(Una crisi en el nostre partit)
1904
k) Continua la discussió sobre els estatuts. La composició del Consell
Els altres articles dels estatuts van ser causa de moltes més discussions sobre detalls que sobre principis d’organització. La 24è sessió del Congrés es va dedicar completament a tractar de la representació als congressos del partit, sostenint novament tan sols els bundistes (Goldblat i Líber, ps. 258-259) i el camarada Akimov una lluita aferrissada i definida contra els plans que eren comuns a tots els iskristes. El camarada Akimov va reconèixer, amb franquesa digna d’encomi, el seu paper al Congrés: “Cada vegada que intervinc tinc la plena convicció que no influiré amb els meus arguments sobre els meus camarades, sinó que, al contrari, perjudicaré el punt que defense” (p. 261). Aquesta precisa observació estava sobretot al seu lloc immediatament després de l’article primer dels estatuts; l’única cosa que no és molt apropiat és l’expressió “al contrari”, perquè el camarada Akimov no sols va saber fer mal a determinats punts, sinó que al mateix temps i pel mateix va saber també “influir sobre els seus camarades”.. entre els iskristes molt poc conseqüents, inclinats a la fraseologia oportunista.
En conjunt, l’article tercer dels estatuts, que determina les condicions de representació al Congrés, va ser aprovat per majoria, amb set abstencions (p. 263), que evidentment corresponen als antiiskristes.
La discussió sobre la composició del Consell, que va esmerçar la major part de la 25 sessió del Congrés, va demostrar com d’extraordinàriament fragmentats estaven els grups al voltant d’una quantitat enorme de diversos projectes. Abramson i Tsariov rebutgen totalment el pla del Consell. Panin s’entossudeix a fer del Consell, exclusivament, un tribunal d’arbitratge i per això proposa amb tota conseqüència que hom suprimisca la indicació que el Consell és l’organisme superior i que poden convocar-lo dos qualssevulla dels seus membres21. Guertz i Rúsov propugnen formes diferents de composició del Consell, com a complement a les tres formes proposades pels cinc membres de la comissió d’estatuts.
Els problemes en discussió es reduïen abans que res a determinar les tasques del Consell: tribunal d’arbitratge o organisme superior del partit. A favor de la primera versió estava, d’una manera conseqüent, segons ja he dit, el camarada Panin. Però estava sol. El camarada Martov es va declarar terminantment en contra: “Propose que es rebutge la proposició de suprimir les paraules “el Consell és l’organisme superior”; la nostra formulació [és a dir, la formulació de les tasques del Consell, sobre la qual havíem arribat a un acord en la comissió d’estatuts] deixa intencionadament la possibilitat que el Consell es desenrotlle i arribe a ser l’organisme superior del partit. Per a nosaltres, el Consell no és simplement un organisme de conciliació”. Però la composició del Consell, segons el projecte del camarada Martov, corresponia plenament i exclusivament al caràcter d’“organisme de conciliació” o tribunal d’arbitratge: dos membres de cada un dels dos organismes centrals i un cinquè membre invitat per aquests quatre. No sols semblant composició del Consell, sinó fins i tot la composició que va aprovar el Congrés, a proposta dels camarades Rúsov i Guertz (el cinquè membre és designat pel Congrés), respon exclusivament a objectius de conciliació o de mediació. Hi ha una contradicció insuperable entre semblant composició del Consell i el designi que arribe a ser organisme superior del partit. L’organisme superior del partit ha d’estar sempre constituït, i no dependre de modificacions casuals en la composició dels centres (a vegades com a conseqüència de batudes). L’organisme superior ha de trobar-se en relació directa amb el Congrés del partit, rebent els seus poders d’aquest últim, i no d’altres dos organismes del partit subordinats al Congrés. L’organisme superior ha d’estar compost per persones que el Congrés del partit conega. Finalment, l’organisme superior no pot estar organitzat de manera que la seua mateixa existència depenga d’una casualitat: basta que les dues instàncies no arriben a un acord en l’elecció del cinquè membre i el partit s’ha quedat sense el seu organisme superior! Es va objectar contra açò: 1) que també pot arribar-se a una situació sense sortida en cas d’abstenir-se un dels cinc i dividir-se els altres quatre per parelles (Iegórov). Aquesta objecció no té fonament, perquè tot organisme de direcció col·lectiva està subjecte a vegades, inevitablement, a la impossibilitat d’adoptar un acord, però açò no té res a veure amb la impossibilitat de constituir aqueix organisme de direcció col·lectiva. 2) “Si un organisme com el Consell no pot elegir el seu cinquè membre, això voldrà dir que, en general, és un organisme incapaç d’actuar” (Zasúlitx). Però no es tracta ací que no siga capaç d’actuar l’organisme superior, sinó que no existeix: sense cinquè membre no existirà cap Consell, no existirà “organisme” algun i no podrà ni parlar-se de la seua capacitat d’actuar. Finalment, encara seria un mal reparable si pogués donar-se el cas que no es constituís una instància del partit sobre la qual hi ha una altra més alta, per que llavors aquesta instància més alta podria sempre, en casos extraordinaris, d’una manera o altra, omplir el buit. Però per damunt del Consell no hi ha cap instància fora del Congrés, i per això es falta evidentment a la lògica deixant en els estatuts una possibilitat que el Consell no es puga ni tan sols constituir.
Els meus dos breus discursos al Congrés sobre aquesta qüestió els vaig consagrar únicament (ps. 267 i 269) a l’examen d’aquestes dues objeccions injustes, amb les que van defensar el projecte de Martov ell mateix i altres camarades. Quant al predomini de l’òrgan central o del Comitè Central en el Consell, ni tan sols ho vaig tocar de passada. El camarada Akimov en va tractar per primera vegada, en el sentit de cridar l’atenció sobre el perill que representava un predomini de l’òrgan central, ja en la 14 sessió del Congrés (p. 157), i només després del Congrés els camarades Martov, Axelrod i altres van seguir Akimov inventant l’absurda i demagògica llegenda que la “majoria” volia convertir el CC en arma de la redacció. Tractant d’aquesta qüestió en el seu “Estat de setge”, el camarada Martov fa modestament a una banda el seu vertader iniciador! Qui desitge saber amb tots els detalls com es va plantejar el problema del predomini de l’òrgan central sobre el Comitè Central al Congrés del partit, i no limitar-se a cites soltes i sense connexió, comprendrà fàcilment com desvirtua el camarada Martov les coses. Ja en la 14 sessió, únicament el camarada Popov comença per una polèmica contra les opinions del camarada Akimov, que vol “defensar en la cima del partit “la més rigorosa centralització”, per a reduir la influència de l’òrgan central” (p. 154, subratllat per mi), “que és en el que consisteix exactament tot l’objecte de semblant sistema [del sistema d’Akimov]”. “No sols [afegeix el camarada Popov] no defense jo semblant centralització, sinó que estic disposat a lluitar contra ella per tots els mitjans, ja que és una bandera d’oportunisme”. Ací és on està l’arrel de la famosa qüestió del predomini de l’òrgan central sobre el Comitè Central, i no és res estrany que el camarada Martov es veja obligat ara a silenciar el vertader origen del problema. Ni fins i tot el mateix camarada Popov va poder deixar de veure el caràcter oportunista d’aquestes disquisicions d’Akimov sobre el predomini de l’òrgan central22, i per a establir una distinció ben clara entre la seua posició i la del camarada Akimov, el camarada Popov declara categòricament: “poc importa que hi haja en aquest centre (en el Consell) tres membres de la redacció i dos del Comitè central. Aquesta és una qüestió secundària [subratllat per mi]; l’important és que la direcció, l’alta direcció del partit tinga un sol punt d’origen” (p. 155). El camarada Akimov objecta: “segons el projecte, l’òrgan central té ja assegurat el predomini en el Consell pel mer fet que la redacció té una composició permanent, mentre que la del Comitè central és modificable” (p. 157), argument que només es refereix al “caràcter permanent” de la direcció al terreny dels principis (fenomen normal i desitjable), però de cap manera al “predomini” en el sentit d’una intervenció o un atemptat contra l’autonomia. I el camarada Popov, que llavors no pertanyia encara a la “minoria”, que dissimula el seu descontent per la composició dels organismes centrals, xafardejant sobre la falta d’independència del CC, respon al camarada Akimov d’una manera absolutament raonable: “Jo propose que hom considere [al Consell] centre directiu del partit, i llavors manca en absolut d’importància la qüestió de si hi ha en el Consell nombre més gran de representants del OC o del CC” (ps. 157-158; subratllat per mi).
Quan va tornar a tractar-se de la composició del Consell en la sessió 25, el camarada Pavlòvitx, prosseguint les velles deliberacions, es declara a favor d’un predomini de l’òrgan central sobre el Comitè Central “tenint en compte l’estabilitat del primer” (264), referint-se precisament a la fermesa de principis, segons va entendre també el camarada Martov, que va parlar immediatament després del camarada Pavlòvitx, considerant innecessari “fer constar el predomini d’un organisme sobre un altre” i assenyalant la possibilitat que un dels membres del Comitè Central residisca en l’estranger: “la qual cosa conservarà fins a un cert punt la fermesa de principis del Comitè Central” (264). Ací no hi ha encara ni ombra de demagògica confusió entre el problema de la fermesa de principis i de la seua salvaguarda, amb la salvaguarda de l’autonomia i independència del Comitè Central. Aquesta confusió, que després del Congrés s’ha convertit quasi en cavall de batalla del camarada Martov, al Congrés la va propugnar amb interès tan sols el camarada Akimov, que va ser qui va parlar ja aleshores del “esperit d’Aráktxèiev de què estaven penetrats els estatuts” (268), que “si en el Consell del partit hi ha tres membres de l’òrgan central, el Comitè Central quedarà reduït a mer executor de la voluntat de la redacció [subratllat per mi]. Tres persones residents en l’estranger rebran facultats il·limitades [!!] per a disposar del treball de tot [!!] el partit. Queden salvaguardats en el sentit de la seua seguretat personal i per això el seu poder és vitalici” (268). I contra aquestes frases absolutament absurdes i demagògiques, que substitueixen una direcció ideològica per la intervenció en el treball de tot el partit (i que després del Congrés van proporcionar al camarada Axelrod una consigna barata per als seus discursos sobre “teocràcia”), va ser contra el que va protestar novament el camarada Pavlòvitx, subratllant que estava “a favor de mantenir en la seua fermesa i puresa els principis que representava Iskra. Concedint el predomini a la redacció de l’òrgan central, afirme d’aquesta manera la posició d’aquests principis”.
Tal és, en realitat, el problema sobre el cèlebre predomini de l’òrgan central sobre el Comitè Central. La famosa “divergència de principi” dels camarades Axelrod i Martov no és sinó una repetició de les frases oportunistes i demagògiques del camarada Akimov, frases el vertader caràcter de les quals va veure clarament fins i tot el camarada Popov, i ho va veure quan encara no havia sigut derrotat pel que fa a la composició dels organismes centrals.
***
Resum de la qüestió de la composició del Consell: malgrat els intents del camarada Martov de demostrar en Estat de setge que era contradictòria i inexacta la meua exposició en la “Carta a la redacció”, les actes del Congrés demostren clarament que, en comparació amb l’article primer, aquest problema no és efectivament més que un detall, i que era vertaderament desvirtuar dir el que s’ha manifestat en l’article “El nostre Congrés” (núm. 53 d’Iskra) que “quasi exclusivament” nosaltres havíem discutit sobre la formació dels organismes centrals del partit. Tant més clama al cel aquesta desvirtuació quant que l’autor de l’article passa en complet silenci per damunt de la discussió sobre l’article primer. Les actes demostren, a més, que no va haver-hi agrupament determinat dels iskristes pel que fa a la composició del Consell: no hi ha votacions nominals, Martov dissenteix de Panin, jo estic d’acord amb Popov; Iegórov i Gúsiev es mantenen a una banda, etc. Finalment, la meua última afirmació (al Congrés de la Lliga de la socialdemocràcia revolucionària russa en l’estranger) que es refermava la coalició dels martovistes amb els antiiskristes, es confirma també pel viratge que, d’una manera ben clara per a tots, han fet també en aquest problema els camarades Martov i Axelrod cap a la posició del camarada Akimov.
21 El camarada Starovier s’inclinava també, pel que s’ha vist, cap al punt de vista del camarada Panin, amb l’única diferència que aquest últim sabia el que volia, i, amb tota conseqüència, proposava resolucions que convertien el Consell en un organisme purament arbitral, de conciliació, mentre que el camarada Starovier no sabia el que volia en dir que, segons el projecte, el Consell havia de reunir-se “només quan ho desitjaren les parts” (p. 266). Açò és francament inexacte.
22 Ni el camarada Popov ni el camarada Martov van tenir inconvenient en titllar el camarada Akimov d’oportunista, i només van començar a sentir-se ofesos i a indignar-se quan se’ls va titllar a ells mateixos amb aqueix nom, i amb raó, per la “igualtat de drets de les llengües” o per l’article primer. El camarada Akimov, les empremtes del qual va seguir el camarada Martov, va saber, no obstant això, portar-se al Congrés del partit amb més dignitat i homenia que el camarada Martov i els seus sequaços en el de la Lliga. “A mi [deia el camarada Akimov al Congrés del partit] m’anomenen oportunista; personalment, considere que aquesta paraula és una injúria i una ofensa i crec que no la meresc en absolut; no obstant això, no proteste” (p. 296). ¿Li proposarien, potser, els camarades Martov i Starovier al camarada Akimov signar la seua protesta contra la falsa acusació d’oportunisme i es negaria el camarada Akimov?