Aquest és el lloc on dedicar tant als amables lectors com als no tan amables crítics uns mots aclaratoris quant a la relació personal de l'autor amb la seua obra. La primera al·legació, l'anticipi, és la manca d'erudició, que l'obra traeix directament, i que encara es nota més indirectament, entre línies. Com goses, se'm demanà, de lliurar al públic la teua elaboració sobre un objecte que ha elaborat pels herois de la ciència, entre d'altres per Aristòtil, Kant, Fichte, Hegel, etc., sense conèixer encara totes les obres dels teus famosos predecessors? Que no veus que, en el millor dels casos, faràs una llarga repetició?
Responc: la llavor que la filosofia plantà en el terreny de la ciència fa molt que ha brollat i fructificat. Ço que la història ha promogut i desenvolupat, empeny, creix i avança històricament, per reviure eternament en forma renovada. El fet originari, l'obra original és tan sols fructífera amb les relacions i circumstàncies del temps on neix; finalment, però, esdevé una closca buida, que ha lliurat la seua nou a la història. Ço que la ciència del passat produí de positiu ja no viu en les lletres dels seus autors, sinó que ha esdevingut, més que esperit, la carn i la sang de la ciència actual. Per exemple, per conèixer els productes de la física i produir-ne de nous, no es requereix estudiar primer la història de la ciència i cercar les lleis prèviament descobertes en les fonts. Al contrari, la recerca històrica tan sols obstaculitza la solució d'una determinada tasca física, en dividir més no pas enfortir la potència concentrada necessària. En aquest sentit reconec les mancances en el coneixement d'altres aspectes, i per això m'he dedicat de forma tan decidida al coneixement del meu objecte especial. Explorar aquest objecte i aprendre tot el que el meu temps sap m'és la preocupació més seriosa. La història de la filosofia s'ha repetit en la meua individualitat, com he fet amb la necessitat d'una cosmovisió compacta i sistemàtica d'ençà que en la primera joventut vaig començar a especular i conclou amb la satisfacció del coneixement inductiu del pensament humà.
I no és el pensament en la seua múltiple aparença, no en les seves formes diferents, sinó en la seua forma més universal, la seua essència general, ço que em satisfà i és en conseqüència el meu objectiu. El meu objecte és doncs possiblement simple i especial, tan absolutament senzill, que m'ha estat inevitable fer-ne una representació múltiple difícil i amb freqüents repeticions. Alhora, la qüestió de l'essència de la ment és un objecte tan popular que no tan sols ha ocupat filòsofs de professió, que és la ciència que l'ha cultivat principalment. També cal dir que l'impuls del seu coneixement ha participat en la història de la ciència en l'assoliment de la visió científica que preval en l'actualitat. És en aquest font on hi he d'arribar.
De forma que, com reconeix la meua autoria, no sóc cap professor de filosofia, sinó treballador manual de professió. Els qui vulguen referir-se a l'antic advertiment: “Sabater, al teu ofici!” els responc amb Karl Marx: “La vostra saviesa d'ofici no plus ultra esdevé una bogeria terrible des del moment que el rellotger Watt ha inventat la màquina de vapor, el barber Artwright el teler mecànic, i el confeccionador de joies Fulton el vaixell de vapor”. No és pas la meua intenció de comparar-me amb aquests grans, però el llur exemple em serveix d'inspiració. A més, també en la natura del meu objecte no es demana especialment una classe professional, de la qual no tinc l'honor de pertànyer, però si la sort de poder-la gaudir.
Desenvolup en aquesta obra el pensament com a òrgan en general. Aquest quart estat que és l'obrer patidor és fins ara l'únic veritable portador d'aquest òrgan, ja que els estats dominants tenen l'impediment d'interessos particulars de classe per reconèixer-ne la generalitat. Justament ací rau en primer terme la restricció en el món de les relacions humanes. Però en la mesura que aquestes relacions no són humanes en general, sinó relacions de classe, també s'ha de limitar la visió de les coses a aquest punt de mira restringit. El coneixement objectiu demana una llibertat teòrica subjectiva. Abans de Copèrnic la Terra es movia i el Sol restava quiet, i va haver d'abstraure's del seu punt de mira terrestre. Ara els pensaments són tots objectes de relacions, que cal abstreure de tot, per purificar-los o obtindre'n la veritat. Com que tots nosaltres concebem únicament a través del pensament, hem de passar tot per alt, i reconèixer com a pur el pensament en general. Aquesta tasca és massa difícil mentre la persona es trobava lligada a un punt de mira de classe restringit. Tan sols una vegada el desenvolupament històric haja avançat prou com per dissoldre el darrer senyoriu i la darrera servitud, podrà lliurar-se dels prejudicis i assolir el judici en general, la capacitat de coneixement, l'activitat mentral veritable o nua. Tan sols un desenvolupament històric que puga conduir a la llibertat general directa de les masses – i això es correspon força segurament a condicions històriques desconegudes – tan sols quan la nova era del quart estat trobe tan dispensable la fe en els espectres, el darrer brollador de tota font i l'esperit pur quedaran al descobert. La persona del quart estat és finalment persona “pura”. El seu interès ja no és el d'una classe, sinó interès de masses, interès de la humanitat. El fet que en tots els temps els interessos de les masses hagen estat lligats amb els interessos de la classe dominant, no tan sols malgrat, sinó justament mitjançant l'opressió continuada a través dels patriarques jueus, els conqueridors asiàtics, els antics posseïdors d'esclaus, els barons feudals, els mestres gremials, i particularment pels capitalistes moderns i fins i tot encara pels cèsars capitalistes, pels quals la humanitat ha “progressat” contínuament – aquest fet s'apropa a la fi. Les relacions de classe del passat foren necessàries pel desenvolupament general. Ara aquest desenvolupament ha arribat a un punt on les masses confien en elles mateixes. La humanitat s'ha desenvolupat fins ara mitjançant antagonismes de classe. Això vol dir que ha arribat a desenvolupar-se directament per ella mateixa. Els antagonismes de classe eren manifestacions de la humanitat. L'estament obrer abolirà els antagonismes de classe, de forma que la humanitat siga una veritat.
Com la reforma de les relacions fàctiques del segle XVI, com la invenció del telègraf elèctric, el fonament de la nostra teoria de l'activitat mentral humana és condicionada per les relacions fàctiques del segle XIX. En conseqüència el contingut d'aquesta petita obra no és cap producte individual, sinó d'un hivernacle històric. Em sent per això – amb respecte per la frase mística – tan sols com un òrgan de la idea. Sol·licit en la presentació una indulgència amistosa, si us plau. Deman al lector que no adrece els senys planys callats o vocalitzats contra les mancances formals, no contra com ho dic, sinó contra contra què he volgut dir; deman de no ésser malentès en la lletra sinó en l'esperit que he volgut recercar en la relació general. Si no he reeixit ha desenvolupar la idea, la meua veu s'hauria d'ofegar en el nostre atapeït mercat de llibres, però encara la cosa, en sóc cert, trobarà un autor ple de talent.
Siegburg, d. 15. Mai 1869
Jos. Dietzgen,
Assaonador de pells