1897
CAPÍTOL 1. LES TEORIES ECONÒMIQUES DEL ROMANTICISME
XI. EL LLOC QUE OCUPA SISMONDI EN LA HISTÒRIA DE L’ECONOMIA POLÍTICA
Coneixem ja les principals tesis de Sismondi que són del domini de l’economia teòrica. En resum, veiem que roman incondicionalment fidel a si mateix en tot, que el seu punt de vista és invariable. Es diferencia dels clàssics en tots els punts perquè assenyala les contradiccions del capitalisme. Açò, d’una banda. D’una altra, sobre cap punt pot (ni tampoc vol) portar més lluny l’anàlisi dels clàssics, i per això es limita a realitzar una crítica sentimental del capitalisme des del punt de vista petit burgès. Tal substitució de l’anàlisi científica per queixes i lamentacions sentimentals, fa extraordinàriament superficial la seua concepció. Tenint en compte les contradiccions del capitalisme que Sismondi havia assenyalat, la teoria moderna les ha sotmès també a l’anàlisi científica i ha arribat, en tots els punts, a conclusions que divergeixen radicalment de les de Sismondi, i que, en conseqüència, condueixen a encarar el capitalisme des d’un punt de vista diametralment oposat al seu.
En Crítica d’algunes tesis de l’economia política (Zur Kritík ), traducció russa, Moscou, 1896) es caracteritza de la següent manera el lloc que ocupa Sismondi en la història de la ciència:
“Sismondi s’ha alliberat de la noció de Boisguillebert, segons la qual el treball creador de valor de canvi, serà falsificat pels diners, però, com Boisguillebert denunciava els diners, ell denuncia el gran capital industrial” (p. 36).
L’autor vol dir: així com Boisguillebert considerava superficialment l’intercanvi de mercaderies com un règim natural, i es rebel·lava contra els diners, en els que veia “un element estrany” (ibíd., p. 30), així Sismondi considerava la petita producció com un règim natural, i es rebel·lava contra el gran capital, en què veia un element estrany, Boisguillebert no comprenia el vincle indissoluble i natural dels diners amb l’intercanvi de mercaderies: no comprenia que estava oposant, considerant-les elements estranys, dues formes “del treball burgès” (ibíd., 30-31). Sismondi no comprenia el vincle indissoluble i natural del gran capital amb la petita producció independent; no comprenia que es tractava de dues formes de l’economia mercantil. “En rebel·lar-se contra el treball burgès davall una de les seues formes”, Boisguillebert “el lloa en canvi com a utopia sota una altra [forma]” (ibíd.). En rebel·lar-se contra el gran capital, és a dir, contra l’economia mercantil, en una de les seues formes, precisament, o la més desenrotllada, Sismondi procedeix com un utopista i exalta el petit productor (en particular el camperol), és a dir, l’economia mercantil davall una altra de les seues formes, la seua forma embrionària.
“Si amb Ricardo [continua l’autor de la Crítica] l’economia política extrau sense contemplacions la seua última conseqüència i troba així la seua conclusió, Sismondi completa aquest resultat formulant els dubtes de la mateixa” (p. 36).
Així, l’autor de la Crítica redueix la importància de Sismondi al fet que va suscitar el problema de les contradiccions del capitalisme, i d’aquesta manera va plantejar la tasca de la seua posterior anàlisi. L’autor citat considera totes les concepcions independents de Sismondi, el qual també va voler respondre a aquesta qüestió, com no científiques, superficials, reflexos del seu punt de vista petit burgès reaccionari (veure els judicis citats, i un que reproduïm més endavant, amb motiu d’una “cita” d’Efrussi).
Si comparem la doctrina de Sismondi amb la dels populistes, veiem en quasi tots els punts (excepte la negació de la teoria de la renda de Ricardo i les prèdiques malthusianes als camperols) una sorprenent identitat, que a vegades arriba fins i tot a l’ús de les mateixes expressions. Els economistes populistes comparteixen íntegrament el punt de vista de Sismondi. Ens en convencerem fins i tot més, quan passem de la teoria a les concepcions de Sismondi sobre les qüestions pràctiques.
Finalment, quant a Efrussi, no ha fet en cap banda una apreciació correcta de Sismondi. En assenyalar que va subratllar i condemnar les contraccions del capitalisme, Efrussi no ha compres, en absolut, que la seua teoria es diferencia amb claredat de la del materialisme científic, ni que la concepció romàntica és diametralment oposada a la concepció científica del capitalisme. La simpatia del populista pel romàntic i la seua commovedora unanimitat, han impedit l’autor dels articles de Rússkoie Bogatstvo caracteritzar de manera correcta aqueix representant clàssic del romanticisme en la ciència econòmica.
Acabem de citar una apreciació sobre Sismondi que diu que “expressa els dubtes que [l’economia política clàssica] té de si mateixa”.
Però Sismondi no pensava limitar-se a semblant paper (que li assegura un lloc honrós entre els economistes). Com hem vist, tractava de resoldre aqueixos dubtes, encara que ho va fer amb molt poc resultat. És més, acusava els clàssics i la seua ciència, no per haver-se detingut davant l’anàlisi de les contradiccions, sinó perquè havien seguit mètodes erronis. “La vella ciència no ens ensenya a comprendre, ni a prevenir” les noves calamitats (I, XV), diu en el pròleg a la segona edició del seu llibre, explicant açò, no perquè l’anàlisi d’aquesta ciència siga incompleta i inconseqüent sinó perquè s’havia “lliurat a les abstraccions” (I, 55: els nous deixebles d’A. Smith en Anglaterra es van llançar [se sont jetés] a les abstraccions, i es van oblidar de l’“home”) i “segueix un camí fals” (II, 448). Però, llavors, ¿quines són aqueixes acusacions de Sismondi als autors clàssics que l’autoritzen a extraure semblant conclusió?
“Els més cèlebres economistes prestaven molt poca atenció al consum i a la sortida de les mercaderies” (II, 124).
Aquesta acusació s’ha repetit, des dels temps de Sismondi, innumerables vegades. Hom considerava necessari diferenciar “el consum” de la “producció”, com a branca especial de la ciència; hom deia que la producció obeïa a lleis naturals, mentre que el consum és determinat per la distribució, que depèn de la voluntat dels homes, etc., etc. Sabem que els nostres populistes comparteixen les mateixes idees, i posen en primer pla la distribució46.
I quin sentit té, doncs, aquesta acusació? Es basa només en una concepció completament anticientífica de l’economia política, que no té com a objecte, de cap manera, com es diu ben sovint, “la producció de valors materials” (aquest és l’objecte de la tecnologia), sinó les relacions socials entre els homes en el procés de la producció. Només si es concep “la producció” en el primer sentit, és possible dissociar-la de “la distribució”; en aquest cas, en la “rúbrica” dedicada a la producció figuraran categories que es refereixen al procés del treball en general, en compte de categories de formes històricament determinades de l’economia social: habitualment, tals trivialitats que no tenen sentit no serveixen més que per a enfosquir després les condicions històriques i socials. (Exemple: la noció de capital). Però si considerem lògicament la “producció” com a expressió de les relacions socials en el procés de la producció, llavors tant la “distribució” com el “consum” perdran tota significació independent. Aclarides les relacions establides en la producció, queda aclarida amb això la part del producte que correspon a cada classe i, per consegüent, també “la distribució” i “el consum”. I viceversa: quan queden sense aclarir les relacions de producció (per exemple, quan no s’entén el procés de la producció del capital social en el seu conjunt), tots els raonaments sobre el consum i la distribució es transformen en trivialitats, o en expressió d’innocents desitjos romàntics. Sismondi va ser el primer a fer semblants comentaris. Rodbertus també va parlar molt sobre ‘la distribució del producte nacional”, i les autoritats “modernes” d’Efrussi han arribat inclusivament a fundar “escoles” especials, un dels principis de les quals era fer preferent atenció a la distribució47. I tots aqueixos teòrics de “la distribució” i del “consum” no han sabut resoldre ni tan sols el problema bàsic de la diferència entre el capital social i la renda social; han seguit debatent-se en les contradiccions davant les quals s’havia detingut A. Smith48. Aquest problema únicament ha pogut resoldre’l un economista que mai ha fet de la distribució una qüestió a banda, que ha protestat enèrgicament contra els raonaments “vulgars” sobre “la distribució” (vegeu les observacions de Marx al programa de Gotha, citades per P. Struve en les seues Notes crítiques, p. 129, epígraf al cap. IV). Més fins i tot. La pròpia solució del problema residia a l’anàlisi de la reproducció del capital social. L’autor no ha fet una qüestió a banda ni de la distribució ni del consum; com ha portat fins a la fi l’anàlisi de la producció, han quedar completament aclarides ambdues coses, per si soles.
“L’anàlisi científica del mode capitalista de producció demostra que [...] les relacions de distribució són essencialment idèntiques a les de producció, constitueixen el revers d’aquestes últimes, perquè tant unes com altres presenten el mateix caràcter històric transitori”. “El salari pressuposa el treball assalariat, i el guany el capital. Aquestes formes concretes de distribució pressuposen, en conseqüència, determinats caràcters [Charaktere] socials quant a les condicions de producció, i relacions socials determinades dels agents de producció. Les relacions concretes de distribució són, doncs, simplement l’expressió històrica de determinades relacions de producció [...] cada forma de distribució desapareix en desaparèixer la forma determinada de producció a què correspon i de la qual emana”.
“La teoria que només considera com històriques les relacions de distribució però no les de producció, és, d’una banda, el punt de vista de la crítica ja iniciada, però tímida encara [inconseqüent, befangen], de l’economia burgesa. D’altra banda, està basada en la confusió i identificació del procés social de la producció amb el simple procés del treball, tal com la realitzaria una persona artificialment aïllada, sense la menor ajuda de la societat. Com el procés de treball és només un procés entre l’home i la naturalesa, els seus elements simples són iguals en totes les formes socials del desenrotllament. Però cada forma històrica concreta d’aquest procés continua desenrotllant les bases materials i les seues formes socials.” (El capital, t. III, 2, pàgines 415, 419, 420, de l’original alemany).
No li ha anat millor a Sismondi en els seus atacs d’un altre gènere contra els clàssics, atacs que ocupen major lloc en els seus Nouveaux principes. “Els nous deixebles d’A. Smith a Anglaterra s’han llançat a les abstraccions, i s’han oblidat de l’home”... (I, 55). Per a Ricardo, “la riquesa és tot i els homes res són” (II, 331). “Ells [els economistes que advoquen pel lliure comerç] sacrifiquen sovint els homes i els interessos reals en honor d’una teoria abstracta” (II, 457), etc.
Com de vells són aquests atacs, i com de nous alhora! Em referisc ací als populistes que els han renovat, alçant tant de soroll amb motiu del reconeixement obert que el desenvolupament capitalista de Rússia és el seu desenrotllament efectiu, real i inevitable. ¿Que potser no repetien el mateix en tots els tons quan vociferaven sobre l’“apologia del poder dels diners”, sobre el “esperit social burgès”, etc.? Perquè a ells, en grau molt major que a Sismondi, pot hom aplicar-los l’objecció feta a la crítica sentimental del capitalisme en general: Man shreie nicht zu sehr über den Zynismus! Der Zynismus liegt in der Sache, nicht in den Worten, welche die Sache bezeichnen! (No criden tant sobre el cinisme! El cinisme no rau en les paraules que descriuen la realitat sinó en la realitat mateixa!).
“En grau molt major fins i tot”, diem nosaltres. Perquè els romàntics d’Europa occidental no tenien davant els seus ulls l’anàlisi científica de les contradiccions del capitalisme; perquè ells van ser els primers en assenyalar-les; perquè fulminaven (“amb paraules llastimoses”, d’altra banda) els homes que no veien aqueixes contradiccions.
Sismondi es descarrega sobre Ricardo perquè aquest, amb una franquesa despietada, va extraure totes les conclusions dels fets que havia observat i estudiat en la societat burgesa: va assenyalar obertament tant l’existència de la producció per la producció, com la transformació de la força de treball en mercaderia, considerada com una altra mercaderia qualsevol; i el fet que “per a la societat” només era important la renda pura, és a dir el volum del benefici49. Però Ricardo deia la pura veritat: en la realitat, tot succeeix precisament així. I si aquesta veritat li semblava “baixa” a Sismondi, no hauria hagut de cercar-ne la causa d’aqueixa baixesa en la teoria de Ricardo, ni atacar, de cap manera, aqueixes “abstraccions”; les seues exclamacions dirigides contra Ricardo pertanyen íntegrament al domini “de l’engany que ens enalteix”.
I els nostres romàntics actuals? Pensen negar la realitat del “poder dels diners”? ¿Pensen negar que aqueix poder és omnipotent, no sols entre la població industrial, sinó també entre la població agrícola, en tota “comunitat camperola”, en tot poblet perdut? ¿Pensen negar la inevitabilitat de la vinculació d’aquest fet amb l’economia mercantil? No, ni intenten posar-ho en dubte. Simplement procuren no parlar-ne. Temen anomenar les coses pel seu vertader nom.
I nosaltres comprenem molt bé el seu temor: el reconeixement franc de la realitat privaria de tota base la crítica sentimental (populista) del capitalisme. No és res estrany que es llancen al combat amb tant d’apassionament, sense haver tingut temps ni tan sols de netejar les armes rovellades del romanticisme. No és res estrany que no escollisquen els mitjans i vulguen presentar l’hostilitat cap a la crítica sentimental, com a hostilitat contra la crítica en general. Perquè estan lluitant pel seu dret a l’existència.
Sismondi va intentar fins i tot erigir la seua crítica sentimental en mètode especial de ciència social. Ja hem vist que no retreia a Ricardo perquè la seua anàlisi objectiva s’hagués detingut davant les contradiccions del capitalisme (aquest reprotxe hauria tingut base), sinó precisament perquè aqueixa anàlisi era objectiva. Deia que Ricardo “s’oblida de l’home”. En el prefaci a la segona edició de Nouveaux principes, hi trobem el paràgraf següent:
“Considere necessari protestar contra els mètodes habituals, ben sovint tan superficials, ben sovint tan falsos, amb què hom jutja una obra que tracta de ciències socials. El problema que es proposa resoldre és molt més complicat que els que naixen de les ciències naturals; i al mateix temps, es dirigeix al cor més que a la raó” (I, XVI). Com de familiars són al lector rus aquestes idees sobre l’oposició existent entre les ciències naturals i socials, que es dirigeixen, aquestes últimes, al “cor”!50 Sismondi exterioritza ací els mateixos pensaments que alguns decennis més tard serien novament “redescoberts” en l’extrem orient d’Europa per l’“escola russa de sociòlegs” i que figurarien com un singular “mètode subjectiu en sociologia”... Apel·la, per descomptat (igual que els nostres sociòlegs nacionals) “al cor i, al mateix temps, a la raó”51. Però ja hem vist de quina manera “el cor” del petit burgès triomfava, en els problemes més importants, sobre “la raó” de l’economista teòric.
46 S’entén de per si mateix que tampoc ací deixa Efrussi d’exalçar Sismondi. Llegim en Rússkoie Bogatstvo, núm. 8, p. 56: “En la doctrina de Sismondi algunes mesures especials propostes per ell no són tan importants com l’esperit general de què es troba impregnat tot el seu sistema. A despit de l’escola clàssica, destaca, amb força especial, els interessos de la distribució i no els de la producció”. Tot i les seues reiterades “referències” als economistes “moderns”, Efrussi no ha compres en absolut aqueixa doctrina, i continua repetint els absurds sentimentals que caracteritzen la crítica primitiva del capitalisme. També ací el nostre populista vol salvar-se comparant Sismondi amb “molts destacats representants de l’escola històrica”; resulta que “Sismondi ha anat més enllà” (ibíd), i Efrussi es queda completament satisfet amb açò! “Ha anat més enllà” dels professors alemanys: què més cal? A semblança dels altres populistes, Efrussi tracta de traslladar el centre de gravetat cap al fet que Sismondi va criticar el capitalisme. Però pel que sembla l’economista de Rússkoie Bogatstvo no té la menor idea que la crítica del capitalisme pot ser de diferent caràcter; que se’l pot criticar tant des del punt de vista sentimental com des del punt de vista científic.
47 Amb tota justícia, Ingram compara Sismondi amb els “socialistes de càtedra” (p. 212, Història de l’economia política, Moscou, 1891), i declara amb ingenuïtat: “Ja ens hem adherit [!!] al punt de vista de Sismondi sobre l’Estat, com a força que ha de preocupar-se [...] d’estendre els béns de la unió social i del progrés modern, en la mesura que es puga, a totes les classes de la societat” (215). Ja hem vist, en l’exemple del proteccionisme, quina és la profunditat que caracteritza aquestes “concepcions” de Sismondi.
48 Vegeu, per exemple, l’article “La renda”, de R. Meyer, en Handwörterbuch der Staatswissenschaften (traducció al rus en la recopilació Prömíshlennost), que mostra la lamentable confusió del raonament dels “moderns” professors alemanys sobre aquest tema. És curiós que R. Meyer, que es recolza directament en A. Smith i que cita en la seua bibliografia els mateixos capítols del tom II d’El capital en què figura una refutació completa de Smith, no en faça esment en el text.
49 Efrussi, per exemple, repeteix molt ufanós les frases sentimentals de Sismondi sobre què l’augment de la renda pura de l’empresari no constitueix cap guany per a l’economia nacional, etc., i només li retrau que ho haja “reconegut” de manera totalment conscient (p. 43, núm. 8).
Faça hom el favor de comparar açò amb els resultats de l’anàlisi científica del capitalisme: La renda bruta (Roheinkommen) de la societat està formada pel salari + el guany + la renda. La renda neta (Reineinkommen) és la plus-vàlua.
“Si ens fixem en la renda de tota la societat, veiem que la renda nacional està formada pel salari, més els guanys, més la renda del sòl, és a dir, de la renda bruta. No obstant això, açò és també una abstracció en el sentit que tota la societat basada en la producció capitalista es col·loca en el punt de vista capitalista i considera com a renda neta només la que es compon del guany i de la renda del sòl” (III, 2, 375-376).
L’autor accepta, doncs, completament la definició de Ricardo “de la renda neta” “de la societat”, la mateixa definició que havia provocat “la famosa objecció” de Sismondi (Rússkoie Bogatstvo, núm. 8, p. 44): “Com? La riquesa és tot i els homes res són?” (II, 331). En la societat actual, per descomptat que sí.
50 “L’economia política no és una ciència de simple càlcul [n’est pas un science de calcul], sinó una ciència moral [...] Porta cap al fi només quan s’ha pres en consideració els sentiments, les necessitats i les passions dels homes” (I, 313). Aquestes frases sentimentals en què Sismondi veu noves concepcions de la ciència social, el mateix que els sociòlegs russos de l’escola subjectivista quan profereixen exclamacions molt semblants, mostren en realitat en quin estat infantilment primitiu es troba encara la crítica de la burgesia. ¿Potser l’anàlisi científica de les contradiccions, conservant el seu caràcter de “càlcul” rigorosament objectiu, no proporciona una base ferma per a comprendre els “sentiments, les necessitats i les passions”, no les passions dels “homes” en general (d’aquesta abstracció a què tant el romàntic com el populista omplin d’un contingut específicament petit burgès), sinó d’homes de classes determinades? Però la veritat és que Sismondi no va poder refutar teòricament els economistes, i per això es limitava a proferir frases sentimentals. “El ‘diletantisme’ utòpic s’havia vist obligat a fer concessions teòriques a tot defensor, més o menys erudit, de l’ordre burgès. L’utopista, per a emmudir la consciència que té de la seua pròpia impotència, es consola, retraient els seus adversaris d’objectivitat: admetem (pensa) que vostè, segons diu, és més culte que jo; en canvi jo sóc més bo”, (Béltov, p. 43).
51 Com si el “problemes” que sorgeixen de les ciències naturals no es dirigiren també al “cor”!