«Karl
Kautsky: From Marx to Hitler».
Transcrit per Andy
Blunden, per marxists.org 2003. Traducció del MIA (novembre
del 2006).
L’autumni del 1938, Karl Kautsky moria a Amsterdamm a l’edat de 84 anys. Era considerat el més important teòric del moviment obrer marxista després de la mort dels seus fundadors, i bé pot dir-se que era el seu membre més representatiu. En ell hi eren clarament incorporats tant els aspectes revolucionari com reaccionari d’aquest moviment. Però mentres Friedrich Engels podia dir a la tomba de Marx que el seu amic «era primer de tot un revolucionari», seria difícil dir el mateix a la tomba del seu deixeble més conegut. «Com a teòric i polític sempre restarà objecte de crítica», escrivia Friedrich Adler en memòria de Kautsky, «però el seu caràcter resta obert, tota la seua vida fou fidel a la majestat suprema, la seua pròpia consciència».[1]
La consciència de Kautsky es formà durant l’ascens de la socialdemocràcia alemanya. Va nèixer a Àustria, fill d’un pintor d’escenes del Teatre Imperial de Viena. Ja el 1875, per bé que no encara marxista, contribuïa en la premsa obrera alemanya i austríaca. Esdevingué membre del Partit Socialdemòcrata d’Alemanya el 1880, i «tan sols ara», deia d’ell mateix, «començà el meu desenvolupament cap a un marxisme consistent i metòdic.[2] Fou inspirat, com molts d’altres, per l’Anti-Dühring d’Engels i ajudà en la seua orientació Eduard Bernstein, qi era llavos secretari del socialista ‘milionari’ Hoechberg. Les seues primeres obres es publicaren amb l’ajut de Hoechberg i trobà reconeixement en el moviment obrer com a editor d’una sèrie de publicacions socialistes. El 1883 fundà la revista Neue Zeit, que sota la seua direcció esdevingué l’òrgan teòric més important de la socialdemocràcia alemanya.
L’obra literària i científica de Kautsky és impressionant no tan sols per l’abast dels seus interessos però també pel seu volum. Fins i tot una bibliografia seleccionada dels seus escrits ompliria moltes pàgines. En aquesta obra veu la llum tot allò que ha semblat i tot allò que ha sigut d’importància pel moviment socialista durant els darrers 60 anys. Revela que Kautsky era primer de tot un mestre, i que, com que mirava la societat des de la perspectiva d’un mestre d’escola, li venia bé el seu paper d’esperit director d’un moviment que cercava educar tant els obrers com els capitalistes. Com que era un educador preocupat amb l’‘aspecte teòric’ del marxisme, podia sembla més revolucionari que no el moviment al qual servia. Semblava un marxista ‘ortodox’ que provava de guardar l’herència marxiana com a tresorer que desitja preservar els fons de la seua organització. Amb tot, ço que era ‘revolucionari’ en els ensenyaments de Kautsky tan sols semblava revolucionari en contrast amb la ideologia capitalista general de pre-guerra. En contrast amb les teories revolucionàries establertes per Marx i Engels, era una reversió a formes més primitives de pensar i a una menor percepció de les implicacions de la societat burgesa. Així, per bé que guardà el tresor del marxisme, no detingué tot el que contenia.
El 1862, en una lletra a Kugelmann, Marx expressava l’esperança que les seues obres no-populars que provaven de revolucionar la ciència econòmic trobarien al seu temps una divulgació adequada, un fet que seria fàcil després d’haver posar la base científica. «La meua vida se’m va fer clara el 1883», escrivia Kautsky, «calia adreçar-la a la difusió i divulgació, i, en la mesura de les meues possibilitats, a la continuació dels resultats científics del pensament i de la recerca de Marx».[3] Amb tot, ni tan sols ell, el més gran divulgador de Marx, ha complert el desig de Marx; les seues simplificacions es convertiren en noves mistificacions incapaces de comprendre el veritable caràcter de la societat capitalista. Amb tot, fins i tot en forma aigualida, les teories de Marx restaven superiors a totes les teories socials i econòmiques i els escrits de Kautsky donaren força i joia a centenars de milers d’obrers amb consciència de classe. Donà expressió als llurs propis pensaments i en un llenguatge que els hi era més propers que no el d’un pensador més independent com Marx. Per bé que aquest demostrà més d’una vegada el seu gran do per la profunditat i la claredat, no era prou mestre d’escola com per sacrificar a la propaganda el goig del seu caprici intel·lectual.
Quan dèiem que Kautsky representava també ço que hi havia de ‘reaccionari’ en l’antic moviment obrer, hem emprat el terme en un sentit altament específic. Els elements reaccionaris de Kautsky i de l’antic moviment obrer eren condicionats objectivament, i tan sols amb un llarg període d’exposició a una realitat enemiga es desenvolupà aquella disposició subjectiva a convertir-se en defensors de la societat capitalista. Al Capital Marx assenyalava que «un augment en el preu del treball, com a conseqüència de l’acumulació del capital, tan sols significa, de fet, que la llargada i el pes de la cadena daurada que el treballador assalariat s’ha forjat, en permet una relaxació de la tensió».[4] La possibilitat, sota condicions d’una formació progressiva del capital, de millora de les condicions obreres i d’elevació del preu del treball transformà la lluita obrera en una força d’expansió capitalista. Com la competència capitalista, la lluita obrera servia com a incentiu per una més gran acumulació del capital; accentuava el ‘progrés’ capitalista. Tots els guanys dels obrers es compensaven amb un augment de l’explotació, que alhora permetia una expansió del capital més ràpida.
Fins i tot la lluita de classe dels obrers podria servir les necessitats no dels capitalistes individuals sinó del capital. Les victòries dels obrers es giraven sempre contra els vencedors. Com més guanyaven els obrers, més ric es feia el capital. La distància entre salaris i beneficis s’ampliava amb cada augment de la ‘participació obrera’. La força aparentment creixent del treball era en realitat l’afebliment continu de la seua posició en relació al capital. Els ‘èxits’ dels treballadors, saludats per Eduard Bernstein com una nova era de capitalisme, en aquesta esfera d’acció social, acaben tan sols amb la derrota eventual de la classe obrera, tan aviat com el capital canvia de l’expansió a l’estagnació. En la destrucció de l’antic moviment obrer, la visió de la qual no li fou estalviada a Kautsky, es va fer manifesta en les milers de derrotes patides durant el període d’alça del capitalisme, i per bé que aquestes derrotes foren celebrades com a victòries del gradualisme, eren en realitat tan sols el gradualisme de la derrota obrera en un camp d’acció on l’avantatge és sempre de la burgesia. Amb tot, el revisionisme de Bernstein, basat en l’acceptació de l’aparença com a realitat i suggerit per l’empirisme burgès, si bé al principi denunciat per Kautsky, forní la base del seu propi èxit. Ja que sense la pràctica no-revolucionària de l’antic moviment obrer, les teories del qual les formà Bernstein, Kautsky no hauria trobat un moviment i una base material on aixecar-se com a important teòric marxià.
Aquesta situació objectiva que, com hem vist, transformà els èxits del moviment obrer en tantes altres passes cap a la seua destrucció, creà una ideologia no-revolucionària que era més harmoniosa amb la realitat aparent, i que fou més tard denunciada com a social-reformisme, oportunisme, social-xovinisme, i traïció descarada. Amb tot, aquesta ‘traïció’ no era molt més lamentable dels qui foren traïts. Més aviat la majoria dels obrers organitzats aprovaren el canvi d’atitud del moviment socialista, ja que es conformava amb les pròpies aspiracions desenvolupades en un capitalisme ascendent. Les masses eren tan poc revolucionàries com els dirigents, i tots eren igualment satisfets amb la participació en el progrés capitalista. No tan sols s’organitzaven per una major participació en el producte social, sinó també per una veu més gran en l’esfera política. Aprengueren a pensar en termes de democràcia burgesa; començaren a parlar d’ells mateixos com a consumidors; volien prendre part en tot allò que hi havia de bo en la cultura i la civilització. La Història de la socialdemocràcia alemanya acaba típicament amb un capítol sobre ‘Art i proletariat’. Ciència pels obrers, literatura pels obrers, escoles pels obrers, participació en totes les institucions de la societat capitalista - aquest i no res més era el desig real del moviment. Per comptes de demanar la fi de la ciència capitalista, demanava científics obrers; per comptes d’abolir el dret capitalista, ensinistrava advocats obrers; en el nombre creixent d’historiadors, poetes, economistes, periodistes, metges i dentistes obrers, així com de parlamentaris i buròcrates sindicals, veia la socialització de la societat, que esdevenia d’ara endavant la seua pròpia societat. Una societat en la qual s’hi participa de forma creixent aviat es fa defensable. Conscientment i inconscientment l’antic moviment obrer veia en el procés d’expansió capitalista el seu propi camí cap a un benestar i reconeixement més grans. Com més floria el capital millors eren les condicions laborals. Satisfets amb l’acció dins el marc del capitalisme, les organitzacions obreres es preocupaven de la rendibilitat del capitalisme. Les rivalitats capitalistes nacionals competitives eren tan sols verbalment contestades. Per bé que el moviment lluitava al principi tan sols per una ‘pàtria millor’, i era disposat més tard a defensar ço guanyat prèviament, aviat arribà al punt on era disposat a defensar la pàtria ‘tal com era’.
La tolerància que els ‘seguidors’ de Marx mostraven vers la societat burgesa no era unilateral. La pròpia burgesia havia après en la lluita contra la classe obrera a ‘entendre la qüestió social’. La seua interpretació dels fenòmens socials esdevingué creixentment materialista; i aviat hi hagué una superposició d’ideologia en tots dos camps de pensament, uina condició que encara ampliava l’‘harmonia’ basada en la disharmonia real de friccions de classe en un capitalisme ascendent. Amb tot, els ‘marxistes’ eren més disposats que la burgesia a ‘aprendre de l’enemic’. Les tendència revisionistes s’havia desenvolupat molt abans de la mort d’Engels. Ell, i el propi Marx, havien vacil·lat i mostrat moments on es duien per l’èxit aparent del moviment. Però allò que amb ells era tan sols una modificació temporal d’un pensament essencialment coherent esdevingué ‘creença’ i ‘doctrina’ pel moviment que aprengué a veure progrés en tresors sindicals més grans i un nombre de vots més elevat.
Després del 1910 la socialdemocràcia alemanya es trobà dividida en tres grups essencials. Hi havia els reformistes, obertament favorables a l’imperialisme alemany; hi havia l’‘esquerra’, distingida amb noms com els de Luxemburg, Liebknecht, Mehring i Pannekoek; i hi havia el ‘centre’, que provava de seguir vies tradicionals, és a dir, tan sols en teoria, ja que a la pràctica tota la socialdemocràcia alemanya podia fer tan sols el que era possible, és a dir allò que Bernstein volia que fessen. Oposar-se a Bernstenia podia significar únicament oposar-se a tota la pràctica socialdemòcrata. L’‘esquerra’ començà a funcionar com a tal tan sols en el moment que començà a atacar la socialdemocràcia com a part de la societat capitalista. Les diferències entre les dues faccions opositores no es podia resoldre ideològicament; s’havien de resoldre quan el terror nosquista assassinà el grup espartaquista el 1919.
Amb l’esclat de la guerra, l’‘esquerra’ es trobà en les presons capitalistes, i la ‘dreta’ en l’estat major del kàiser. El ‘centre’, dirigit per Kautsky, simplement despatxà tots els problemes del moviment socialista amb la declaració que ni la socialdemocràcia ni la seua Internacional podien funcionar durant períodes de guerra, ja que tots dos eren essencialment instruments de pau. «Aquesta posició», escrigué Rosa Luxemburg, «és la posició d’un eunuc. Després de l’afegit de Kautsky, el Manifest comunista diu ara: Proletaris de tots els països uniu-vos en temps de cau, i en temps de guerra degollau-vos els uns als altres».[5]
La guerra i el seu desenllaç destruiren la llegenda de l’ortodòxia marxista de Kautsky. Fins i tot el seu deixeble més entusiasta, Lenin, va haver d’allunyar-se del mestre. L’octubre del 1914 va haver d’admetre que pel que feia a Kautsky, Rosa Luxemburg tenia raó. En una lletra a S’lijapnikov[6], escrivia, «va veure fa temps que Kautsky, el teòric servil, s’adheria a la majoria del partit, a l’oportunisme. No hi ha res en el món en l’actualitat més perjudicial i perillós per la independència ideològica del proletariat que aquesta bruta, baixa i repugnant hipocresia de Kautsky. Vol capgirar-ho i barrejar-ho tot i mitjançant la sofística i una retòrica falsament sàvia entabana les consciències despertes dels obrers».
Ço que distingia Kautsky de la corrent general d’intel·lectuals que poaven en el moviment obrer tan aviat com esdevingué més respectable i que únicament delejaven d’impulsar la tendència de la col·laboració de classe, era un amor més gran per la teoria, un amor que refusava comparar la teoria amb la realitat, com l’amor d’una mare que impedeix el fill d’aprendre massa d’hora els ‘fets de la vida’. Tan sols com a teòric Kautsky podia restar revolucionari; amb molt de gust deixà els afers pràctics del moviment als altres. Amb tot, s’enganyava. En el paper de simple ‘teòric’, havia deixat d’ésser un teòric revolucionari, o més aviat no podia esdevindre revolucionari. Tan aviat com es posà l’escena d’una batalla real entre el capitalisme i el socialisme després de la guerra, les seues teories s’enfonsaren perquè ja s’havien divorciat a la pràctica del moviment que suposaven representar.
Per bé que Kautsky s’oposava al xovinisme innecessàriament entusiasta del seu partit, per bé que vacil·là a gaudir de la guerra com feren Ebert, Scheidemann i Hindenburg, per bé que no era favorable a un atorgament incondicional dels crèdits de guerra, amb tot, fins al final, es va veure forçat a destruir amb les pròpies mans la llegenda de la seua ortodòxia marxiana que s’havia guanyat en 30 anys d’escrits. Qui el 1902[7] havia pronunciat que havíem entrat en un període de lluites proletàries pel poder estatal, declarava aquests intents com una pura bogeria quan els obrers el prenien seriosament. Qui havia lluitat tan valentment contra el ministerialisme de Millerand i Jaurès a França, defensà 20 anys després la política de coalició de la socialdemocràcia alemanya amb els arguments dels seus antics opositors. Qui s’havia preocupat ja el 1909 de la ‘via al poder’, somnià després de la guerra amb un ‘ultra-imperialisme’ capitalista com a via cap a la pau mundial, i dedicà la resta de la seua vida a reinterpretar el seu passat per justificar la seua ideologia de col·laboració de classe. «En el curs de la seua lluita de classe», escrivia en la seua darrera obra, «el proletariat esdevé més i més l’avantguarda de la reconstrucció de la humanitat, en la qual s’interessen una quantitat sempre més gran de capes no-proletàries de la societat. Això no és cap traïció de la idea de lluita de classes. Sostenia aquesta posició ja abans del bolxevisme com, per exemple, el 1903 en el meu article sobre ‘Classe - interessos especials i comuns’ a Neue Zeit, on vaig arribar a la conclusió que la lluita de classe proletària no reconeix solidaritat de classe sinó tan sols la solidaritat de la humanitat’.[8]
De fet, no és possible considerar Kautsky un ‘renegat’. Tan sols un complet malentès de la teoria i pràctica del moviment socialdemòcrata i de l’activitat de Kautsky podria dur a aquesta visió. Kautsky aspirava a ésser un bon sirvent del marxisme; de fet, plaure Engels i Marx semblava ésser la seua professió vital. Es referia al segon sempre segons la manera típicament socialdemòcrata i filistea de ‘gran mestre’, d’‘olímpic’, de ‘déu tonant’, etc. Se sentia extremadament honorat perquè Marx «no el va rebre de la mateixa forma freda amb la qual Goethe va rebre el seu jove col·lega Heine».[9] Ha d’haver jurat no decebre Engels quan aquest començà a veure’l a ell i a Bernstein com a ‘representants ferms de la teoria marxiana’, i durant la major part de la seua vida fou el defensor més ardent de ‘la paraula’. És del tot honest quan es queixa a Engels[10] «que gairebé tots els intel·lectuals del partit... ploren per colònies, pel pensament nacional, per una resurrecció de l’antiguitat teutònica, per la confiança en el govern, per substituir la lluita de classes pel poder de la ‘justícia’, i expressar una aversió decidida per la interpretació materialista de la història - dogma marxià, com en diuen». Volia discutir-se amb ells, sostindre contra ells allò que havien establert els seus ídols. Bon mestre, era també un deixeble excel·lent.
Engels entenia aquesta ‘degeneració’ primerenca del moviment molt bé. En respondre a les queixes de Kautsky, afirmava,[11] «que el desenvolupament del capitalisme es demostrava més fort que la contra-pressió revolucionaria. Un nou alçament contra el capitalisme necessitaria un xoc violent, com la pèrdua d’Anglaterra del seu domini del mercat mundial, o una oportunitat revolucionària sobtada a França». Però ni una cosa ni l’altra van ocòrrer. Els socialistes ja no esperaven la revolució. Bernstein s’esperà a la mort d’Engels per evitar decebre l’home a qui més devia - abans de proclamar que «l’objectiu no vol dir res i el moviment ho és tot». És cert que el propi Engels havia enfortit les forces del reformisme durant la darrera part de la seua vida. Amb tot, ço que el seu cas es pot prendre tan sols com l’afebliment de l’individu en la seua posició contra el món, la prenien els seus epígons com la font de la llur força. Una vegada i una altra Marx i Engels tornaven a l’atitud sense compromisos del Manifest comunista i del Capital com, per exemple, en la Crítica del programa de Gotha, la publicació de la qual fou endarrerida per tal de no perturbar als partidaris dels compromisos en el moviment. La seua publicació fou possible tan sols després d’una lluita amb la burocràcia del partit, circumstància que dugué Engels a remarcar que és de fet un pensament brillant haver de sotmetre la ciència socialista alemanya, una vegada emancipada de les lleis socialistes bismarckianes, a les pròpies lleis socialistes formulades pels càrrecs del Partit Socialdemòcrata.[12]
Kautsky defensava un marxisme ja castrat. El marxisme radical, revolucionari i anticapitalista havia estat vençut pel desenvolupament capitalista. En el Congrés de la Internacional dels Treballadors del 1872 a l’Haia, el propi Marx havia declarat: «Un dia els obrers han de conquerir la supremacia política, per tal d’establir la nova organtizació del treball... És clar que cal no suposar que em referesc als mitjans d’aquest fi seran els mateixos a tot arreu... i no negam que hi ha certs països, com els Estats Units i Anglaterra on els obrers poden esperar d’aconseguir els llurs fins per mitjans pacífics». Aquesta afirmació permetia fins i tot als revisionistes de declarar-se marxistes, i l’únic argument que Kautsky podia remugar contra ells, com, per exemple, durant el congrés del Partit Socialdemòcrata a Stuttgart el 1898, era negar que el procés de democratització i socialització adduït pels revisionistes com en marxa a Anglaterra i a Amèrica, també fos vàlid per Alemanya. Repetia la posició de Marx pel que feia a l’eventualitat d’una transformació més pacífica de la societat en certs països, i afegia a això tan sols que ell, també, «no desitja cap altra cosa més que obtindre el socialisme sense cap catàstrofe». Amb tot, dubtava d’aquesta possibilitat.
És comprensible que en base a aquest pensament fos merament coherent per Kautsky assumir que després de la guerra, amb un desenvolupament ara possiblement més ràpid de les institucions democràtiques a Alemanya i a Rússia, la via més pacífica cap al socialisme es podria realitzar també en aquests països. La via pacífica li semblava la més segura, ja que serviria millor la ‘solidaritat de la humanitat’ que volia desenvolupar. Els intel·lectuals socialistes volien tornar a la decència amb la qual la burgesia havia après a tractar-los. Després de tot, tots som cavallers! La vida ordenada petit-burgesa de la intel·lectualitat, garantida per un poderós moviment socialista, els havia dut a emfasitzar els aspectes ètics i culturals de les coses. Kautsky odiava els mètodes del bolxevisme amb no més intensitat que els guàrdies blancs, per bé que, en contrast, era del tot d’acord amb l’objectiu del bolxevisme. Rere l’aspecte de la revolució proletària els dirigents del moviment socialista veien correctament un caos on la pròpia posició esdevenia no pas menys amenaçada que la de la pròpia burgesia. El llur odi del ‘desordre’ era una defensa de la pròpia posició material, social i intel·lectuals. El socialisme no s’havia de desenvolupar il·legalment, sinó legalment, ja que sota aquestes condicions, les organitzacions i dirigents existents continuarien a dominar el moviment. I la interrupció reeixida de la imminent revolució proletària demostraria que no tan sols els ‘guanys’ dels obrers en l’esfera econòmica es giraren contra els propis obrers, sinó que els ‘èxits’ en el camp polític es tornaren també armes contra la llur emancipació. El baluart més fort contra una solució radical de la qüestió social era la socialdemoràcia, en el creixement de la qual els obrers havien après a mesurar el llur poder creixent.
Res no mostra el caràcter revolucionari de les teories de Marx que la dificultat de mantindre-les durant èpoques no-revolucionàries. Hi ha un gra de veritat en l’afirmació de Kautsky que el moviment socialista no pot funcionar en temps de guerra, ja que els temps de guerra creen temporalment situacions no-revolucionàries. El revolucionari esdevé aïllat, i registra una derrota temporal. Ha d’esperar fins que la situació canvie, fins que la disponibilitat subjectiva a participar en la guerra es trenca per la impossibilitat objectiva de servir aquesta disponibilitat subjectiva. Un revolucionari no pot evitar quedar-se ‘fora del món’ de tan en tant. Creure que una pràctica revolucionària, expressada en accions independents dels obrers, és sempre possible suposa caure víctima d’il·lusions democràtiques. Però és més difícil quedar-se ‘fora del món’, ja que ningú no pot saber quan canvien les situacions, i ningú no desitja quedar-se fora quan tinguen lloc els canvis. La coherència existeix únicament en teoria. No es pot dir que les teories de Marx siguen incoherents; pot dir-se, però, que Marx no era coherent, és a dir que ell també va haver de pagar una deferència per la realitat canviant i, en èpoques no-revolucionàries, per tal de funcionar a la fi, havia de fer-ho d’una forma no-revolucionària. Les seues teories es limitaven als aspectes essencial de la lluita de classes entre la burgesia i el proletariat, però la seua pràctica era contínua, tractant problemes ‘a mesura que es presentaven’, problemes que no es podien resoldre sempre amb principis essencials. Reaci a retirar-se durant el període ascendent del capitalisme, el marxisme no podia evitar de funcionar d’una manera contrària a una teoria que resultava del reconeixement d’una lluita de classe revolucionària real i sempre present. La teoria de la lluita de classes permanent no té més justificació que el concepte burgès de progrés. No hi ha cap automatisme que faça que les coses roden sempre en amunt; per comptes d’això, hi ha un combat amb fortunes canviants; hi ha el tancament de la lluita i la derrota final. Uns pocs treballadors oposats al poderós estat capitalista en moments on la històrica encara afavoreix al capitalisme no representen el gegant en l’esquena dels quals resten els paràsits capitalistes, sinó més aviat el bou que s’ha de moure en les direccions que li dicta el seu olfacte. Durant el període no-revolucionari del capitalisme ascendent, el marxisme revolucionari tan sols podia existir com a ideologia, servint una pràctica completament diferent. En aquesta darrera forma era de nou limitat pels fenòmens reals. Com a simple ideologia havia deixat d’existir tan bon punt grans aixecaments socials demanaven un canvi des d’una col·laboració indirecta de classe cap a una de directa i amb objectius capitalistes.
Marx desenvolupà les seues teories en temps revolucionaris. Els més avançats dels revolucionaris burgesos, era el més proper al proletariat. La derrota de la burgesia com a revolucionària, el seu èxit en la contra-revolució, convenceren Marx que la classe revolucionària moderna tan sols pot ésser la classe obrera, i desenvolupà la teoria socioeconòmica de la llur revolució. Com molts dels seus contemporanis, subestimà la força i flexibilitat del capitalisme, i esperà massa aviat la fi de la societat burgeses. Se li obrien dues alternatives: podia o bé restar fora del desenvolupament real, restringint-se al pensament radical inaplicable, o participar sota les condicions donades en les lluites reals, i reservar les teories revolucionàries per ‘temps millors’. Aquesta darrera alternativa es racionalitzava en l’‘equilibri adient de la teoria i la pràctica’, i la derrota o èxit de les activitats proletàries esdevingué d’ara en endavant el resultat una vegades més de tàctiques ‘correctes’ o ‘errònies’; la qüestió de l’organització adient i de la direcció correcta. No fou tant la connexió inicial de Marx amb la revolució burgesa la que el dugué al desenvolupament ulterior de l’aspecte jacobí del moviment obrer que rep el seu nom, sinó la pràctica no-revolucionària d’aquest moviment, deguda a una època no-revolucionària.
El marxisme de Kautsky, doncs, era un marxisme sota la forma d’una simple ideologia, i era per tant destinat a retornar en el curs del temps a canals idealistes. L’‘ortodòxia’ de Kautsky era en realitat la preservació artificial d’idees oposades a la pràctica real, i era per tant forçada a la retirada, ja que la realitat és sempre més forta que la ideologia. Una ‘ortodòxia’ marxiana real podria ésser possible tan sols amb un retorn de situacions revolucionàries reals, i llavors aquesta ‘ortodòxia’ s’ocuparia no del ‘mot’, sinó del principi de la lluita de classes entre la burgesia i el proletariat aplicada a noves i canviades situacions. La retirada de la teoria davant de la pràctica es pot seguir amb una claredat extraordinària en els escrits de Kautsky.
La majoria de llibres i articles de Kautsky tracten de gairebé tots els problemes socials, a més de qüestions específiques que afecten el moviment obrer. Amb tot, els seus escrits es poden classificar en economia, història i filosofia. En el camp de l’economia política no es pot dir gaire de la seua contribució. Fou el divulgador del primer volum del Capital de Marx i l’editor de les «Teories de la plus-vàlua» de Marx, publicada entre el 1904 i el 1910. Les seues popularitzacions de les teories econòmiques de Marx no es distingeixen de la interpretació generalment acceptada dels fenòmens econòmics en el moviment socialista - revisionistes inclosos. De fet, parts dels seu famós llibre «Les doctrines econòmiques de Karl Marx» foren escrites per Eduard Bernstein. En l’escalfada discussió haguda al tombant de segle sobre el significat de les teories de Marx en el segon i tercer volum del Capital, Kautsky prengué un paper ben petit. Per ell el primer volum del Capital contenia tot allò que era d’importància pels obrers i el llur moviment. Tracta del procés de producció, de la fàbrica i de l’explotació, i contenia tot allò necessari per donar suport a un moviment obrer contra el capitalisme. Els dos altres volum tracten amb més gran detall de les tendències capitalistes cap a crisis i col·lapses que no es correspongueren a la realitat immediata i que troben poc interès no tan sols en Kautsky sinó en tots els teòries marxians del període ascendent del capitalisme. En una revisió del segon volum del Capital, escrita el 1886, Kautsky expresspa l’opinió que aquest volum és de menys interès pels obrers, ja que tracta principalment amb el problema de la realització de plus-vàlua, que després de tot hauria de preocupar més als capitalistes. Quan Bernstein, en el curs del seu atac contra les teories econòmiques de Marx, refusà la teoria del col·lapse, Kautsky defensà el marxisme negant simplement que Marx hagués desenvolupat cap teoria especial que assenyalàs una fi objectiva del capitalisme, i que aquest concepte era simplement una invenció de Bernstein. Les dificultats i contradiccions del capitalisme les cercava en l’esfera de la circulació. El consum no podia crèixer tan ràpidament com la producció i una sobreproducció permanent conduiria a la necessitat política d’introduir el socialisme. Contra la teoria de Tugan-Baranovski d’un desenvolupament capitalista sense obstacles a partir del fet que el capital crea els seus propis mercats i pot superar les desproporcionalitats que apareguen, una teoria que influí tot el moviment reformista, Kautsky[13] llençà la seua teoria del subconsum per explicar la inevitabilitat de les crisis capitalistes, crisis que ajudaren a crear les condicions subjectives per una transformació del capitalisme al socialisme. Amb tot, 25 anys més tard, va admetre obertament que s’havia equivocat en la seua evaluació de les possibilitats econòmiques del capitalisme, ja que «des d’un punt de mira econòmic, el capital és molt més viu avui que fa 50 anys».[14]
La manca de claredat i coherència que Kautsky mostrava en qüestions econòmiques tan sols arribaren a un clímax amb l’acceptació de les idees abans denunciades de Tugan-Baranovski. Eren tan sols un reflex del canvi de la seua atitud general envers el pensament burgès i la societat capitalista. En el seu llibre «La concepció materialista de la història», que declara que és el producte millor i definitiu de l’obra de tota una vida, que tracta en gairebé 2000 pàgines amb el desenvolupament de la natura, la societat i l’estat, demostra no tan sols el seu mètode pedant d’exposició i el seu coneixement profund de teories i fets, sinó també les seues moltes concepcions errònies pel que fa al marxisme i el seu trecament final amb la ciència marxiana. Obertament declara «que de vegades les revisions del marxisme són inevitables».[16] Ara accepta tot allò contra el qual havia lluitat aparentment tota la vida. Ja no s’interessa únicament en la interpretació del marxisme, sinó que es disposa a acceptar la responsabilitat dels seus propis pensaments, en presentar la seua obra principal com la seua concepció de la història, no del tot allunyada, però sí independent, de Marx i Engels. Els seus mestres, sosté ara, han restringit la concepció materialista de la història en negligir massa els factors naturals de la història. Ell, però, en començar no des des de Hegel sinó des de Darwin, «estendrà l’abast del materialisme històric fins a fusionar-lo amb la biologia».[17] Però la seua ampliació del materialisme històric es torna en no res més que una reversió cap al cru materialisme naturalista dels precursors de Marx, un retorn a la posició de la burgesia revolucionària, que Marx havia superat amb el seu refús de Feuerbach. En base a aquest materialisme naturalista, Kautsky, com els filòsofs burgesos anteriors a ell, no pot evitar d’adoptar una concepció idealista del desenvolupament social, que, alhora, quan tracta amb l’estat, es converteix obertament i completament en les antigues concepcions burgeses de la història de la humanitat com la història dels estats. En finalitzar en l’estat democràtic burgès, Kautsky sosté que «ja no hi ha espai per conflictes de classes violents. Pacíficament, mitjançant la propaganda i el sistema electoral els conflictes es poden finalitzar, i es prenen decisions».[18]
Per bé que no podem revisar acceptablement amb detall en aquest espai aquest enorme llibre de Kautsky,[19] hem de dir que demostra profundament el caràcter dubtós del ‘marxisme’ de Kautsky. La seua connexió amb el moviment obrer, vista retrospectivament, no fou mai més que la seua participació en una forma d’obra social burgesa. No hi pot haver cap dubte que mai no va entendre la posició real de Marx i Engels, o, si més no, mai no somnià que les teories poguessen tindre una connexió immediata amb la realitat. Aquest estudiant marxista aparentment seriós mai no s’havia pres seriosament Marx. Com molt pietosos capellans dedicats a una pràctica contrària a la llur doctrina, podria no haver sigut conscient de la dualitat del seu propi pensament i acció. Sens dubte li hauria agradat sincerament ésser en realitat el burgès del qual Marx en una ocasió va dir que «és capitalista únicament en interès del proletariat». Però fins i tot hauria refusat aquest canvi de papers si és que no era assolible d’una manera ‘pacíficament’ burgesa i democràtic. Kautsky «repudia la melodia bolxevic que no plau a les seues orelles», escrigué Trockij, «però no cerca cap altra. La solució és simple: l’antic músic refusà de ple tocar l’instrument de la revolució».[20]
En reconèixer en el final de la seua vida que les reformes del capitalisme que volia aconseguir no es podien realitzar per mitjans democràtics i pacífics, Kautsky es girava contra la seua pròpia política pràctica, i de la mateixa forma que en èpoques passades era el propugnador d’una ideologia marxiana que del tot divorciada de la realitat tan sols podia servir als seus contraris, ara esdevenia el propugnador d’una ideologia laissez faire burgesa, igualment allunyada de les condicions reals d’una societat capitalista en desenvolupament feixista, i que servia tant aquesta societat com la seua ideologia marxiana havia servit a l’estadi democràtic del capitalisme. «La gent s’estima avui parlar amb menyspreu de l’economia liberal», escrivia en el seu darrer llibre; «amb tot, les teories fundades per Quesnay, Adam Smith i Ricardo no són del tot obsoletes. En essència Marx havia acceptat les llurs teories i les desenvolupà més, i mai no negà que la llibertat liberal de producció de mercaderies constituïa la millor base del seu desenvolupament. Marx es distingeix dels clàssics en el fet que els darrers veien en la producció de mercaderies per part de productors privats l’única forma possible de producció, mentre que Marx veia la forma superior de producció mercaderies que duia a través del seu propi desenvolupament a les condicions d’una forma encara millor de producció, la producció social, on la societat, identificada amb la totalitat de la població treballadora, controla els mitjans de producció, i ja no produeix pel benefici sinó per la satisfacció de necessitat. El sistema socialista de producció té les seues pròpies regles, en molts sentits diferents de les lleis de la producció de mercaderies. Amb tot, mentre preval la producció de mercaderies, funcionarà millor si aquestes lleis del moviment descobertes en l’era del liberalisme són respectades».[21]
Aquestes idees són ben sorprenents en un home que ha editat «Les teories de la plus-vàlua» de Marx, una obra que demostrà exhaustivament «que Marx en cap moment de la seua vida sotingué l’opinió que els nous continguts de la seua teoria socialista i comunista es poguessen derivar, com a conseqüència metament lògica, de les teories completament burgeses de Quesnay, Smith i Ricardo».[22] Amb tot, aquesta posició de Kautsky dóna qualificacions suficients a la nostra afirmació anterior que era un excel·lent deixeble de Marx i Engels. Ho era tan sols en tant que el marxisme pogués encabir-se en els seus propis conceptes limitats de desenvolupament social i de societat capitalista. Per Kautsky, la ‘societat socialista’, o la conseqüència lògica del desenvolupament capitalista de la producció de mercaderies, és en veritat tan sols un sistema de capitalisme d’estat. Quan una vegada confongué el concepte de valor de Marx com a llei de l’economia socialista si tan sols s’aplicàs conscientment per comptes de deixar-se a operacions ‘cegues’ del mercat, Engels li assenyalava[23] que per Marx el valor és una categoria estrictament històrica; que ni abans ni després del capitalisme existia o podria existir una producció de valors que diferís tan sols formalment de la del capitalisme. I Kautsky acceptà l’afirmació d’Engels, com es manifesta en la seua obra «Les doctrines econòmiques de Karl Marx» (1887), on també veia el valor com una categoria històrica. Més tard, però, en reacció a la crítica burgesa de la teoria econòmica socialista, reintroduí en el seu llibre «La revolució proletària i el seu programa» (1922) el concepte de valor, l’economia de mercat i monetària, la producció de mercaderies, en el seu esquema de societat socialista. Ço que abans era històric esdevenia etern; Engels havia parlat debades. Kautsky havia tornat d’allà on havia sortit, de la petita burgesia, que odia amb igual força el control monopolístic i el socialisme, i desitja un canvi purament quantitatiu de la societat, una reproducció ampliada de l’status quo, un capitalisme més bo i més gran, una democràcia més bona i més profunda - tant contra un capitalisme que arriba al clímax del feixisme o que canvia cap al comunisme.
El manteniment de la producció liberal de mercaderies i la seua expressió política Kautskty les preferia a l’‘economia’ del feixisme perquè el primer sistema determinava la seua llarga grandeur i la seua breu misèria. De la mateixa forma que havia encobert la democràcia burgesa amb fraseologia marxiana, ara enfosquia la realitat feixista amb una fraseologia democràtica. Per ara, en girar el pensament cap enrera per comptes de cap endavant, feia els seus seguidors mentalment incapaços d’una acció revolucionària. L’home que poc abans de morir era expulsat de Berlin a Viena pel feixisme en marxa, i de Viena a Praga, i de Praga a Amsterdam, publicà el 1937 un llibre[24] que mostra explícitament que una vegada que un ‘marxista’ fa el pas de la concepció materialista del desenvolupament social a una concepció idealista, és segur que tard o d’hora arribarà a aquell llindar de pensament on l’idealisme es torna bogeria. Hi ha un història que circula a Alemanya segons la qual quan Hindenburg observava una manifestació nazi de tropes d’assalt es girà al general que tenia al costat i li digué, ‘no sabia que haguéssem pres tants presoners russos’. Kautsky, també, en aquest darrer llibre, és mentalment encara a ‘Tannenberg’. La seua obra és una descripció fidel de les diferents atituds preses pels socialistes i els llurs precursors en la qüestió de la guerra des del començament del segle XV fins a l’època actual. Mostra, per bé que no a Kautsky, com de ridícul pot esdevindre el marxisme quan associa les necessitats proletàries a les burgeses.
Kautsky escrigué el seu darrer llibre, com s’ha dit, «per determinar quina posició haurien de prendre els socialistes i els demòcrates en cas que esclatàs una nova guerra malgrat tota la nostra oposició».[25] Amb tot, continuava, «no hi ha cap resposta directa a aquesta qüestió abans que hi haja realment una guerra i siguem tots capaços de veure qui provocà la guerra i amb quin objectiu es lluita». Defensa que «si esclata la guerra, els socialistes haurien de provar de mantindre’s units, menar l’organització sana i estàlvia durant la guerra, de forma que puguen recollir el fruit sempre que col·lapsen règims polítics impopulars. El 1914 aquesta unitat es perdé i encara patim aquella calamitat. Però avui les coses són molt més clares que no pas ho eren llavors; l’oposició entre els estats democràtics i anti-democràtics és molt més afuada; i es pot esperar que si s’arriba a la nova guerra mundial, tots els socialistes es posaran al costat de la democràcia». Després de les experiències de la darrera guerra i de la història des de llavors, no hi ha cap necessitat de cercar l’ovella negra que causa guerres, ni és cap secret per què es lluiten les guerres. Amb tot, posar aquestes qüestió no és cap estupidesa com hom podria creure. Rera aquesta aparent innocència rau la determinació de servir el capitalisme d’una forma combatent el capitalisme d’una altra. Serveix per preparar els obrers per la propera guerra, a canvi del dret d’organitzar-se en organitzacions obreres, votar en eleccions, reunir-se en formacions que servesquen tant les organitzacions obreres capitalistes com les del capital. És l’antiga política de Kautsky, que demana concessions de la burgesia a canvi de milions d’obrers morts en les properes batalles capitalistes. En realitat, de la mateixa forma que les guerres, amb independència de les diferències polítiques dels estats participants i de les diverses consignes utilitzades, tan sols poden ésser guerres pels beneficis capitalistes i guerres contra la classe obrera, igualment la guerra exclou també la possibilitat de triar entre una participació condicional o incondicional dels obrers en la guerra. Al contrari, la guerra, i fins i tot el període precedent, es veurà marcat per una dictadura general i completa tant en els països feixistes com en els anti-feixistes. La guerra agranarà la darrera distinció entre les nacions democràtiques i les anti-democràtiques. I els obrers serviran Hitler com serviren el kàiser; serviran Roosevelt com serviren Wilson; moriran per Stalin com moriren pel tsar.
A Kautsky no el perturbava la realitat del feixisme ja que, per ell, la democràcia era la forma natural del capitalisme. La nova situació era tan sols una malaltia, una bogeria temporal, quelcom realment aliè al capitalisme. Creia en una guerra per la democràcia, per permetre el capitalisme d’avançar en el seu curs lògic cap a una comunitat real. I les seues predicions del 1937 incorporaven frases com la següent: «ha arribat l’època on és finalment possible eliminar les guerres com a mitjans per resoldre conflictes polítics entre els estats».[26] O, «la política de conquesta dels japonesos a Xina, dels italians a Etiòpia, és el darrer ressò d’una època passada, el període l’imperialisme. Difícilment es poden estar més guerres d’aquest caràcter».[27] Hi ha centenars de frases similars en el llibre de Kautsky, i sembla de vegades que tot el seu món haja consistit en no pas més que les quatre parets de la seua biblioteca, en la qual s’oblidà d’afegir els volums més recents de la història contemporània. Kautsky és convençut que fins i tot sense una guerra el feixisme serà derrota, que l’ascens de la democràcia es repetirà, i que el nou període tornarà a un desenvolupament pacífic cap al socialisme, com el període anterior al feixisme. La feblesa essencial del feixisme la il·lustrà amb la remarca que «el caràcter personal de les dictadures ja indica que limita la pròpia existència a la durada d’una vida humana».[28] Creia que després del feixisme seria el retorn a la vida ‘normal’ en una democràcia abstracta creixentment socialista que continuàs les reformes començades en l’època gloriosa de la política de coalicions de la socialdemocràcia. Amb tot, és obvi ara que l’única reforma capitalista objectivament possible avui és la reforma feixista. I, de fet, la major part del «programa de socialització» de la socialdemocràcia, que mai no gosà de posar a la pràctica, ha estat realitzat de mentres pel feixisme. Així com les demandes de la burgesia alemanya no foren acceptades el 1848 sinó en el període següent de la contra-revolucióm, també el programa de reformes de la socialdemocràcia, que no es va poder inaugurar en l’època del seu propi regnat, fou posada a la pràctica per Hitler. Així, per esmentar uns pocs fets, no fou la socialdemocràcia sinó Hitler qui acomplí l’antic desig dels socialistes, l’Anschluss d’Àustria; no fou la socialdemocràcia sinó el feixisme qui establí el desitjar control estatal de la indústria i de la banca; no fou la socialdemocràcia sinó Hitler qui declarà el primer maig festa legal. Una anàlisi acurada d’allò que els socialistes volien realment fer i mai no feren, comparat amb les polítiques reals des del 1933, revelarà a qualsevol observador objectiu que Hitler realitzà no cap altra cosa que el programa de la socialdemocràcia, però sense els socialistes. Com Hitler, la socialdemocràcia i Kautsky s’oposaven tant al bolxevisme com al comunisme. Fins i tot un sistema completament captialista d’estat com el rus era refusat per un i altres en favor d’un simple control estatal. I ço que és nessari per tal de realitzar aquest programa no ho gosaren fer els socialistes sinó que ho emprengueren els feixistes. L’antifeixisme de Kautsky no il·lustrava res més que el fet que així com abans no es podia imaginar que la teoria marxista es pogués complementar amb una pràctica marxista, tampoc no podia veure després que una política reformista capitalista demanàs una pràctica reformista capitalista, que resultà ésser la pràctica feixista. La vida de Kautsky pot ensenyar els obrers que en la lluita contra el capitalisme feixista cal incorporar la lluita contra la democràcia burgesa, la lluita contra el kautskisme. La vida de Kautsky pot resumir-se, amb tota la veritat i sense cap intenció maliciosa, resumir-se en els mots: De Marx a Hitler.
1 Der Sozialistische Kampf. París, 5 de novembre del 1938, p.271.
2 K. Kautsky, Aus der Fruhzeit des Marxism us. Prague, 1935, p.20.
4 Capital. Vol I, p.677 (Kerr ed.).
5 Die Internationale. Spring 1915.
6 The Letters of Lenin. London 1937, p.342.
8 K. Kautsky, Sozialisten und Krieg. Prague, 1937, p.673.
9 Aus der Fruhzeit des Marxismus, p. 5 0.
14 K. Kautsky, Die Materialistische Geschichtsauffassung. Berlin, 1927. Vol. II, p.623.
15 Les limitacions de les teories econòmiques de Kautsky i la llur transformació en el curs de les seues activitats són descrites i criticades excel·lentment per Henryk Grossman en el seu llibre Das Akkumulations- und Zusammenbruchsgesetz des kapitalistischen Systems (Leipzig, 1929), al qual s’adreça al lector interessat.
16 K. Kautsky, Die Materialistische Geschichtsauffassung. Vol. II, p.630.
19 S’adreça el lector a l’extensa crítica de Karl Korsch sobre l’obra de Kautsky, Die Materialistische Geschichtsauffassung. Eine Auseinandersetzung mit Karl Kautsky. Leipzig, 1929.
20 L. Trotsky, Dictatorship vs. Democracy.
21 Sozialisten und Krieg. p.665.
22 K. Korsch, Karl Marx. New York, 1938, p.92. Vegeu també: prefaci d’Engels a l’edició alemanya de La misèria de la filosofia, 1884; i al segon volum del Capital, 1895.
23 Aus der Fruhzeit des Marxismus, p. 145.