Actitud del POSDR davant la guerra
1915
Hi ha un aspecte en què el govern rus no ha quedat a la saga dels seus confrares europeus: com ells, ha sabut enganyar «el seu» poble en una escala grandiosa. També a Rússia s’ha posat en joc un immens i monstruós aparell de falsedats i argúcies per a inocular el xovinisme a les masses, per a fer la impressió que el govern tsarista mena una guerra «justa», que defèn desinteressadament els seus «germans eslaus», etc.
La classe dels grans terratinents i les capes superiors de la burgesia comercial i industrial recolzen enèrgicament la política bel·licista del govern del tsar. Esperen, amb tota raó, immensos beneficis materials i privilegis del repartiment de l’herència turca i austríaca. En tota una sèrie dels seus congressos han assaborit ja per anticipat els beneficis que afluirien als seus butxaques si triomfara l’exèrcit tsarista. A més, els reaccionaris comprenen molt bé que si hi ha quelcom que encara pot ajornar la caiguda de la monarquia dels Romanov i detindre una nova revolució a Rússia és una guerra exterior victoriosa per al tsar.
Àmplies capes de la burgesia urbana «mitjana», de la intel·lectualitat burgesa, de les professions liberals, etc., estaven també contaminades (almenys al principi de la guerra) pel xovinisme. El partit de la burgesia liberal de Rússia (els cadets) va recolzar íntegrament i incondicionalment el govern tsarista. En matèria de política exterior, fa ja temps que els cadets són un partit governamental. El paneslavisme, per mitjà del qual la diplomàcia tsarista va realitzar més d’una vegada els seus grandiosos fraus polítics, s’ha convertit en la ideologia oficial dels cadets. El liberalisme rus ha degenerat en nacional-liberalisme. Rivalitza en «patriotisme» amb les centúries negres, vota sempre de bon grat pel militarisme, l’hegemonia naval, etc. En el camp del liberalisme rus s’observa, aproximadament, el mateix fenomen que a Alemanya en la dècada del 70, quan el liberalisme «lliurepensador» es va desintegrar i va donar naixement al partit nacional-liberal. La burgesia liberal russa ha encetat definitivament el camí de la contrarevolució. El punt de vista del P.O.S.D.R. en aquesta qüestió s’ha confirmat en la seua plenitud. La realitat va tirar per terra la idea dels nostres oportunistes, segons la qual el liberalisme rus és encara la força motriu de la revolució a Rússia.
La camarilla governant ha aconseguit també, amb ajuda de la premsa burgesa, del clergat, etc., provocar un estat d’ànim xovinista entre els camperols. Però a mesura que els soldats vagen tornant del camp de batalla, l’estat d’ànim en el camp canviarà, indubtablement, i no a favor de la monarquia tsarista. Els partits democràticoburgesos que tenen punts de contacte amb els camperols tampoc han resistit l’onada de xovinisme. El partit dels trudovics es va negar en la Duma de l’Estat a votar pels crèdits de guerra. Però per boca del seu cap Kerenski va donar a conèixer una declaració «patriòtica» que fa perfectament el joc a la monarquia. Tota la premsa legal dels «populistes» ha seguit, en general, els passos dels liberals. Inclús l’ala esquerra de la democràcia burgesa, l’anomenat partit socialistarevolucionari, afiliat al Buró Socialista Internacional, ha seguit aquest corrent. El senyor Rubanovitx, representant d’aquest partit en el B.S.I., es manifesta obertament com un socialxovinista. La meitat dels delegats d’aquest partit en la conferència dels socialistes de l’«Entente», celebrada a Londres, va votar una resolució xovinista (l’altra meitat es va abstindre). En la premsa il·legal dels socialistes-revolucionaris (en el periòdic Nóvosti i altres) predominen els xovinistes. Els revolucionaris «sortits d’un medi burgès», és a dir, els revolucionaris burgesos que no estan lligats a la classe obrera, han patit una terrible desfeta en aquesta guerra. La trista sort de Kropotkin, Búrtziev i Rubanovitx és molt significativa.
El proletariat és l’única classe a Rússia a la que no s’ha aconseguit inocular el virus del xovinisme. Alguns excessos comesos al començament de la guerra no van afectar sinó les capes més endarrerides de la classe obrera. La participació dels obrers en els escandalosos actes de Moscou contra els alemanys ha sigut molt exagerada. En general, la classe obrera a Rússia s’ha mostrat immune al xovinisme.
Açò s’explica per la situació revolucionària existent en el país i per les condicions generals de vida del proletariat rus.
Els anys de 1912 a 1914 van marcar el començament d’un nou i grandiós auge revolucionari a Rússia. Novament vam ser testimonis d’un vast moviment de vagues, sense precedents en el món. Segons els càlculs més modestos, les vagues revolucionàries de masses van comprendre en 1913 a un milió i mig de participants, per a sobrepassar en 1914 els dos milions i aproximar-se al nivell de 1905. En vespres de la guerra, a Petersburg els esdeveniments van portar ja als primers combats de barricades.
El Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia, partit il·legal, ha complit el seu deure davant de la Internacional. La bandera de l’internacionalisme no va tremolar en les seues mans. El nostre Partit ha trencat orgànicament, des de fa ja temps, amb els grups i elements oportunistes. Els grillons de l’oportunisme i del «legalisme a tota costa» no van lligar de peus i mans al nostre Partit. I aquesta circumstància li va permetre complir el seu deure revolucionari, de la mateixa manera que l’escissió amb el partit oportunista de Bissolati va ajudar també els camarades italians.
La situació general del nostre país és hostil al floriment de l’oportunisme «socialista» entre les masses obreres. A Rússia veiem tota una sèrie de matisos de l’oportunisme i del reformisme entre els intel·lectuals, en la petita burgesia, etc. Però això només compta amb una ínfima minoria de partidaris en les capes obreres políticament actives. El sector d’obrers i empleats privilegiats és molt dèbil en el nostre país. El fetitxisme de la legalitat no ha pogut sorgir entre nosaltres. Els liquidadors (el partit dels oportunistes, dirigit per Axelrod, Potrésov, Txerevanin, Maslov i altres) no comptaven amb cap suport seriós, abans de la guerra, entre les masses obreres. A la IV Duma de l’Estat van ser elegits sis diputats obrers, tots adversaris del liquidacionisme. La tirada de la premsa obrera legal de Petrograd i Moscou, així com les col·lectes de fons per a ella, van demostrar irrefutablement que les quatre quintes parts dels obrers conscients estan contra l’oportunisme i el corrent liquidacionista.
Al començar la guerra, el govern tsarista va detindre i va deportar milers i milers d’obrers avançats, membres del nostre P.O.S.D.R. il·legal. Aquest fet, unit a la declaració de l’estat de guerra en el país i a la clausura dels nostres periòdics etc., va aconseguir frenar el nostre moviment. No obstant, l’activitat revolucionària clandestina del nostre Partit continua malgrat tot. En Petrograd, el Comitè del nostre Partit publica un periòdic il·legal, Proletarski Golos.
Els articles de l’òrgan central Sotsial-Demokrat, que s’edita en l’estranger, es reimprimeixen en Petrograd i s’envien a les províncies. Es publiquen proclames il·legals que es difonen inclús en els quarters. Fora de la ciutat, en llocs apartats, se celebren reunions obreres clandestines. Últimament, van esclatar en Petrograd grans vagues d’obrers metal·lúrgics. Amb aquest motiu, el nostre Comitè de Petrograd va llançar diversos manifestos dirigits als obrers.
La minoria obrera socialdemòcrata de Rússia en la Duma de l’Estat i la guerra
En 1913 es va produir una escissió entre els diputats socialdemòcrates de la Duma de l’Estat. D’un costat van quedar set partidaris de l’oportunisme, dirigits per Txeidze, que havien sigut triats per set províncies no proletàries, on el nombre d’obrers era de 214.000. D’un altre costat van quedar sis diputats, tots ells de la cúria obrera, triats en els centres més industrials de Rússia, que comptaven en total amb 1.008.000 obrers.
La qüestió principal de divergència era aquesta: tàctica del marxisme revolucionari o tàctica del reformisme oportunista. En la pràctica, la divergència es manifestava, sobretot, en l’activitat extra parlamentària en el si de les masses. Aquesta activitat havia de desplegar-se a Rússia clandestinament, si els que la portaven a terme volien mantindre’s en un pla revolucionari. La fracció de Txjeidze va continuar sent l’aliada més fidel dels liquidadors, que rebutjaven el treball clandestí, i els defenia en totes les xerrades amb els obrers, en totes les reunions. D’ací l’escissió. Els sis diputats van formar la fracció O.S.D.R. Un any de treball va demostrar de manera irrefutable que amb ella precisament estava la immensa majoria dels obrers russos.
Al començar la guerra, la divergència va aconseguir gran relleu. La fracció de Txjeidze es va limitar al terreny estrictament parlamentari. No va votar a favor dels crèdits, perquè si haguera procedit d’una altra manera hauria suscitat una tempestat d’indignació contra ella entre els obrers. (Hem vist que a Rússia ni tan sols els trudovics, petitburgesos, han votat en pro dels crèdits.) Però tampoc va alçar la seua protesta contra el socialxovinisme.
D’una altra manera va procedir la fracció O.S.D.R., que expressava la línia política del nostre Partit. Va portar la protesta contra la guerra al més profund de la classe obrera i va estendre la propaganda contra l’imperialisme a les àmplies masses de proletaris russos.
I els obrers van acollir amb gran simpatia a aquesta fracció, la qual cosa va espantar el govern i el va obligar, violant flagrantment les seues pròpies lleis, a detindre els nostres camarades diputats i condemnar-los a deportació perpètua a Sibèria. Ja en el seu primer comunicat oficial sobre la detenció dels nostres camarades, el govern tsarista escrivia:
«Alguns membres de les societats socialdemòcrates, que s’han plantejat com a fi de la seua activitat trencar la potència militar de Rússia realitzant una agitació contra la guerra, per mitjà de proclames clandestines i d’una propaganda oral, han adoptat a aquest respecte una posició molt especial.»
A la famosa crida de Vandervelde demanant que se suspenguera «temporalment» la lluita contra el tsarisme (ara se sap per les declaracions de l’emissari del tsar a Bèlgica, príncep Kudashiev, que Vandervelde no va redactar ell sol tal crida, sinó en col·laboració amb el mencionat enviat tsarista), només el nostre Partit va donar una resposta negativa, per boca del seu Comitè Central. El centre dirigent dels liquidadors es va mostrar d’acord amb Vandervelde i va declarar oficialment en la premsa que «amb la seua activitat no s’oposaria a la guerra».
El govern tsarista va acusar, abans que res, els nostres camarades diputats d’haver difós entre els obrers aquesta resposta negativa a Vandervelde.
Durant el procés, el procurador tsarista, senyor Nenarókomov, va posar d’exemple als nostres camarades els socialistes alemanys i francesos. «Els socialdemòcrates alemanys (va dir) han votat els crèdits de guerra i s’han mostrat amics del govern. Així van procedir els socialdemòcrates alemanys, mentre que els tristos cavallers de la socialdemocràcia russa no han actuat així [...]. Els socialistes de Bèlgica i França, com un sol home, van oblidar les seues discòrdies amb altres classes, les seues querelles de partits, i es van col·locar sense vacil·lació davall la bandera.» No obstant, els membres de la fracció obrera socialdemòcrata de Rússia, que es van subordinar a les directives del Comitè Central del Partit, no van obrar d’aquesta manera...
En el procés es va desplegar l’imponent quadro de l’ampli treball il·legal d’agitació contra la guerra, realitzat pel nostre Partit entre les masses proletàries. Com és natural, el tribunal tsarista no va aconseguir, ni amb molt, «descobrir» tota l’activitat dels nostres camarades en aquest domini. Però el que es va revelar va demostrar quant s’havia fet en el breu lapse d’uns mesos.
Durant el judici es va donar lectura als manifestos clandestins dels nostres grups i comitès contra la guerra i a favor d’una tàctica internacionalista. Els obrers conscients de tota Rússia estaven en relació amb els membres de la fracció obrera socialdemòcrata de Rússia, que s’esforçava, en la mesura de les seues possibilitats, per ajudar-los a enjudiciar la guerra des del punt de vista del marxisme.
El camarada Murànov, diputat dels obrers de la província de Járkhov, va declarar davant del tribunal:
«Comprenent que el poble no m’havia enviat a la Duma de l’Estat per a endropir-me en el meu escó, anava a les localitats per a conèixer l’estat d’ànim de la classe obrera.» Murànov va reconèixer també en el judici que havia assumit les funcions d’agitador il·legal del nostre Partit i organitzat un comitè obrer en els Urals, en la fàbrica de Verjneisetsk, i en altres llocs. El procés va demostrar que, des del començament de la guerra, els membres de la fracció O.S.D.R. havien recorregut, amb fins de propaganda, quasi tota Rússia, que Murànov, Petrovski, Badàiev i altres havien organitzat nombroses assemblees obreres en les quals es van adoptar resolucions contra la guerra, etc.
El govern tsarista va amenaçar els acusats amb la pena de mort. Açò va fer que no tots es mostraren en el curs mateix del procés tan valents com el camarada Murànov. Van tractar de dificultar als procuradors la seua condemna. D’això s’aprofiten avui, indignament, els socialxovinistes russos per a velar el fons de la qüestió, a saber: quin és el parlamentarisme que necessita la classe obrera?
Accepten el parlamentarisme Sudekum i Heine, Sembat i Vaillant, Bissolati i Mussolini, Txjeidze i Plekhanov. També l’accepten els nostres camarades de la fracció obrera socialdemòcrata de Rússia, així com els camarades búlgars i italians que han trencat amb els xovinistes. Però hi ha parlamentarisme i parlamentarisme. Uns utilitzen la tribuna parlamentària per a fer mèrits davant dels seus governs, o, en el millor dels casos, per a rentar-se les mans, com la fracció de Txjeídze. Altres utilitzen el parlamentarisme per a ser revolucionaris fins al final, per a complir el seu deure com a socialistes i internacionalistes, inclús en les circumstàncies més difícils. L’activitat parlamentària dels uns condueix a les butaques ministerials; la dels altres condueix a la presó, a la deportació, al presidi. Els uns serveixen la burgesia; els altres, el proletariat. Els uns són socialimperialistes, els altres marxistes revolucionaris.