1897
CAPÍTOL 1. LES TEORIES ECONÒMIQUES DEL ROMANTICISME
IX. LES MÀQUINES EN LA SOCIETAT CAPITALISTA
El problema de la superpoblació es troba vinculat al de la importància de les màquines en general.
Efrussi posa molt d’interès en referir-se a “les brillants observacions” de Sismondi sobre les màquines; declara que “és injust considerar-lo un adversari dels perfeccionaments tècnics” (núm. 7, p. 155); que “Sismondi no era enemic de les màquines i dels invents” (p. 156). “En més d’una oportunitat, va subratllar el pensament que les màquines i els invents no són perjudicials, per si mateixos, per a la classe obrera; només esdevenen perjudicials a causa de les condicions de l’economia actual, en què el creixement de la productivitat del treball no condueix a l’augment del consum de la classe obrera, ni a la reducció de la jornada de treball” (p. 155).
Totes aquestes indicacions són completament justes. I aquest judici sobre Sismondi palesa ben bé, una vegada més, que el populista no ha sabut comprendre al romàntic, que no ha aconseguit comprendre el punt de vista propi del romanticisme respecte del capitalisme, ni la diferència radical amb el punt de vista de la teoria científica. El populista no estava, per descomptat, en condicions de comprendre‘l, perquè el populisme tampoc ha anat més enllà del romanticisme. Però si les indicacions de Sismondi sobre el caràcter contradictori de l’ús de les màquines pel capitalisme era un gran progrés cap a 1820, en l’actualitat resulta completament imperdonable limitar-se a una crítica tan primitiva i no comprendre la seua limitació petit burgesa.
En aquest sentit (o siga, en l’aspecte de la diferència entre la teoria de Sismondi i la teoria moderna)32, Efrussi es manté amb fermesa fidel a si mateix. Ni tan sols sap com plantejar el problema. Després d’assenyalar que Sismondi veia la contradicció, es dóna per satisfet amb això com si la història no hagués mostrat les maneres i mètodes més diversos de criticar les contradiccions del capitalisme. En dir que Sismondi no considera nocives les màquines en si mateixes, sinó per la seua acció en el règim social actual, Efrussi ni tan sols s’adona de com de primitiu i superficialment sentimental és el punt de vista que s’expressa en aquest sol raonament. En efecte, Sismondi es preguntava: les màquines, són perjudicials o no?, i “resolia” el problema mitjançant aquesta sentència: són útils només quan la producció està en concordança amb el consum (confronteu amb les cites en la revista Rússkoie Bogatstvo, núm. 7, p. 156). Després de tot allò que s’ha exposat, ja no necessitem demostrar ací que semblant “solució” no és una altra cosa que la substitució de l’anàlisi científica del capitalisme per la utopia petit burgesa. No es pot acusar Sismondi per no haver realitzat semblant anàlisi. Els mèrits històrics de les personalitats històriques no es jutgen per allò que no hagen donat en relació amb les exigències de l’actualitat, sinó pel que van donar de nou en relació amb els seus antecessors. En aquest cas, ja no jutgem Sismondi i el seu primitiu i sentimental punt de vista, sinó l’economista de Rússkoie Bogatstvo, qui fins ara no entén en què difereix del modern aqueix punt de vista. No comprèn que per a caracteritzar aqueixa diferència no correspon preguntar si Sismondi era o no enemic de les màquines, sinó si comprenia la importància de les mateixes en el règim capitalista, si comprenia el seu paper en aquest règim com a factor de progrés. I llavors l’economista de Rússkoie Bogatstvo hauria pogut advertir que des del seu punt de vista petit burgès i utòpic, Sismondi no es va poder formular semblant pregunta, i que la diferència amb la nova teoria consisteix precisament en haver-la formulat i contestat. Llavors Efrussi hauria pogut comprendre que, en substituir la qüestió del paper històric de les màquines en la societat capitalista actual per la de la “conveniència” i “utilitat” de les màquines en general, Sismondi arribava naturalment a la teoria dels “perills” del capitalisme i de l’ús capitalista de les màquines, a clamar per la necessitat de “detenir”, “moderar”, “reglamentar”, el creixement del capitalisme, i en virtut d’això es tornava reaccionari. La incomprensió del paper històric de les màquines com a factor de progrés és precisament una de les causes per la qual la teoria moderna considera reaccionària la doctrina de Sismondi.
Se sobreentén que no exposarem ací la teoria moderna (és a dir, la teoria de Marx) sobre la producció mecanitzada. Remetem el lector, entre altres, a la ja esmentada investigació de N. Zíber, cap. X: Les màquines i la gran indústria, i en especial al cap. XI: Anàlisi de la teoria de la producció mecanitzada33. Limitem-nos a assenyalar breument els seus trets essencials. Es redueix a dos punts: 1) una anàlisi històrica que estableix el lloc que ocupa la producció mecanitzada en les successives etapes de desenrotllament del capitalisme i la seua relació amb les que la van precedir (cooperació capitalista simple i manufactura capitalista); 2) una anàlisi del paper de les màquines en l’economia capitalista i, especialment, de la transformació de totes les condicions de vida de la població, que produeix la indústria mecanitzada. En allò que fa al primer punt, aquesta teoria ha establert que la indústria mecanitzada és només una etapa (precisament la superior) de la producció capitalista, i mostra que ha sortit de la manufactura. En allò que concerneix el segon punt, estableix que la indústria mecanitzada és un gegantí progrés en la societat capitalista, no sols perquè eleva en grau màxim les forces productives i socialitza el treball en tota la societat34, sinó també perquè destrueix la divisió del treball pròpia de la manufactura, obliga els obrers a passar d’un treball a un altre, anihila definitivament les relacions patriarcals endarrerides, en especial al camp35, i dóna un gegantí impuls al moviment progressista de la societat, tant per les causes assenyalades com per la concentració de la població industrial. Aquest progrés, igual que tots els del capitalisme, és acompanyat també pel “progrés” de les contradiccions, és a dir, per la seua agudització i extensió.
Potser el lector pregunte: quin interès hi ha, llavors, en l’anàlisi de les idees de Sismondi sobre una qüestió tan universalment coneguda, i aquest enunciat sumari de la nova teoria, “coneguda” per tots i amb la qual tots estan “d’acord”?
I bé, per a veure en què consisteix aquest “acord” prendrem el més destacat economista-populista de l’actualitat, al senyor N.-on, el qual pretén aplicar de forma rigorosa la teoria moderna. Com hom sap, en les seues Ressenyes el senyor N.-on havia plantejat, com una de les seues tasques especials, l’estudi del desenvolupament del capitalisme en la indústria tèxtil russa, que es caracteritza precisament per el màxim ús de màquines.
Hom preguntarà: quin és el punt de vista del senyor N.-on sobre aquest punt? ¿El de Sismondi (amb el qual [com hem vist] comparteix l’opinió sobre molts aspectes del capitalisme) o el de la teoria moderna? En aquest problema tan important, serà un romàntic o... un realista?36
Havíem vist que el primer tret distintiu de la teoria moderna és l’anàlisi històrica del sorgiment de la indústria mecanitzada a partir de la manufactura capitalista. ¿Planteja, potser, el senyor N.-on el problema del sorgiment de la indústria mecanitzada russa? No. És cert que ha assenyalat que la mateixa va ser precedida pel treball a domicili realitzat per al capitalista i per la “fàbrica” manual37, però no sols no ha explicat la relació entre la indústria mecanitzada i les etapes precedents, sinó que ni tan sols “ha percebut” que, d’acord amb la terminologia científica, aqueixa etapa precedent (la producció manual i a domicili o al taller del capitalista) no pot ser denominada fàbrica sinó que, indubtablement, ha de ser caracteritzada com a manufactura capitalista38.
Que no pense el lector que aquesta “llacuna” no té importància. Al contrari, té una importància enorme. En primer lloc, el senyor N.-on identifica així el capitalisme amb la indústria mecanitzada. És un groller error. El mèrit de la teoria científica consisteix precisament en què aclareix el lloc que li correspon a la indústria mecanitzada, com una de les etapes del capitalisme. Si el senyor N.-on participés del punt de vista d’aquesta teoria, ¿hauria pogut presentar el creixement i triomf de la indústria mecanitzada com la “lluita de dues formes econòmiques”: de no se sap què “forma basada en la possessió dels instruments de producció” pels camperols39, d’una banda, i “el capitalisme”, per l’altra (pàgines 2, 3, 66, 198 i altres), quan en realitat assistim a una lluita entre la indústria mecanitzada i la manufactura capitalista? Sobre aquesta lluita el senyor N.-on no ha dit ni una sola paraula, encara que en la indústria tèxtil, que ha escollit en especial per als fins del seu estudi (p. 79), segons la referència que ell mateix en fa, s’estava desenrotllant aquesta substitució de dues formes de capitalisme, falsament presentada per ell com el reemplaçament de la “producció popular” pel “capitalisme”. ¿No és evident que en els fons no li interessava gens ni mica la qüestió del desenrotllament real de la indústria mecanitzada, i que sota el terme de “producció popular” s’oculta una utopia, molt del gust de Sismondi? En segon lloc, si el senyor N.-on hagués plantejat l’assumpte del desenvolupament històric de la indústria mecanitzada russa, ¿hauria pogut parlar de la “implantació del capitalisme” (pàgines 331, 283, 323 i altres) basant-se en el suport i l’ajuda governamentals, fets que també van tenir lloc a Europa? Es pregunta llavors: imita Sismondi, el qual també parlava d’“implantació”, o al representant de la teoria moderna que ha estudiat la substitució de la manufactura per la indústria mecanitzada? En tercer lloc, si el senyor N.-on s’hagués plantejat el problema del desenrotllament històric de les formes del capitalisme a Rússia (en la indústria tèxtil), hauria pogut ignorar l’existència de la manufactura capitalista en les “petites indústries artesanals” russes?40 I si en realitat s’hagués atingut a la teoria i intentat aplicar l’anàlisi científica tot i que sols fos a un raconet d’aqueixa “producció”, també “popular”, ¿què hauria sigut del quadro rudimentari de l’economia social russa per ell empalustrat, que representava no se sap què “producció popular” i un “capitalisme” separat d’aquesta, que comprèn només “un grapat” d’obrers (pàgines 326 i altres)?
Per a resumir: segons el punt núm. 1, que es refereix a la diferència que existeix entre la teoria moderna i la teoria romàntica de la indústria mecanitzada, el senyor N.-on no pot ser considerat, de cap manera, com a partidari de la primera, atès que no comprèn tan sols la necessitat de plantejar la qüestió del sorgiment de la indústria mecanitzada, considerada com una etapa particular del capitalisme, i calla l’existència de la manufactura capitalista, etapa del capitalisme que precedeix al maquinisme. En compte d’una anàlisi històrica, tracta d’introduir subreptíciament la utopia de “la producció popular”.
El segon punt es refereix a les transformacions de les relacions socials provocades per la indústria mecanitzada, segons la teoria moderna. El senyor N.-on no ha intentat ni tan sols analitzar aquest aspecte. Es queixa molt del capitalisme, deplora l’aparició de la fàbrica (el mateix que Sismondi), però no fa ni tan sols l’intent d’estudiar la transformació de les condicions socials provocada per la fàbrica41. Per a això hauria sigut necessari, precisament, comparar la indústria mecanitzada amb les etapes precedents, sobre el que res diu el senyor N.-on. De la mateixa manera, el punt de vista de la teoria moderna sobre les màquines com a factor de progrés de la societat capitalista actual, li és completament aliè. I de nou, ni tan sols es planteja aquesta qüestió42, i no hauria pogut fer-ho, perquè ella sorgeix de l’estudi històric de la substitució d’una forma de capitalisme per una altra, mentre que per al senyor N.-on “el capitalisme” tout court reemplaça... “la producció popular”.
Si preguntàrem sobre la base de “la investigació” del senyor N.-on sobre la introducció del capitalisme en la indústria tèxtil a Rússia: què pensa el senyor N.-on de les màquines?, no podríem obtenir una altra resposta que la que ja coneixem de Sismondi. El senyor N.-on, igual que Sismondi, reconeix que les màquines eleven la productivitat del treball (com per a no reconèixer-ho!). El senyor N.-on, igual que Sismondi, diu que no són les màquines les danyoses, sinó el seu ús capitalista. El senyor N.-on, sempre com Sismondi, suposa que “nosaltres” hem perdut de vista, en introduir les màquines, que la producció ha de ser proporcionada “a la capacitat de consum del poble”. I això és tot. El senyor N.-on no suposa res més. No vol ni saber dels problemes que ha plantejat i resolt la teoria moderna, perquè ni tan sols fa la menor temptativa de considerar la successió històrica de les diferents formes de la producció capitalista a Rússia (així fos sobre l’exemple, per ell pres, de la indústria tèxtil), ni el paper de les màquines com a factor de progrés en el règim capitalista existent.
De manera que també, en la qüestió de les màquines (aquest importantíssim problema de l’economia política teòrica), el senyor N.-on comparteix el punt de vista de Sismondi. I raona completament com un romàntic, la qual cosa, segons sembla, no l’impedeix citar i citar. Açò no es refereix només a l’exemple de la indústria tèxtil, sinó a tots els raonaments del senyor N.-on. Recorde hom només l’exemple ja citat de la producció de farines. El que diu de la introducció de les màquines, serveix al senyor N.-on només com a pretext per a lamentacions sentimentals pel fet que l’elevació de la productivitat del treball no es troba en proporció a “la capacitat de consum del poble”. Ni ha pensat en analitzar les transformacions que en el règim social produeix la indústria mecanitzada (i que realment va produir en la vida social de Rússia). No comprèn en absolut que es puga plantejar el problema de si aqueixes màquines van ser un progrés en la societat capitalista actual43.
I allò que s’ha dit respecte del senyor N.-on, afecta a fortiori els altres economistes-populistes: el populisme, en la qüestió de les màquines, comparteix fins avui el punt de vista petit burgès del romanticisme, i substitueix l’anàlisi econòmica per desitjos sentimentals.
32 I ja hem vist en més d’una oportunitat que Efrussi procura introduir en totes bandes aquest paral·lel de les concepcions de Sismondi amb la teoria moderna.
33 “Si s’ha de dir la veritat [diu Zíber al començament d’aquest capítol], la doctrina exposada sobre les màquines i la gran indústria és una font tan inexhaurible de noves idees i investigacions originals que si a hom se li passés pel cap ponderar íntegrament els mèrits propis d’aquesta doctrina, hauria de dedicar a aquest sol objecte quasi tot un llibre” (pàgina 473).
34 En comparar “la divisió del treball” en la comunitat rural i en la societat capitalista amb la seua indústria mecanitzada, Zíber observa amb tota justícia: “Entre els “sumands” de la comunitat camperola i els d’una societat amb producció mecanitzada existeix, més o menys, la mateixa diferència que, per exemple, entre la unitat “desena” i la unitat “centena”” (pàgina 495).
35 Zíber, obra citada, pàgina 467.
36 La paraula “realista” s’usa ací en compte de la paraula marxista, únicament per consideracions relacionades amb la censura. Per la mateixa raó, les referències a El capital són reemplaçades per les referències al llibre de Zíber, que feia una exposició d’El capital de Marx. [Nota de Lenin a l’edició de 1908]
37Pàgina 108. La cita és del llibre Recopilació de dades estadístiques de la província de Moscou, t. VII, vol. III, pàgina 32 (els estadístics resumeixen ací el llibre de Korsak Sobre les formes de la indústria): “L’organització mateixa dels oficis canvia totalment a partir de 1822: de productors artesanals independents, els camperols es van transformant en simples realitzadors d’algunes operacions de la gran indústria fabril, i es limiten a percebre un salari segons la tasca”.
38 Zíber assenyala molt encertadament que no convé usar la terminologia habitual (fàbrica, taller, etc.) en una investigació científica, i indicava la necessitat de distingir la indústria mecanitzada de la manufactura capitalista (pàgina 474).
39 N.-, pàgina 322. ¿Qué potser defereix en alguna cosa de la idealització de l’economia camperola patriarcal que fa Sismondi?
40 Suposem que no hi ha necessitat de demostrar ací aquest fet notori. Basta recordar les petites indústries de manyeria de Pàvlovo, d’adoberies de Bogorodsk, de calçat de Kimri, de gorres del districte de Molvítino d’acordions i de samovars de Tula, d’orfebreries de Kràsnoie Sieló i de Ríbnaia Slobodà, de culleres de Siemiónovsk, d’articles de carei en “Ustiànstxina”, de feltre al districte de Semiónov a la província de Nizhni-Nóvgorod, etc. Citem de memòria: si es recorre a qualsevol treball d’investigació sobre la indústria artesanal, es podrà prolongar la llista fins a l’infinit.
41 Preguem no oblidar que el significat científic d’aquest terme no és igual al que té ordinàriament. La ciència limita la seua aplicació a la gran indústria mecanitzada.
42 Tal com ho havia plantejat, per exemple, A. Volguin, La fonamentació del populisme en les obres dels senyor Vorontsov (V. V.), Sant Petersburg, 1896.
43 Ací es troba ja esbossada, sobre la base de la teoria de Marx, la crítica de les opinions del senyor N.-on, tasca que vaig fer més tard en El desenvolupament del capitalisme en Rússia. [Nota de Lenin a l’edició de 1908]