En la vida dels nostres partits polítics el carlisme o jaumisme constitueix un «cas». Per la seva idiosincràcia, per la seva manera d'actuar es distingeix de totes les nostres agrupacions polítiques. Per a ell, els temps han passat en va; s'han estacionat i les lleis ineludibles de l'evolució han esdevingut, per al carlisme, lletra morta. Per això avui representen els jaumistes una supervivència d'èpoques ancestrals, una tradició morta, la tradició «de la fosca» de què ens parla l'Alomar en el seu incomparable «Futurisme».

Intolerants de «pura sang» veurien amb joia el restabliment de la Inquisició i atien les repressions bàrbares i sagnants; ressuscitarien l'absolutisme monàrquic, amb la unitat catòlica indestructible i els «autos de fe»... Viuen ben bé fora de la realitat viva dels temps presents, que tants esforços i tanta sang generosa ha costat per conquerir-la; però el seu cor no batega impulsat per la frisança nobilíssima de l'assoliment o «aproximació» d'una època encara llunyana de majors gaubances, per un anhel «futurista», utilitzant la terminologia del mestre Alomar, sinó que sent l'enyorança d'èpoques atàviques, sortosament desaparegudes, que no poden viure més que en la lletra morta de la història (i passi la paradoxa).

En l'actualitat, de l'actuació dels partits polítics, en tenim un concepte ben distint d'abans; però el carlisme manté la concepció arraconada pel descrèdit i continua vivint de la tradició.

Avui els partits, més que a formar sectaris, tendeixen a formar ciutadans cultes, tolerants i dignes. Per això se sent la necessitat cada dia més evident de basar la seva actuació en una sòlida i ferma base cultural. Convençuts que els homes cultes, que els homes de ciència han de ser el fonament incommovible de la societat, es preconitza la necessitat de formar una generació de joves estudiosos que siguin la ferma garantia del futur.

Les lluites polítiques seran aleshores nobles palestres en les quals cada u defensarà els seus propis ideals. La civilitat, la tolerància seran els nobles distintius dels ciutadans.

El carlisme no vol seguir per aquest camí en el qual es veuen fatalment conduïts tots els partits polítics i fa reviure i adora tota una tradició, que és la seva. Els carlins tenen una història de sang i d'horrors; sostingueren dues guerres civils que devastaren la pàtria i varen deixar eixuta la hisenda.

L'incendi, la violació, l'assassinat vil i el saqueig foren les notes característiques d'aquelles lluites sagnants, de les quals serven un record d'horror i odi les poblacions que en sofriren les tràgiques conseqüències.

Una noble rectificació fóra en l'actualitat prou eloqüent perquè passés a la categoria de les coses pretèrites ja oblidades la negra història del carlisme. Més, la tradició es glorifica, reviuen els odiosos «requetés» i s'enalteix la memòria dels Cucala, dels Savalls, i del capellà de Flix. El partit carlí no forma una joventut estudiosa, culta i tolerant, sinó que l'educa militarment i li infiltra els sentiments sanguinaris dels carlins del segle passat.

No els demaneu homes de ciència, poetes, escriptors ni artistes, que constitueixen l'orgull i la glòria de la civilització. Ells sols us poden oferir, com l'exemplar més valuós de la seva comunió política, un adolescent que tira admirablement al blanc, que no erra cap tret, però que no llegeix cap revista, que no estudia res ni està al corrent del moviment espiritual d'Europa, o bé un vell cabecilla de la força civil que conta amb fruïció les seves fetes cruels i sanguinàries...

Lògicament, d'una generació així indicada, no en poden sorgir més que intolerants, mancats de tota noble sentimentalitat. L'emboscada de Sant Feliu de Llobregat, el crim de Granollers, totes les vils accions del jaumisme actual, no són més que fruit d'aquesta educació perniciosa i inhumana; són la persistència de la tradició...

Cal estudiar-lo aquest «cas» especial que constitueix el partit carlí.

No em sembla aventurat anticipar que, d'aquest estudi, se'n trauria una única conclusió: que les lleis de la tolerància i el respecte mutu no poden regir en relació a un partit que rebutja les armes legítimes que li concedeix la moderna civilització, no es subjecten a les lleis ineludibles de l'evolució humana, mantenint-se en un eixorc estacionament que constitueix un obstacle per a l'avenç progressiu i constant de les idees i dels pobles.