Dones en afers públics.- La legislació social aprovada en resposta a l’esperit de reforma afectà vitalment les dones en la llar i en la indústria i fou promoguda per les llurs organitzacions. Allà on no lideraven, eren afiliades en moviments de millora social. Cap causa no els escapava a l’atenció; no passava cap any sense que s’ampliàs el rang dels llurs interessos. Servien en comitès que investigaven els problemes del dia; compareixien davant d’assemblees legislatives per defendre remeis per als mals que descobrien. El 1912 ja eren una força que comptava en la política nacional. En nou estats s’havia establert un sufragi complet i igual, i una campanya generalitzada per una esmena de sufragi nacional era en ple desplegament. Per tot hi havia demostracions que la llur esfera s’havia ampliat per incloure afers públics. Aquesta fou la culminació de forces que havien estat operant de feia temps.
Un nou èmfasi en la història.- Un moviment que afectava tan profundament interessos importants no podia deixar de trobar un lloc històric en el registre escrit del progrés humà. La història sovint començà com una crònica de reis i reines, cavallers, i dames, escrita en part per divertir i en part per instruir les classes que apareixien en les seues pàgines. Amb el creixement del comerç, parlaments, i relacions internacionals, política i diplomàcia foren afegides a aquestes cròniques de fets reials i principescs. Després de l’ascens de la democràcia, indústria, i treball organitzat, les transaccions de la vida quotidiana foren considerats dignes d’un lloc en les pàgines de la història. En cada cas la història era reescrita i el passat redescobert a la llum de la nova era. Així serà amb l’ascens i creixement del poder polític de les dones. La història del llur treball, la llur educació, el llur estatus en la societat, la llur influència en el curs dels esdeveniments serà explorada i rebrà el seu lloc en el registre general.
Serà una història de canvi. La posició superior de la qual gaudeixen les dones a Amèrica avui és el resultat d’una lenta evolució des d’una condició gairebé sense drets en temps colonials. Els fundadors d’Amèrica dugueren amb ells el dret civil anglès. Sota aquell dret, la propietat personal d’una dona casada – joies, moneda, mobiliari, i similar – esdevenia propietari del seu marit; la gestió de les seues terres passaven al control d’ell. Fins i tot els salaris que ella guanyava, si treballava per a algú altre, li pertanyien a ell. El costum, quan no la llei, prescrivia que les dones no prenguessen part en reunions municipals o entrassen en discussions públiques de qüestions religioses. De fet, ha plogut força des del desterrament d’Anne Hutchinsonde Massachusetts el 1637, per gosar disputar amb els pares de l’església, fins a les convencions polítiques del 1920 en les quals les dones segueren com a delegades, feren discursos de nominació, i integraren comitès. En el contrast entre aquestes dues escenes es pot mesurar el canvi en els privilegis de les dones des del desembarcament dels pelegrins. El relat d’aquest progrés és una narrativa d’esforç individual de part de dones, d’organitzacions entre elles, d’ajut generós d’homes simpatitzants en la llarga agitació per la retirada d’incapacitacions civils i polítiques. És en part també una narrativa de canvi econòmic irresistible que atragué dones cap a la indústria, creà una classe ociosa, donà a dones salaris i rendes, i amb ells independència econòmica.
Protestes de dones colonials.- L’esperit republicà que produí la independència americana fou d’un creixement lent i continu. No sorgí plenament armat de la nit al dia. Fou, al contrari, nodrit durant un llarg període de temps per discussions a la vora de la llar així com per debats en el fòrum públic. Dones compartien aquest desplaçament a la vora del foc de principis polítics i passaren les troballes d’aquell escrutini a lletres als llurs amics, articles de premsa, i tota forma de mot escrit. Com de difosa era aquesta força potent, encara que no espectacular, ho revelen les col·leccions de lletres, articles, cançons, drames i «skits» satírics de dones sobre el domini anglès que ens havia caigut al damunt. En aquesta cerca sobre les raons de govern, algunes dones començaren a pensar sobre lleis que les excloïen del vot. Dues dones, si més no, deixaren registrades les seues protestes. Abigail, la dona enginyosa i ocurrent de John Adams, escrigué al seu marit, el març del 1776, que les dones objectaven «a tot poder arbitrari fos de l’estat o dels mascles» i demanaven privilegis polítics en el nou ordre que llavors es creava. Hannah Lee Corbin, la germana de «Lighthorse» Harry Lee, protestà al seu germà contra la taxació de dones sense representació.
L’agitació entre dones europees.- El ferment a Amèrica, tant en el cas de les dones com dels homes, fou accelerat per esdeveniments a Europa. El 1792, Mary Wollstonecraft publicà a Anglaterra la Vindicació dels drets de les dones – un llibre que era destinat a servir la causa de la llibertat entre les dones com els escrits de Locke i Paine havien servit la dels homes. Els greuges específics que agitaven les dones angleses eren la invasió dels homes en indústries de dones, com filar i teixit; la negació d’oportunitats educatives iguals; i incapacitacions polítiques. A França també la gran revolució evocà qüestionaments sobre l’estatus de les dones. Els drets de les «ciutadanes» així com els drets dels «ciutadans» eren examinats pels pensadors més sòlids. Això alhora reaccionà sobre les dones dels Estats Units.
Lideratge a Amèrica.- Els orígens del moviment de la dona americana s’han de trobar en els escrits d’unes poques líders intel·lectuals. Durant les primeres dècades del segle XIX, llibres, articles, i pamflets sobre les dones arribaven en nombre creixent a la impremta. Lydia Maria Child escrigué una història de les dones; Margaret Fuller féu un exam crític de l’estatus de les dones de la seua època; i la sra. Elizabeth Ellet complementà les velles històries en mostrar quin paper tan important havien jugat dones en la revolució americana.
La lluita per l’educació.- Juntament amb la crítica, s’hi realitzà una lluita constructiva per a més bones instal·lacions educatives per a dones que havien estat ds del principi excloses de tot col·legi en el país. En aquesta llarga batalla, Emma Willard i Mary Lyon obriren camí; la primera fundà un seminari a Troy, New York; i la darrera féu els inicis del Mount Holyoke College de Massachusetts. L’Oberlin College d’Ohio, establert el 1833, obrí les seues portes a noies i des d’allà es graduaren joves estudiants que lideraren el moviment de la dona. Sarah J. Hale, que el 1827 esdevingué l’editora d’un «Ladies’ Magazine», publicat a Boston, realitzà una campanya per a oportunitats educatives iguals que ajudà a fructificar amb la fundació del Vassar College poc després de la guerra civil.
El desig d’efectuar reformes.- A mesura que estudiaven la llur pròpia història i el llur propi paper en la civilització, les dones naturalment s’interessaren profundament en totes les controvèrsies que els envoltaven. La qüestió de la temperança els feia una crida especial i s’organitzaren per reivindicar el dret de fer-se sentir. El 1846, les «Filles de la Temperància» formaren una societat secreta favorable a la prohibició. Gosaven de criticar les esglésies per la llur indiferència i eren prou fermes com per sol·licitar que l’embriaguesa fos un motiu de divorci.
La qüestió de l’esclavitud cridà encara més dones a la vida pública que la temperància. Les germanes Grimké de Carolina del Sud emanciparen els llurs serfs, i una d’aquestes germanes, exiliada de Charleston per la seua «Crida a les dones cristianes del Sud», anà al Nord per treballar contra l’esclavitud. El 1837 la Convenció Nacional de Dones Contra l’Esclavitud es reuní a New York; setanta-una delegades representaven vuit estats. Tres anys més tard vuit dones americanes, cinc d’elles amb indumentària quàquera, assistien a la Convenció Mundial Contra l’Esclavitud a Londres, amb gran horror dels homes, que aviat les exclogueren de les sessions per raó que no era adient que dones participassen en tals trobades.
En altres esferes d’activitat, especialment servei social, engrandien les dones continuadament el llur interès. Res humà no ho consideraven aliè. Carregaven contra lleis criminals cruels i presons insalubres. Organitzaren assistència als pobres i lideraren la filantropia privada. Dorothea Dix dirigí el moviment que induí la legislatura de New York a establir el 1845 un asil separat per als bojos delinqüents. El mateix any Sarah G. Bagley organitzà la Lowell Female Reform Association amb l’objectiu de reduir les llargues hores de feina per a dones, salvaguardant «les constitucions de futures generacions». La sra. Eliza Woodson Farnham, matrona de la penitenciària de Sing Sing, fou coneguda per tota la nació per la seua obra social, especialment de reforma de presons. Sempre que hi havia misèria i patiment, les dones preparaven programes d’ajut.
Llibertat d’expressió per a les dones.- En la defensa de les llurs causes, de qualsevol mena, necessàriament les dones havien de fer crides públiques i prendre part en reunions obertes. Hi trobaren dificultats. L’aparició de dones en la tribuna era nova i estranya. Naturalment fou àmpliament ressentida. Antoinette Brown, malgrat que tenia credencials com a delegada, fou expulsada de la tribuna d’una convenció per la temperança a New York City simplement perquè era una dona. James Russell Lowell, editor del «Atlantic Monthly», refusà un poema de Julia Ward Howe amb la teoria que cap dona podia escriure un poema; però afegia en un segon pensament que podria considerar un article en prosa. Nathaniel Hawthorne, un altre editor, fins i tot objectà a quelcom en prosa perquè per a ell «totes les dones tacades eren igualment detestables». Al natural ressentiment contra la llur intrusió en nous camps s’afegia la que provocaven les llurs idees i mètodes. Com a reformadores pro-temperança, criticaven d’una forma càustica els qui no acceptaven les llurs opinions. Com a oponents a l’esclavitud eren especialment agres. Una de les llurs convencions, celebrada a Philadelphia el 1883, aprovà una resolució que cridava a totes les dones d’abandonar aquelles esglésies que no condemnassen tota forma de servitud humana. Agitaren en contra d’elles molts clergues que, acostumats a tindre les dones assegudes en silenci durant els serveis, no eren gens disposats a tractar tal revolta amb mirament. Llavors caigué la darrera gota. Les dones decidiren que predicarien – fora del púlpit primer, i finalment a dins.
Dones a la indústria.- El període d’aquest ferment fou també l’era de la revolució industrial a Amèrica, l’ascens del sistema fabril, i el creixement de les ciutats industrials. La feina de les dones era transferida de les llars a les fàbriques. Llavors sorgiren moltes qüestions: les hores de feina, les condicions sanitàries de les fàbriques, la pressió de la immigració estrangera sobre la mà d’obra nadiua, els salaris de les dones comparats amb els dels homes, i el dret de les dones casades als propis guanys. Es difongueren organitzacions sindicals entre les dones treballadores. Les noies fabrils de Lowell, Massachusetts, principalment les filles de grangers de Nova Anglaterra, publicaren una revista, «The Lowell Offering». Tan excel·lents eren els llurs escrits que l’estadista francès, Thiers, en dugué una còpia a la Cambra dels Diputats per mostra què podien assolir les dones treballadors en una república. A mesura que s’admetia que les dones es fessen camí en el món amb la pròpia feina, començaren a parlar la de la llur «independència econòmica».
El món somogut per la revolució.- Tal era l’acceleració del parer de les dones el 1848 quan el món era sorprès una vegada mes amb una revolució a França que s’estengué a Alemanya, Polònia, Àustria, Hongria, i Itàlia. Una vegada més el poble de la terra començava a explorar els principis de democràcia i a reivindicar drets humans. Les dones, ara més ben educades i més «avançades» en les llurs idees, jugaren un paper d’importància encara més gran en aquella revolució. Lideraren agitacions i aixecaments. Patiren la reacció i persecució. Des de la presó a França, dues d’elles havien engarjolades per massa insistència en els drets de les dones bescanviaren salutacions amb dones americanes que promovien ací el mateix tema. Per aquesta època les dones tenien més partidaris entre els homes. Horace Greeley, editor de la New York Tribune, malgrat que més endavant se’n desdigué, usà la seua poderosa ploma a favor llur. Líders antiesclavistes saludaren el llur ajut i el recompensaren amb la defensa de l’habilitació de les dones.
La Convenció de Drets de la Dona del 1848.- Les forces, morals i intel·lectuals que s’havien agitat entre les dones, cristal·litzaren mesos després de l’esclat de la revolució europea en la primera Convenció dels Drets de la Dona de la història d’Amèrica. Es reuní a Seneca Falls, New York, el 1848, sota la convocatòria de Lucretia Mott, Martha Wright, Elizabeth Cady Stanton, i Mary Ann McClintock, tres d’elles quàqueres. Acostumades a participar en reunions eclesiàstiques amb homes, les quàqueres suggeriren naturalment que tant homes com dones fossen convidats a la convenció. De fet, un home presidí la conferència, ja que aquella posició semblava presumptuosa fins i tot a aquelles defensores obstinades dels drets de la dona.
Les deliberacions de la convenció de Seneca Falls resultaren en una Declaració de Drets modelada segons la Declaració d’Independència. Per exemple, el preàmbul començava: «Quan en el curs d’esdeveniments humans es fa necessari per a una porció de la família humana d’assumir entre el poble de la terra una posició diferent de la que fins ara han ocupat...» També concloïa doncs: «Tal ha estat el sofriment pacient de les dones sota aquest govern i tal és ara la necessitat que les força a demanar l’estat igual al que tenen dret». Llavors seguia la llista de greuges, el mateix nombre que s’havia mostrat a Jordi III el 1776. Carregaven especialment contra les incapacitacions imposades pel dret civil anglès importat a Amèrica – el dret que negava a les dones casades la llur propietat, el llur salari, i la llur existència legal com a persones separades. Tots aquests greuges els recitaven a «un món càndid». Els remeis dels mals que patien eren llavors exposats amb detall. Demanaven «drets iguals» en els col·legis, oficis, i professions; sufragi igual; el dret a participar en tots els càrrecs, honors i emoluments polítics; el dret d’igualtat completa en el matrimoni, incloent-hi la custòdia igual dels infants; i per a les dones casades el dret de posseir propietat, de retindre salaris, de fer contractes, de realitzar negocis, i de testificar en els tribunals de justícia. En breu, declaraven que les dones eren tan persones com els homes i subjectes de tots els drets i privilegis d’éssers humans. Aquest fou el toc de clarió que sonà al món el 1848 – a un món divertit i menyspreador, cal admetre-ho – però a un món destinat a plegar-se i obeir.
Els primers guanys en llibertat civil.- La convenció del 1848 no féu de l’emancipació política el tema principal. Més aviat emfasitzava les incapacitacions civils de les dones que eren més seriosament discutides en l’època. De fet, la legislació de New York d’aquell mateix any, com a resultat de dotze anys d’agitacions, aprovà la Llei de Propietat de la Dona Casada que deixava de banda els principis generals del dret civil anglès tal com s’aplicaven a les dones i els donava molts dels «drets de l’home». Califòrnia i Wisconsin hi seguiren el 1850; Massachusetts el 1854; i Kansas el 1859. Altres estats aviat s’hi arrengleraren. Els ingressos i herències de les dones eren finalment llurs en alguns estats, si més no. En poc temps s’aprovaren lleis que concedien a les dones drets com a tutores iguals dels llurs infants i els permetien de divorciar-se dels marits per raó de crueltat i embriaguesa.
Gradualment es prengueren altres passes. El Col·legi Mèdica per a la Dona de Pennsylvania fou fundat el 1850, i l’Escola de Disseny per a Dones de Philadelphia tres anys més tard. El 1852, l’Associació Americana per a l’Educació de Dones fou formada per iniciar una campanya per ampliar les oportunitats educatives de les dones. Altres col·legis aviat emularen l’exemple d’Oberlin: la Universitat d’Utah l 1850; el Hillsdale College de Michigan el 1855; la Universitat Baker de Kansas el 1858; i la Universitat d’Iowa el 1860. Nous oficis i professions s’obrien a dones i vells prejudicis contra les llurs activitats i demandes cedien lentament el pas.
Els inicis organitzatius.- A mesures que les dones superaven obstacle rere obstacle, la campanya pel sufragi igual passà al davant. Si cap any s’ha de fixar com la data del seu inici, pot ésser ben bé el 1850, quan les sufragistes d’Ohio urgiren la convenció constitucional estatal de conferir-los el vot. Amb espontaneïtat aparent se celebraren el mateix any conferències sufragistes estatals a Indiana, Pennsylvania, i Massachusetts; i s’hi formaren connexions entre les líders d’aquestes reunions. Al mateix temps la primera convenció sufragista nacional fou celebrada a Worcester, Massachusetts, a convocatòria de vuitanta-nou destacats homes i dones que representaven sis estats. Relats de la convenció circularen àmpliament en aquest país i a fora. Dones angleses – per exemple, Harriet Martineau – enviaren mots d’apreciació per l’obra així inaugurada. Inspirà un editorial al «Westminster Review», que interessà profundament el distingit economista, John Stuart Mill. Aviat fou el campió del sufragi femení en el Parlament Britànic i l’autor d’un poderós volum La subjecció de les dones, àmpliament llegit per tot el món de parla anglesa. Així creixen els moviments mundials. És estrany relatar que les dones d’Anglaterra foren emancipades abans de l’adopció de l’esmena del sufragi federal a Amèrica.
La convenció nacional de sufragi del 1850 fou seguida d’un esclat extraordinari d’agitació. Fluïen pamflets de la impremta. Es redactaven, signaven i presentaven peticions a òrgans legislatius. Hi hagué al·locucions d’oradors admirats com Garrison, Philips i Curtis, i conferències i poemes d’homes com Emerson, Longfellow, i Whittier. El 1853 la primera publicació sufragista fou fundada per la dona d’un membre del Congrés de Rhode Island. Per aquesta època la darrera barrera al sufragi masculí blanc en el Nord havia estat agranada i el moviment de la dona guanyava impuls cada any.
El moviment sufragista aturat per la guerra civil.- Defensores del sufragi femení creien elles mateixes que es trobaven en la ruta cap a l’èxit quan la guerra civil convocà les energies i treballs de la nació. Les dones del Nord foren absorbides en la lluita per preservar la unió. No celebraren cap convenció sufragista durant cinc anys. Transformaren les llurs associacions en Lligues de Lleialtat. Es comprometeren a comprar tan sols béns ìnteriors quan les importacions de l’exterior amenaçaven d’arruïnar els mercats americans. Desplegaren peticions gegantines a favor de l’emancipació dels esclaus. En hospitals, en presons militars, a l’agricultura, i a la indústria suportaven tota la part de responsabilitat. Fins i tot quan la legislatura de New York aprofità els moments de guarda baixa i revocà la llei que donava a la mare drets iguals al pare en la custòdia d’infants, refusaren de deixar de banda l’obra de guerra per l’agitació. Com en tota altra guerra, la llur devoció fou intacta i els llurs sacrificis iguals a les necessitats de l’hora.
L’esmena de sufragi federal.- Els llurs plans i activitats, quan la guerra fou tancada, eren marcats per esdeveniments fora del llur control. L’emancipació dels esclaus i la llur proposada capacitació féu prominent la qüestió d’un sufragi nacional per primera vegada en la nostra història. Amics de l’home de color insistien que les seues llibertats civils no serien segures a menys que se li concedís el dret de vot. Les sufragistes demanaren molt pertinentment per què el mateix principi no s’aplicava a les dones. La resposta que reberen fou negativa. La catorzena esmena a la Constitució federal, adoptada el 1868, definitivament deixava les dones a banda en limitar l’abast de la seua aplicació, pel que fa al sufragi, al sexe masculí. En fer nacional el sufragi masculí, però, nacionalitzava la qüestió.
Aquest fou el senyal per als defensors del sufragi femení. El març del 1869, la llur proposta d’esmena fou introduïda al Congrés per George W. Julian d’Indiana. Preveia que cap ciutadà fos privat del vot per raó de sexe, seguint el llenguatge de la quinzena esmena que prohibia la incapacitació per raó de raça. El suport a l’esmena, provinent de nombroses direccions, dugué a les sufragistes a creure que la llur tenia esperança. En la plataforma del 1872, per exemple, els republicans lloaven les dones per la llur devoció lleial a la llibertat, els donava la benvinguda a esferes de més ampla utilitat, i declarava que la reivindicació de qualsevol classe de ciutadans de drets addicionals mereixia «una consideració respectuosa».
L’experiència demostrà aviat, però, que la lloança no era el vot. De fet, les sufragistes ja s’havien adonat que una teiosa contesa els esperava». Havien reviscut el 1866 la llur convenció nacional regular. Donaren el nom de «La Revolució» a la llur publicació, editada per Elizabeth Cady Stanton i Susan B. Anthony. Formaren una associació sufragista nacional i organitzaren pelegrinatges anuals al Congrés per presentar les llurs reivindicacions. Aquestes activitats comportaren alguns resultats. Molts congressistes eminents s’hi convertiren a la causa i la presentaren hàbilment als llurs col·legues de totes dues cambres. Encara la matèria era ridiculitzada per la premsa i es veia com una raresa entre les masses.
Les campanyes estatals.- Desencoratjades pel resultat de la campanya nacional, les sufragistes s’adreçaren als votants dels estats individuals i cercaren el vot de les llurs mans. Els guanys d’aquest procés foren penosament lents. Wyoming, és cert, mentre era encara un territori, concedí el sufragi a les dones el 1869 i ho mantingué en esdevindre un estat vint anys més tard, malgrat les fortes protestes en el Congrés. El 1893, Colorado establí una igualtat política completa. A Utah, el tercer estat sufragista, la causa patí nombroses vicissituds. Les dones foren capacitades per la legislatura territorial; foren privades del vot pel Congrés el 1887; finalment el 1896 amb l’admissió de Utah a la unió recuperaren els antics drets. Durant el mateix any, 1896, Idaho conferí sufragi igual a les dones. Aquesta fou la darrera victòria sufragista durant més d’una dècada.
La causa sufragista en el Congrés.- En mig dels magres guanys entre els estats hi hagué ràfegues ocasionals d’esperança per a una acció immediata d’esmena federal. Entre 1878 i 1896 el comitè del Senat reportà la resolució sufragista amb una majoria favorable en cinc ocasions diferents. Durant el mateix període, però, hi hagué nou reports desfavorables i tan sols una vegada la qüestió arribà al punt de debat general. En cap moment es pogueren aconseguir res de semblant al vot requerit de dos terços.
L’estatus canviant de les dones.- Mentre el moviment sufragista llanguia, les activitats de les dones en altres direccions es multiplicaven continuadament. Col·legi rere col·legi – Vassar, Bryn Mawr, Smith, Wellesley, per esmentar-ne alguns – eren fundats per donar-los els avantatges d’una educació superior. Altres institucions, especialment les universitats estatals de l’Oest, obrien les portes a les dones, i les dones eren rebudes en les professions de dret i medicina. Amb el ràpid creixement de les escoles superiors públiques en les que les noies gaudien dels mateixos drets que els nous, l’educació s’entengué encara més àmpliament. El nombre de dones mestres augmentava a salts i bots.
Mentrestant dones entraven en gairebé cada ram de la indústria i dels negocis. Quantes d’elles treballaven en ocupacions remunerades abans del 1870 no ho sabem; però d’aquell any en endavant tenim els registres del cens. Entre el 1870 i el 1900 la proporció de dones en les professions pujà de menys del 2% a més del 10%; en comerç i transport del 24,8% al 43,2%; i en manufactura del 13% al 19%. El 1910, hi havia més de 8.000.000 de dones ocupades remuneradament en relació a 30.000.000 d’homes. Quan, durant la guerra amb Alemanya, el govern establí el principi de paga igual per feina igual i donà reconeixement oficial la al valor dels llurs serveis en la indústria, es descobrí fins a quin punt les dones havien avançat en el camí previst per les líders del 1848.
El moviment de clubs entre les dones.- Per tot el país societats i clubs de dones eren iniciats per avançar aquesta o aquella reforma o merament per estudiar literatura, art, i ciència. Eventualment aquestes organitzacions de dones de tota mena es federaven en associacions de ciutat, estat i nacionals i penetrà en la consideració de qüestions públiques. Sota el lideratge de Frances Willard feren de la reforma temperant una qüestió vital. Prengueren un interès en la legislació pertinent de presons, alimentació pura, salut pública, i govern municipal, entre d’altres coses. En les llurs sessions i conferències qüestions locals, estatals i nacionals eren discutides fins que finalment, segons sembla, tot conduïa a la cerca de la capacitació. Per resolució solemne 1l 1914 la Federació Nacional de Clubs de Dones, que representava gairebé dos milions de dones de club, adoptava formalment el sufragi femení. El mateix any l’Associació Nacional d’Educació, que parlava en nom dels mestres d’escola pública del país, afegia el seu segell d’aprovació.
Acció estatal i nacional.- De nou el moviment sufragista era en ple auge als estats. Washington el 1910, Califòrnia el 1911, Oregon, Kansas, i Arizona el 1912, Nevada i Montana el 1914 per vot popular capacitaren les llurs dones. Illinois el 1913 els conferia el dret de votar pel president dels Estats Units. Havia arribat el moment d’un nou moviment. Una sèrie de sufragistes més joves cercà d’utilitzar els vots de dones en els estats de sufragi igual per obligar a un o tots dos partits polítics nacional d’adoptar i dur al Congrés l’esmena de sufragi federal. Llavors arribà la pressió al Congrés des de totes bandes: des de les sufragistes que feien una crida directa per raó de justícia; i de les sufragistes que maldaven perquè les dones de l’Oest votassen contra candidats a president que no aprovassen l’esmena federal. El 1916, per primera vegada, un candidat presidencial destacat, el sr. Charles E. Hughes, en nom dels republicans, adoptà l’esmena federal i un distingit ex-president, Roosevelt, exercí una influència poderosa per mantindre-la com a qüestió de campanya.
Capacitació nacional.- Després d’això, els esdeveniments passaren ràpidament. El gran estat de New York adoptà el sufragi igual el 1917. Oklahoma, Dakota del Sud, i Michigan creuaven la línia l’any següent; alguns altres estats, per acció legislativa, donaven a les dones el dret de votar el president. Mentrestant, la batalla del sufragi a Washington s’intensificava. Crides i peticions inundaven el Congrés i el president. Sufragistes militants feien manifestacions diàries a Washington. El 30 de setembre del 1918, el president Wilson que, dos anys abans, s’havia oposat a l’acció federal i adoptat el sufragi tan sols per adopció estatal, anà davant del Congrés per sol·licitar l’aprovació d’una esmena sufragista de la Constitució. El juny del 1919, el vot requerit de dos terços fou aconseguit; la resolució fou adoptada i transmesa als estats per ratificació. El 28 d’agost del 1920, el trenta-sisè estat, Tennessee, aprovà l’esmena, arribant a les tres quartes parts dels estats requerides per la Constitució. Així el sufragi femení esdevingué la llei de la terra. S’havia creat una nova democràcia política. L’era de l’agitació es tancada i l’època de ciutadania responsable s’obria.