(Una crisi en el nostre partit)
1904
i) Article primer dels estatuts
Ja hem citat les diverses formulacions que van suscitar al Congrés interessants debats. Aquests debats es van esmerçar quasi dues sessions i van acabar per dues votacions nominals (en tot el Congrés no va haver-hi, si no m’equivoque, més que vuit votacions nominals, tan sols en casos d’especial importància, per l’enorme pèrdua de temps que comporten tals votacions). S’havia plantejat una qüestió que, indubtablement, té un caràcter de principi. L’interès del Congrés pels debats era immens. En la votació van prendre part tots els delegats, fenomen rar en el nostre Congrés (com en tot gran congrés) i prova, al mateix temps, de l’interès dels que discutien.
En què consistia, doncs, l’essència de la qüestió en litigi? Ja vaig dir al Congrés, i ho he repetit després més d’una vegada, que “no considere en absolut la nostra discrepància (respecte a l’article primer) tan essencial, que en depenga la vida o la mort del partit. No perirem, ni de bon tros, per un mal article en els estatuts!” (250). Aquesta discrepància, per si mateixa, encara que posa de manifest matisos de caràcter de principi, no va poder produir de cap manera la divergència (i en realitat, per a parlar sense convencionalismes, l’escissió) que s’ha produït després del Congrés. Però tota petita discrepància pot fer-se gran si hom hi insisteix, si hom la posa en primer pla, si ens posem a cercar tots els arrels i totes les ramificacions de la mateixa. Tota petita discrepància pot adquirir enorme importància, si serveix de punt de partida per a un viratge cap a certs conceptes equivocats, i si a aquests conceptes equivocats vénen a unir-se, a conseqüència de noves divergències complementàries, actes anàrquics que porten el partit a l’escissió.
Aquesta era precisament la situació en el cas que examinem. Una discrepància relativament petita sobre l’article primer ha adquirit ara enorme importància, perquè és precisament el que ha servit de punt de viratge cap a les elucubracions oportunistes i cap a la fraseologia anarquista de la minoria (especialment al Congrés de la Lliga, i després també a les columnes de la nova Iskra). Aquesta discrepància ha sigut precisament el començament de la coalició de la minoria iskrista amb els antiiskristes i amb la tolla, que va adquirir formes definitivament precises en el moment de les eleccions. Sense comprendre aquesta coalició no és possible comprendre tampoc la divergència principal, bàsica, en el problema de la composició dels organismes centrals. El petit error de Martov i Axelrod sobre l’article primer era una petita esquerda en el nostre got (segons vaig dir al Congrés de la Lliga). Podíem haver-lo lligat ben fort, amb un nus doble (i no amb un nus escorredor, com va creure escoltar Martov, que durant el Congrés de la Lliga es trobava en un estat pròxim a la histèria). Podien fer-se tots els esforços per a engrandir l’esquerda, per a trencar el got. I açò va ser precisament el que va succeir pel boicot i la resta de mesures anàrquiques de tipus semblant, dels entusiastes partidaris de Martov. La discrepància sobre l’article primer va exercir un paper considerable en el problema de l’elecció dels organismes centrals, i la derrota de Martov en aquest punt el va portar a la “lluita al terreny de principis” per mitjans toscament mecànics i fins i tot escandalosos (discursos al Congrés de la Lliga de la socialdemocràcia revolucionària russa en l’estranger).
Ara, després de totes aqueixes peripècies, el problema de l’article primer ha adquirit, d’aquesta manera, enorme importància, i hem d’adonar-nos exactament tant del caràcter dels agrupaments que es van establir al Congrés, quan hom va votar aquest article, com (el que és incomparablement més important) del caràcter efectiu dels matisos d’opinió que es van assenyalar, o van començar a assenyalar-se, en relació amb l’article primer. Ara, després dels esdeveniments esmentats, la qüestió està ja plantejada en la forma següent: ¿s’ha reflectit en la formulació de Martov defensada per Axelrod, la seua (d’ell o d’ells) inestabilitat, la seua falta de fermesa i la seua vaguetat política, com vaig dir al Congrés del partit (333), la seua (d’ell o d’ells) desviació cap al jauresisme i l’anarquisme, segons suposava Plekhanov al Congrés de la Lliga (102 i altres de les actes de la Lliga)? ¿O és que la meua formulació, defensada per Plekhanov, reflectia una concepció del centralisme equivocada, burocràtica, formalista autoritària, no socialdemòcrata? ¿Oportunisme i anarquisme o burocràcia i formalisme?: en aquests termes està plantejada la qüestió ara, quan s’ha engrandit una petita divergència. I nosaltres hem de tenir en compte precisament aquesta forma de plantejar el problema, que els esdeveniments ens han imposat a tots, diria històricament determinada, si no temés expressions massa ressonants, en examinar el fons dels arguments en pro i en contra de la meua formulació. Comencem l’examen d’aquests arguments per una anàlisi de les discussions que es van desenrotllar al Congrés. El primer discurs, el del camarada Iegórov, només interessa perquè la seua actitud (non liquet, no està encara clar per a mi, no sé encara on està la veritat), va ser molt característica de l’actitud de molts delegats als qui no els va ser fàcil orientar-se en un problema efectivament nou, prou complex i minuciós. El discurs següent, el del camarada Axelrod, planteja ja de seguida la qüestió al terreny dels principis. És el primer discurs d’aquesta índole, millor dit, és, en general, el primer discurs del camarada Axelrod al Congrés, i costa molt considerar com molt feliç el seu debut amb el cèlebre “professor”. “Jo crec [va dir el camarada Axelrod] que hem de delimitar els conceptes: partit i organització. En canvi, ací aquests dos conceptes estan confosos. Aquesta confusió és perillosa”, Tal és el primer argument contra la meua formulació. Però examineu-ho més de prop. ¿Quan dic que el partit ha de ser una suma (i no una simple suma aritmètica, sinó un complex) d’organitzacions10, vol açò dir que jo “confonga” els conceptes de partit i organització? Clar que no. En fer-ho, expresse d’una manera perfectament clara i precisa el meu desig, la meua exigència que el partit, com a destacament d’avantguarda de la classe, siga el més organitzat possible i només aculla al seu si aquells elements que admeten, almenys, un grau mínim d’organització. Al contrari, el meu contrincant confon en el partit elements organitzats i no organitzats, els que es deixen dirigir amb els que no es deixen, els avançats amb els incorregiblement endarrerits, perquè els que són corregiblement endarrerits poden entrar en l’organització. Aquesta confusió és efectivament perillosa. El camarada Axelrod al·ludeix després “a les organitzacions del passat rigorosament conspiratives i centralistes” (“Terra i Llibertat” i “La Voluntat del Poble”); al voltant d’aquestes organitzacions, segons diu, “es van agrupar tota una sèrie de persones que no formaven part de l’organització, però que l’ajudaven en una o altra forma i es consideraven membres del partit... Aquest principi ha d’aplicar-se de forma encara més rigorosa en l’organització socialdemòcrata”. I ací hem arribat precisament a un dels quid de la qüestió: ¿“aquest principi”, que autoritza a anomenar-se membres del partit a persones que no figuren en cap de les seues organitzacions, sinó que es limiten a “ajudar-lo d’una manera o altra”, és, efectivament, un principi socialdemòcrata? Plekhanov ha donat a aquesta pregunta l’única resposta possible: “Axelrod no tenia raó quan al·ludia a la dècada del 70. Llavors existia un centre ben organitzat, amb una disciplina perfecta; al seu voltant existien organitzacions de divers grau que ell havia creat, i allò que estava fora d’aqueixes organitzacions era caos i anarquia. Els elements integrants d’aquest caos s’anomenaven membres del partit, però la causa no en sortia guanyant sinó perdent. No hem d’imitar l’anarquia de la dècada del 70, sinó evitar-la”. Per tant, “aquest principi”, que el camarada Axelrod volia fer passar per socialdemòcrata, és en realitat un principi anàrquic. Per a refutar açò, cal demostrar la possibilitat del control, de la direcció i de la disciplina al marge de l’organització, cal demostrar la necessitat que als “elements del caos” hom els adjudique el títol de membres del partit. Els defensors de la formulació del camarada Martov no han demostrat i no podien demostrar ni l’una ni l’altra cosa. Per a posar un exemple, el camarada Axelrod ha parlat del “professor que es considera socialdemòcrata i ho declara”. Per a portar al seu terme la idea que conté aquest exemple, el camarada Axelrod hauria d’haver dit després si els mateixos socialdemòcrates organitzats reconeixen com a socialdemòcrata aquest professor. En no haver formulat ulteriorment aquesta pregunta, el camarada Axelrod ha deixat la seua argumentació a mitges. En efecte, una de dos: o bé els socialdemòcrates organitzats consideren el professor de què tractem com a socialdemòcrata, i llavors, ¿per què no incloure’l en aquesta o l’altra organització socialdemòcrata? Només després de semblant incorporació estaran “les declaracions” del professor en harmonia amb els seus actes i no seran frases buides (que és en el que queden amb massa freqüència les declaracions de professors). O bé els socialdemòcrates organitzats no consideren socialdemòcrata el professor, i en aquest cas no té sentit i és absurd i perjudicial concedir-li el dret a ostentar el títol de membre del partit, que entranya consideració i responsabilitat. Per tant, la cosa queda reduïda precisament a aplicar d’una manera conseqüent el principi d’organització o a consagrar la dispersió i l’anarquia. ¿Estem constituint el partit, i per a això prenem per base el nucli de socialdemòcrates que ja ha sigut creat i ha adquirit cohesió, el nucli que ha organitzat, suposem, el Congrés del partit i que ha d’estendre i multiplicar qualsevol classe d’organitzacions del partit, o ens acontentem amb la frase tranquil·litzadora de què tots els que ajuden són membres del partit? “Si acceptem la fórmula de Lenin [va continuar el camarada Axelrod], llançarem per la borda una part d’aquells que, tot i que no puguen ser admesos directament en l’organització, són, no obstant això, membres del partit”. La confusió de conceptes amb què Axelrod va voler acusar-me a mi es destaca ací en les seues pròpies paraules amb tota claredat: considera ja com un fet que tots els que ajuden són membres del partit, quan açò és precisament el que es discuteix i els oponents han de demostrar encara la necessitat i avantatge de semblant interpretació. ¿Quin és el contingut d’aquesta frase, a primera vista terrible, de llançar per la borda? Si únicament es consideren com a membres del partit els membres d’organitzacions reconegudes com a organitzacions del mateix, llavors persones que no poden ingressar “directament” en cap organització del partit, podran, no obstant això, treballar en una organització que no siga del partit, però que estiga en contacte amb ell. Per consegüent, no es pot ni parlar de llançar per la borda en el sentit d’apartar del treball, de la participació en el moviment. Al contrari, com més fortes siguen les nostres organitzacions del partit, integrades per socialdemòcrates efectius, com menys vacil·lació i inestabilitat hi haja dins del partit, més àmplia i polifacètica, més rica i fructuosa serà la influència del partit sobre els elements de les masses obreres que el rodegen i que ell dirigeix. Perquè no es pot, en veritat, confondre el partit com a destacament d’avantguarda de la classe obrera amb tota la classe. I aquesta és precisament la confusió (pròpia del nostre economicisme oportunista, en general) en què cau el camarada Axelrod quan diu: “Clar és que abans que res constituïm una organització dels elements més actius del partit, una organització de revolucionaris, però, ja que som un partit de classe, hem de pensar a fer les coses de manera que no hi queden fora persones que, d’una manera conscient, encara que potser no amb plena activitat, estan en contacte amb aqueix partit”. En primer lloc, entre els elements actius del Partit Obrer Socialdemòcrata de cap manera figuraran tan sols les organitzacions de revolucionaris, sinó tota una sèrie d’organitzacions obreres reconegudes com a organitzacions del partit. En segon lloc: ¿per quin motiu i en virtut de quina lògica podia hom deduir, del fet que som un partit de classe, la conseqüència que no cal establir una distinció entre els que integren el partit i els que estan en contacte amb ell? Molt al contrari: precisament perquè hi ha diferències en el grau de consciència i en el grau d’activitat, cal establir una diferència en el grau de proximitat al partit. Nosaltres som el partit de la classe, i, per això, quasi tota la classe (i en temps de guerra, en època de guerra civil, la classe sencera) ha d’actuar sota la direcció del nostre partit, ha de tenir amb el nostre partit el lligam més estret possible; però seria manilovisme i “seguidisme” creure que quasi tota la classe o la classe sencera puga algun dia, davall el capitalisme, elevar-se fins al punt d’assolir el grau de consciència i d’activitat del seu destacament d’avantguarda, del seu partit socialdemòcrata. Cap socialdemòcrata judiciós ha posat mai en dubte que, davall el capitalisme, ni fins i tot l’organització sindical (més rudimentària, més assequible al grau de consciència de les capes menys desenrotllades) estiga en condicions d’englobar tota o quasi tota la classe obrera. Oblidar la diferència que existeix entre el destacament d’avantguarda i tota la massa que gravita cap a ell, oblidar el deure constant que té el destacament d’avantguarda d’elevar capes cada vegada més àmplies al seu avançat nivell, seria únicament enganyar-se a si mateix, tancar els ulls davant la immensitat de les nostres tasques, restringir les nostres tasques. I precisament així es tanquen els ulls i tal és l’oblit que hom comet quan esborra la diferència que existeix entre els que estan en contacte i els que ingressen, entre els conscients i els actius, d’una banda, i els que ajuden, per una altra.
Remetre’s a què som un partit de classe per a justificar la difusió orgànica, per a justificar la confusió entre organització i desorganització, significa repetir l’error de Nadiezhdin, que confonia “la qüestió filosòfica i historicòsocial de les profundes arrels del moviment amb una qüestió tècnica d’organització” (Què fer?, p. 91). I precisament aquesta confusió, que amb tanta sort va iniciar el camarada Axelrod, la van repetir després desenes de vegades els oradors que van defensar la formulació del camarada Martov. “Com més estenga hom el títol de membre del partit, molt millor”, diu Martov, sense explicar, no obstant això, quin avantatge en resulta de l’àmplia difusió d’un títol que no correspon al seu contingut. ¿Pot hom negar que és una ficció el control dels membres del partit que no formen part de la seua organització? L’àmplia difusió d’una ficció és nociva, i no útil. “Només podem alegrar-nos que tot vaguista, tot manifestant, responent dels seus actes, puga declarar-se membre del partit” (p. 239). De veritat? Qualsevol vaguista ha de tenir dret a declarar-se membre del partit? Amb aquesta tesi porta el camarada Martov el seu error a l’absurd, rebaixant el socialdemocratisme al vaguisme, repetint les malanances dels Akimov. Només podem alegrar-nos que la socialdemocràcia aconseguisca dirigir cada vaga, perquè l’obligació directa i absoluta de la socialdemocràcia consisteix en dirigir totes les manifestacions de la lluita de classe del proletariat, i la vaga és una de les manifestacions més profundes i potents d’aquesta lluita. Però serem seguidistes si consentim que aquesta forma elemental de lluita, ipso facto ni més menys que forma tradeunionista, s’identifique amb la lluita social democràtica, multilateral i conscient. D’una manera oportunista, consagrarem una cosa manifestament falsa, si concedim a tot vaguista el dret a “declarar-se membre del partit”, perquè semblant “declaració”, en una immensitat de casos, serà una declaració falsa. Ens adormirem amb somnis manilovians si se’ns acut assegurar-nos a nosaltres mateixos i als altres que tot vaguista pot ser socialdemòcrata i membre del Partit Socialdemòcrata, donada la infinita fragmentació, opressió i embrutiment que, davall el capitalisme, pesarà inevitablement sobre sectors molt amplis d’obrers “no instruïts”, no qualificats. Precisament l’exemple del “vaguista” mostra amb singular claredat la diferència entre l’aspiració revolucionària a dirigir d’una manera socialdemòcrata cada vaga i la frase oportunista que declara membre del partit tot vaguista. Nosaltres som un partit de classe puix que dirigim, en efecte, d’una manera socialdemòcrata, quasi tota i fins i tot tota la classe del proletariat; però només els Akimov poden deduir-hi que hàgem d’identificar de paraula el partit i la classe.
“No em fa por una organització de conjuradors” [deia el camarada Martov en el mateix discurs], però [hi afegia] per a mi una organització de conjuradors només té sentit en la mesura que la rodeja un ampli partit obrer socialdemòcrata” (p 239) Per a ser exacte hauria de dir: en la mesura que la rodeja un ampli moviment obrer socialdemòcrata. I en aquesta forma, la tesi del camarada Martov no sols és indiscutible, sinó que és una evident banalitat. M’hi detinc únicament perquè de la banalitat del camarada Martov, els oradors següents van deduir-hi l’argument molt corrent i molt vulgar que Lenin volia “reduir tot el conjunt de membres del partit a un conjunt de conspiradors”. Tant el camarada Posadovski com el camarada Popov van esgrimir aquest argument, que només pot provocar un somriure, i quan Martinov i Akimov el van fer seu, el seu vertader caràcter, és a dir, el caràcter de frase oportunista va quedar ja esbossat amb tota claredat. En el present, el camarada Axelrod desenrotlla aquest mateix argument en la nova Iskra, per a informar els lectors dels nous punts de vista de la nova redacció en matèria d’organització. Ja al Congrés, en la primera sessió en què es va tractar de l’article primer, vaig observar que els oponents volien aprofitar-se d’arma tan barata i per açò vaig fer en el meu discurs l’advertència següent (p. 240): “Hom no ha de pensar que les organitzacions del partit hauran de constar només de revolucionaris professionals. Necessitem les organitzacions més variades, de tots els tipus, categories i matisos, començant per organitzacions extraordinàriament reduïdes i conspiratives i acabant per organitzacions molt àmplies, lliures, lose Organisationen”. Es tracta d’una veritat fins a tal punt evident i lògica, que vaig considerar superflu aturar-m’hi. Però, en els moments actuals, com ens han arrossegat prou cap enrere, també en aquest punt cal “repetir allò ja mastegat”. I per a fer-ho, citaré uns passatges de Què fer? I de la “Carta a un camarada”:
... “A un cercle de corifeus com Alexèiev i Mishkin, Khalturin i Zheliábov li són accessibles les tasques polítiques en el sentit més real, més pràctic de la paraula, i li són accessibles precisament per quant les seues ardents prèdiques troben ressò en la massa, que es desperta espontàniament; per quant la seua bullent energia és compresa i recolzada per l’energia de la classe revolucionària”. Per a ser un partit socialdemòcrata cal assolir el suport de la classe. No és el partit el que ha de rodejar l’organització conspirativa, com pensava el camarada Martov, sinó que la classe revolucionària, el proletariat, ha de rodejar el partit, el qual ha de comprendre tant les organitzacions de conjurats, com les que no ho siguen.
... ”Les organitzacions obreres per a la lluita econòmica han de ser organitzacions sindicals. Tot obrer socialdemòcrata ha de recolzar, en tant que siga possible, aquestes organitzacions i treballar-hi activament... Però no estem en cap manera interessats en exigir que únicament els socialdemòcrates puguen ser membres dels sindicats: açò reduiria l’abast de la nostra influència en la massa. Deixem participar al sindicat tot obrer que comprenga que és necessari unir-se per a lluitar contra els patrons i contra el govern. El fi mateix dels sindicats seria inassequible si no agruparen tots els obrers capaços de comprendre encara que no fos més que aquesta noció elemental, si aquests sindicats no fossen organitzacions molt àmplies. I com més àmplies siguen aquestes organitzacions, més s’hi podrà estendre la nostra influència, influència exercida no sols pel desenvolupament “espontani” de la lluita econòmica, sinó també per l’acció conscient i directa dels membres socialistes dels sindicats sobre els seus camarades” (p 86). Direm de pas que l’exemple dels sindicats és particularment característic per a dilucidar el problema en discussió respecte a l’article primer. No pot haver-hi entre socialdemòcrates dues opinions sobre que aquests sindicats hagen de treballar “sota el control i la direcció” d’organitzacions socialdemòcrates. Però partir d’aquesta base per a donar a tots els membres d’aqueixos sindicats el dret a “declarar-se” membres del Partit Socialdemòcrata, seria un absurd evident i representaria l’amenaça d’un doble dany: reduir les proporcions del moviment sindical i debilitar la solidaritat obrera en aquest terreny, d’una banda. D’una altra, açò obriria les portes del Partit Socialdemòcrata al confús i vacil·lant. La socialdemocràcia alemanya es va veure en el cas de resoldre un problema semblant, plantejat en forma concreta, quan va sorgir el cèlebre incident dels obrers d’Hamburg, que treballaven a destall. Ni un moment va vacil·lar la socialdemocràcia en reconèixer que la conducta dels esquirols era indigna des del punt de vista d’un socialdemòcrata, és a dir, en reconèixer la direcció de les vagues; a recolzar-les com a cosa seua pròpia, però, al mateix temps, i amb la mateixa decisió va rebutjar l’exigència d’identificar els interessos del partit amb els interessos dels sindicats, de fer al partit responsable dels diversos passos dels distints sindicats. El partit deu i procurarà imbuir del seu esperit, sotmetre a la seua influència els sindicats, però, precisament a fi d’aqueixa influència, ha de distingir en aquests sindicats els elements plenament socialdemòcrates (integrants del Partit Socialdemòcrata) dels elements que no tenen plena consciència ni plena activitat política, i no confondre uns i altres, com vol el camarada Axelrod.
... “La centralització de les funcions més clandestines per l’organització dels revolucionaris no debilitarà, sinó que reforçarà l’amplitud i el contingut de l’activitat d’una gran quantitat d’altres organitzacions destinades al gran públic i, per consegüent, el menys reglamentades i el menys clandestines possibles: sindicats obrers, cercles obrers d’autodidactes i de lectura de publicacions il·legals, cercles socialistes, cercles democràtics per a tots els altres sectors de la població, etc., etc. Tals cercles, sindicats i organitzacions són necessaris per tot arreu; cal que siguen el més nombrosos, i les seues funcions, el més variades possible, però és absurd i perjudicial confondre aquestes organitzacions amb la dels revolucionaris, esborrar entre elles les fronteres...” (p. 96). Aquest passatge mostra com d’inoportunament em va recordar el camarada Martov que l’organització de revolucionaris havia de quedar rodejada d’àmplies organitzacions obreres. Ja ho vaig indicar en Què fer?, i en la “Carta a un camarada” vaig desenrotllar aquesta idea d’una manera més concreta. Els cercles de les fàbriques (escrivia jo en aqueixa carta) “tenen especial importància per a nosaltres: en efecte, tota la força principal del moviment resideix en el grau en què estiguen organitzats els obrers de les grans fàbriques, perquè les grans fàbriques contenen la part de la classe obrera predominant no sols pel seu nombre, sinó, encara més per la seua influència, el seu desenrotllament i la seua capacitat de lluita. Cada fàbrica ha de ser una fortalesa nostra... El subcomitè de fàbrica ha de procurar comprendre tota l’empresa, el nombre més gran possible d’obrers en una xarxa de qualsevol classe de cercles (o agents)... Tots els grups, cercles, subcomitès, etc., s’han de considerar organismes dependents del comitè o seccions filials del mateix. Alguns d’ells declararan francament el seu desig d’ingressar en el Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia i, a condició que siguen aprovats pel Comitè, entraran a formar part del partit, assumiran determinades funcions (per encàrrec del Comitè o d’acord amb ell), es comprometran a sotmetre’s a les disposicions dels organismes del partit, obtindran els drets de tots els membres del partit, es consideraran els candidats més pròxims a membres del Comitè, etc. Altres no entraran a formar part del POSDR, romanent en la situació de cercles, organitzats per membres del partit o en contacte amb aquest o l’altre grup del partit, etc.” (ps. 17-18). Les paraules que he subratllat indiquen amb particular claredat que la idea de la formulació que jo vaig donar a l’article primer estava totalment expressada ja en la “Carta a un camarada” Allí estan clarament indicades les condicions d’admissió en el partit, a saber: 1) un cert grau d’organització i 2) confirmació per un comitè del partit. Una pàgina més avall indique també aproximadament quins grups i organitzacions i per quines consideracions deuen (o no deuen) ser admesos en el partit: “Els grups de distribuïdors han de pertànyer al POSDR i conèixer determinat nombre dels seus membres i dels seus funcionaris. Un grup que estudie les condicions professionals del treball i elabore projectes de reivindicacions sindicals no ha de pertànyer obligatòriament al POSDR. Un grup d’estudiants, d’oficials de l’exèrcit o d’empleats que treballen en la seua autoeducació amb l’ajuda d’un o dos membres del partit, fins i tot no té a vegades per què saber que aquests pertanyen al partit, etc.” (ps. 18-19).
Ací teniu nous materials per a la qüestió de la “visera alçada”! Mentre que la fórmula del projecte del camarada Martov no toca ni tan sols les relacions entre el partit i l’organització, jo, quasi un any abans del Congrés, indicava ja que certes organitzacions havien d’entrar en el partit i d’altres no. En la “Carta a un camarada” es destaca ja clarament la idea que he defensat al Congrés. La cosa podria representar-se de forma gràfica de la manera següent. Pel grau d’organització en general, i pel grau de clandestinitat de l’organització en particular, poden distingir-se, aproximadament, les categories següents: 1) organitzacions de revolucionaris; 2) organitzacions obreres, el més àmplies i diverses que siga possible (em limite a la classe obrera, suposant, com a cosa que s’entén per si mateixa, que certs elements de les altres classes entraran també en aquestes organitzacions, en determinades condicions). Aquestes dues categories constitueixen el partit. Després: 3) organitzacions obreres en contacte amb el partit; 4) organitzacions obreres que no estan en contacte amb el partit, però subordinades de fet al seu control i direcció; 5) elements no organitzats de la classe obrera, que en part també se subordinen, almenys en els casos de grans manifestacions de la lluita de classes, a la direcció de la socialdemocràcia. Així és, aproximadament, com es presenten les coses, des del meu punt de vista. Des del punt de vista del camarada Martov, al contrari, les fronteres del partit queden absolutament indeterminades, perquè “qualsevol vaguista” pot “declarar-se membre del partit”. Quin és el profit de semblant vaguetat? La gran difusió del “títol”. El que té de nociu consisteix en el fet que origina la idea desorganitzadora sobre la confusió de la classe amb el partit.
Per a il·lustrar els principis generals que hem exposat, llançarem encara una breu ullada als debats de què més tard va ser objecte al Congrés l’article primer. El camarada Brúker (per a satisfacció del camarada Martov) es va declarar a favor de la meua formulació, però la seua aliança amb mi, a diferència de l’aliança del camarada Akimov amb Martov, resulta estar fundada en un malentès. El camarada Brúker “no està d’acord amb el conjunt dels estatuts ni amb tot el seu esperit” (p. 239), i propugna la meua fórmula com a base del democratisme desitjable per als partidaris de “Rabòtxeie Dielo”. El camarada Brúker no s’ha elevat encara al punt de vista que, en la lluita política, cal escollir a vegades el mal menor; el camarada Brúker no es va fixar que era inútil defensar el democratisme en un congrés com el nostre. El camarada Akimov va resultar ser més perspicaç. Va plantejar la qüestió d’una manera absolutament exacta, i així va reconèixer que “els camarades Martov i Lenin discuteixen sobre la formulació que millor assoleix el seu fi comú” (p 252) “Brúker i jo [continua] volem escollir la que menys assoleix el fi. Jo, en aquest sentit, escollisc la formulació de Martov”. El camarada Akimov va explicar amb franquesa que “el mateix fi d’ells” (de Plekhanov, de Martov i el meu, és a dir, la creació d’una organització dirigent de revolucionaris) el considera “irrealitzable i perjudicial”; al igual que el camarada Martinov11, propugna la idea dels economistes que no és necessària “l’organització de revolucionaris”. Ell “té profunda fe en què la vida acabarà per imposarse en la nostra organització de partit, independentment que li tanqueu el camí amb la formulació de Martov o amb la formulació de Lenin”. No pagaria la pena de detenir-se en aquesta concepció “seguidista” de la “vida”, si no entropessàrem amb ella també en els discursos del camarada Martov. La seua segona intervenció (p. 245) és, en general, tan interessant, que mereix ser examinada en detall.
Primer argument del camarada Martov: el control de les organitzacions del partit sobre els membres del mateix que no figuren en una de les seues organitzacions “és possible ja que un comitè, en encarregar qualsevol persona una funció determinada, pot controlar el seu compliment” (p 245), Tesi en extrem característica, perquè “delata”, si és que podem permetre’ns aquesta expressió, a qui li fa falta i a qui servirà, en realitat, la formulació de Martov, a intel·lectuals aïllats o a grups d’obrers i a les masses obreres. Per que la fórmula de Martov pot ser interpretada de dues maneres: 1) tot aquell que preste al partit d’una manera regular la seua col·laboració personal, sota la direcció d’una de les seues organitzacions, té dret a “declarar-se “ (paraula del mateix camarada Martov) membre del partit; 2) tota organització del partit té dret a reconèixer com a membre del mateix tota persona que li preste d’una manera regular la seua col·laboració personal, davall la seua direcció. Només la primera interpretació permet, en efecte, que “tot vaguista” s’anomene membre del partit, i només aquesta interpretació, per això mateix, va conquerir de seguida el cor dels Líber, Akimov i Martinov. Però aquesta interpretació és ja, evidentment, una frase, perquè llavors hi quedaria inclosa tota la classe obrera i s’esborraria la diferència entre partit i classe; tan sols “simbòlicament” pot hom parlar de control i direcció de l’activitat de tot “vaguista”. Aquesta és la raó que, en el seu segon discurs, el camarada Martov s’haja desviat fins a caure en la segona interpretació (encara que, dit siga entre parèntesis, ha sigut francament rebutjada pel Congrés, que no va aprovar la resolució de Kòstitx, p. 255): el comitè encomanarà les funcions i controlarà el seu compliment. Naturalment, mai existiran semblants encàrrecs especials en relació amb la massa dels obrers, dels milers de proletaris (dels qui parlen els camarades Axelrod i Martinov): es donaran moltes vegades precisament als professors que recordava el camarada Axelrod, als estudiants de batxillerat dels qui es preocupaven els camarades Líber i Popov (p 241), a la joventut revolucionària a què es referia el camarada Axelrod en el seu segon discurs (p 242), En una paraula, la fórmula del camarada Martov, quedarà reduïda a lletra morta, a frase buida o servirà principalment i d’una manera quasi exclusiva “a intel·lectuals, imbuïts d’individualisme burgès” i que no desitgen ingressar en una organització. De paraula, la fórmula de Martov sembla defensar els interessos de les extenses capes del proletariat; però, de fet, aquesta fórmula servirà els interessos de la intel·lectualitat burgesa, que defuig la disciplina i l’organització proletàries. Ningú s’atrevirà a negar que la intel·lectualitat, com una capa especial dins de les societats capitalistes contemporànies, es caracteritza, en conjunt, precisament pel seu individualisme i la seua incapacitat de sotmetre’s a la disciplina i a l’organització (v. els coneguts articles de Kautsky sobre els intel·lectuals); en açò consisteix, per cert, la diferència que separa del proletariat, amb desavantatge, aqueix sector social; en açò resideix una de les raons que expliquen la fluixedat i vacil·lació dels intel·lectuals, que tantes vegades ha notat el proletariat. I aquesta qualitat dels intel·lectuals està inseparablement lligada a les seues condicions habituals de vida, a les seues condicions de salari, que en moltíssims punts s’acosten a les condicions d’existència petit burgesa (treball individual o en col·lectivitats molt petites, etc.). Finalment, no és tampoc un fenomen casual que precisament els defensors de la fórmula del camarada Martov haguessen de posar exemples de professors i estudiants de batxillerat! No van ser paladins d’una àmplia lluita proletària els que, en la discussió sobre l’article primer, van intervenir contra els paladins d’una organització radical
clandestina, com pensaven els camarades Martinov i Axelrod, sinó que els partidaris de l’individualisme intel·lectual burgès van xocar amb els partidaris de l’organització i disciplina proletàries.
El camarada Popov deia: “Per tot arreu, tant a Petersburg com en Nikolàiev o a Odessa, segons testifiquen representants d’aquestes ciutats, hi ha desenes d’obrers que fan circular publicacions, realitzen agitació oral i no poden ser membres de l’organització. Se’ls pot adscriure-hi, però és impossible considerar-los com a membres” (p. 241). Per què no poden ser membres de l’organització? Només Popov coneix el secret. Ja he citat més amunt un passatge de la “Carta a un camarada” que demostra que és possible i imprescindible incloure precisament en organitzacions tots aquests obrers (per centenars, i no per desenes), i, a més, que moltíssimes d’aquestes organitzacions poden i han d’ingressar en el partit.
Segon argument del camarada Martov: “Per a Lenin, no hi ha en el partit altres organitzacions que les del partit...” Absolutament exacte! ... “Per a mi, al contrari, han d’existir semblants organitzacions. La vida crea i multiplica organitzacions amb major rapidesa de què arribem a incloure-les en la jerarquia de la nostra organització combativa de revolucionaris professionals...” Açò és incert en dos sentits: 1) la “vida” crea moltes menys vertaderes organitzacions eficients de revolucionaris que les que necessitem, que les que precisa el moviment obrer; 2) el nostre partit ha de ser jerarquia no sols de les organitzacions de revolucionaris, sinó de la massa de les organitzacions obreres... “Lenin creu que el CC només concedirà el títol d’organitzacions del partit a aquelles que siguen completament segures en el sentit dels principis. Però el camarada Brúker comprèn perfectament que la vida (sic!) s’imposarà i que el CC, per a no deixar fora del partit nombroses organitzacions, haurà de legalitzar-les, encara que siguen completament insegures: per això és pel que s’adhereix el camarada Brúker a Lenin...” Açò sí que és una concepció seguidista de la “vida”! Per descomptat, si el CC es compongués obligatòriament de persones que s’orientaren, no pel seu propi judici, sinó per allò que diguen els altres (v. l’incident amb el CO), en aqueix cas la “vida” s’“imposaria” en el sentit que prevaldrien els elements més endarrerits del partit (com ha succeït ara, en formar-se dels elements endarrerits “una minoria” en el partit ). Però no podrà citar-se ni un motiu raonable que obligue un CC intel·ligent a admetre en el partit elements “que no siguen segurs”. Precisament amb aquesta al·lusió a la “vida” que “crea” elements “no segurs” demostra el camarada Martov palpablement el caràcter oportunista del seu pla d’organització... “Jo, al contrari, crec [continua] que si una organització d’aquest tipus [que no és completament segura] està d’acord en acceptar el programa del partit i el control del partit, podem admetre-la en ell sense convertir-la per això en organització del mateix. Jo consideraria un gran triomf del nostre partit el que, per exemple, qualsevol unió de “independents” determinés acceptar el punt de vista de la socialdemocràcia i el seu programa i ingressar en el partit, cosa que, no obstant això, no significaria que incloguérem aqueixa unió en l’organització del Partit...” Heus aquí a quina confusió porta la fórmula de Martov: organitzacions sense partit que pertanyen al partit! Imagineu-vos el seu esquema: el partit = 1) organitzacions de revolucionaris, +2) organitzacions obreres a què es reconeix com a organitzacions del partit, +3) organitzacions obreres no reconegudes com a organitzacions del partit (sobretot, formades per “independents”), +4) individus encarregats de diverses funcions, professors, estudiants de batxillerat, etc, +5) “qualsevol vaguista”. Amb tan excel·lent pla només es poden parangonar les paraules del camarada Líber: “La nostra tasca no consisteix només en organitzar una organització [], sinó que podem i hem d’organitzar un partit” (p. 241). Sí, per descomptat, podem i hem de fer-ho, però per a això fa falta, no les paraules sense sentit d’“organitzar una organització”, sinó exigir directament als membres del partit que duguen a terme efectivament una tasca d’organització. Parlar d’“organització d’un partit” i propugnar que s’encobrisca amb la paraula partit tota espècie de desorganització i dispersió, és parlar per parlar.
“La nostra formulació [diu el camarada Martov] expressa l’aspiració a què existisquen una sèrie d’organitzacions entre l’organització de revolucionaris i la massa”. No és això, precisament. Aquesta aspiració, en efecte obligatòria, justament no l’expressa la fórmula de Martov, perquè no estimula a organitzar-se, no conté l’exigència d’organitzar-se, no separa allò organitzat d’allò no organitzat. No dóna més que un títol12, i a aquest respecte no pot hom menys de recordar les paraules del camarada Axelrod: “No hi ha decret que puga prohibir-los a ells (als cercles de la joventut revolucionària, etc.) i a persones aïllades que s’anomenen socialdemòcrates (santa veritat!) i fins i tot que es consideren part integrant del partit...” Açò ja és absolutament inexacte! No es pot i no té objecte prohibir que es prenga el nom de socialdemòcrata, perquè aquesta paraula només expressa directament un sistema de conviccions, i no determinades relacions d’organització. Es pot, s’ha de prohibir a cercles i persones aïllades “que es consideren part integrant del partit”, quan aquests cercles i persones perjudiquen la causa del partit, el corrompen o desorganitzen. Seria ridícul parlar d’un partit com d’un tot, com d’una entitat política, si no pogués “prohibir per decret” a un cercle “que es considere part integrant” del tot! ¿Quin objecte tindria llavors establir un procediment i condicions per a l’expulsió del partit? El camarada Axelrod ha portat de forma palpable a l’absurd l’error fonamental del camarada Martov; ha erigit fins i tot aquest error en una teoria oportunista, en afegir: “en la formulació de Lenin, l’article primer està manifestament en pugna de principis amb la mateixa essència [!!] i amb les tasques del partit socialdemòcrata del proletariat” (p. 243). Açò significa, ni més ni menys, el següent: exigir més del partit que de la classe, està en pugna de principis amb l’essència mateixa de les tasques del proletariat. No és res estrany que Akimov s’alcés amb totes les seues forces a favor de semblant teoria.
Cal dir amb justícia que el camarada Axelrod, desitjós ara de convertir aquesta formulació errònia, palesament inclinada cap a l’oportunisme, en germen de noves opinions, al Congrés es va mostrar, al contrari, disposat a “regatejar”, dient: “Però advertisc que estic cridant a una porta oberta... [açò mateix advertisc jo en la nova Iskra), perquè el camarada Lenin, amb els seus cercles de la perifèria, que es consideren parts integrants de l’organització del partit, s’avança a la meua exigència... (i no sols amb els cercles de la perifèria, sinó amb qualsevol classe d’unions obreres: cfr. la p 242 de les actes, el discurs del camarada Stràkhov i els passatges de Què fer? i de la “Carta a un camarada” que més amunt hem citat] encara queden les persones aïllades, però també sobre aquest punt podria regatejar-se”. Jo vaig contestar el camarada Axelrod que, parlant en general, no era contrari a això de regatejar, i he d’aclarir ara en quin sentit ho vaig dir. Precisament, pel que es refereix a persones aïllades, a tots aqueixos professors, estudiants de batxillerat, etc., és on menys concessions hauria jo fet; però si es tractés d’un dubte sobre les organitzacions obreres, jo hauria consentit (malgrat que, com he demostrat més amunt, tals dubtes manquen en absolut de fonament) en afegir al meu article primer una nota, aproximadament del tenor següent: “Les organitzacions obreres que accepten el programa i els estatuts del Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia hauran de ser incloses, en el nombre més gran possible, entre les organitzacions del partit”. Clar que, parlant en rigor, el lloc de semblant desig no està en els estatuts, que s’han de limitar a definicions jurídiques, sinó en comentaris aclaridors, en fullets (i ja he dit que, en els meus fullets, temps abans dels estatuts, figuraven tals aclariments), però aqueixa nota no contindria, almenys, ni ombra d’idees falses, que poguessen portar la desorganització, ni ombra d’elucubracions oportunistes13 ni de “concepcions anàrquiques”, que indubtablement entren en la formulació del camarada Martov.
L’última expressió, que he citat entre cometes, pertany al camarada Pavlòvitx, que atribueix, amb molta raó, a anarquisme reconèixer com a membres elements irresponsables i que s’inclouen ells mateixos en el partit”. “Traduïda al llenguatge corrent [deia el camarada Pavlòvitx explicant la meua formulació a Líber] significa: si vols ser membre del partit, has de reconèixer també les relacions d’organització, i no sols d’una manera platònica”. Per senzilla que siga aqueixa “traducció”, no ha resultat, no obstant això, estar de sobra (segons han demostrat els esdeveniments posteriors al Congrés), no sols per als diversos professors i estudiants de batxillerat dubtosos, sinó fins i tot per als més autèntics membres del partit, per a la gent de dalt... Amb la mateixa raó ha assenyalat el camarada Pavlòvitx la contradicció existent entre la fórmula del camarada Martov i el principi indiscutible del socialisme científic que amb tan poca fortuna va citar el mateix camarada Martov: “El nostre partit és intèrpret conscient d’un procés inconscient”. Exacte. I precisament per això és un error pretendre que “tot vaguista” puga adjudicar-se el títol de membre del partit, perquè si “tota vaga” no fos únicament l’expressió espontània d’un poderós instint de classe i de lluita de classes, que condueix inevitablement a la revolució social, sinó una expressió conscient d’aqueix procés, llavors..., llavors la vaga general no seria una frase anarquista, llavors el nostre partit englobaria immediatament i de colp tota la classe obrera i, per consegüent, també acabaria de colp amb tota la societat burgesa... Per a ser en efecte intèrpret conscient, el partit ha de saber establir unes relacions d’organització que asseguren determinat nivell de consciència i eleven sistemàticament aquest nivell. “Si hom marxa pel camí de Martov [va dir el camarada Pavlòvitx], abans que res cal suprimir el punt sobre el reconeixement del programa, perquè per a acceptar un programa cal assimilar-lo i comprendre’l... El reconeixement del programa està condicionat per un nivell prou elevat de consciència política”. Mai consentirem nosaltres que el suport a la socialdemocràcia, la participació en la lluita que ella dirigeix, es limiten artificialment per cap exigència, qualsevol que siga (assimilació, comprensió, etc.), perquè aqueixa mateixa participació, pel mer fet de manifestar-se, eleva tant la consciència com els instints d’organització, però puix que ens hem agrupat en un partit per a un treball metòdic, hem de preocupar-nos d’assegurar que siga metòdic.
Immediatament, en el transcurs d’aquella mateixa sessió, es va veure que no estava sobrada l’advertència del camarada Pavlòvitx sobre el programa. Els camarades Akimov i Líber, que havien fet triomfar la formulació del camarada Martov14, van descobrir immediatament la seua vertadera naturalesa, en exigir (ps. 254-255) que (per a “ser membre” del partit) també el programa havia que reconèixer-lo tan sols d’una manera platònica, tan sols en els seus “principis fonamentals”. “La proposició del camarada Akimov és absolutament lògica des del punt de vista del camarada Martov”, va advertir el camarada Pavlòvitx. És de doldre que les actes no diguen quants vots va reunir aqueixa proposició d’Akimov, però segons totes les probabilitats, va obtenir almenys set (cinc del Bund, Akimov i Brúker). I precisament en retirar-se set delegats del Congrés es va convertir la “compacta majoria” (dels antiiskristes, “centre” i martovistes), que s’havia començat a formar al voltant de l’article primer dels estatuts, en compacta minoria! Precisament per haver-se retirat set delegats es va venir a baix la proposició de confirmar la vella redacció, segons sembla terrible transgressió de la “continuïtat” en la direcció d’Iskra! L’original grup de set era l’única salvació i garantia de la “continuïtat” d’Iskra: els set eren els bundistes, Akimov i Brúker, és a dir, precisament els delegats que van votar contra les raons de reconèixer Iskra com Òrgan Central; precisament els delegats l’oportunisme dels quals va reconèixer desenes de vegades el Congrés i van reconèixer, particularment, Martov i Plekhanov pel que fa a suavitzar l’article primer sobre el programa. La “continuïtat” d’Iskra salvaguardada pels antiiskristes! Ens acostem al nus de la tragicomèdia que es va desenrotllar després del Congrés.
***
L’agrupament de vots que es va produir amb motiu de l’article primer dels estatuts va posar de manifest un fenomen absolutament del mateix tipus que el que es va observar en l’incident amb motiu de la igualtat de drets de les llengües: el fet que de la majoria iskrista se separés (aproximadament) la seua quarta part, va permetre el triomf dels antiiskristes, abonats pel “centre”. Clar que també en aquest cas hi ha vots aïllats que alteren l’harmonia total del quadro: en reunió tan nombrosa com va ser el nostre Congrés no es pot evitar que hi haja una part de “salvatges”, que s’inclinen per casualitat cap a un o altre costat, sobretot en un problema com va ser l’article primer, on el vertader caràcter de la divergència tan sols apuntava i molts, en realitat, no arribaven encara a orientar-se (per no haver-se tractat prèviament del problema en les publicacions). Dels iskristes de la majoria es van apartar cinc vots (Rúsov i Karski, amb dos vots cadascu, i Lensky, amb un vot); en canvi, se’ls va unir un vot antiiskrista (Brúker) i tres del centre (Medvièdiev, Iegórov i Tsariov); va resultar així una suma de 23 vots (24 - 5 + 4), un vot menys que l’agrupament definitiu en les eleccions. La majoria se la van donar a Martov els antiiskristes, set dels quals van votar per ell i u per mi (del “centre” va haver-hi set vots a favor de Martov i tres al meu favor). La coalició de la minoria iskrista amb els antiiskristes i el “centre”, que constituïa una minoria compacta a la terminació del Congrés i després d’ell, començava a formar-se. L’error polític de Martov i Axelrod, que indubtablement havien fet un pas cap a l’oportunisme i cap a l’individualisme anarquista en la formulació de l’article primer, i sobretot en la defensa d’aquesta formulació, es va manifestar de seguida i amb peculiar relleu mercè a la lluita, lliure i franca, que es va desenrotllar al Congrés; es va manifestar que els elements menys estables i menys ferms quant als principis van llançar immediatament totes les seues forces per a eixamplar els badalls, la bretxa que s’havia obert en les opinions de la socialdemocràcia revolucionària. La tasca conjunta al Congrés, per part de gent que al terreny de l’organització perseguien obertament objectius distints (v. el discurs d’Akimov), va portar immediatament als adversaris de principi del nostre pla d’organització i dels nostres estatuts a recolzar l’error dels camarades Martov i Axelrod. Els iskristes, que també en aquest punt es van mantenir fidels a les concepcions de la socialdemocràcia revolucionària, van quedar en minoria. Aquesta és una circumstància d’enorme importància, perquè sense aclarir-la és absolutament impossible comprendre ni la lluita per particularitats dels estatuts, ni la lluita per la composició personal de l’òrgan central i del comitè central.
10 La paraula “organització” sol utilitzar-la hom en dos sentits: ampli i estricte. En sentit estricte, designa una cèl·lula d’una col·lectivitat humana, en quant ha adquirit, tot i que siga la més mínima forma. En sentit ampli, significa una suma d’aqueixes cèl·lules, reunides en un tot. Per exemple: la marina, l’exèrcit, l’estat, constitueixen simultàniament una suma d’organitzacions (en el sentit estricte de la paraula) i una varietat d’organització social (en el sentit ampli de la paraula). El departament d’Instrucció Pública és una organització (en el sentit ampli de la paraula), i consta d’una sèrie d’organitzacions (en el sentit estricte de la paraula). De la mateixa manera, un partit és així mateix una organització, ha de ser una organització (en el sentit ampli de la paraula); però, al mateix temps, un partit ha de constar d’una sèrie d’organitzacions diverses (en el sentit estricte de la paraula). D’ací que el camarada Axelrod, en parlar de la delimitació entre els conceptes de partit i organització, no ha tingut en compte, en primer lloc, aquesta diferència entre el sentit ampli i estricte de la paraula “organització” i, en segon lloc, no s’ha fixat que ha mesclat, ell mateix, en un sol munt elements organitzats i no organitzats.
11 El camarada Martinov, d’altra banda, vol distingir-se del camarada Akimov, vol demostrar que conspiratiu no vol dir clandestí, que la diferència existent entre aquestes dues paraules envolta una diferència de conceptes. Però ni el camarada Martinov ni el camarada Axelrod, que ara segueix les seues empremtes, han explicat al fi en què consisteix aqueixa diferència. El camarada Martinov “fa com” si jo, per exemple, en Què fer? (al igual que en Les tasques) no m’hagués declarat terminantment en contra de “reduir la lluita política a una conspiració”. El camarada Martinov vol forçar els seus oients a oblidar que aquells contra els qui jo lluitava no veien la necessitat d’una organització de revolucionaris, com no la veu tampoc ara el camarada Akimov.
12 Al Congrés de la Lliga, el camarada Martov va exposar encara un altre argument a favor de la seua formulació, que mou a rialla. “Podríem indicar [diu] que la fórmula de Lenin, entesa al peu de la lletra exclou del partit els agents del CC, ja que aquests últims no constitueixen una organització” (p. 59). Ja al Congrés de la Lliga aquest argument va ser acollit amb rialles, segons consta en les actes. El camarada Martov suposa que la “dificultat” per ell indicada només es pot solucionar si els agents del CC entren a formar part d’una “organització del CC”. Però la cosa no consisteix en açò. Consisteix en el fet que, amb el seu exemple, el camarada Martov ha demostrat de forma palmària una incomprensió total de la idea de l’article primer, ha donat exemple d’una crítica pedantesca que, en efecte, mereix la burla. Formalment, bastaria crear una “organització d’agents del CC”, redactar una resolució que la inclogués en el partit i hauria desaparegut al moment la “dificultat” que tants maldecaps ha causat al camarada Martov. Però la idea de l’article primer, en la meua formulació, consisteix en l’estímul : “Organitzeu-vos!”; en assegurar un control i una direcció reals. Des del punt de vista del fons de l’assumpte, és ja ridícul preguntar si s’inclouran en el partit els agents del CC, perquè el control real de la seua activitat està plenament i indubtablement assegurat pel mateix fet de la seua designació com a agents, pel mateix fet que segueixen en aquest càrrec. Per consegüent, no pot ací hom ni parlar de confusió entre allò organitzat i allò no organitzat (base de l’error de la formulació del camarada Martov). La fórmula del camarada Martov no serveix, perquè tots i cada un poden declarar-se membres del partit, tot oportunista, tot xerrador, tot “professor” i tot “estudiant de batxillerat”. El camarada Martov tracta encabotadament de velar aquest taló d’Aquil·les de la seua formulació amb exemples en què no pot ni parlar-se que algú s’incloga a si mateix en la categoria de membre, que es declare membre.
13 A aquestes elucubracions, que inevitablement sorgeixen quan es tracta de fonamentar la fórmula de Martov, pertany en particular la frase del camarada Trotski (ps. 248 i 346) que “l’oportunisme es deu a causes més complexes (o és determinat per causes més profundes) que tal o qual punt dels estatuts: es deu al nivell relatiu de desenrotllament de la democràcia burgesa i del proletariat...” No es tracta que els punts dels estatuts puguen donar lloc a l’oportunisme, sinó de forjar, amb ells, una arma més o menys esmolada contra l’oportunisme. Com més profundes siguen les seues causes, tant més esmolada haurà de ser l’arma. Per consegüent, justificar per les “causes profundes” de l’oportunisme una formulació que li obri les portes, és el més genuí dels seguidismes. Quan el camarada Trotski estava en contra del camarada Líber, comprenia que els estatuts són “la desconfiança organitzada” del tot cap a la part, del destacament d’avantguarda envers l’endarrerit; però quan el camarada Trotski va resultar estar al costat del camarada Líber se’n va oblidar, i fins i tot va arribar a justificar la debilitat i inconstància en la nostra organització d’aquesta desconfiança (desconfiança cap a l’oportunisme), amb “causes complexes”, amb el “nivell de desenrotllament del proletariat”, etc. Un altre argument del camarada Trotski: “a la joventut intel·lectual, d’una manera o altra organitzada, li és molt més fàcil incloure’s (subratllat per mi) en les llistes del partit”. Precisament. Per açò pateix de vaguetat intel·lectual una formulació en virtut de la qual fins i tot elements desorganitzats es declaren membres del partit, i no la meua, que elimina el dret a “incloure’s” en les llistes. El camarada Trotski diu que si el CC “no reconeix” les organitzacions d’oportunistes, això es deu només al caràcter de les persones, i si aquestes persones són conegudes com a personalitats polítiques, no són perilloses, se les pot allunyar per mitjà del boicot de tot el partit. Açò només és veritat per a aquells casos en què és necessari allunyar del partit (i encara és una veritat a mitges, perquè un partit organitzat allunya mitjançant el vot i no per mitjà d’un boicot). Però és absolutament inexacte per als casos, molt més freqüents, que és absurd allunyar, que és necessari només controlar. Per a fins de control, el CC pot incloure intencionadament en el partit, amb certes condicions, una organització no completament segura, però que siga capaç de treballar, per a provar-la, per a intentar canalitzar-la pel correcte camí, per a paralitzar mitjançant la seua direcció les desviacions parcials, etc. Incloure d’aquesta manera no és perillós, sempre que no es consenta en general “incloure’s a si mateix” en les llistes del partit. Una inclusió d’aquesta índole serà moltes vegades beneficiosa, perquè s’expressen (i s’examinen) amb franquesa i responsabilitat, sota control, els punts de vista equivocats i la tàctica equivocada. “Però si les definicions jurídiques han de correspondre a relacions reals, la fórmula del camarada Lenin ha de ser rebutjada”, diu el camarada Trotski i ho diu de nou com un oportunista. Les relacions reals no són una cosa morta, sinó que viuen i es desenrotllen. Les definicions jurídiques poden estar a to amb el desenrotllament progressiu d’aqueixes relacions, però (si aquestes definicions són roïnes) poden també “correspondre” a una regressió o a un anquilosament. Aquest últim cas és precisament el “cas” del camarada Martov.
14 Va obtenir 28 vots a favor i 22 en contra. Dels vuit antiiskristes, set van votar per Martov i u per mi. Sense l’auxili dels oportunistes, el camarada Martov no hauria pogut fer triomfar la seua fórmula oportunista. (Al Congrés de la Lliga, el camarada Martov, amb molt poca fortuna, va tractar de negar aquest fet indubtable, limitant-se per no sé quina raó als vots dels bundistes i oblidant el camarada Akimov i els seus amics, o, millor dit, recordant-los tan sols quan aquest record podia constituir un testimoni contra mi, és a dir, recordant la conformitat del camarada Brúker amb mi).