(Una crisi en el nostre partit)
1904
c) Comença el Congrés. Incident amb el Comitè Organitzador
Com hom millor farà l’anàlisi dels debats i votacions del Congrés serà seguint l’ordre de les sessions del mateix, a fi d’anar consignant consecutivament els matisos polítics que s’hi anaven assenyalant cada vegada més. Només quan siga absolutament necessari ens apartarem de l’ordre cronològic per a examinar en conjunt problemes que tenen estreta relació entre si o agrupaments homogenis. A fi de la imparcialitat, tractarem d’assenyalar totes les votacions més importants, deixant de costat, naturalment, nombrosos casos en què es van votar menudeses, que van gastar en el nostre Congrés una quantitat exorbitant de temps (part, per la nostra inexperiència i perquè no varem saber distribuir el material entre les reunions de comissions i les sessions plenàries, i part, per dilacions que freguen en l’obstrucció).
La primera qüestió que va suscitar debats en què es van començar a marcar els diferents matisos, va ser, si havia de figurar en primer lloc, (en l’“ordre del dia” del Congrés) la del punt següent: “situació del Bund en el Partit” (ps. 29-33 de les actes). Des del punt de vista iskrista, que defensàvem Plekhanov, Martov, Trotski i jo, no podia haver-hi cap gènere de dubtes a aquest respecte. La sortida del Bund del Partit va demostrar palpablement la justesa de les nostres consideracions: si el Bund no volia marxar amb nosaltres ni reconèixer els principis d’organització que amb Iskra compartia la majoria del Partit, era inútil i absurd “fer com si” marxarem junts i prolongar només el Congrés (com ho prolongaven els bundistes). La qüestió estava ja plenament aclarida en les publicacions, i per a tot membre del Partit que reflexionés quelcom era evident que només cabia plantejar francament la qüestió i escollir d’una manera directa i honrada entre l’autonomia (marxem junts) i la federació (ens separem).
Amb tota la seua política d’evasives, també ací van voler els bundistes eludir el problema, ajornant-lo. Se’ls va unir el camarada Akimov, que de seguida, pel que s’ha vist en nom de tots els partidaris de Rabòtxeie Dielo, va plantejar les discrepàncies amb Iskra en matèria d’organització (p. 31 de les actes). Al costat del Bund i de Rabòtxeie Dielo es col·loca Makhov (dos vots del Comitè de Nikolaiev, que feia poc havia expressat la seua solidaritat amb Iskra!). El camarada Makhov no comprèn res del problema; ell considera també “punt flac” “la qüestió del règim democràtic o, al contrari [fixeu-vos-hi!], del centralisme”, el mateix que la majoria de la nostra actual redacció “del partit”, que no ha vist encara al Congrés aquest “punt flac”!
De manera que contra els iskristes estan: El Bund, Rabòtxeie Dielo i el camarada Makhov, que tenen junts precisament els deu vots que va haver-hi contra nosaltres (p. 33). A favor nostre va haver-hi trenta vots, xifra al voltant de la qual, com veurem més endavant, oscil·len ben sovint els vots dels iskristes. Va haver-hi 11 abstencions dels que, pel que s’ha vist, no s’inclinaven per cap dels dos “partits” en lluita. És interessant observar que, quan varem votar l’article 2 dels estatuts del Bund (article que, en ser rebutjat, va provocar la sortida del Bund del Partit), els vots a favor de l’article 2 i les abstencions van sumar també deu (p. 289 de les actes), abstenint-se precisament els tres de Rabòtxeie Dielo (Brúker, Martinov i Akimov) i el camarada Makhov. És evident que la votació sobre el lloc que corresponia al problema del Bund havia donat un agrupament que no era casual. És evident que tots aquests camarades dissentien d’Iskra, no sols en una qüestió tècnica, en l’ordre d’examen de les qüestions, sinó també en els fons. Pel que es refereix a Rabòtxeie Dielo, tothom veu clarament la divergència de fons, i el camarada Makhov va definir d’una manera magistral la seua actitud en el discurs que va pronunciar amb motiu de la retirada del Bund, (ps. 289-290 de les actes). Paga la pena detenir-se en aquest discurs. El camarada Makhov diu que, després de la resolució que va rebutjar la federació, “la situació del Bund en el POSDR, de problema de principi, s’ha convertit per a ell en problema de la política real respecte a una organització nacional històricament constituïda; ací, (continua l’orador), no hauria pogut deixar de tenir en compte totes les conseqüències que pogueren resultar de la nostra votació i per això hauria votat pel punt dos en la seua totalitat”. El camarada Makhov ha assimilat perfectament l’esperit de la “política real”: en principi ha rebutjat ja la federació i per això, en la pràctica, hauria votat un punt dels estatuts que seria una aplicació d’aquesta mateixa federació! I aquest camarada “pràctic” explica la seua posició, basada en profunds principis, amb les paraules següents: “Però [el famós “però” de Schedrín] com qualsevol votació meua només tenia un caràcter de principi [!] i no podia tenir caràcter pràctic, a causa de la quasi completa unanimitat dels altres membres del Congrés, vaig preferir abstenir-me per a assenyalar una diferència de principis”... [lliure’ns Déu de semblant afecció als principis!]... “entre la meua posició en aquest cas i la posició que propugnaven els delegats del Bund que van votar a favor del punt. Al contrari, hauria votat a favor d’aqueix punt si els delegats del Bund s’haguessen abstingut de votar, cosa en què insistien anteriorment”. Entenga-ho qui puga! Un home de principis s’absté de dir ben alt que sí, perquè això és pràcticament inútil quan tots diuen que no.
Després de votar el lloc que corresponia al problema del Bund, va sorgir al Congrés la qüestió del grup “Borbá” que va produir també un agrupament extraordinàriament interessant i estava estretament relacionada amb el problema més “agut” del Congrés, el de la composició dels organismes centrals. La comissió encarregada de determinar la composició del Congrés, opina que no s’ha d’invitar el grup “Borbá”, segons la decisió reiterada del Comitè d’Organització (v. ps. 383 i 375 de les actes) i l’informe dels seus representants en la comissió (p. 35). El camarada Iegórov, membre del Comitè d’Organització, declara que “el problema del grup “Borbá” [observeu que diu del grup “Borbá”, i no de tal o qual membre] és per a ell cosa nova”, i demana que se suspenga la sessió. És un misteri com és possible que un problema sobre el qual han recaigut dues decisions del Comitè d’Organització puga ser cosa nova per a un dels seus membres. Se suspèn la sessió i es reuneix el Comitè d’Organització (p 40 de les actes), assistint aquells dels seus membres que per casualitat es troben al Congrés (estaven absents uns quants membres del Comitè d’Organització, dels vells membres de l’organització d’Iskra)2. Comencen els debats sobre “Borbá”. Estan a favor els rabòtxeiedielistes (Martinov, Akimov i Brúker, ps. 36-38); en contra, els iskristes (Pavlòvitx, Sorokin, Langue, Trotski, Martov i altres). Novament s’estableix al Congrés la divisió en grups que ja coneixem. Amb motiu de “Borbá” s’entaula una lluita obstinada, i el camarada Martov pronuncia un discurs particularment detallat (p. 38) i “combatiu”, en què al·ludeix amb raó a la “desigualtat de representació” dels grups russos i de l’estranger, parla que no estaria del tot “bé” concedir a un grup de l’estranger un “privilegi” (paraules d’or, especialment instructives, ara, des del punt de vista del que ha succeït després del Congrés!), que no s’havia de fomentar "en el Partit el caos d’organització, manifestació característica del qual era una fragmentació no originada per cap consideració de principi” (tret directe... a la “minoria” del Congrés del nostre Partit!). Ningú, fora dels partidaris de Rabòtxeie Dielo, es va posar francament i raonadament al costat del grup “Borbá” fins al moment de tancar-se el full d’inscripció d’oradors (p. 40): cal fer justícia al camarada Akimov i als seus amics, perquè ells, almenys, no van caminar amb embuts i voltes, sinó que van seguir obertament la seua línia i van dir francament el que volien.
Després de tancada la llista d’oradors, quan sobre el fons de la qüestió ja no es pot parlar, el camarada Iegórov “insisteix en el fet que s’escolte la resolució que acaba de prendre el Comitè d’Organització”. No és res estrany que els membres del Congrés es mostren indignats davant semblant forma de procedir, i el camarada Plekhanov, com a president, expressa la seua “sorpresa davant el fet que el camarada Iegórov insistisca en la seua exigència”. Perquè una de dos: o s’havia de parlar francament i precisament sobre el fons de la qüestió davant tot el Congrés, o no se n’havia de parlar en absolut. Però deixar que es tanqués la llista d’oradors i després, com “paraules de resum”, presentar al Congrés una nova resolució del Comitè d’Organització, precisament sobre el problema de què es tractava, era un colp a traïció!
La sessió es reprèn després de l’esmorzar, i el Buró, que segueix sorprès, decideix deixar-se de “formalitats” i tirar mà de l’últim recurs, que només en casos extrems s’utilitza als Congressos, “l’explicació entre camarades”. Un representant del Comitè d’Organització, Popov, comunica l’acord del Comitè aprovat per tots els seus membres contra u, Pavlòvitx (p. 43), i pel que es proposa al Congrés que invite Riasanov.
Pavlòvitx declara que ell havia negat i continuava negant legitimitat a la reunió del Comitè d’Organització, i que el nou acord de l’esmentat Comitè “està en pugna amb l’anterior”. Aquesta declaració produeix una vertadera tempestat. El camarada Iegórov, també membre del Comitè d’Organització i del grup “Iuzhni Rabotxi”, eludeix en la seua resposta el fons de la qüestió i vol traslladar el centre de gravetat a la qüestió de disciplina. Com si el camarada Pavlòvitx trenqués la disciplina del Partit (!), perquè el Comitè d’Organització, després d’examinar la protesta d’aquell, havia acordat “no fer el Congrés coneixedor de l’opinió particular de Pavlòvitx”. Es passa a discutir el problema de la disciplina del Partit i Plekhanov explica en forma didàctica al camarada Iegórov, entre sorollosos aplaudiments del Congrés, que “nosaltres no tenim mandats imperatius” (p. 42. cfr. p. 379, reglament del Congrés, article 7: “Els delegats no tindran limitats els seus poders per mandats imperatius. Seran plenament lliures i independents en l’exercici dels seus poders”). “El Congrés és la instància suprema del Partit” i, per tant, falta a la disciplina del Partit i al reglament del Congrés precisament tot aquell que en qualsevol forma pose obstacles a què qualsevol dels delegats apel·le, directament davant el Congrés, sobre totes les qüestions de la vida del Partit, sense cap excepció. El problema en discussió es redueix d’aquesta manera a un dilema: l’esperit de cercle o l’esperit de Partit? O es limiten els drets dels delegats del Congrés, en virtut d’imaginaris drets o estatuts de tota mena de comissions i cercles, o es dissolen totalment abans del Congrés, i no sols de paraula, sinó de fet, totes les instàncies inferiors i els vells grupets, fins que es creen vertaderes institucions funcionals del Partit. Ja per açò pot veure el lector què enorme importància de principi tenia aquesta discussió al començament mateix (tercera sessió) d’un congrés que es plantejava com a finalitat restaurar de fet el Partit. En aquesta discussió es concentrava, per dir-ho així, el conflicte entre els antics cercles i grupets (com “Iuzhni Rabotxi”) i el Partit que renaixia. I els grups antiiskristes surten de seguida a la superfície: tant el bundista Abramson, com el camarada Martinov, ardent partidari de l’actual redacció d’Iskra, i el camarada Makhov, a qui també coneixem, tots ells es declaren a favor d’Iegórov i del grup de “Iuzhni Rabotxi”, en contra de Pavlòvitx. El camarada Martinov, que ara, en discussió amb Martov i Axelrod, fa gala de “democratisme” en matèria d’organització, recorda fins a... l’exèrcit, on només es pot apel·lar a la instància superior per mediació de la inferior!! Tot el que assistia al Congrés o havia seguit atentament la història interna del nostre Partit abans de la seua celebració, comprenia clarament el vertader sentit d’aquesta “compacta” oposició antiiskrista. La tasca de l’oposició (potser tots els seus representants no sempre se n’adonaren, i a vegades ho sostingueren per inèrcia) consistia en salvaguardar la independència, el particularisme, els interessos de capella dels petits grups, perquè no se’ls engolís un partit ampli, que es venia estructurant a base dels principis iskristes.
Tal és precisament el punt de vista que, respecte a aquesta qüestió, va adoptar també el camarada Martov, que llavors encara no s’havia unit a Martinov. El camarada Martov s’alça decididament, i s’alça amb raó, contra aquells la “idea dels quals sobre la disciplina de partit no va més enllà de les obligacions d’un revolucionari respecte al grup d’ordre inferior del que forma part”. “Al si d’un partit únic no és admissible cap agrupament forçós” (subratllat per Martov), explica Martov als defensors dels cercles, sense preveure com fustiguen aquestes paraules la seua pròpia conducta política en les últimes sessions del Congrés i després d’ell... L’agrupament forçós no és admissible per al Comitè d’Organització, però és plenament admissible per a la redacció. Martov condemna l’agrupament forçós mentre el mira des de l’organisme central, però el defensa en quant deixa de satisfer-li la composició d’aquest organisme central...
És interessant observar el fet que en el seu discurs, a més de l’“enorme error” del camarada Iegórov, subratlla el camarada Martov especialment la inestabilitat política de què ha donat prova el Comitè d’Organització. “En nom del Comitè d’Organització [s’indigna Martov amb raó], s’ha fet una proposició que contradiu l’informe de la comissió [basat, afegim-ho nosaltres, en l’informe dels membres del Comitè d’Organització: p. 43, paraules de Koltzov] i les proposicions anteriors del Comitè d’Organització” (subratllat per mi). Com veieu, Martov comprenia perfectament llavors, abans del seu “viratge”, que substituir el grup “Borbá” per Riasanov res lleva de la completa contradicció i falta de fermesa de l’actuació del Comitè d’Organització (per les actes del Congrés de la Lliga, p. 57, podran veure els membres del Partit el punt de vista de Martov després del seu viratge). No es va limitar llavors Martov a examinar el problema de la disciplina, sinó que va preguntar, a més, directament al Comitè d’Organització: “què ha succeït perquè siga necessària aqueixa refosa?” (subratllat per mi). Perquè, en efecte, el Comitè d’Organització, en fer la seua proposició, no va tenir ni tan sols el suficient valor de defensar francament la seua opinió, com la van defensar Akimov i altres. Martov nega açò (actes de la Lliga, p. 56), però qui llija les actes del Congrés veurà que Martov s’equivoca. Popov, en fer la proposició en nom del Comitè d’Organització, no diu ni una paraula de raons (p. 41 de les actes del Congrés del Partit). Iegórov trasllada la discussió al punt sobre la disciplina, però, sobre el fons de la qüestió, només diu “El Comitè d’Organització podia tenir noves consideracions”... [però no sap hom si les tenia, ni de quines consideracions es tracta]... “s’ha pogut oblidar d’inscriure algú, etc.”. [Aquest “etc.” és l’única salvació de l’orador, perquè el Comitè d’Organització no va poder oblidar-se de la qüestió del grup “Borbá”, que havia examinat dues vegades abans del Congrés i una vegada davant la comissió]. “El Comitè d’Organització no ha aprovat aquest acord perquè haja canviat d’actitud respecte al grup “Borbá”, sinó perquè vol llevar pedres sobrants del camí de la futura organització central del Partit, en els primers passos de la seua actuació”. Açò no és donar raons, sinó eludir-les. Tot socialdemòcrata sincer (i nosaltres no posem ni fins i tot en dubte la sinceritat de cap dels participants al Congrés) es preocupa d’apartar tot allò que ell considera escull, d’apartar-lo pels procediments que ell reconeix adequats. Donar raons significa explicar i dir exactament l’opinió d’un sobre les coses i no sortir del pas amb una banalitat. I no s’haurien pogut donar raons sense “canviar d’actitud respecte al grup “Borbá””, perquè les anteriors decisions contradictòries del Comitè d’Organització tractaven també d’apartar esculls, però veien aquests “esculls” precisament en el contrari. El camarada Martov ataca precisament amb extraordinària duresa i amb moltíssima raó aquest argument, qualificant-lo de “fútil” i a causa del desig d’“excusar-se” i aconsellant el Comitè d’Organització que “no tema el què diran”. Amb aquestes paraules definia el camarada Martov perfectament el fons i el sentit d’un matís polític que ha exercit al Congrés un paper importantíssim i que es distingeix precisament per la falta d’independència, la mesquinesa, la falta de línia pròpia,el temor al què diran, l’eterna vacil·lació entre les dues parts determinades, el temor d’exposar obertament el seu credo; en una paraula, per totes les característiques de la “tolla”.3
Aquesta falta de caràcter, en política, d’un grup inconstant va conduir, entre altres coses, que ningú a excepció del bundista Iudin (p. 53), presentés al Congrés una resolució per a invitar un dels membres del grup “Borbá”. La resolució de Iudin va obtenir cinc vots a favor, segons sembla, de tots els bundistes: els elements vacil·lants tornaven a donar un altra recalcada! El contingent aproximat de vots del grup del centre es va veure en les votacions de les resolucions de Koltzov i de Iudin sobre aquest punt: la resolució de l’iskrista va obtenir 32 vots (p. 47) i la del bundista 16, és a dir, a més dels vuit vots antiiskristes, van tenir els dos vots del camarada Makhov (p. 46), els quatre vots dels membres del grup “Iuzhni Rabotxi” i altres dos vots més. De seguida demostrarem que en cap mode pot hom considerar aquesta distribució de vots casual, però primer exposarem breument el que ara opina Martov sobre aquest incident amb el Comitè d’Organització. Martov ha dit en la Lliga que “Pavlòvitx i altres van atiar les passions”. Basta veure les actes del Congrés per a convèncer-se que va ser el mateix Martov qui va pronunciar els discursos més detallats, ardents i durs contra el grup “Borbá” i el Comitè d’Organització. En tractar de descarregar la “culpa” sobre Pavlovitx, l’única cosa que fa és demostrar la seua falta de fermesa: abans del Congrés va elegir precisament Pavlòvitx setè membre de la redacció i al Congrés es va solidaritzar completament amb d’ell (p. 44) contra Iegórov. Després, no obstant això, quan ha sigut derrotat per Pavlòvitx, l’acusa de “atiar les passions”. Açò no passa de ser ridícul.
En Iskra (núm. 56) Martov parla amb ironia de la importància que es dóna a invitar a tal o qual altre. Aquesta ironia es gira de nou contra Martov, perquè precisament l’incident amb el Comitè d’Organització va donar origen a una discussió sobre problema tan “important” com el d’invitar tal o qual altre a formar part del Comitè Central o de l’òrgan central. No està bé això de mesurar amb dues vares distintes, segons es tracte del propi “grup d’ordre inferior” (respecte al partit), o d’un grup aliè. Açò és psicologia filistea i de cercle, i no l’actitud que el partit exigeix davant una qüestió. Ho demostra prou la simple confrontació del discurs de Martov en la Lliga (p. 57) amb el seu discurs al Congrés (p. 44). “No comprenc [va dir Martov, entre altres coses, en la Lliga] com se les arregla la gent per a anomenar-se a tota costa iskristes i al mateix temps avergonyir-se de ser-ho”. Estranya incomprensió de la diferència que hi ha entre “anomenar-se” i “ser”, entre el dit i el fet. El mateix Martov es va declarar al Congrés adversari dels agrupaments forçosos i després del Congrés en va ser partidari.
2 Veja hom sobre aquesta reunió la Carta de Pavlòvitx, mebre del Comitè d’Orgnització que, a més, ha sigut elegit per unanimitat, abans del Congrés, representant autoritzat de la Redacció i setè membre d’ella (actes de la Lliga, p. 44)
3 Tenim ara en el partit gent que, en sentir aquesta paraula, s’horroritzen i es lamenten a crits d’una polèmica impròpia de camarades. Estranya deformació del sentit comú sota la influència de la correcció oficial... Quan s’aplica indegudament! Quasi no hi ha partit polític amb lluita interna que prescindisca d’aquest terme, que serveix sempre per a designar els elements inconstants que vacil·len entre els que lluiten. Tampoc els alemanys, que saben mantenir la lluita interna en un marc d’exquisida correcció, s’ofenen per la paraula “versumpft. I no s’horroritzen ni manifesten ridícula “pruderie” oficial.