmobilització de l'exèrcit eliminaren automàticament el problema dels desertors...
[5] El Consell de Comissaris del Poble El Consell de Comissaris del Poble l'integraven originalment de forma exclusiva els bolxevics. Això no era completament culpa dels bolxevics, però. El 8 de novembre oferiren carteres als membres dels social-revolucionaris d'esquerres, que declinaren.