John Reed

Deu dies que sacsejaren el món

Primer capítol: Els antecedents

CAP a finals de setembre de 1917, un professor foraster de sociologia de visita a Rússia va venir a veure'm a Petrograd. Homes de negocis i intel·lectuals l'havien informat de què la revolució s'anava frenant. El professor havia escrit un article sobre això, i després viatjà per tot el país, visitant centres industrials i comunitats camperoles–on, a sorpresa seva, semblava que la revolució s'accelerava. Entre els assalariats i els treballadors del camp era freqüent sentir dir “tota la terra pels camperols, totes les fàbriques pels obrers”. Si el professor hagués visitat el front, hauria vist a tot l'exèrcit parlar de pau...

El professor estava intrigat, però no en tenia cap necessitat; totes dues observacions eren correctes. Les classes propietàries eren cada cop més conservadores, i les masses populars, més radicals.

Hi havia una sensació generalitzada entre els homes de negocis i la intelligentzia de què la revolució havia anat massa lluny i durat massa temps; que calia lligar tot allò. Aquest sentiment el compartien els grups socialistes “moderats” dominants, els oborontsi^[1], menxevics i socialrevolucionaris, que recolzaven al govern provisional de Kerenski.

El 14 d'octubre l'òrgan oficial del socialistes “moderats” deia:

El drama de la Revolució té dos actes; la destrucció de l'antic règim i la creació d'un de nou. El primer acte ja ha durat prou i massa. Ara és temps d'anar cap al segon, i de representar-lo tant ràpidament com sigui possible. Com proclamà un gran revolucionari, “Afanyem-nos a finalitzar la revolució. Qui la faci durar massa no recollirà els seus fruits...”.

Entre les masses d'obrers, soldats i camperols, però, hi havia una sensació obstinada de què encara no s'havia representat el “primer acte”. Al front els comitès d'exèrcit sempre topaven amb oficials que no s'hi acostumaven a haver de tractar els seus homes com a éssers humans; a la rereguarda els comitès agraris elegits pels camperols eren empresonats per provar de dur a la pràctica les normes governamentals sobre la terra; i els obrers^[2] de les fàbriques lluitaven contra les llistes negres i els locauts. I encara més, als exiliats polítics retornats se'ls impedia l'entrada al país com a ciutadans “indesitjables”; i en alguns casos, els homes qui retornaven de l'exterior cap als seus pobles eren perseguits i empresonats per actes revolucionaris comesos el 1905.

Davant el malcontentament multiforme de la gent els socialistes “moderats” tenien una resposta: espereu l'Assemblea Constituent, que es reunirà el desembre. Però les masses no quedaven satisfetes amb això. L'Assemblea Constituent era prou bona; però hi havia unes determinades coses per les quals s'havia fet la revolució i per les quals els màrtirs revolucionaris ara jeien a la Fossa de la Fraternitat del Camp de Mart, que calia aconseguir amb Assemblea Constituent o sense: pau, terra i control obrer de la indústria. L'Assembla Constituent s'havia posposat i posposat–probablement tornaria a posposar-se, fins que la gent estigués ja prou calmada com per canviar les seves peticions! Tot i amb tot, havien passat vuit mesos de revolució, massa poc per fer-se una idea d'ella...

Mentrestant els soldats començaren a resoldre la qüestió de la pau simplement desertant, els camperols cremaven les cases senyorials i ocupaven les grans finques, els obrers sabotejaven i feien vaga. Com és obvi i natural, els fabricants, els terratinents i els oficials de l'exèrcit empraven tota la seva influència contra qualsevol compromís democràtic.

La política del govern provisional combinava les reformes inefectives amb dures mesures repressives. Un edicte del ministre socialista del Treball ordenava a tots els comitès obrers que de llavors ençà, sols es reunissin després de la hornada laborall. Entre les tropes del front, s'arrestaven als “agitadors” dels partits polítics, es tancaven els diaris radicals, i s'aplicava la pena de mort a propagandistes revolucionaris. Es feien intents de desarmar la Guàrdia Roja. S'enviaven cosacs a posar ordre a les províncies.

Aquestes mesures rebien el suport dels socialistes "moderats" i pels seus dirigents del ministerii, que consideraven necessària la cooperació amb les classes propietàries. La gent ràpidament els abandonà i es passà als bolxevics, que defensaven pau, terra i control obrer de la indústria, i un govern de la classe treballadora. El setembre de 1917 s'arribà a una crisi. Contra el sentiment aclaparador del país, Kerenski i els socialistes “moderats” reeixiren en establir un govern de coalició amb les classes propietàries; com a resultat, els menxevics i els socialrevolucionaris perderen la confiança de la gent per sempre.

Un article a Raboci Put (Via Obrera) cap a mitjans d'octubre, titulat “Els ministres socialistes”, expressava el sentiment d'oposició de les masses populars respecte els socialistes “moderats”.

Aquí teniu una llista dels seus serveis. ^[3]

Ceretelli: desarmà els obrers amb l'ajuda del general Polovcev, anul·là als soldats revolucionaris, i aprovà la pena de mort a l'exèrcit.

Skobeliev: començà amb un intent de gravar als capitalistes amb un impost del 100% dels seus beneficis, i acabà–i acabà amb un intent de dissoldre els comitès obrers dels tallers i fàbriques.

Avksentiev: portà a la presó a centenars del camperols, membres dels comitès agraris, i suprimí dotzenes de diaris d'obrers i de soldats.

Cernov: signà el manifest "imperial", que ordenava la dissolució de la dieta finesa.

Savinkov: s'alià obertament amb el general Kornilov. Si aquest salvador de la pàtria no fou capaç de trair Petrograd, fou per raons que escaparen al seu control.

Zarudni: amb l'aprovació d'Aleksinski i de Kerensky, va fer empresonar alguns dels millors treballadors de la revolució, soldats i mariners.

Nikitin: actuà com un vulgar policia contra els obrers ferroviaris.

Kerenski: és millor no dir-ne res. La llista dels seus serveis és massa llarga...

A Helsingfors, un Congrés de delegats de la Flota del Bàltic aprovà una ressolució que començava amb:

Demanem la immediata destitució dels seus càrrecs al govern provisional del “socialista” i aventurer polític–Kerenski per escandalitzar i ensorrar la gran revolució, i amb ella les masses revolucionàrie, pel seu desvergonyit xantatge polític en favor de la burgesia.

El resultat directe de tot plegat fou l'ascens dels bolxevics...

Des del març del 1917, quan rugien els torrents d'obrers i soldats al Palau de la Tàuride que obligaren a la duma imperial, a assumir el poder sumprem de Rússia, eren les masses populars d'obrers, soldats i camperols, qui forçaren tots els canvis que tenien lloc en el decurs de la revolució. Van fer caure al ministeri Miliukov; fou el seu soviet qui proclamà al món la proposta russa de pau–“cap annexió, cap indemnització i dret a l'autodeterminació dels pobles”; i un cop més, el juliol, fou l'aixecament espontani del proletari desorganitzat qui tornà a fer tremolar el Palau de la Tàuride, per exigir que els soviets prenguessin el govern de Rússia.

Els bolxevics, a la saó una petita secta política, es posaren al front del movimental. Com a resultat del desastrós fracàs dels insurgents, l'opinió pública es girà contra ells, i les seves hordes, sense els dirigents, s'esmunyiren cap al barri de Viborg, que el St. Antoine de Petrograd. Llavors es desencadenà una cacera salvatge de bolxevics; centenars foren empresonats, entre ells Trockij, Kollontai i Kamenev; Lenin i Zinov'ev s'amagaren, fugint de la justícia; les publicacions bolxevics foren suprimides. Els provocadors i els reaccionaris feren córrer la brama que els bolxevics eren agents alemanys, fins que la gent de tot el món ho va creure.

Però el propi govern provisional es trobà incapaç de fonamentar les seves acusacions; els documents que provaven la conspiració proalemanya van resultar ser falsificacions; i un per un els bolxevics sortien de la presó sense judici, sota paraula i sense fiançal–fins que sols hi quedaren sis. La impotència i la manca de decisió del sempre inconstant govern provisional eren un aspecte que ningú podria rebatre. Els bolxevics s'aixecaren de nou amb l'eslògan tant estimat per les masses, “Tot el poder pels soviets!”–i no ho feien per simple egoïsme, car llavors als soviets hi tenien majoria els socialistes "moderats", els seus pitjors enemics.

Però amb més força encara, agafaren els desigs crus i simples dels obrers, dels soldats i dels camperols, i a partir d'ells construiren el seu programa immediat. I així, alhora que els oborontsi menxevics i socialrevolucionaris s'implicaven en un compromís amb la burgesia, els bolxevics ràpidament es feien amb les masses russes. El juliol eren caçats i dispersats; el setembre els obrers metropolitants, els mariners de la Flota del Bàltic i els soldats s'havien guanyat completament per la seva causa. Les eleccions municipals de setembre a les grans ciutats^[4] foren significatives; només un 18% de les paperetes foren pels menxevics i els socialrevolucionaris, front de les més d'un 70% que havien tret el juny.

Hi restava un fenòmen que intrigava als observadors estrangers: el fet que els comitès centrals executius dels soviets, el comitè central de l'exèrcit i els comitès de la flota,[2] i els comitès centrals d'alguns sindicats–particularment el dels treballadors de Correus i Telègrafs i el dels obrers ferroviaris–s'opossessin als bolxevics amb insòlita violència. Aquests comitès centrals havien estat escollits a mitjans de l'estiu, o fins i tot abans, quan els menxevics i els socialrevolucionaris tenien una influència enorme; i aplaçaven o impedien qualsevol nova elecció. Així, segons la constitució dels soviets de representants dels obrers i dels soldats, el Congrés Panrús s'havia de convocar el setembre; però la SIK [2] no convocà la reunió, sobre la base que només quedaven dos mesos per l'Assemblea Constituent i, llavors, deien, els soviets haurien d'abdicar. Mentrestant, un per un, els bolxevics guanyaven soviets locals per tot el país, en les branques sindicals i en les files de soldats i mariners. Els soviets de camperols continuaven en mans dels conservadors degut a que en els tranquils districtes rurals la consciència política es desenvolupava lentament, i a que el partit socialrevolucionari havia estat durant una generació qui havia movilitzat els camperols–. Però fins i tot entre els camperols s'estava formant una ala revolucionària. Es mostrà clarament l'octubre, quan l'ala esquerrana dels socialrevolucionaris s'escindí, i formà una nova facció política, els socialrevolucionaris d'esquerra.

Alhora hi havia indicis a tot arreu de què les forces de la reacció guanyaven confiança ^[5]. Per exemple, al teatre còmic Troickij de Petrograd, una sàtira titulada els Pecats del tsar fou interrompuda per un grup de mon\'e0rquics, que amenaçaven amb linxar els actors per “insultar l'emperador”. Certs diaris començaven a demanar un “Napoleó rus”. Era habitual entre la intelligentzia burgesa referir-se als diputats dels soviets obrers (Rabotcix Deputatov) com a Sabatcix Deputatov–diputats dels gossos.

El 15 d'octubre vaig tenir una conversa amb el gran capitalista rus, Stepan Georgevitch Lianozov, conegut com el “Rockefeller rus”–d'adscripció política cadet.

“La revolució,” deia, “és una malaltia. Tard o d'hora els poders estrangers hi hauran d'intervindre–com hom intervindria per curar un nen malalt, i ensenyar-li com comportar-se. Per suposat això seria més o menys inadequat, però cal que les nacions s'adonin del perill del bolxevisme en els seus propis països–d'idees com la ‘dictadura del proletariat’, i la ‘revolució social mundial’– Hi ha una oportunitat per a que no calgui aquesta intervenció. El transport està desmoralitzat, les fàbriques tanquen, i els alemanys avancen. La fam i la derrota podrien tornar el seny als russos–”.

El senyor Lianozov remarcà que en la seva opinió, passés el que passés, seria impossible que els comerciants i els fabricants permetessin l'existència dels comitès obrers als tallers, o que permetessin als obrers qualsevol altra mena participació en la gestió de la indústria.

“Quant als bolxevics, se'ls foragitarà per un d'aquests dos mètodes. El govern pot evacuar Petrograd, i llavors declarar un estat d'excepció, i el comandament militar del districte podrà tractar aquests senyors sense formalitats legals–. O si, per exemple, l'Assemblea Constituent manifesta qualsevol tendència utòpica, se la pot dispersar amb la força de les armes–.”

S'apropava l'hivern–el terrible hivern rus. Vaig sentir homes de negocis que deien això d'ell: “l'hivern sempre ha estat el millor amic de Rússia. Potser ara ens deslliurarà de la Revolució”. En el gelat front exèrcits menesterosos continuaven passant gana i morint-se, sense entusiasme. Els ferrocarrils quebraven, els aliments escadussejaven i les fàbriques tancaven. Les masses desesperades cridaven que la burgesia sabotejava la vida del poble, tot provocant la desfeta del front. Riga s'havia rendit poc després que el general Kornilov hagués dit públicament,“Caldrà que la pèrdua de Riga sigui el preu per tornar-li el sentit del deure al país?”[3]

Pels americans es increïble que la guerra de classes pugui arribar a aquests extrems. Però he conegut personalment oficials del Front del Nord que preferien sincerament el desastre militar a cooperar amb els comitès de soldats. El secretari de la secció de Petrograd del partit cadet m'explicà que la desfeta de la vida econòmica del país formava part d'una campanya per desacreditar la revolució. Un diplomàtic aliat, el nom del qual vaig prometre de no esmentar, em confirmà això amb coneixement de primera mà. Sé de certes mines de carbó properes a Jarkov foren incendiades i anegades pels seus propis propietaris, de fàbriques tèxtils a Moscou de les que els seus enginyers inutilitzaren la maquinària en abandonar-les, d'oficials ferroviaris eixampats pels treballadors mentre feien malbé locomotores.

Una part considerable de les classes propietàries preferien els alemanys a la revolució–fins i tot al govern provisionall–i no s'estaven de dir-ho. A la pensió russa on viva, el tema de conversa en el sopar era invariablement l'arribada dels alemanys, que durien “llei i ordre”. – Un vespre m'estava a la casa d'un comerciant moscovita; durant el te vam preguntar a les onze persones de la taula sobre què preferien “Wilhelm o els bolxevics”. La votació fou favorable a Wilhelm per deu contra u... ;

Els especuladors s'aprofitaven de la desorganització generalitzada per acumular fortunes i per gastar-les en farres fantàstiques o en corrompre oficials del govern. S'acaparaven queviures i combustible, o se n'enviavem secretament a fora del país, cap a Suècia. En els primer quatre mesos de la Revolució, per exemple, gairebé s'expoliaren públicament les reserves d'aliments dels grans magatzems de Petrograd, fins i tot la provisió de dos anys de gra va caure a uns nivells que no arribaven per alimentar la ciutat durant un mes–. Segons el comunicat oficial del darrer ministre d'abastiment del govern provisionale, el cafè es comprava a l'engrós a Vladivostok per dos rubles la lliure, i el consumidor de Petrograd en pagava tretze. En tots els magatzems de les grans ciutats hi havia tones d'aliments i de roba; però només els rics en podien comprar.

En una vila de províncies vaig conèixer una família de comerciants convertits en especuladors–maradior (bandoler, lladre de tombes) com en diuen els russos. Els tres fills havien sobornat per lliurar-se del servei militar. Un especulava amb queviures. Un altre venia ilegalment or de les mines de Lena a misteriosos partits de Finlàndia. El tercer tenia el control d'una fàbrica de xocola, que proveïa les societats cooperatives locals–amb la condició de què les cooperatives li'n subministressin cada cop que ho necessités. I així, mentre les masses populars obtenien un quart de lliure de pa negre amb les seves targes de racionament, ell tenia amb escreix pa blanc, sucre, te, caramel, pastissos i mantega–. I quan els soldats al front no podien ja lluitar pel fred, la fam i l'esgotament, amb quina indignació cridava aquesta família “covards!”–com d'“avergonyits” se sentien de “ser russos”– Quan finalment els bolxevics trobaren i requisaren les grans quantitats de provisions, es va veure com eren de “lladres”.

Sota tot aquest podriment extern es movien les forces negres d'antuvi, intactes des de la caiguda de Nicolau Segon, encara secretes i molt actives. Encara operaven els agents de la famosa Okhrana, a favor i en contra del tsar, i a favor i en contra de Kerenski–o de qualsevol que pagués–. En la negror, organitzacions clandestines de tota mena, com les Centúries Negres, estaven ocupades en l'intent de restaurar la reacció en una forma o en una altra.

En aquesta atmòsfera de corrupció, de monstruoses mitges veritats, una clara tonada se sentia dia rere dia, la profunda tornada dels bolxevics, “tot el poder pels soviets! Tot el poder pels representants directes de milions i milions d'obrers, soldats i camperols corrents. Terra, pa, i la fi de la guerra absurda, la fi de la diplomàcia secreta, de l'especulació i la traïdoria–. La revolució està en perill, i amb ella la causa dels pobles de tot el món!”

La lluita entre el proletariat i la classe mitjana, entre els soviets i el govern, que havia començat els primers dies de març, estava a punt d'arribar al seu apogeu. Després d'haver fet d'un cop el salt de l'edat mitjana al segle vint, Rússia mostrava a un món expectant dues formes de revolució–la política i la social–en combat mortal.

Quina prova de la vitalitat de la revolució russa, superar tots aquests mesos de fam i desil·lusió! La burgesia hauria d'haver conegut millor la seva Rússia. No gaire més tard a Rússia la “malaltia” de la revolució completaria el seu curs...

Si mirem enrera, la Rússia d'abans de la insurecció de novembre sembla d'una altra època, conservadora fins a un extrem increïble. Tant ràpidament ens adaptàrem a una vida nova i sobtada; tant com la política russa es desplaçà cap a l'esquerra–fins que els cadets foren il·legalitzats com a “enemics del poble”, Kerenski es convertí en “contrarevolucionari”, els dirigents socialistes “de centre”, Ceretelli, Dan, Lieber, Gotz i Avksentiev, eren massa reaccionaris pels seus seguidors, i homes com Victor Cernov, i fins i tot Maksim Gorkij, eren de dretes...

Cap a mitjans de desembre del 1917, un grup de dirigents socialrevolucionaris va fer una visita privada a sir George Buchanan, l'ambaixador britànic, i l'imploraren que no esmentés el fet que hi havien estat, ja que eren “considerats massa dretans”.

“I pensar”, deia sir George “que fa un any el meu govern m'ordenà que no rebés Miliukov perquè era perillosament esquerranós!”

El setembre i l'octubre són els pitjors mesos de l'any rus–especialment de l'any de Petrograd. Sota un cel gris i ombrívol, en els dies que s'escurcen, plovia a bots i barrals. Sota els peus el fang era profund, relliscós i enganxós, i les botes gruixudes l'escampaven per tot arreu, més de l'habitual i tot, degut a la completa fallida de l'administració municipal. Uns vents forts i húmids hi irrompien des del golf de Finlàndia, i una boira freda corria pels carrers. Per la nit, per raons econòmiques i també per la por als zèppelins, l'enllumenat públic era fluix i escàs; a les vivendes privades i a les cases d'apartaments l'electricitat anava des de les sis fins a mitjanit, i calien espelmes de quaranta cèntims la unitat i una mica de querosè. Era fosc des de les tres de la tarda fins les deu del matí. Incrementaren els robatoris i els assalts a domicilis. A les cases d'apartaments els homes feien torns de guàrdia durant tota la nit, armats amb rifles carregats. Això passava sota el govern provisional.

Setmana rere setmana els aliments eren cada cop més escassos. El subministrament diari de pa caigué d'una lliura i mitja, a tres quarts, a mitja, i a un quart de lliura. Cap al final va haver-hi una setmana sense res de pa. El sucre al principi es distribuïa en una ració mensual de dues lliures–si un la podia adquirir, és clar, ja que n'era rara. Una barra de xocolata o una lliura de caramel insípid costava a tot arreu de set a deu rubles–gairebé un dòlar. Hi havia llet per a la meitat de les criatures de la ciutat; la majoria de pensions i de cases privades no la veieren mai durant mesos. A l'estació de les fruites les pomes i les peres es venien per poc més d'un ruble la peça a les cantonades.

Per la llet, el pa, el sucre i el tabac hom havia de fer cua durant llargues hores moll sota la pluja. De volta cap a casa d'una reunió nocturna he vist com començava a formar-se la kvost (cua) abans de l'alba, amb una majoria de dones, algunes amb criatures als braços–. Carlyle, a la seva Revolució francesa, va descriure els francesos com una gent que es diferenciava de la resta per la seva facultat de fer cua.Rússia s'ha acostumat a aquesta pràctica, iniciada en el regnat de Nicolau el Benaurat ja el 1915, i d'ençà continuada intermitentment fins l'estiu de 1917, quan s'establí com a part de l'ordre habitual de coses. Penseu en la gent míserament vestida dempeus en els carrers emblanquinats de Petrograd durant dies sencers sota l'hivern rus! He escoltat en les cues pel pa, la nota més amarga i àcida del malcontentament que de tant en tant explotava sobre la miraculosa bonhomia de la gent russa.

Naturalment tots els teatres funcionaven cada nit, fins i tot els diumenges. Karsavina apareixia en un nou ballet al Marinskij, i tota la Rússia afeccionada al ballet anava a veure-la. Šaliapin cantava. A l'Aleksandrinskij reposaven la producció de Meyerhold de "La mort d'Ivan el Terrible" de Tolstoi; i en una representació recordo haver-m'hi fixat en un estudiant de l'Escola Imperial de Patges, amb el seu uniforme, que es mantenia correctament entre els actes i mirava la buida tribuna imperial, amb totes les seves àgules arrencades–. El Krivoje Zerkalo representava una versió sumptuosa del “Reigen” de Schnitzler.

Malgrat que l'Ermitage i les altres pinacoteques havien estat evacuades cap a Moscou, hi havien exhibicions setmanals de quadres. Hordes d'intelligentzia femenina anaven a rebre classes d'art, literatura i de filosofies fàcils. Era una temporada especialment activa pels teòsofs. I l'Exèrcit de Salvació admès a Rússia per primer cop en la història, empaperava els murs amb anuncis i reunions evangèliques, que divertien i estoraven el públic rus...

Com a tota època semblant, la petita vida convencional de la ciutat continuava, tot ignorant la Revolució tant com era possible. Els poetes feien versos–però no sobre la revolució. Els pintors realistes pintaven escenes de la història mitjaval russa–qualsevol cosa menys la revolució. Les joves senyoretes de províncies anaven a la capital a aprendre francès i a cultivar les seves veus, i els joves, bells i elegants oficials portaven el bashkili carmesí i ribetejat d'or i les seves elaborades espases caucasianes per les recepcions dels hotels. Les senyores de la petita burocràcia prenien el te entre elles a la tarda, i cadascuna portava la seva petita capsa d'or, de plata o de joieria pel sucre, i un bocinet de pa sota la màniga, i desitjaven que tornés el tsar, o que els alemanys arribessin, o qualsevol cosa que resolgués el problema del servei–. La filla d'un amic meu vingué a casa una tarda histèrica perquè una conductora de tramvies li havia dit “Camarada!”.

Al voltant de tots ells la gran Rússia estava enfeinada, portant un nou món. Els sirvents, que abans eren tractats quasi com animals i que gairebé no els hi pagaven res, es feien independents. Un parell de sabates costaven més de cent rubles, i com que els salaris rondaven els trenta cinc rubles mensuals, els sirvents es negaven a fer cues per no fer-se malbé les sabates. Però encara més que això. A la nova Rússia tot home i tota dona podien votar; hi havia diaris de la classe treballadora, que deien coses noves i trencadores; hi havia els soviets; i hi havia els sindicats. Els izvošciki (taxistes) tenien un sindicat; també estaven representats al Soviet de Petrograd. Els cambrers i els sirvents dels hotels estaven organitzats, i refusaven propines. A les parets dels restaurants hi posaren cartells on es llegia “Aquí no s'admeten propines–” o, “Només pel fet que un home s'hagi de guanyar la vida atenent una taula no hi ha cap raó per insultar-lo, oferint-li una propina!”.

En el front els soldats conduïen la lluita amb els oficials, i aprenien autogestió mitjançant els seus comitès. A les fàbriques, aquelles originals organitzacions russes, els Comitès de Fàbriques i Tallers[4] guanyaven experiència i força i un comprensió de la seva històrica missió en el combat contra l'antic ordre. Tota Rússia aprenia a llegir, i llegia– política, economia, història–perquè la gent volia saber–. A tota ciutat, a la majoria de viles, al llarg del front, cada facció política tenia la seva revista–de vegades més d'una. Milers d'organitzacions distribuïen centenars de milers de pamflets, que queien entre els exèrcits, els pobles, les fàbriques, els carrers. La set d'educació, desatesa durant tant de temps, es disparà amb la revolució en una bogeria expressiva. De l'Institut Smolny només, el primers sis mesos, sortien tones diàries de literatura, transportades en camions i trens, que saturaven la terra. Rússia absorvia material llegible com la sorra calenta es beu l'aigua, insaciable. I no eren fàbules, o història fictícia, religió diluïda, i la ficció barata que corromp–sinó teories socials i econòmiques, filosofia, els treballs de Tolstoi, Gogol, i Gorkij...

Llavors la Xerrada, al costat de la que la “inundació francesa de discursos” de Carlyle era una simple fuita. Conferències, debats, xerrades–a teatres, a circs, a aules, a clubs, a les sales de reunió del soviet, a seus sindicals, a barracons–. Reunions a les trinxeres del front, a les places dels pobles, a les fàbriques–. Quina meravellosa vista veure la Putilovskij Zavod (la fàbrica Putilov) plena de gom a gom amb els seus quaranta mil escoltant a socialdemòcrates, a socialrevolucionaris, a anarquistes, a qualsevol, fos el que fos el que hagués de dir, i durant tant de temps com vulgués parlar! Durant mesos a Petrograd, i per tot Rússia, cada cantonada era una tribuna pública. En els trens en marxa, en els autobusos, sempre apareixia un debat espontani, a tot arreu.

I les Conferències i Congressos Panrussos, que reunien a homes dels dos continents–convencions de soviets, de cooperatives, de zemstvos, de nacionalitats, de sacerdots, de camperols, de partits polítics; la Conferència Democràtica, la Conferència de Moscou, el Consell de la República Russa. Hi havia a tothora tres o quatre convencions en marxa a Petrograd. A qualsevol reunió, els intents de limitar el temps als oradors eren refusats per votació, i qualsevol home era lliure d'expressar el pensament que hi tenia a dins...

Baixàrem fins el front del Dotzè Exèrcit, tornat de Riga, on homes descalçats i famolencs emmalaltien en el fang de trinxeres desesperades; i quan ens veiérem s'aixecaren, amb les seves cares congestionades i amb la carn blavosa que s'entreveia rera les seves robes estrafetes, i ens demanaven impacients, “Porteu cap cosa per llegir?”

Tot i els nombrosos signes profunds i visibles, tot i que l'estàtua de Caterina la Gran de davant el teatre Aleksandrinskij portés una petita bandera vermella a la mà, i que d'altres–més amagades–onegessin a tots els edificis públics; i que els monogrames i àligues imperials haguessin estat arrencats o coberts; i que en lloc de la ferotge gorodovoye (policia urbana) una milicia ciutadana desarmada i de bones maneres patrullés els carrers–tot i això, hi havia força anacronismes.

Per exemple, el Tabel o Rangov–Taula de Rangs– de Pere el Gran amb el qual afermà Rússia amb mà de ferro, encara es feia notar. Gairebé tots els nois de col·legi portaven l'uniforme prescrit, amb la insígnia de l'emperador en el botó i a la jarretera. Cap a les cinc de la tarda els carrers eren plens de vells cavallers d'uniforme, amb portafolis, que tornaven a casa des del treball en els immensos i atrotinats ministeris i instituts governamentals, calculant potser com hauria de ser de gran la mortalitat entre els seus superiors per fer-los avançar al cobejat tchin (rang) d'Assessor Colegiat, o Conseller Privat, amb la perspectiva de retirar-se amb una còmoda pensió, i possiblement amb la Creu de Santa Anna.

Hi ha la història del senador Sokolov, que en plena onada revolucionària anà un dia a una reunió del Senat vestit de civil, i no fou admès per no portar la llibrea prescrita pel servei del tsar!

Fou contra aquests antecedents de tota una nació que es floria i es desintegrava, que es desenvolupà el moviment ascensional de les masses russes…

Notes

^[1]Oborontsi–“Defensors”. Tots els grups socialistes “moderats” adoptaren o reberen aquest nom, degut a que consentiren la continuació de la guerra sota el lideratge aliat, sota la base que era una guerra de Defensa Nacional. Els bolxevics, els socialrevolucionaris d'esquerra, els menxevics internacionalistes (la facció de Martov) i els socialdemòcrates internacionalistes (el grup de Gorkij) eren favorables a forçar els aliats a declarar objectius de guerra democràtics, i a oferir a Alemanya la pau en aquests termes...

^[2] Salaris i cost de la vida abans i durant la revolució Les taules següents de salaris i preus foren confeccionades, l'octubre del 1917, per un comitè conjunt de la Cambra de Comerç de Moscou i per la secció moscovita del Ministeri del Treball, i publicades al Novaja Zizn, el 26 d'octubre del 1917:

Salaris diaris–(rubles i kopeks)

Malgrat les nombroses referències a gegantins augments salarials immediatament posteriors a la revolució de març del 1917, aquestes xifres, que foren publicades pel Minister de Treball com a representatives de la situació de tot Rússia, mostren que els salaris no pujaren immediatament després de la revolució, sinó poc a poc. En promig, els salaris s'incrementaren lleugerament per sobre del 500 per cent...

Però al mateix temps el valor del ruble caigué a menys d'una tercera part de la seva anterior cotització, i el preu dels béns de primera necessitat va incrementar enormement.

La taula següent fou confeccionada per la Duma Municipal de Moscou, on el menjar era més barat i abundant que no pas a Petrograd:

Preu dels aliments–(rubles i kopeks)

Com a promig, l'augment dels preus dels aliments fou del 556%, o siga un 51% per damunt dels salaris.

Pel que fa a altres productes de primera necessitat, el preu va patir un tremend augment.

La taula següent fou confeccionada per la secció econòmica dels representats dels soviets d'obrers de Moscou, i acceptada com a correcta pel Ministeri d'Abastiment del govern provisional.

Preu d'altres productes de primera necessitat-(Rubles i Kopeks)

Com a promig, les categories anteriors de béns de primera necessitat augmentaren un 1109% en preu, més del doble de l'augment dels salaris. La diferència, és clar, anà a les butxaques dels especuladors i comerciants.

El setembre del 1917, quan vaig arriba a Petrograd, el salari diari promig d'un obrer industrial qualificat—per exemple, un obrer de l'acer de la fàbrica de Putilov—era d'uns 8 rubles. Alhora, els beneficis eren enormes... Un dels propietaris de la Thornton Woolen Mills, un consorci anglès als afores de Petrograd, que mentre els salaris havien augmentat un 300% en la seua fàbrica, els seus beneficis s'havien elevat fins a un 900 per cent.

^[3]Els ministres socialistes La història dels esforços dels socialistes en el govern provisional del juliol per realitzar el llur programa en coalició amb els ministres burgesos, és un exemple il·luminador de la lluita de classes en política. Diu Lenin, com a explicació d'aquest fenomen:

«Els capitalistes,... en veure que la situació del govern era insostenible, van recòrrer a un mètode que d'ençà del 1848 han practicat durant dècades els capitalistes per tal d'emboirar, dividir i finalment sobreposar-se a la classe obrera. Aquest mètode és l'anomenat ‘govern de coalició’, format per burgesos i renegats del camp socialista.

«En els països on la llibertat política i la democràcia han existit al costat del moviment revolucionari dels treballadors—per exemple a Anglaterra i a França—els capitalistes fan ús d'aquest subterfugi, i amb molt d'èxit per cert. Els dirigents ‘socialistes’, en entrar en els governs, resulten invariablement simples figurants, titelles, simplement un escut pels capitalistes, una eina amb la qual enganyar els obrers. Els capitalistes ‘demòcrates’ i ‘republicans’ de Rússia posaren en marxa aquest mateix esquema. Els socialrevolucionaris i els menxevics hi caigueren víctimes, i l'1 de juny es féu efectiu un govern de ‘coalició’, amb la participació de C'ernov, Ceretelli, Skobeliev, Avksentiev, Savinkov, Zarudnij i Nikitin...»–Problemes de la revolució.

^[4]Eleccions muncipals del setembre a Moscou En la primera setmana de l'octubre del 1917, Novaya Zhizn publicà la següent taula comparativa dels resultats electorals, tot assenyalant que això suposava la fallida de la política de la coalició amb les classes propietàries. «Si la guerra civil encara es pot evitar, tan sols es pot fer amb un front unit de tota la democràcia revolucionària...»

^[5]Arrogància creixent dels reaccionaris 18 de setembre. El cadet S'ulgin, des d'un diari de Kiiv, deia que la declaració del govern provisional que Rússia era una república constituïa un abús greu dels seus poders. «No podem admetre ni una república, ni l'actual govern republicà... I no som segurs de voler una república a Rússia...».

23 d'octubre. En una trobada del partit cadet a Riazan, M. Dukhorin declarava, «l'1 de març hauríem d'haver establert una monarquia constitucional. No hem de refusar l'hereu legítim del tro, Mikhail Aleksandrovic...».

27 d'octubre. Resolució aprovada per la Conferència d'Empresaris de Moscou:

«La Conferència... insisteix en què el govern provisional prenga les següents mesures immediates a l'Exèrcit:

«1. Prohibició de tota propaganda política; l'Exèrcit ha de restar al marge de la política.

«2. Cal prohibir la propaganda d'idees antinacionals i internacionals i de teories que neguen la necessitat dels exèrcits i que ataquen la disciplina, i tots els propagandistes haurien d'ésser castigats...

«3. La funció dels Comitès de l'Exèrcit s'ha de limitar a qüestions exclusivament econòmiques. Totes les llurs decisions haurien de rebre la confirmació dels llurs oficials superiors, que tenen el dret de dissoldre els comitès en qualsevol moment...

«4. Cal restablir la salutació, i fer-la obligatòria. Ple restabliment del poder disciplinari a mans dels oficials, amb dret de revisió de la sentència...

«5. Expulsió del Cos d'Oficials del qui l'han deshonrat amb la participació en el moviment de masses de soldats, que els han ensenyat a desobeir... Restabliment amb aquest objectiu dels Tribunals d'Honor...

«6. El Govern Provisional hauria de prendre les mesures necessàries per fer possible el retorn a l'exèrcit dels Generals i dels altres oficials injustament cessats sota la influència dels comitès, i d'altres organitzacions irresponsables...».