Actitud del POSDR davant la guerra
1915
Com reconstruir la Internacional? Abans diguem algunes paraules sobre com no ha de ser reconstruïda.
El mètode dels socialxovinistes i del “centre”
Oh, els socialxovinistes de tots els països són grans «internacionalistes»! Des que va esclatar la guerra estan aclaparats de preocupació per la Internacional. D’una banda, afirmen que els rumors sobre la fallida de la Internacional són «exagerats». Perquè en realitat no ha passat gens extraordinari. Escolten a Kautsky: la Internacional és, simplement, «un instrument de temps de pau», i és natural que, en els temps de guerra, no haja estat a l’altura de les circumstàncies. D’altra banda, els socialxovinistes de tots els països han trobat un mitjà molt senzill (i el que és més important, un mitjà internacional) per a sortir de la situació creada. Aqueix mitjà no és complicat: basta esperar el final de la guerra. I mentre arriba la seua fi, els socialistes de tots els països han de defendre la seua «pàtria» i recolzar «els seus» governs. Una vegada acabada la guerra, s’«amnistiaran» els uns als altres, reconeixeran que tots tenien raó, que en els temps de pau vivim com a germans, però que en els temps de guerra (i sobre la base concreta de tal o qual resolució) exhortem els obrers alemanys a exterminar els seus germans francesos i viceversa.
En aquest punt estan igualment d’acord: Kautsky, Plekhanov, Víctor Adler i Heine. Víctor Adler escriu: «Quan hàgem passat aquests temps difícils, el nostre primer deure serà no retraure’ns mútuament cada menudesa.» Kautsky afirma: «Fins ara, en cap part es van alçar veus de socialistes seriosos que puguen fer-nos témer» per la sort de la Internacional. Plekhanov diu: «És desagradable estretir la mà (dels socialdemòcrates alemanys), tacada en sang d’innocents assassinats.» Però immediatament proposa una «amnistia»: «Serà molt convenient en aquest cas (escriu) sotmetre el cor al cap. En nom de la seua gran causa, la Internacional haurà de tindre en compte inclús les lamentacions tardanes.» En Sozialistische Monatshefte, Heine qualifica de «viril i orgullosa» la conducta de Vandervelde, i la posa d’exemple als esquerrans alemanys.
En una paraula, quan la guerra haja acabat, caldrà anomenar una comissió formada per Kautsky i Plekhanov, Vandervelde i Adler, i en un obrir i tancar d’ulls redactaran una resolució «unànime» en un esperit d’amnistia mútua. La controvèrsia s’esfumarà feliçment. En compte d’ajudar els obrers a comprendre què ha passat, se’ls enganyarà amb una aparent «unitat» en el paper. La unió dels socialxovinistes i dels hipòcrites de tots els països serà batejada amb el nom de reconstrucció de la Internacional.
No hi ha per què ocultar-ho: el perill de semblant «reconstrucció» és molt gran. Els socialxovinistes de tots els països estan igualment interessats en ella. Cap vol que les pròpies masses obreres dels seus països s’orienten en aquesta qüestió: socialisme o nacionalisme. Tots es troben interessats per igual en dissimular mútuament els seus pecats. Cap d’ells pot proposar una altra cosa que no siga la que proposa Kautsky, el virtuós de la hipocresia «internacionalista».
No obstant, aquest perill no es comprèn de la manera deguda. En el curs d’un any de guerra hem presenciat diverses temptatives de restabliment de les relacions internacionals. No parlem de les conferències de Londres i de Viena a les que van assistir determinats xovinistes amb el propòsit d’ajudar els Estats Majors Generals i la burgesia de «les seues» pàtries. Ens referim a les conferències de Lugano i de Copenhaguen, a la Conferència Internacional de Dones i a la Conferència Internacional de la Joventut. Aquestes reunions van estar animades pels millors desitjos, però no van veure en absolut el perill assenyalat. No van traçar la línia de combat dels internacionalistes. No van mostrar al proletariat el perill a què l’exposava el mètode socialxovinista de «reconstrucció» de la Internacional. En el millor dels casos, es van limitar a repetir les velles resolucions, sense indicar als obrers que, si no lluiten contra els socialxovinistes, la causa del socialisme és una causa desesperada. En el millor dels casos, no van fer més que marcar el pas sense moure’s del lloc.
L’estat de coses entre l’oposició
No cap el menor dubte que la situació en l’oposició socialdemòcrata alemanya revesteix el major interès per a tots els internacionalistes. La socialdemocràcia alemanya oficial, que era el partit més fort, el partit dirigent, en el si de la II Internacional, va assestar el colp més sensible a l’organització internacional dels obrers. Però també en la socialdemocràcia alemanya va resultar més poderosa l’oposició. És el primer dels grans partits europeus en què van alçar la seua vigorosa veu de protesta els camarades que romanen fidels a la bandera del socialisme. Hem llegit amb alegria les revistes Lichtstrahlen i Die Internationale. I amb major alegria encara ens hem assabentat de la difusió a Alemanya de crides revolucionàries il·legals, com per exemple la titulada L’enemic principal està dins del propi país. Açò demostra que l’esperit del socialisme viu entre els obrers alemanys, que a Alemanya hi ha encara homes capaços de defendre el marxisme revolucionari.
En el si de la socialdemocràcia alemanya s’ha perfilat amb el major relleu l’escissió del socialisme contemporani. Ací veiem amb tota nitidesa tres tendències: els oportunistes xovinistes, que en cap part han arribat a tal degradació i apostasia com a Alemanya; el «centre» kautskista, que va demostrar una incapacitat absoluta per a exercir un altre paper que no siga el de lacai dels oportunistes, i l’esquerra, que representa els únics socialdemòcrates d’Alemanya.
Com és natural, allò que més ens interessa és la situació en l’esquerra alemanya. En ella veiem els nostres camarades que són l’esperança de tots els elements internacionalistes.
Quina és, puix, aquesta situació?
La revista Die Internationale tenia tota la raó a l’afirmar que en l’esquerra alemanya tot es troba encara en un procés de fermentació, que han de produir-se encara grans reagrupaments i que en el si d’ella hi ha elements més decidits i menys decidits.
Nosaltres, els internacionalistes russos, no pretenem, de cap manera, immiscir-nos en els assumptes interns dels nostres camarades de l’esquerra alemanya. Comprenem que només ells són vertaderament competents per a definir els seus mètodes de lluita contra els oportunistes, d’acord amb les condicions de lloc i temps. Només estimem que tenim el dret i el deure expressar amb franquesa nostra opinió sobre la situació.
Estem convençuts que l’autor de l’article editorial de la revista Die Internationale tenia tota la raó a l’afirmar que el «centre» kautskista causa més dany al marxisme que el socialxovinisme descarat. Els que velen ara les divergències i prediquen als obrers, davall una aparença de marxisme, el mateix que predica el kautskisme, adormen els obrers i són més nocius que els Sudekum i els Heine, els quals plantegen el problema de front i obliguen els obrers a analitzar-lo.
La protesta contra les «instàncies superiors», que Kautsky i Haase es permeten en els últims temps, no ha d’enganyar ningú. Les divergències entre ells i els Scheidemann no són divergències de principi. Els uns consideren que Hindenburg i Mackensen han vençut ja i que ara poden permetre’s el luxe de protestar contra les annexions. Els altres estimen que Hindenburg i Mackensen no han vençut encara, i que per tant cal «mantindre’s ferms fins a la fi».
El kautskisme només lluita en aparença contra les «instàncies superiors», precisament amb el propòsit d’esfumar, després de la guerra, als ulls dels obrers, la discussió sobre una base de principis i escamotejar l’assumpte amb una àmplia resolució (la mil i tantes) redactada en un estil vagament esquerrà, en la qual cosa són vertaders mestres els diplomàtics de la II Internacional.
És perfectament comprensible que, en la seua difícil lluita contra les «instàncies superiors», l’oposició alemanya haja d’aprofitar també aquesta protesta sense principis del kautskisme. Ara bé, per a tot internacionalista, la pedra de toc ha de continuar sent l’actitud negativa cap al neokautskisme. Només és vertader internacionalista qui combat el kautskisme i comprèn que el «centre» continua sent, des del punt de vista dels principis, inclús després de l’aparent viratge dels seus caps, l’aliat dels xovinistes i dels oportunistes.
La nostra actitud cap als elements vacil·lants de la Internacional té, en general, una immensa importància. Aquests elements (en la seua majoria socialistes de matís pacifista) existeixen tant en els països neutrals com en alguns països bel·ligerants (per exemple, a Anglaterra, el Partit Laborista Independent). Aquests elements poden ser els nostres companys de ruta. És indispensable un acostament a ells, contra els socialxovinistes. Però no cal oblidar que són únicament companys de ruta i que en allò principal, en l’essencial, quan es tracte de reconstruir la Internacional, no estaran amb nosaltres, sinó contra nosaltres, i seguiran a Kautsky, Scheidemann, Vandervelde i Sembat. En les conferències internacionals no podem limitar el nostre programa al que és acceptable per a aquests elements, perquè d’una altra manera nosaltres mateixos seríem presoners d’aqueixos pacifistes vacil·lants. Així va succeir, per exemple, en la Conferència Internacional de Dones, celebrada a Berna. En ella, la delegació alemanya, que sostenia el punt de vista de la camarada Clara Zetkin, va exercir de fet el paper de «centre». La conferència de dones només va dir el que era acceptable per a les delegades del partit oportunista holandès de Troelstra i per a les del I.L.P. (Partit Laborista Independent). Aquest últim (no ho oblidem) va votar a favor de la resolució de Vandervelde en la conferència de xovinistes de la «Entente», que va tindre lloc a Londres. Respectem altament al I.L.P. per la seua valenta lluita contra el govern anglès durant la guerra. Però sabem que aquest partit no s’ha situat ni se situa avui en el terreny del marxisme. I considerem que la tasca principal de l’oposició socialdemòcrata és, en el moment actual, alçar la bandera del marxisme revolucionari, dir als obrers amb fermesa i precisió què pensem sobre les guerres imperialistes i llançar la consigna d’accions revolucionàries de masses, o siga, la consigna de la transformació de l’època de les guerres imperialistes en el començament d’una època de guerres civils.
Malgrat tot, en molts països hi ha elements socialdemòcrates revolucionaris. N’hi ha a Alemanya, a Rússia, a Escandinàvia (la influent tendència que representa el camarada Hoglund), en els Balcans (el partit dels «tesniakí» búlgars), a Itàlia, a Anglaterra (una part del Partit Socialista Britànic), a França (el mateix Vaillant va reconèixer en l’Humanité que havia rebut cartes de protesta dels internacionalistes, però no en va publicar íntegrament cap), a Holanda (els tribunistes), etc. I la tasca del dia consisteix en unir aquests elements marxistes (per poc nombrosos que siguen al principi), en recordar en nom seu les avui oblidades paraules del vertader socialisme i exhortar els obrers de tots els països a què trenquen amb els xovinistes i s’agrupen davall la vella bandera del marxisme.
Les conferències entorn dels anomenats programes d’«acció» es limitaven fins ara a proclamar més o menys íntegrament un programa de pacifisme a seques. El marxisme no és pacifisme. És indispensable lluitar pel cessament més ràpid de la guerra. Però la reivindicació de la «pau» només adquireix un sentit proletari quan es crida a la lluita revolucionària. Sense una sèrie de revolucions, la pretesa pau democràtica no és més que una utopia petit burgesa. L’únic programa vertader d’acció seria un programa marxista que done a les masses una resposta completa i clara sobre allò que ha passat, que explique què és l’imperialisme i com s’ha de lluitar contra ell, que declare obertament que l’oportunisme ha portat la II Internacional a la fallida i que cride obertament a fundar una Internacional marxista sense els oportunistes i contra ells. Només un programa així, que demostre que tenim fe en nosaltres mateixos i en el marxisme, i que declarem a l’oportunisme una guerra a vida o mort, podrà assegurar-nos, prompte o tard, la simpatia de les masses proletàries de veritat.
El Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia i la III Internacional
El P.O.S.D.R. es va separar, fa ja temps, dels seus oportunistes. Ara els oportunistes russos s’han tornat, a més, xovinistes. Açò no fa més que reafirmar-nos en l’opinió que l’escissió amb ells era necessària pel bé del socialisme. Estem convençuts que les divergències actuals entre els socialdemòcrates i els socialxovinistes no són menors, de cap manera, que les que existien entre socialistes i anarquistes al separar-se els socialdemòcrates dels segons. L’oportunista Monitor té raó quan diu, en Preussische Jahrbücher, que la unitat actual és avantatjosa per als oportunistes i per a la burgesia, ja que obliga els elements d’esquerra a sotmetre’s als xovinistes i impedeix que els obrers vegen clar en les disputes i creen el seu propi partit realment obrer i vertaderament socialista. Tenim la profunda convicció que, en l’estat actual de coses, l’escissió amb els oportunistes i els xovinistes és el primer deure d’un revolucionari, de la mateixa manera que l’escissió amb els grocs, els antisemites, els sindicats obrers liberals, etc., era necessària per a educar amb major rapidesa als obrers endarrerits i atraure’ls a les files del partit socialdemòcrata.
Segons el nostre parer, la III Internacional haguera de fundar-se precisament basant-se en aquests fonaments revolucionaris. Per al nostre Partit no hi ha el problema de si és oportú o no trencar amb els socialxovinistes. Aquest problema ja l’ha resolt de manera irrevocable. Per a ell només existeix ara la qüestió de realitzar aqueixa ruptura en un futur immediat, a escala internacional.
Es comprèn molt bé que per a crear una organització marxista internacional és indispensable que en els distints països existisca la disposició a crear partits marxistes independents. Alemanya, país del moviment obrer més antic i poderós, té una importància decisiva. El futur immediat dirà si ja han madurat les condicions per a crear la nova Internacional marxista. Si és així, el nostre Partit ingressarà amb alegria en aqueixa III Internacional, depurada de l’oportunisme i del xovinisme. Si no és així, això voldrà dir que aqueixa depuració exigeix encara una evolució més o menys llarga. I llavors el nostre Partit formarà l’oposició extrema en el si de l’antiga Internacional, fins que es cree en els diferents països la base per a una associació internacional obrera que se situe en el terreny del marxisme revolucionari.
No sabem ni podem saber com es desenvoluparan les coses en els pròxims anys sobre el pla internacional. Però el que sabem a ciència certa, i n’estem fermament convençuts, és que el nostre Partit, en el nostre país, entre el nostre proletariat, treballarà sense parar en aqueixa direcció i, amb tota la seua activitat quotidiana, crearà la secció russa de la Internacional marxista.
A Rússia no falten tampoc socialxovinistes declarats ni grups del «centre». Aqueixa gent lluitarà contra la creació d’una Internacional marxista. Sabem que Plekhanov està en la mateixa posició de principi que Südekum a què, des d’ara, ja tendeix la mà. Sabem que l’anomenat «Comitè d’Organització», dirigit per Axelrod, predica el kautskisme sobre el terreny rus. Escudant-se en la unitat de la classe obrera, aqueixa gent preconitza la unitat amb els oportunistes i, per conducte d’ells, amb la burgesia. Però tot el que sabem sobre el moviment obrer actual a Rússia ens permet abrigar la plena seguretat que el proletariat conscient de Rússia continuarà estant, com fins ara, amb el nostre Partit.